Els glaçons del cel del nord

dimecres, 22/05/2013

NeveraRafi2.jpg Podem fer una nevera que no gasti gens d’energia? La termodinàmica ens diu que només podem refredar un objecte sense gastar energia si interacciona amb un altre d’encara més fred. Els glaçons refreden les begudes perquè són més freds; en refredar-les, s’escalfen i es fonen. Les begudes que deixem a la nevera es refreden perquè la temperatura dels fluids refrigerants que circulen pels serpentins dins les seves parets és molt baixa. Aconseguim refredar un objecte tot escalfant-ne un altre, i amb un resultat sempre desfavorable: acabem incrementant l’entropia del conjunt.

Tots sabem que els edificis es refreden durant les nits d’estiu, sobretot quan el cel és estrellat. El cel és fred, i les superfícies que el sol ha escalfat durant el dia irradien calor cap al cel. Però el que és menys conegut és que la temperatura radiant del cel durant el dia, quan és blau i no hi ha núvols, és quasi tan freda com la del cel a les nits.

Ara fa un any, en Rafi ens va deixar. El recordo sempre energètic, creatiu, ple de vida i de noves idees. Parlàvem d’arquitectura i energia, del sol i del cel, d’astronomia i micrometeorits, de paisatge i de cúpules. En Rafael Serra Florensa era l’expert en arquitectura energètica, en fer que la Natura treballés per a nosaltres, en aprofitar la llum natural, en aprendre de l’arquitectura tradicional de les cases blanques Mediterrànies.  Un dia, al seu despatx, em va ensenyar un experiment. Era el migdia, a l’estiu, i la temperatura devia ser d’uns trenta graus. En Rafi va apuntar cap al nord, al cel, amb un termòmetre làser. El termòmetre crec recordar que va marcar deu sota cero. En canvi, quan va apuntar en direcció a l’asfalt de la Diagonal, el termòmetre va assenyalar 38 graus. La conclusió d’en Rafi era clara: calia treballar en el disseny d’una nevera solar passiva. Una nevera que refredés sense gastar energia. El prototipus que van construir en Rafi i el seu equip era una caixa aïllada, el sostre de la qual consistia en una superfície dirigida cap al nord i protegida de la llum del Sol, amb pantalles laterals que la mantenien sempre a l’ombra de la radiació directa (o reflectida) del Sol. És el que podeu veure en aquest article. La idea és que la tapa superior (el sostre) de la nevera sigui una superfície radiant encarada al cel del nord, que sempre és més fred que la tapa. A més, aquesta superfície (en negre a la imatge esquemàtica de dalt) ha de ser a l’ombra de la llum i de la radiació solar. L’objectiu és que la superfície radiant envii més calor al cel del que rep d’ell. En aquest sistema, que es pot construir com una nevera o com un sostre per al condicionament de l’aire, el cel es comporta com els glaçons que ens refreden les begudes.

Els principals reptes actuals són la millora de la geometria de les pantalles reflectants laterals per tal d’evitar que la superfície radiant rebi radiació provinent de la llum diürna, i trobar materials reflectants que tinguin bones propietats òptiques i que a la vegada siguin resistents a la intempèrie. Hem de fer-ho bé i ser intel·ligents, si volem que la Natura treballi per nosaltres.

Encara que el rendiment depèn del grau d’humitat (el sistema funciona millor en climes secs), els experiments realitzats demostren que el disseny i la construcció de sistemes de refrigeració passiva per radiació és possible. El sistema actualment es troba en fase de prototip, amb una baixada passiva de temperatura encara insuficient (d’uns dos graus). No és clar que a curt termini puguem substituir els actuals sistemes d’aire condicionat, però sí que és probable que aquests sistemes passius ens acabin ajudant a refredar les cases, les begudes i els aliments i que ens permetin disminuir el consum energètic. Ho farem amb glaçons de cel, del cel blau que veiem quan miren cap al nord.

El temps i les hores

dimecres, 15/05/2013

CampanarRellotge1.jpg Fa només cent cinquanta anys, cada ciutat i cada poble anaven a la seva hora. Els campanars marcaven l’hora del poble. La gent alçava la vista per mirar el rellotge del campanar i, de nit, escoltava les campanes cada quart i cada hora. La imatge ens mostra el campanar romànic de Cortsaví. Els rellotges dels campanars s’ajustaven segons l’hora solar local. I l’hora solar a Lleida, Tarragona i Girona és diferent: el migdia solar de Girona, el moment en què el Sol passa pel seu punt més alt al cel, és sempre abans que el de Lleida. El Sol surt a Cadaqués i a Girona abans que a Lleida i a la Seu d’Urgell, i a la Vall d’Aran es pon més tard que a Figueres.

No calia res més. La gent anava a cavall, es viatjava lentament, i les petites diferències d’hora eren inapreciables. Els únics que havien de portar un bon rellotge per poder saber on eren eren els navegants. Però a tots els altres, als que vivien a les ciutats o al camp, als que viatjaven pels camins i als que anaven als mercats, no els importava pas que l’hora solar fos lleugerament diferent en els diferents indrets del país. No es podien telefonar per constatar que la posta de Sol a uns llocs era més tard que a d’altres llocs.

Tot va canviar amb el tren. Peter Galison, en el seu llibre “Einstein’s Clocks, Poincaré’s Maps: Empires of Time”, explica que l’any 1880 cada ciutat dels Estats Units anava a la seva hora. Diu que l’astrònom de Harvard Leonard Waldo insistia que l’hora de Boston era millor i més precisa que l’hora de Nova York. De fet, l’opinió de Leonard Waldo era una mica interessada, perquè tenia una empresa que enviava l’hora de Boston per telègraf als seus clients: rellotgers, bombers, empreses de transports i d’altres. Leonard Waldo va donar un primer pas cap a d’unificació horària. Amb els senyals horaris emesos per telègraf, els rellotgers podien posar en hora els rellotges que després servirien per ajustar els rellotges dels campanars i els de la gent. Però el canvi definitiu va venir tres anys després, el 1883. El tren que anava de Nova York a Hartford i Boston no podia sortir de Nova York a l’hora de Nova York i arribar a Boston a l’hora local de Boston. Tot plegat era un embolic. No hi havia manera de fer els horaris de trens si cada ciutat anava a la seva hora. El tren era més ràpit que les diligències, i les diferències d’hora entre ciutats van començar a ser un problema real. L’any 1883 es va fer un congrés a Sant Lluis, Missouri, amb delegats de les empreses de transport ferroviari dels Estats Units (si voleu, proveu d’escriure “november 18 1883″ a Google). A la reunió es va decidir adoptar un sistema unificat de zones horàries, de manera que totes les ciutats dins la mateixa zona tindrien la mateixa hora i que la diferència horaria entre dues zones veines seria exactament d’una hora. És el sistema horari que ara utilitzem a tot el món i que podeu veure aquí. Després del congrés de 1883, tothom va adaptar l’hora dels seus rellotges a l’hora dels trens. Nova York va haver de renunciar a la seva hora tot actualitzant els seus rellotges segons l’hora astronòmica a 75 graus de longitud oest, i el sistema de zones horàries dels trens americans es va anar estenent lentament a tot el món, fins que el 1929 la majoria dels principals països havien ja adoptat les zones horàries.

De fet, però, cal dir que la primera zona horària del món havia estat creada a Gran Bretanya (també per les companyies de ferrocarril) el desembre del 1847, trenta-sis anys abans. El 23 d’agost del 1852 es van començar a transmetre els senyals horaris a través del telègraf des de l’Observatori de Greenwich, i el 1855 la major part dels rellotges públics de Gran Bretanya ja utilitzaven una única hora unificada (la “Greenwich mean time“, GMT). Els anglesos van ser pioners en adoptar l’hora unificada GMT (l’hora GMT va esdevenir finalment l’hora legal anglesa l’any 1880), mentre que els americans van ser els qui van exportar els sistema de zones horàries a tot el món. A casa nostra, en canvi, les coses van anar més tranquil·les. Com podeu llegir aquí, l’any 1891 Barcelona va fixar com a hora oficial de la ciutat la que marcava el rellotge de la façana de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona a la Rambla (a l’edifici del Teatre Poliorama). Deu anys després, el 26 de juliol del 1900, es va unificar l’hora de tot l’Estat tot adoptant l’hora GMT amb efectes des de l’1 de gener del 1901. Fins el 1901, els horaris dels trens Barcelona-Mataró no van ser fàcils de fer.

Teòricament, cada zona horària hauria de ser una franja (com un tall de síndria) de la Terra entre dos meridians separats 15 graus de longitud geogràfica, perquè 15 és el resultat de dividir els 360 graus de la circumferència de la Terra per les 24 hores que té el dia. A la pràctica, les zones horàries s’adapten a les fronteres entre els països per tal de garantir que la majoria de països puguin tenir l’hora unificada. D’altra banda, els mapes de zones horàries tenen un element interessant i que fa pensar una mica: la línia de canvi de dia. Si imagineu la Terra i el Sol a l’espai, sempre hi ha punts de la Terra (els del meridià oposat a la direcció del Sol) en els que és mitjanit. Com que a la mitjanit canviem de dia, els pobles que en un moment donat es troben a una i altra banda d’aquest “meridià de la mitjanit” estan vivint en dies diferents del calendari. Si en uns d’ells és dimarts abans de la mitjanit, en d’altres ja és la matinada de dimecres. Si aneu recorrent la Terra tot allunyant-vos del meridià de la mitjanit, anireu trobant molt més pobles en els que encara és dimarts i, en l’altra direcció, molts altres pobles en els que ja és dimecres. Tot plegat només funciona si fixem algun altre “quasi-meridià” de la Terra en què hi hagi un segon canvi (invers) de dia. Al mapamundi de zones horàries, aquest “quasi-meridià” de canvi de dia es va situar al mig del Pacífic, per evitar la situació una mica surrealista que seria tenir països fronterers que viurien sempre en dies diferents del calendari. Gràcies a aquest conveni, en cada moment tenim dues grans regions a la Terra: les que es formen a una i altra banda del meridià de mitjanit, fins arribar al quasi-meridià de canvi de dia. Els pobles d’una i altra regió viuen en dies diferents del calendari. I tot plegat acaba tenint la seva gràcia, perquè aquestes dues regions van canviant contínuament degut a que el quasi-meridià de canvi de dia és fix respecte la Terra mentre que el meridià de mitjanit depèn de la posició relativa entre el Sol i la Terra.

Som a casa un dissabte a la nit. Són les onze de la nit. Estem veient les noticies de la nit del dissabte a la televisió, però a molts llocs de la Terra ja és diumenge. Sabeu a quins llocs és ja diumenge? A quins llocs ha sortit el sol del diumenge? I quan estem sopant, un dissabte a les nou del vespre, a quins llocs ha sortit ja el sol del diumenge?

La teoria de la relativitat d’Einstein ens parla de la relativitat del temps, de la constància de la velocitat de la llum i de la equivalència entre tots els sistemes inercials de referència. Com sabem, Einstein la va publicar l’any 1905, només 22 anys després de la reunió de Sant Lluís. Einstein va teoritzar sobre la relativitat del temps en un moment en el que tothom hi pensava, en el temps i les hores. Tots els pobles havien hagut de canviar l’hora per adaptar-se al nou estàndard mundial. Peter Galison explica que una de de les patents de l’oncle d’Einstein (Jakob) tractava d’un un giny per al control elèctric dels rellotges. El mateix Einstein va haver de gestionar diverses patents sobre la coordinació de rellotges mitjançant la transmissió de senyals horaris elèctrics, quan va treballar a l’oficina de patents de Berna. Sens dubte, les dues dècades entre 1883 i 1905 van ser un període històric especialment propici per al naixement de la teoria de la relativitat.

Hi ha dos tipus de bancs: els ètics i els altres

dimecres, 8/05/2013

Hi ha dos tipus de governs. Els que inverteixen en educació i recerca i els que retallen aquestes partides amb una total curtesa de mires.

Hi ha dos tipus (o més) de polítics. Els que miren pel bé general i l’anteposen als seus propis interessos (en paraules de Moisés Broggi), i els que pensen en les següents eleccions. Els que creuen que han de servir els que els han votat, i els que prefereixen ajudar els seus amics.

Hi ha dos tipus (o més) d’empresaris. Els que aposten per la innovació i en èpoques de vaques grasses reinverteixen els beneficis, i els que fan cas de gestors que no entenen els processos productius. En paraules d’un amic meu empresari, els primers es posen en mans dels enginyers i els segons confien en gestors tecnòcrates.

Hi ha dos tipus (o més) d’investigadors i professors universitaris. Els que treballen, creen coneixement i són reconeguts a nivell internacional, i els que s’arrepengen.

Hi ha dos tipus (o més) d’estudiants universitaris. Els que són constants, treballen moltes hores, s’esforcen i se’n surten, i els que pensen en “compensar” assignatures.

Hi ha dos tipus (o més) de ciutadans. Els que ja estem tips que els nostres impostos, enlloc de contribuir a diversos serveis de l’Estat del benestar com poden ser l’educació i la sanitat, serveixin per ajudar i rescatar els qui ens han enfonsat, i els (pocs) que encara no ho estan.

Hi ha dos tipus (o més) de països. Els que persegueixen de veritat la corrupció i el frau, i els que ho toleren.

Hi ha dos tipus (o més) de civilitzacions. Les que sabran treure profit de les noves tecnologíes per poder conviure solidàriament i en pau en un món globalitzat, i les que no.

Hi ha dos tipus (o més) de banquers. Els que donen crèdits i els que s’ho maneguen per quedar-se amb els pisos (i també amb els dels avaladors) quan la gent té problemes per pagar.

Hi ha dos tipus de bancs. Els bancs als que no els importa especular per a fer més diners, i els bancs transparents que inverteixen en projectes que creen valor i productes, conserven els recursos naturals i promouen solucions tecnològiques innovadores i realistes.

Aconsellat per alguns bons amics, jo fa temps que vaig portar els meus estalvis a la banca ètica.

Els vídeos i la nostra percepció visual

dimecres, 1/05/2013

Chip_DLP.jpg La revista Nature ha publicat fa poc un treball de l’investigador David Fattal i els seus col·laboradors, que obre la porta a la possibilitat de tenir (en el futur) pantalles hologràfiques en els nostres ordinadors, tauletes i telèfons. La idea és fàcil d’entendre. Aquestes noves pantalles tindran píxels direccionals que permetran que veiem imatges diferents segons la direcció en què mirem la pantalla. Cada píxel físic estarà format per molts micro-píxels unidireccionals. I aquests micro-píxels tindran una nano-xarxa de difracció i un sistema de retroalimentació que controlarà el color que emeten. És com si cada un d’ells tingués una persiana microscòpica que només deixa veure la llum en una determinada direcció. Ho podeu veure en aquesta imatge de la mateixa revista Nature. El problema és que els píxels del prototipus actual només contenen 14 micro-píxels, i això és insuficient. Quan la tecnologia permeti fabricar píxels amb un centenar o més de micro-píxels, tindrem veritables píxels direccionals que ens oferiran imatges diferents segons la direcció des de la que mirem la pantalla. Penseu en una tauleta o en un telèfon mòbil. Quan mirem un determinat punt de la pantalla, cada un dels nostres dos ulls està rebent la llum d’aquest píxel en una direcció diferent: si podem controlar el color del micro-píxel que ens envia llum a l’ull dret de manera independent al del micro-píxel que veiem amb l’ull esquerre, cada ull veurà una imatge diferent i el nostre cervell automàticament interpretarà que la imatge de la pantalla no és plana sinó tridimensional. Si la pantalla ens mostra el globus terraqüi vist des d’el pol nord, el veurem en relleu i podrem veure Europa, Canadà o el Japó sense fer res, només movent-nos al voltant seu com si fóssim davant d’un globus terraqüi de veritat. Si ho mirem uns quants amics, cadascun veurà una perspectiva diferent perquè els micro-píxels faran que els colors i les imatges siguin direccionals. Igual que quan mirem un holograma. L’únic problema és que caldrà tenir molts micro-píxels per a que no notem els salts quan passem de veure un d’ells a un altre. Si el nombre de micro-píxels i de direccions és massa petit, els salts ens molesten i ens passa el mateix que quan mirem hologrames senzills i de baixa qualitat. Però quan el nombre de micro-píxels creix i passa un cert límit, es produeix el miracle. Deixem de percebre els salts, ja no ens molesten, i passem a veure i captar l’objecte en relleu sense cap problema.

Els vídeos digitals els veiem bé, oi? Els objectes, els personatges i els colors van variant de manera suau i semblant al que veiem en el món real. Però tot és fals. El que veiem suau i continu és discret i discontinu. Si ho veiem bé és perquè hem entès les nostres limitacions perceptives i hem sabut cóm utilitzar-les adequadament. Sabem controlar els salts i les discontinuïtats, tot deixant-les per sota del nostre llindar perceptiu.

Sabem que el cinema, la televisió i els vídeos es basen en la nostra persistència retinal. Després dels primers experiments i invents de la segona part del segle XIX (els taumàtrops, zoòtrops i praxinoscopis), es considera que el cinema va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895. Aquell dia, els germans Lumière van mostrar, en sessió pública, els seus films als espectadors del Salon Indien de París. El cinema ens va descobrir que el pas molt ràpid d’imatges o fotogrames, quan la freqüència supera la xifra de 16 per segon, es percep com un moviment continu.

Després, ara fa uns quaranta anys, les imatges van entrar al món dels ordinadors. Abans, les fotografies i els fotogrames eren analògics. Calien papers i tires de plàstic transparent fotosensible que fixaven la llum amb procediments químics. Amb les ordinadors, les imatges van passar a ser digitals. I el món digital no és continu, és discret. Qualsevol imatge digital és un conjunt de molts píxels. La paraula píxel és una contracció de “picture element” en anglès: un píxel és un element atòmic de qualsevol imatge. Un píxel és un punt de color. La resolució de les càmeres digitals, per exemple, es mesura en megapíxels. Les fotos que fem amb una càmera de 5 megapíxels, per exemple, tenen 5 milions de puntets de colors. Però nosaltres no veiem els puntets, ho veiem tot continu.

El cinema i la televisió van nàixer en blanc i negre abans d’incorporar el color. I això és perquè el color implica més informació i més complexitat. Però hem anat aprenent que tampoc en cal molta més, d’informació. Per què? Doncs perquè els cons, les cèl·lules de la retina que detecten el color, no detecten pas tots els colors. Tenim cons sensibles a la zona dels vermells, d’altres que són sensibles als colors verdosos i uns tercers que ho són a la llum blava. Com que només tenim tres tipus de cons, hem descobert que no cal pas generar tots els colors. Les pantalles dels ordinadors, tauletes i telèfons tenen píxels que només emeten llum vermella, verda i blava. El mateix passa amb els projectors. Cada píxel està format per diversos sub-píxels, i cada sub-píxel és monocromàtic: vermell, verd o blau. El que estem realment veient en una imatge o en un vídeo són sub-píxels monocromàtics. Sabem jugar amb les intensitats lumíniques dels colors emesos pels sub-píxels, i acabem tenint la il·lusió que veiem tots els colors del món real. Però tot és discret: subpíxels i només tres colors.

Un dels invents que trobo més enginyosos és el de la generació de colors en els projectors DLP. Per començar, aquests projectors tenen un xip amb tants micro-miralls com píxels volem projectar. Cada mirall és independent i “fa la rateta” moltes vegades per segon (per exemple, 60 vegades). Els micro-miralls dels píxels de les zones que volem que quedin clares a la imatge que projectem, s’orienten adequadament i envien la llum als punts corresponents de la pantalla, mentre que els de les zones que volem que quedin fosques giren per no fer la rateta en la pantalla. En la imatge de dalt podeu veure alguns micro-miralls i el mecanisme microscòpic que els fa girar. Un projector DLP de resolució HD de 1920 x 1080 té dos milions de micro-miralls, i tots ells fan la rateta de manera independent més de 60 vegades per segon. No està malament, oi? Però això no és tot. El més interessant és com generen els colors, aquests projectors DLP. Els miralls no fan la rateta 60 vegades per segon, sinó 180 vegades per segon. Primer amb llum vermella, després amb llum verda i el tercer cop amb llum blava, de manera que els nostres ulls reben els tres components dels colors en successives trameses al llarg d’un seixantè de segon. Si rebem llum vermella i després llum verda, cap problema: el que percebem és el color groc. Els projectors DLP ens serveixen gràcies a que el nostre sistema perceptiu no pot distingir colors successius massa ràpids: els barreja.

Hi ha més defectes perceptius que ens ajuden en el camp dels vídeos digitals. Podem comprimir els vídeos i guardar-los en un llapis de memòria perquè eliminem informació i només hi deixem la que ens serà rellevant quan després els mirem. Per exemple, els vídeos comprimeixen més el color que la lluminositat perquè nosaltres, a la retina, tenim molts més bastons que cons i distingim la claror de la foscor molt més que els colors (encara que no ens ho sembli). De fet, tenim 120 milions de bastons per percebre els grisos i només 7 milions de cons per captar els colors.

Tot són salts i discontinuïtats, en el món digital. Quan som a casa i veiem una pelicula amb un projector de “cinema a casa”, gaudim dels moviments dels actors quan només estem veient un pas ràpid de diapositives. Veiem una imatge nítida, però de fet és un conjunt de píxels. Gaudim del color i de la fotografia quan en realitat tot és una barreja de tres colors. I a més, si el nostre projector és “DLP”, aquests tres colors no són ni tan sols simultanis. Però a la nit, quan somiem, les escenes que hem vist en el vídeo poden arribar a ser tan reals com les que hem anat observant pel carrer. La informació que processa el nostre cervell és el resultat d’una forta simplificació i destil·lació del que constantment entra pels nostres sentits, amb l’objectiu de poder entendre i recordar el màxim del món que ens envolta tot esmerçant el mínim d’esforç. El nostre sistema perceptiu no és més perfecte del que és perquè així fa una bona funció i estalvia energia.

Però cada nou defecte perceptiu que descobrim, l’estem sabent aprofitar per crear nous ginys que ens permeten veure millor les animacions i els vídeos digitals. La nostra percepció dels models digitals es basa en què hem aprés a treure partit dels nostres defectes i limitacions. En els vídeos digitals i en les pantalles i sistemes de projecció hem après a mostrar el que és essencial i a eliminar la brossa perceptual, tot adaptant força bé el seu caràcter discret (en el temps, en els colors i en la resolució) a les nostres limitacions.

Els invents que perduren: el sistema de numeració posicional

dimecres, 24/04/2013

Deu_Clips.jpg Aquí tenim deu clips. En què s’assemblen els clips i el nombre 10? Reconec que és una pregunta una mica estranya. La meva resposta personal és que quan escrivim el nombre “deu” amb el simbolisme “10” estem utilitzant el sistema de numeració posicional en base deu, que probablement és un dels millors invents que ha produït la humanitat. I el clip (salvant les distàncies) també és un molt bon invent, un bon disseny.

El dissenyador André Ricard Sala diu que els bons dissenys no passen mai de moda. La bellesa en el disseny és el resultat de l’encert d’un bon plantejament funcional, que fa que els seus resultats perdurin. Hem estat testimonis de molts canvis, des de mitjans del segle XX. Però les bicicletes, les tisores i d’altres ginys ben dissenyats no són pas gaire diferents dels dels nostres besavis. I els clips? Els clips van ser patentats per Johan Vaaler l’any 1899, i el mateix any William Middlebrook va patentar una màquina per a fer clips exactament amb la forma que tenen avui. Fa 114 anys. Des d’el 1899 hem vist néixer els avions, la informàtica i els mòbils, però el bon disseny dels clips no ha canviat. Els clips són una mica com el sistema de numeració posicional, són bons invents que perduren.

Tots coneixem el nostre sistema de numeració, i és clar que no us estic descobrint res de nou. Però si us en parlo és perquè jo no deixo de sorprendre’m de la seva elegància. Què passaria si continuéssim utilitzant els números romans? I si haguéssim adoptat el sistema de numeració grec, que tenia símbols específics per a cada desena i centena de manera que cada unitat (1, 2, …9), cada desena (10,20,…90), i cada centena (100, 200, … 900) es representaven amb una lletra diferent de l’alfabet? Si no haguéssim canviat de sistema de numeració, hauríem avançat bastant poc en matemàtiques i no tindríem els ordinadors que ara ens ajuden en els càlculs. I si vam poder canviar no va ser (aquest cop) gràcies als grecs, sinó gràcies als indis i als àrabs. Hem heretat el nostre sistema de numeració dels hindús, i això va ser gràcies a la difusió que en van fer els àrabs. La hipòtesi més acceptada és que la numeració posicional en base 10 va tenir el seu origen a l’Índia, entre el 400 aC i el 400 dC. De fet, entre el món islàmic aquests nombres se’ls coneix com “nombres indis” o “arqam hindiyya” (أرقام هندية). A través de l’Àndalus, el sistema aràbic i l’àbac van entrar a Europa, que encara utilitzava el sistema de numeració romà. Substituir el sistema romà no va ser pas fàcil. La primera menció a Occident apareix al Codex Vigilianus, l’any 976. El 984, Gerbert d’Orlhac va demanar a l’astrònom barceloní Sunifred Llobet la traducció d’un tractat d’astronomia en àrab, el Sententiae Astrolabii, traducció que ja va incloure el sistema de numeració hindú/aràbic. Anys després, el matemàtic italià Fibonacci va contribuir a la difusió del sistema per Europa, gràcies a la seva obra Liber Abaci que va publicar l’any 1202. Per cert, podríeu sumar CCCXIX i DCCIV en notació romana?

Com sabem, el sistema de numeració posicional en base deu pot representar qualsevol nombre, sigui gran o petit, amb només deu símbols: els símbols 1… 9 que representen els nou primers nombres naturals, i el zero. El truc rau en la posició d’aquests símbols. Un “3” al lloc de les unitats és un “3”, però un “3” al lloc de les desenes té molt més valor: són tres desenes. La posició dels símbols indica la seva importància. Quan llegim 324 sabem que estem parlant del valor 3*100+2*10+4. El bonic d’aquesta notació posicional és que assigna valor segons el lloc, i que permet fer operacions aritmètiques tot passant l’excés de les unitats a les desenes i així successivament. Els algorismes per a fer operacions aritmètiques són tan senzills que els aprenem a l’escola i que els podem programar en els nostres ordinadors. Podem representar quantitats petites com el 2, o quantitats gegants de milers de trilions com el 7001002003004005006007. Ara bé, si tot plegat ho fem en base deu i amb deu símbols és perquè tenim deu dits. Per indicar els deu clips de la foto en un sistema posicional en base vuit hauríem d’escriure “12”, perquè deu és 1*8+2 . Si volguéssim indicar els mateixos clips en base tres hauríem d’escriure “101” perquè deu és 1*(3*3)+0*3+1 . I en base 2 tindríem 1010 perquè deu és 1*(2*2*2)+0*(2*2)+1*2+0 (fixeu-vos que utilitzo els noms per indicar quantitats de manera no ambigua, però que els símbols de les xifres en cada cas tenen un significat diferent). Els ordinadors treballen en base dos, de manera idèntica i amb els mateixos algorismes aritmètics que nosaltres utilitzem quan fem operacions aritmètiques en base deu. Sabríeu sumar 1010 i 111, en base dos?  Què opineu d’aquest acudit: “només hi ha 10 tipus de persones: els que entenen el sistema posicional en base dos i els que no”? (és un acudit de matemàtics i informàtics friquis…)

Us heu preguntat alguna vegada com serà el món d’aquí a uns segles i què és el que haurà sobreviscut? Els nostres besnéts gaudiran segurament dels nostres bons dissenys i dels invents perdurables. Segur que no tindran ni cotxes ni ordinadors com els nostres. Però crec que ens podem atrevir a afirmar que utilitzaran tisores, clips i bicicletes, i que continuaran calculant amb l’actual sistema de numeració posicional.

Els grecs: un bon antídot contra la vanitat

dimecres, 17/04/2013

Antikitera.jpg L’any 1901, el pescador d’esponges Elies Stadiatos va descobrir les restes d’un naufragi no molt lluny de la costa de l’illa grega d’Anticitera, entre Citera i Creta. Va trobar àmfores, monedes, estàtues, diversos objectes, i un bloc massís i petrificat. És el que veieu a la foto. És l’anomenat mecanisme d’Anticitera (o “Antikithera“). Es troba al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes. La nau que va naufragar era romana, i tot plegat podia ser part d’un tresor (botí) de l’illa de Rodes que portaven a Roma per a una celebració organitzada en honor de Juli Cèsar.

Ha costat més de cent anys entendre què era i per a què servia aquest bloc recobert de corals, algues i animals marins. Ara sabem que era un giny per a poder seguir el moviment dels astres. Encara que fa temps es pensava en una datació aproximada del 87 aC, d’altres recerques més recents han permès situar la seva construcció entre el 150 a.C i el 100 a.C. De fet, Marc Tuli Ciceró, en el segle I (a “La República”) parla de dues màquines que podien preveure els moviments del Sol, la Lluna i els cinc planetes coneguts en aquell moment. Ciceró diu que van ser construïts per Arquimedes i portats a Roma l’any 212 a.C. després de la mort d’Arquimedes pel general Marc Claudi Marcelus. Un dels dos artefactes va ser guardat pels descendents d’aquest general, i Ciceró el cita en una conversa imaginària en què Philus va participar l’any 129 a.C. en una mansió propietat de Publi Corneli Escipió. En aquesta conversa, Caius Sulpici Galus, que va ser cònsol amb el nebot del general Marcelus l’any 166 a.C., explicava el funcionament del giny d’Anticitera. Caius Sulpici Galus també és citat per Plini el Vell com el primer romà que va escriure un llibre sobre els eclipsis de Sol i Lluna. En tot cas, el tema és polèmic, i d’altres hipòtesis apunten l’astrònom Hiparc com el dissenyador d’aquest mecanisme.

Durant molts anys no es va saber què era, aquell bloc petrificat. Fins que fa uns 50 anys, en Derek de Solla Prize el va analitzar va quedar estorat. A la revista “Scientific American” de juny de 1959, va escriure això: “fa una mica de por pensar que just abans de la caiguda de la seva civilització, els antics grecs havien arribat tan a prop del que ara tenim en la nostra civilització, i això no només pel que fa al pensament sinó també en la seva tecnologia científica”. Després de Derek de Solla han hagut de passar cinquanta anys més. Investigadors de diversos projectes que incouen equips dels EUA, Anglaterra i Grècia han pogut desxifrar el misteri tot utilitzant tècniques d’escanejat tomogràfic d’alta resolució. La idea és senzilla: han utilitzat tècniques similars a les que empren els metges quan ens fan un escànner (TAC) per poder veure què tenim dins nostre.

Gràcies a investigadors com Derek de Solla Prize, Tony Freeth, Alexander Jones, James Evans, Alan Thorndike i d’altres, ara podem entendre i copsar la complexitat del mecanisme d’Anticitera (tot i que les restes són parcials i que alguns engranatges s’han perdut). El tros que conservem té un total de 30 engranatges (un d’ells amb 223 dents), engranatges epicicloïdals i un engranatge amb eix no paral·lel a la resta. Són mecanismes que crèiem que que no existien a l’antiguitat i que pensàvem que havíem descobert i dissenyat fa un parell o tres de segles. Per a que us feu una idea de la seva complexitat i perfecció, aquí sota podeu veure una foto de la reconstrucció d’aquest mecanisme d’Anticitera (que també es troba al Museu Arqueològic Nacional d’ Atenes). La reconstrucció va ser fabricada per Robert J. Deroski seguint el model de Derek de Solla Price. El mecanisme primitiu, l’autèntic, va ser fabricat en bronze a partir de làmines primes de gran qualitat. Calculava la posició del Sol i de la Lluna, les seves fases, la posició dels cinc planetes més importants, convertia del calendari Egipci de 365 dies al calendari Metònic (lunar i de 235 dies), i permetia fer prediccions dels eclipsis, ja que sabien que la posició relativa entre el Sol, la Terra i la Lluna es repeteix cada 223 mesos lunars. Per això, un dels engranatges té 223 dents…

A més, Philip Ball i Tony Freeth van publicar fa cinc anys a la Revista Nature que el mecanisme servia també per fixar amb exactitud la celebració dels Jocs Olímpics. L’interior de l’artefacte té una inscripció que indica “Nemea” en referència a un dels jocs que van ser més importants, a més d’una altra que indica “Olimpia”. Els dials donaven amb precisió la data de la lluna plena més propera al solstici d’estiu de cada quatre anys, data en la qual s’iniciaven els jocs.

La revista “Scientific American”, el desembre de 2009, indicava que aquest descobriment ens obligarà a revisar els nostres coneixements sobre història de la ciència.

Quantes coses que pensem que hem descobert fa poc, ja havien estat pensades, dissenyades i construïdes pels nostres avantpassats? Quants descobriments i quantes idees es van perdre en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria i en totes les guerres anteriors i posteriors? Per què algunes vegades ens sentim tan orgullosos de l’actual progrés i del que creiem que hem descobert i creat?

Ja ho deia Johann Wolfgang Goethe: “Odio els grecs. Cada cop que tinc una idea, després descobreixo que els grecs ja ho havien pensat i dit”.

Antikitera2.jpg

S’han oblidat dels científics

diumenge, 14/04/2013

Llegeixo la composició del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). El diari Ara d’avui ens presenta els seus catorze membres, els que han de ser els arquitectes de la Catalunya plena. Són: un jurista, una catedràtica d’hisenda pública, dos catedràtics de dret constitucional, un professor de relacions internacionals, un catedràtic d’economia aplicada, tres catedràtics de ciència política, una filòloga i escriptora, un professor de sociologia, un professor d’ESADE, una professora de dret internacional i finalment un empresari (l’amo de Bonpreu).

És significatiu: en el CATN només hi ha un empresari, i s’han oblidat un cop més dels científics. No creieu que hi manquen homes de ciència, enginyers i empresaris? No us sembla que la composició és una mica esbiaixada? Estem realment pensant en un país que crei coneixement, que inventi i que crei nous productes innovadors? Com ens deia en Joan Majó, cal fomentar la creació de valor i de nous productes. Ens manca estudi i activitat creativa, tant de de coneixement com de nous productes. Tenim poques patents innovadores. I ens manquen enginyers en els poders polítics. Els governs intel·ligents inverteixen i potencien les activitats creatives. Però nosaltres, quin és el camí que volem seguir?

Jo em quedo amb la frase del pintor Antonio López: “hauriem d’escoltar els homes de ciència més que els banquers. Així hauria de ser, per al bé de tots”.

 

Els cotxes híbrids endollables i l’energia local

dimecres, 10/04/2013

plugin_hybrid_car.jpg Cada cop es parla més dels cotxes híbrids endollables. Ja existeixen, i d’altres models sortiran ben aviat al mercat. Porten un motor de gasolina i un altre d’elèctric (amb una potència que ja pot ser de 100 CV). Per recorreguts de fins 50 quilòmetres no gasten gens de gasolina perquè utilitzen l’energia elèctrica de les seves bateries. En els cotxes híbrids endollables, el motor de gasolina és per seguretat i per a recorreguts més llargs. És ben segur que aquests cotxes aniran essent més i més atractius a mesura que creixi l’eficiència del seu sistema d’emmagatzematge elèctric. Els cotxes híbrids endollables poden quasi doblar el rendiment dels actuals cotxes de gasolina tot utilitzant una energia, l’elèctrica, que cada cop és més neta i renovable: com sabem, el valor de l’índex EROI per a l’energia elèctrica hidràulica i eòlica ara ja és més elevat que el de la gasolina. D’aquí a uns anys, l’energia per circular per les carreteres sortirà dels endolls i de la xarxa elèctrica.

Les xarxes elèctriques, quan es van començar a instal·lar a finals del segle XIX, eren unidireccionals, enviaven energia de les centrals als usuaris. De fet eren línies elèctriques de transport d’energia. Durant la primera meitat del segle XX van néixer les xarxes elèctriques modernes com a resultat de molts processos d’interconnexió que garantien seguretat i estalviaven costos. Però el creixement va ser lent. Fins el 1960 no es va aconseguir portar l’electricitat a casa de la majoria de gent dels països desenvolupats. I als anys 70 van venir els problemes. El consum es va disparar i es va fer molt més irregular. Van sorgir els anomenats pics de demanda: moments en els que molta gent, de cop, vol consumir més energia (la televisió causava molts d’aquests pics perquè, quan hi havia pocs canals i feien anuncis, tothom encenia la llum o es posava a fer coses). Els pics van ser el gran mal de cap dels gestors de xarxes elèctriques perquè, de la mateixa manera que un cotxe es cala si li demanem més potència de la que ens pot donar, quan les centrals elèctriques no poden aportar l’energia que demanen els usuaris en els moments de pic és quan apareixen els talls de llum. Es van estudiar aquests fenòmens dels pics, van sorgir els primers models teòrics (estocàstics) i les xarxes van incorporar generadors en ralentí, preparats per a actuar immediatament en els moments de pics de demanda: turbines de gas, centrals hidroelèctriques i altres. Les xarxes elèctriques són ara molt més sofisticades. El segle XXI és i serà el segle de la barreja d’energies, de les xarxes inteligents i de les energies alternatives. Les fonts d’energia són i seràn múltiples i diverses, perquè totes tenen avantatges i inconvenients. Les centrals tèrmiques convencionals (gasoil o carbó) són lentes i tenen una gran inèrcia perquè han d’escalfar la caldera i fer vapor. Les hidràuliques són de resposta ràpida, però cal que no tinguem un any de sequera. Els generadors eòlics i solars no contaminen, però no generen energía quan la necessitem, sinó quan fa vent o fa sol. Res és perfecte.

Els cotxes s’acosten a l’electricitat, i l’electricitat s’acosta a les renovables. L’energia elèctrica que se’ns ha fet imprescindible, actualment prové de moltes fonts. És una barreja anomenada combinació energètica. Totes les previsions diuen que, amb el progrés tecnològic i l’esgotament dels combustibles fòssils, les energies renovables (bàsicament eòlica i solar) tindran un paper fonamental en la barreja energètica d’aquí a unes dècades. Però a més dels problemes actuals relacionats amb la gestió de la xarxa elèctrica, les energies renovables comporten un nou problema i un nou repte: el de guardar energia. Guardem aliments, minerals, metalls i molts altres béns de consum perquè els ritmes de producció i consum no són coincidents. Per això construïm i gestionem magatzems. Amb el consum massiu d’electricitat i amb les fonts d’energies renovables, aquest problema ha arribat a les xarxes elèctriques. L’energia ja no es pot generar en el mateix moment en que es consumeix. Hem de dissenyar i gestionar magatzems d’energia. De fet, el concepte no és nou: les centrals hidroelèctriques de bombeig ja fan aquesta funció. Però en necessitem molts més, de magatzems d’energia elèctrica.

Sabeu què són les sigles V2G i V2H? Les tecnologies V2G (V2G vol dir “dels vehicles a la xarxa”, o “vehicle to grid” en anglès) permeten que les bateries dels cotxes híbrids, quan aquests estan endollats, serveixin de magatzems d’energia elèctrica. V2G és una proposta innovadora per a la gestió de les xarxes elèctriques del futur. És una proposta que suma i aprofita el que tindrem: les bateries dels nostres cotxes. La capacitat d’una bateria és insignificant, però la suma de capacitats de totes les bateries dels cotxes que en un cert moment estiguin endollats pot arribar a ser molt gran. Una abella pot guardar i transportar molt poc pol·len, però totes juntes fan la mel que trobem a les botigues i supermercats de tot el món. La proposta V2G ens diu que és millor aprofitar la suma dels petits magatzems ja existents, abans que pensar en fer-ne de nous. En l’esquema V2G, cada cotxe endollat és com l’abella que guarda un granet d’energia i que quan cal, la retorna a la xarxa. I a més del sistema V2G també tenim el sistema V2H. Els projectes V2H (“vehicle to home”) fan un èmfasi addicional en la localitat. Si aconseguim que l’energia s’utilitzi en domicilis i indústries propers als cotxes endollats que l’alliberen, podrem “aprimar” les xarxes, fer-les més sostenibles i transportar menys anergia.

Els projectes V2G i V2G són possibles gràcies als algorismes de control de xarxes. Aquests algorismes reben dades de múltiples sensors que van detectant les variacions de demanda i defineixen una estratègia de control en base a models predictius. Les xarxes elèctriques actuals i sobretot les del futur estaran comandades per ordinadors que recullen informació i que apliquen algorismes d’optimització amb restriccions (en molts cassos, de programació lineal) en temps real. Aquests algorismes són els que també hauran de decidir, en cada pic de demanda, quines són les bateries de cotxe candidates a aportar l’energia extra requerida, tot tenint en compte els límits i requeriments fixats per cada usuari individual i tot retribuint aquells que hagin guardat i fet donació de part de l’energia dels seus cotxes. Això, abans era impensable. Però ara, gràcies als ordinadors, als algorismes d’optimització i a internet, es pot fer. A la factura elèctrica del futur veurem tot un seguit d’abonaments perquè el nostre cotxe, tot estant endollat i carregant-se, haurà actuat i servit (amb el nostre permís) com a magatzem temporal d’energia de la xarxa elèctrica.

Els híbrids endollables i els projectes V2G i V2H estan arribant, encara que podríem dir que venen poc a poc. Malauradament, els esforços de les petrolieres i dels poders econòmics per mantenir el negoci i l’estat actual de les coses són ben palpables. I alguns països que podríem ser punters no ho som. El govern dels Estats Units té una web informativa sobre cotxes híbrids endollables, en anglès i en castellà. Fa una mica d’enveja, oi?

Nota: En aquesta web teniu una informació força exhaustiva sobre les xarxes elèctriques intel·ligents. I si us interessa i voleu profunditzar, aquí podeu llegir un article danès que compara tres projectes: el projecte V2G de la Universitat de Delaware als EUA, el projecte e-mobility de Berlín i el projecte danès Edison.

L’energia com a eina per a calcular costos

dimecres, 3/04/2013

Eolica2.jpg Sabeu què és l’EROI? EROI, en anglès, vol dir “Energy Return On Investment“. És el retorn energètic en base al que ens hi hem gastat. És una manera interessant de calcular el cost i el valor de l’energia. L’EROI es basa en l’economia de l’energia i no pas en la dels diners. Veiem-ho amb un exemple: l’EROI de l’energia eòlica té actualment un valor de 20 (vegeu nota al final). En d’altres paraules, aquest valor ens diu que l’energia que obtenim amb els actuals generadors eòlics és 20 vegades l’energia que hem necessitat per poder arribar-la a obtenir (construcció dels molins de vent, transport, muntatge, manteniment, etc.). En el cas de la gasolina i el gasoil, l’EROI ha anat baixant al llarg dels anys. Fa dècades era de 100, mentre que ara és de 16 perquè cada cop hem de gastar més i més energia per tal d’obtenir un litre de gasolina. Es diu que les fonts d’energia deixen de tenir sentit quan l’EROI arriba a valors propers a 5 o passa a ser més baix que 5. Per això, ben aviat l’extracció de petroli deixarà de ser rentable. L’EROI del petroli i dels seus derivats baixa constantment, mentre que el de les energies alternatives va pujant com a resultat dels resultats de les investigacions en aquest camp i dels nous processos productius. D’altra banda, és interessant veure que l’EROI del biodièsel de la soja, de l’energia nuclear i del petroli obtingut a partir de sorres bituminoses, a més d’altres (vegeu nota al final) és molt baix. Són energies poc rentables, tot parlant en termes energètics. En el cas de l’energia nuclear això és degut sobretot als costos d’enriquiment de l’urani i als de la gestió dels residus.

Una observació addicional: l’EROI no inclou els costos ambientals. En el cas de l’energia nuclear es té en compte el cost del tractament dels residus, però en els cas dels combustibles fòssils no es té en compte el cost associat a les emissions d’efecte hivernacle. Si es tingués en compte, és ben segur que l’EROI del petroli, gasolina, gasoil i carbó baixaria i que quedarien més mal situats.

El mateix article de la revista Scientific American explica de manera molt clara el rendiment que donen les diverses fonts d’energia. Imaginem que disposem d’un Gigajoule d’energia (un Gigajoule són mil milions de joules, o bé, en d’altres paraules, 277 kilowatts hora. És l’energia elèctrica que gastem a casa en uns quants mesos). Si aquest Gigajoule l’emprem en obtenir petroli, refinar-lo i convertir-lo en gasolina per usar-lo en el nostre cotxe, podrem recórrer 5792 quilòmetres i arribar fins Sibèria. Però si l’emprem en generar electricitat i utilitzem un cotxe elèctric, podrem recórrer quasi el doble: 10458 quilòmetres (són dades dels EUA; aquí, la comparació seria encara més favorable als cotxes elèctrics).

L’anàlisi és clarificador, oi? L’anàlisi de rendiment ens diu que val la pena anar cap als cotxes elèctrics i els híbrids endollables. L’energia elèctrica dóna un millor rendiment, a més de ser més neta i a més d’altres consideracions ambientals que també van al seu favor. I actualment, la millor energia elèctrica pel que fa a l’EROI és la que generem amb energies renovables: eòlica i hidroelèctrica. El rendiment de les nuclears i dels combustibles obtinguts per fracking és massa baix. D’altra banda, el futur del fracking i de les sorres bituminoses és dubtós. No és clar que siguin rendibles, i comporten importants perills mediambientals. La fotovoltaica té un EROI baix, però en un proper futur ben segur que quedarà més ben posicionada. Per què costa tant moure’ns cap a les renovables i cap als vehicles elèctrics i hibrids endollables?  Quins interessos hi ha darrera d’aquesta actual lentitud?

Malauradament, la política energètica Europea és molt deficient. De fet, la paraula “energia” ni tan sols apareix en els tractats de Roma. Alguns experts diuen que el sistema energètic Europeu és incoherent mentre que d’altres ja diuen directament que és inexistent. Aquí podeu llegir la carta que fa quatre mesos, el Consorci Europeu d’Acadèmies de Ciències, Tecnologia i Enginyeria va trametre al comissari Europeu d’energia. A Europa es fa molta recerca en energies renovables però de fet les polítiques energètiques són competència exclusiva dels Estats membres i, lògicament, acaben essent incoherents i fins i tot contradictòries. Per què, a Europa, no apostem més i de manera més coordinada per les renovables i pels cotxes elèctrics i híbrids endollables? Els nostres polítics, saben què és l’EROI?  Quins interessos hi ha, darrera del petroli? Per què Europa no té una política energètica més cohesionada i avançada i basada en vehicles elèctrics i híbrids endollables? Per què no fa una aposta ferma i sense escletxes per les renovables?

Nota: Aquestes dades han estat publicades al número d’abril del 2013 de la revista Scientific American. L’autor explica aquí d’on surten les dades, i aquí podeu trobar els articles més tècnics de la revista “Sostenibilitat”. En concret, els valors actuals de l’EROI per diferents tipus de fonts d’energia són:

  • Hidroelèctrica: més de 40
  • Eòlica: 20
  • Carbó: 18
  • Gasolina i gasoil: 16
  • Gas natural: 7
  • Solar fotovoltaica: 6
  • Biodièsel de la soja: 5.5
  • Petroli de sorres bituminoses: 5
  • Processos de fracking: entre 5 i 16, segons les fonts
  • Nuclear: 5

 

Els drets i els drons

dimecres, 27/03/2013

DretsHumans.jpg Hem aprés a construir ginys teledirigits i autodirigits. Les naus que enviem a Mart i a d’altres planetes són mostres evidents que sabem fer artefactes no tripulats que van on desitgem i que ho fan amb gran precisió. Els satèl·lits meteorològics són bons exemples de que tota aquesta tecnologia (barreja de sistemes de control i navegació, algorismes, sistemes energètics i de comunicacions) ens pot ser realment útil.

Els drons també són ginys teledirigits. Però els seus usos poden ser èticament molt més discutibles. Fa pocs dies, l’Antoni Bassas comentava que el senador del Tea Party Rand Paul va parlar durant quasi tretze hores al ple del Senat dels EUA que havia de votar la confirmació del nomenament del nou director de la CIA, John Brennan. El discurs de Paul es podia resumir en una pregunta que, en opinió de Bassas, captura tota una època de drets, tecnologia i por: ¿el president pot matar un americà sense judici? No deixa de ser sorprenent que al final, qui ho va dir va ser un republicà. El discurs de Rand Paul va ser ovacionat pels grups de drets civils, condemnat pels seus companys de la dreta republicana, contestat per la Casa Blanca i amplificat pels mitjans fins a convertir-lo en un “Houston, tenim un problema” per a Obama, diu Bassas.

Hem tardat molts segles en construir els fonaments del Dret i en establir les bases dels Estats de Dret. Als Estats moderns, els ciutadans deleguen la venjança en els jutges i tothom es sotmet als seus veredictes. La resposta a la pregunta de si el president d’un Estat pot matar un ciutadà sense judici, la podem llegir a la Declaració Universal dels Drets Humans. I la resposta és que no. No es pot matar sense judici previ. I tampoc amb judici, en els països en els que per sort hem abolit la pena de mort. La Declaració Universal dels Drets Humans, en els seus articles 3, 10 i 11-1 diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. Diu que tota persona té dret a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial. Diu també que té dret a la presumpció d’innocència mentre no es provi la seva culpabilitat en judici públic i amb totes les garanties per a la seva defensa.

Bucky Fuller va inventar el terme viviment (“livingry” en anglès) en contraposició a armament, o “weaponry”. Deia que cal reconvertir les actuals capacitats tecnològiques de l’home, traspassant-les des de l’armament cap un viviment avançat, cap a una tecnologia que reverteixi en tota la humanitat. L’Estat de dret es reserva el dret de la violència, però això, com tot, té els seus límits. I el limit el dóna el dret que tothom té a la vida i el dret que té a un judici just. No es pot parlar de que unes execucions siguin pitjors que altres. Totes són horribles. I també ho són tots els crims d’estat, les morts extrajudicials, les guerres secretes i totes les guerres. Preservar la vida i la dignitat humana és essencial. Cal combatre la hipocresia dels governs, que guanyen diners amb el comerç d’armes.

El poeta Luis Cernuda va oposar la dignitat de les víctimes al fragor de les armes. En el seu llibre “Las nubes” diu que les causes humanes, per dignes que siguin, mai poden prevaldre sobre els drets humans. Per Cernuda, la destrucció i la mort no es poden cantar ni glorificar sota cap pretext. Rafael Sánchez Ferlosio també ens parla dels drons i ens diu que poden portar-nos una inquietant mutació del mateix concepte de gratuïtat amb l’excusa que els bons “són els nostres”.

No hi ha drons bons i drons dolents. Els drons són simples màquines. El que sí hi ha és responsabilitat per part dels que en fan ús. Segurament caldria adaptar les normes del Dret a aquests nous ginys, tot establint regulacions que siguin compatibles amb els drets humans. És èticament correcte tenir drons que puguin matar selectivament? En quins cassos és correcte usar drons per observar, tot violant el dret a la intimitat? Cal detenir i jutjar, o podem matar directament? Com és que mentre que en alguns cassos l’Estat de Dret persegueix judicialment els responsables (cas GAL), estem veient molts altres cassos d’assassinats selectius que queden impunes? Perquè alguns governants poden fer el que volen?