Transferir amb no-res

dijous, 26/07/2012

És un poc trist veure com el pànic creat per la classe política i mediàtica mica a mica acaba ensorrant moltes de les iniciatives que podrien ajudar a acabar el que ha creat aquest pànic. Fa unes setmanes vaig poder constatar de primera mà com, de les eines que hi havia fa uns anys per a transferir resultats de recerca a empreses de base tecnològica, ara pràcticament no en queda res.

N’hi ha prou amb preguntar al el servei de transferència de tecnologia de la Universitat de Barcelona, on em diuen que, bàsicament, han tallat totes les ajudes. Igual que per la recerca. Després, llegia un article en una revista en anglès on es preguntaven perquè no hi ha hagut un google europeu.

No estic parlant d’empreses que fan hardware o biologia molecular i que necessiten grans inversions per a funcionar. El que dic és que, ara mateix, a menys de trobar un inversor privat disposat a córrer el risc, sembla impossible tenir 2 programadors treballant durant un parell d’anys per a desenvolupar una cosa nova que es pugui vendre. Però els inversors, igual que les ajudes i la formació per a fer aquest tipus de salt, sembla que també són a l’estranger.

Així que, fet i fet, si acabo tirant cap aquí em sembla que aquesta espècie de semi-exili suis durarà més temps del previst…

 

 

 

mentrestant, a Copenhague…

dimecres, 11/07/2012

Ultimament, sento coses estupendes de Copenhague. Sembla que diverses persones al meu voltant s’han conxorxat per a convence’m de que es un lloc fantàstic on viure i treballar. Potser el clima és un pel dur, però té el que semblaria evident en qualsevol país europeu: bones condicions de treball, horaris raonables, impostos que serveixen per a pagar serveis públics i una vida cultural interessant.

Fa uns dies algu em va reenviar  un article online (aquest) que m’ho va acabar de confirmar: per a viure fora de casa, Copenhague és un lloc estupendo. Vistes les opinions de la nostra fantàstica secretària d’estat de recerca i la brillant política de I+D que ha configurat el govern elegit democràticament ara no fa ni un any, em penso que el millor que puc començar a fer és mirar qui em voldria donar feina, per allí…

 

monos i pistoles

dijous, 28/06/2012

El meu molt admirat Tom Waits diu  que només som monos amb diners i pistoles. I sembla que els científics li acabaran donant la raó. Per tal de mirar com les neurones del còrtex prefrontal reaccionen a entorns competitius, en una regió on se suposa que es fa una part important de la presa de decisions, van entrenar 2 monos a jugar a un d’aquests videojocs de guerra en primera persona, on el jugador ha de disparar als enemics. L’experiment consistia en mirar com la competivitat afectava l’activitat neuronal, i comprovar que hi havia diferènts patrons quan jugaven contra l’ordinador comparat amb quan jugaven entre ells.

No m’imagino l’entrenador que es deu haver passat una quantitat ingent de temps ensenyant aquests macacs a jugar a un videojoc així. Quina cara devia fer? Després de mesos, 3 per aprendre a jugar, i 9 per entrenar-se fins jugar bé, s’els hi taladra el crani per a fer els enregistraments.

I llavors penso que potser ara estaran entrenant altres monos per a fer apostes sobre quin dels monos guanyarà o perdrà. Malgrat els anys de recerca, no aconsegueixo evitar que se m’ericin els pèls quan veig aquests treballs. Dormen bé, els científics que fan aquests experiments? Realment, què és el que els fa tan diferents aquests primats per dir que no són humans?

 

 

Hosokawa T, Watanabe M. (2012). Prefrontal Neurons Represent Winning and Losing during Competitive Video Shooting Games between Monkeys. J Neurosci. 32:7662-71.

Suïssa, exportador de cafè

dilluns, 18/06/2012

Ara ja fa uns anys que Suïssa s’ha convertit en exportador de cafè. El fet és una meravella del màrqueting modern, perquè no en produeixen pas, de cafè. Tan sols l’envasen, i contracten el George Clooney per a que digui “What else?”

Inclús a Brasil, ara entre les classes adinerades compren càpsules de la famos marca Suïssa al doble del que valen a Europa. I tal vegada el cafè que compren a preu d’or va ser, inicialment, produit a Brasil. I es ven a la cantonada de casa, a un preu irrisori… Però sense encapsular. Tal vegada sentint-se culpable de l’estrany impacte que ha produït aquest fenomen mundial, un altre suís ha decidit inventar i vendre la càpsula infinitament recarregable que funciona amb cafè normal. El seu invent es pot comprar a través d’internet aquí. Surten un poc cares, uns 33 euros, pero si tenim en compte que un quilo de cafè en càpsules surt a uns… 87 euros (segons la primera font no contrastada que em surt a internet, es veritat), doncs semblaria que la inversió es recupera relativament aviat.

 

Com enganyar la conciència corporal

dijous, 7/06/2012

Ja fa uns anys que l’estudi  de la conciència ha desenvolupat una branca experimental relativament nova centrada en la conciència corporal. Quins són els mecanismes cerebrals que permeten sentir que el nostre cos és “nostre”? Com es pot transportar aquesta sensació a un cos virtual?

La llista d’articles al voltant d’aquestes preguntes ha crescut de forma esfereïdora, i ja constitueix un camp de recerca en si. En general sempre es basen en introduir conflictes entre dues modalitats, típicament la informació tàctil i visual, o la propiocepció  i la visió. Jugant amb aquestes idees, hom pot provocar la sensació, per exemple, que ha perdut una mà. Deixo aquí un enllaç al vídeo que mostra com.

 

problemes virtuals

dijous, 17/05/2012

some_progress.png

 

 

 

 

 

 

 

En realitat virtual es pot, en principi, representar qualsevol cosa que es pugui representar. Aquest n’es l’interes principal per fer recerca: hom pot reproduir de forma controlada unes condicions que sense emprar aquesta eina serien molt difícils o inclús impossibles de recrear en un laboratori.

Malgrat això, en termes pràctics sovint s’obvien aspectes ben bàsics. La realitat que hom vol mostrar, tot i ser virtual, ha de ser creada per algú. Per exemple, en la indústria audiovisual, exèrcits d’animadors i personal “artístic” s’encarreguen de crear els personatges, i de donar l’ànima que els permet moure’s i fer-nos riure o plorar. Però en recerca tot això no existeix. Per tant, quan has de crear una coseta, inclús ben senzilla, com una mà que es mogui de certa forma, la part que acaba ocupant més temps no és la programació de tot això: és la del modelat. I com és que és així? Per la senzilla raó que  els enginyers no saben dibuixar. I menys modelar en 3D. Però es clar, contractar animadors per a treballar en un laboratori de recerca no sembla raonable…

I curiosament,  els problemes de recerca que acaben resultant insolubles no és trobar diners per tal màquina, o com conectar tal aparell amb tal altre, no. Els problemes que resulten més difícils de resoldre són precisament aquests: qui fa una feina per a les que es requereixen unes abilitats que la gent que fa recerca no sap fer? Per a això, no hi ha resposta. Un altre misteri insondable de la realitat última de l’univers…

 

 

 

Anomalies estadístiques

dimecres, 9/05/2012

Avui parlarem d’uns resultats clàssics, intrigants i menyspreats àmpliament per bona part de la comunitat científica.

Al llarg d’unes 3 dècades, la gent del laboratori PEAR va desenvolupar tot un seguit d’experiments ben controlats que mostraven que la distribució estadística d’un generador de nombres aleatori es pot alterar tan sols amb la voluntat de fer-ho. L’efecte és petit, però mesurable, i els experiments son fàcils de repetir. Aquests resultats rebenten de forma bastant contundent la idea que la ment és el resultat d’una caixa negra anomenada cervell que comunica amb el món exterior tan sols amb la informació duta per fibres nervioses des de diferents òrgans del cos.

A causa d’aquesta dificultat conceptual, els autors d’aquestes recerques van patir el menyspreu bastant generalitzat de la comunitat investigadora que els envoltava, dificultat per trobar finançament i per publicar, i tota mena de problemes pràctics per a tirar endavant aquesta recerca. Malgrat això, els resultats estan allí, i donada la simplicitat d’equipament qualsevol que vulgui els hauria de poder repetir. Ara que el debat científic sobre la conciència està més animat, i hi ha gent com Penrose i Hameroff que han revifat la idea de panpsiquisme a partir de postular activitat quàntica a les neurones. Els resultats empírics derivats d’aquesta hipòtesi comencen a ser comprovats així que tot això em duu a pensar que potser arribarà el dia en què aquests resultats, enlloc de ser ignorats àmpliament i incòmoda amb un gest despreciatiu, es tindran en compte precisament per a poder distingir entre diferents descripcions de què és una “ment”.

Però de moment no és així. La visió dominant en la comunitat científica és que la ment és, en un sentit estricte, el producte de l’activitat cerebral i que aquests resultats, com que no quadren amb aquesta visió dominant, son coses estranyes que s’haurien de deixar de banda perquè de totes formes segur que són erronis.

 

 

estupidesa artificial

dimarts , 1/05/2012

Deia un que en sap d’aquestes coses que la intel.ligència artificial mai podrà igualar l’estupidesa natural. I qui ha treballat un poc amb aquestes coses sap com de certa és aquesta afirmació. Mentre els que modelen el comportament es preocupen de com què quan perquè es prenen decisions, i això s’empra en diferents camps des de la indústria dels videojocs fins a la psicologia comportamental, la caparrudesa de la classe dirigent a vegades atempta contra qualsevol sentit mínimament sensat.

I això a què fa cap? L’altre dia a Nature un deia que una de les coses que caldria per redreçar l’economia és emprar més models basats en agents artificials. I és que avui en dia amb agents es pot simular quasi tot, inclús el comportament de coses complicades com persones no racionals prenen decisions de forma precipitada davant d’una intoxicació informativa generalitzada. Això vindria a ser com intentar esbrinar el comportament de les masses consumidores a base de substituir cada persona per un personatge de videojoc d’aquests que funcionen sols, i programar els personatges amb models psicològics més o menys realistes i validats empíricament. Un cop fet això, mires què resulta de la interacció de tots ells en un entorn determinat, i dius que has predit el comportament de certa població en cert entorn. Però vols dir que això val per alguna cosa? Bé, no és fantàstic, però hi ha raons per a pensar que amb una mica d’esforç funcionarà millor que les idees clàssiques basades en coses com consumidors perfectament informats i que prenen decisions racionals i mètodes a base d’equacions diferencials que es poden resoldre a mà.

I perquè no s’adopta universalment? Mmm… potser perquè aquests tipus de models no són gaire respectats dintre de la comunitat científica, i també és veritat que cauen una mica lluny dels mètodes tradicionals. Jo sóc de la opinió que aquests models si que podrien ajudar a convertir l’economia en una ciència experimental, amb teories molt més contrastades i basades en dades reals. Però que fet i fet tampoc canviaria gran cosa a com prenen decisions les classes dirigents i les devastadores conseqüències que això comporta. Per exemple, els qui en saben diuen que els grecs ja coneixien el principi de la màquina de vapor, però que no van fer la revolució industrial per la senzilla raó que tenien esclaus.

I per favor, qui cregui que els nostres dirigents prenen decisions racionals que tiri la primera pedra.

exili permanent

dimecres, 25/04/2012

En una de les primeres entrades d’aquest  blog irregular explicava que emigràvem a Suïssa (aquí). La promesa d’un contracte de recerca era la única opció de futur per a un present més aviat incert. Fet i fet, acaba sent imprescindible arribar a final de mes. Ara ja fa un poc més d’un any que hi sóm, aquí on vam marxar. Les coses s’assemblen bastant a uns llimbs endreçadets: no hi fa massa fred, ni massa calor, no hi ha manifestacions ni queixes, els sous arriben a final de mes. El pais és generós en tràmits burocràtics, però les cartes arriben al seu destí. Tot està ben endreçat i, malgrat que enyoro la teca, la gent, i el ritme de vida, res està fora de lloc.

És cert que trobo a faltar visceralitat d’aquella Barcelona de fa uns anys que a poc a poc, amb una constància admirable, sense escanyar però sense amollar, han aconseguit extingir. Enyoro l’efervescència cultural i la sensació de llibertat que a vegades hi trobava. Matèria per la inspiració. Però si encara fos a Barcelona potser no les sabria trobar, aquestes coses, atrafegat per la feina i la falta de diners  i els maldecaps pels imprevistos i la precarietat acumulada. Potser ni tan sols existeixen, ja, aquestes coses, laminades per un allau excessiu de gent curta de mires obsedida en aprovar normatives per a respondre al pànic d’estar-se plegada de mans sense fer res en el despatx que la magnitud  de la seva incompetència els ha regalat.

Pot ser que tan sols sigui que em sento un poc cansat, avui. Potser si. Fa poc més d’un any semblava que érem part d’una nova fornada d’emigrants, amb massa diplomes per a trobar feina a casa nostra. Ara ha passat un any, i tothom ens diu que vam triar el millor que hauríem pogut fer. Potser tenen raó, pero tampoc és gaire important. Fet i fet, no hi havia cap altra opció damunt la taula, i a més tant fa, tot això ja tan sols és part del passat. Però obro un diari qualsevol, a quasi qualsevol pàgina, i no puc evitar sospitar que caldrà veure passar temps, molt de temps, abans que aquest passat deixi d’atrapar-nos. Potser tot això acabarà sent un exili permanent.

És una mica trist sentir que pertanys a un lloc on no hi caps.

 

politica de beques

dimecres, 11/04/2012

Potser un dels simptomes mes fiables de la profunditat de les crisis son les mesures aparentment arbitraries qus prenen els governants. Tothom qui depen mes o menys de les beques del nostre pais on els politics s’omplen la boca amb paraules com innovacio, recerca o desenvolupament es deu haver adonat de l’aleatorietat gratuita que s’ha afegit al ja de per si pauperrim sistema de beques del nostre pais.

La data de publicacio de la convocatoria per presentar una sol.licitud de beca esdeve una variable aleatoria, i el plaç d’entrega s’encongeix fins a quasi res. Una companya m’explicava que la generalitat, d’ença de la crisi, va publicar la convocatoria per renovar beques de doctorat a finals d’agost, amb dues setmanes de termini, enlloc de al juny com feia habitualment. Si no presentaves els papers dins el plaç, enlloc de renovacio automatica, es cancelava automaticament.

La ultima innovacio en politica de beques que he pogut experimentar de primera ma es el curios efecte “beca retroactiva”. Per a poder optar, has de tenir la sort d’haver fet quelcom susceptible de beca, i a mes t’has d’enterar de la convocatoria perque una anima caritativa et reenvia un correu. Llavors has d’aconseguir presentar un munt de papers dins dels 3 (tres) dies de plaç, incloent un paper que acrediti que has estat 12 setmanes, ni mes ni menys, a una universitat europea, i el certificat l’ha d’emetre la universitat europea pero ha de ser en castella. Doncs si fas tot aixo gracies a una secretaria que s’apiada de tu i t’ajuda a poder-ho enviar tot al ministeri, doncs llavors pots obtenir uns dinerons retroactivament per l’activitat realitzada.  Sembla una broma, oi? Doncs no, es com va anar.

En tota la Universitat de Barcelona nomes es van presentar 3 sol.licituds, aixi que per un cop no me la van poder denegar. I aixi es com fa 4 o 5 dies em van pagar una beca de 3900 euros per haver fet una estada a suissa entre el març i el juny de 2011 dins del marc de la meva tesi doctoral.