ARA Ciència

Avui parlarem d’uns resultats clàssics, intrigants i menyspreats àmpliament per bona part de la comunitat científica.

Al llarg d’unes 3 dècades, la gent del laboratori PEAR va desenvolupar tot un seguit d’experiments ben controlats que mostraven que la distribució estadística d’un generador de nombres aleatori es pot alterar tan sols amb la voluntat de fer-ho. L’efecte és petit, però mesurable, i els experiments son fàcils de repetir. Aquests resultats rebenten de forma bastant contundent la idea que la ment és el resultat d’una caixa negra anomenada cervell que comunica amb el món exterior tan sols amb la informació duta per fibres nervioses des de diferents òrgans del cos.

A causa d’aquesta dificultat conceptual, els autors d’aquestes recerques van patir el menyspreu bastant generalitzat de la comunitat investigadora que els envoltava, dificultat per trobar finançament i per publicar, i tota mena de problemes pràctics per a tirar endavant aquesta recerca. Malgrat això, els resultats estan allí, i donada la simplicitat d’equipament qualsevol que vulgui els hauria de poder repetir. Ara que el debat científic sobre la conciència està més animat, i hi ha gent com Penrose i Hameroff que han revifat la idea de panpsiquisme a partir de postular activitat quàntica a les neurones. Els resultats empírics derivats d’aquesta hipòtesi comencen a ser comprovats així que tot això em duu a pensar que potser arribarà el dia en què aquests resultats, enlloc de ser ignorats àmpliament i incòmoda amb un gest despreciatiu, es tindran en compte precisament per a poder distingir entre diferents descripcions de què és una “ment”.

Però de moment no és així. La visió dominant en la comunitat científica és que la ment és, en un sentit estricte, el producte de l’activitat cerebral i que aquests resultats, com que no quadren amb aquesta visió dominant, son coses estranyes que s’haurien de deixar de banda perquè de totes formes segur que són erronis.

Deia un que en sap d’aquestes coses que la intel.ligència artificial mai podrà igualar l’estupidesa natural. I qui ha treballat un poc amb aquestes coses sap com de certa és aquesta afirmació. Mentre els que modelen el comportament es preocupen de com què quan perquè es prenen decisions, i això s’empra en diferents camps des de la indústria dels videojocs fins a la psicologia comportamental, la caparrudesa de la classe dirigent a vegades atempta contra qualsevol sentit mínimament sensat.

I això a què fa cap? L’altre dia a Nature un deia que una de les coses que caldria per redreçar l’economia és emprar més models basats en agents artificials. I és que avui en dia amb agents es pot simular quasi tot, inclús el comportament de coses complicades com persones no racionals prenen decisions de forma precipitada davant d’una intoxicació informativa generalitzada. Això vindria a ser com intentar esbrinar el comportament de les masses consumidores a base de substituir cada persona per un personatge de videojoc d’aquests que funcionen sols, i programar els personatges amb models psicològics més o menys realistes i validats empíricament. Un cop fet això, mires què resulta de la interacció de tots ells en un entorn determinat, i dius que has predit el comportament de certa població en cert entorn. Però vols dir que això val per alguna cosa? Bé, no és fantàstic, però hi ha raons per a pensar que amb una mica d’esforç funcionarà millor que les idees clàssiques basades en coses com consumidors perfectament informats i que prenen decisions racionals i mètodes a base d’equacions diferencials que es poden resoldre a mà.

I perquè no s’adopta universalment? Mmm… potser perquè aquests tipus de models no són gaire respectats dintre de la comunitat científica, i també és veritat que cauen una mica lluny dels mètodes tradicionals. Jo sóc de la opinió que aquests models si que podrien ajudar a convertir l’economia en una ciència experimental, amb teories molt més contrastades i basades en dades reals. Però que fet i fet tampoc canviaria gran cosa a com prenen decisions les classes dirigents i les devastadores conseqüències que això comporta. Per exemple, els qui en saben diuen que els grecs ja coneixien el principi de la màquina de vapor, però que no van fer la revolució industrial per la senzilla raó que tenien esclaus.

I per favor, qui cregui que els nostres dirigents prenen decisions racionals que tiri la primera pedra.

En una de les primeres entrades d’aquest  blog irregular explicava que emigràvem a Suïssa (aquí). La promesa d’un contracte de recerca era la única opció de futur per a un present més aviat incert. Fet i fet, acaba sent imprescindible arribar a final de mes. Ara ja fa un poc més d’un any que hi sóm, aquí on vam marxar. Les coses s’assemblen bastant a uns llimbs endreçadets: no hi fa massa fred, ni massa calor, no hi ha manifestacions ni queixes, els sous arriben a final de mes. El pais és generós en tràmits burocràtics, però les cartes arriben al seu destí. Tot està ben endreçat i, malgrat que enyoro la teca, la gent, i el ritme de vida, res està fora de lloc.

És cert que trobo a faltar visceralitat d’aquella Barcelona de fa uns anys que a poc a poc, amb una constància admirable, sense escanyar però sense amollar, han aconseguit extingir. Enyoro l’efervescència cultural i la sensació de llibertat que a vegades hi trobava. Matèria per la inspiració. Però si encara fos a Barcelona potser no les sabria trobar, aquestes coses, atrafegat per la feina i la falta de diners  i els maldecaps pels imprevistos i la precarietat acumulada. Potser ni tan sols existeixen, ja, aquestes coses, laminades per un allau excessiu de gent curta de mires obsedida en aprovar normatives per a respondre al pànic d’estar-se plegada de mans sense fer res en el despatx que la magnitud  de la seva incompetència els ha regalat.

Pot ser que tan sols sigui que em sento un poc cansat, avui. Potser si. Fa poc més d’un any semblava que érem part d’una nova fornada d’emigrants, amb massa diplomes per a trobar feina a casa nostra. Ara ha passat un any, i tothom ens diu que vam triar el millor que hauríem pogut fer. Potser tenen raó, pero tampoc és gaire important. Fet i fet, no hi havia cap altra opció damunt la taula, i a més tant fa, tot això ja tan sols és part del passat. Però obro un diari qualsevol, a quasi qualsevol pàgina, i no puc evitar sospitar que caldrà veure passar temps, molt de temps, abans que aquest passat deixi d’atrapar-nos. Potser tot això acabarà sent un exili permanent.

És una mica trist sentir que pertanys a un lloc on no hi caps.

Potser un dels simptomes mes fiables de la profunditat de les crisis son les mesures aparentment arbitraries qus prenen els governants. Tothom qui depen mes o menys de les beques del nostre pais on els politics s’omplen la boca amb paraules com innovacio, recerca o desenvolupament es deu haver adonat de l’aleatorietat gratuita que s’ha afegit al ja de per si pauperrim sistema de beques del nostre pais.

La data de publicacio de la convocatoria per presentar una sol.licitud de beca esdeve una variable aleatoria, i el plaç d’entrega s’encongeix fins a quasi res. Una companya m’explicava que la generalitat, d’ença de la crisi, va publicar la convocatoria per renovar beques de doctorat a finals d’agost, amb dues setmanes de termini, enlloc de al juny com feia habitualment. Si no presentaves els papers dins el plaç, enlloc de renovacio automatica, es cancelava automaticament.

La ultima innovacio en politica de beques que he pogut experimentar de primera ma es el curios efecte “beca retroactiva”. Per a poder optar, has de tenir la sort d’haver fet quelcom susceptible de beca, i a mes t’has d’enterar de la convocatoria perque una anima caritativa et reenvia un correu. Llavors has d’aconseguir presentar un munt de papers dins dels 3 (tres) dies de plaç, incloent un paper que acrediti que has estat 12 setmanes, ni mes ni menys, a una universitat europea, i el certificat l’ha d’emetre la universitat europea pero ha de ser en castella. Doncs si fas tot aixo gracies a una secretaria que s’apiada de tu i t’ajuda a poder-ho enviar tot al ministeri, doncs llavors pots obtenir uns dinerons retroactivament per l’activitat realitzada.  Sembla una broma, oi? Doncs no, es com va anar.

En tota la Universitat de Barcelona nomes es van presentar 3 sol.licituds, aixi que per un cop no me la van poder denegar. I aixi es com fa 4 o 5 dies em van pagar una beca de 3900 euros per haver fet una estada a suissa entre el març i el juny de 2011 dins del marc de la meva tesi doctoral.

En la vida diària sovint diem que estem `en fase’ amb algú, `en la misma onda’, o inclús `on the same wavelength’. Són expressions populars per expressar la sensació que funcionem bé quan fem coses amb certes persones, amb qui compartim un enteniment implícit que no trobem necessàriament en tothom.

El que potser resulta una mica més insospitat és que si hom mira l’activitat cerebral mentre fem tasques conjuntes, trobem que aquestes expressions són, en certa mesura, l’expressió literal del que  passa a nivell cerebral. Malgrat la dificultat tècnica de la tasca -enlloc d’un calen 2 o més sistemes de mesura, cal monitoritzar la interacció entre els participants sense impedir excessivament l’acció espontània, i un reguitzell de maldecaps adicionals-, hi comencen a haver alguns estudis que mostren com, quan fem una tasca conjunta, les activitats dels diferents cervells implicats es sincronitzen.

Això, proposen alguns, servirà per a construir una neurociència en segona persona, on el fet social serà tant present com la percepció, el llenguatge, o les decisions. Caldrà veure com acaba aquesta història, però de moment sembla sobretot que és un maldecap tècnic considerable en el que, per alguna raó estranya que encara no sé ben bé com ha anat, m’he acabat veient implicat.

Un bon resum dels treballs existents en aquest camp es pot trobar en l’article que aviat sortirà a Brain and Behavioral Sciences,  Schilbach et al. Towards a second person neuroscience. La foto és de Dumas et al. Plos ONE 2010 vol. 5(8): e12166

De tant en tant encara em sorprenc trobant gent que defensa amb dents i ungles que els sers humans són racionals, i que -per exemple- els científics aconsegueixen tot el que aconsegueixen gràcies a un raciocini extremadament racional que els duu a fer troballes increïbles que van més enllà de la nostra imaginació més desfermada.

En canvi, vistos de més a prop els científics que conec em semblen més aviat obsessius, sovint idealistes, bastant rígids, extremadament poc pràctics i amb unes dèries i manies que dificilment titllaríem de racionals. I si mires els matemàtics, encara pitjor.

I llavors com pensen els científics? Una espècie d’estudi de camp del laboratori científic ens en dóna una resposta (aquí): els científics pensen a partir de la experimentació pràctica, emprant analogies i metàfores, i intentant comprovar regularment si el que estan dient és un disbarat o no ho és. I no és així com pensa tothom? Doncs si, precisament.

I llavors què en fas de la racionalitat? Jo, personalment, tendeixo a pensar que és una convenció social. Si defenses de forma brillant la opció més acceptada socialment, ets racional. Si no, doncs no ho ets. Recentment un article coescrit per un brillant Dan Sperber (aqui) argumenta com el “pensament racional” no serveix per a que certs arguments siguin més lògics, probables o verificables, sino més aviat per a que siguin més convincents en un entorn social on n’hi ha diversos, d’arguments a esgrimir front a una disjuntiva.

Semblaria que el mite del científic amb una ment hiperracional que opera més enllà del bé i del mal és tan sols això, un mite. I que, per la seva mateixa naturalesa, la racionalitat està sobrevalorada per una majoria social.

Després d’un llarg parèntesi, torno al blog i avui, enlloc de neurociencies i similars, tornem a puzzles lògics i filosòfics.

Un dels problemes clàssics en el camp de la filosofia i la lògica, i que s’ha transferit a pràcticament qualsevol disciplina empírica que empra ordinadors o estadística, és donar una definició de conseqüència lògica. Si un consulta, per exemple, l’enciclopèdia de filosofia de Stanford (aquí), pot llegir:

A good argument is one whose conclusions follow from its premises; its conclusions are consequences of its premises. But in what sense do conclusions follow from premises? What is it for a conclusion to be a consequence of premises? Those questions, in many respects, are at the heart of logic (as a philosophical discipline).

Hi ha nombrosos exemples en els quals el que la lògica clàssica consideraria una conseqüència lògica no ho és pas, i vicecersa. Inclús en física clàssica hi ha exemples. Un exemple particularment pertinent aquests dies és el que hom pot trobar en aquest extracte del web del  “Ministerio de Política Territorial y Administración Pública” (aquí):

La configuración del Estado Autonómico, con la consiguiente puesta en funcionamiento de las Comunidades Autónomas, determinó la necesidad de crear un sistema de financiación que garantizara (…) igualdad, a los efectos de impedir que las diferencias entre Estatutos impliquen privilegios económicos o sociales (…)

Se traduce en un sistema de Convenio y Concierto aplicables exclusivamente a los territorios forales de Navarra y el País Vasco (…)

Tot i que el títol d’aquest post sembla algun tipus de broma escatològica, no ho és pas. El conte fa així.

Ja fa temps que els qui fan les estadístiques de la salut han notat que les alèrgies aumenten als països `civilitzats’. Per `civilitzats’ em refereixo a llocs on abunda l’aigua corrent i la gran majoria de sistemes de producció  d’aliments estan controlats per processos industrials. En canvi, a països `salvatges’, i empro la terminologia amb tota la ironia que comporta, les alèrgies no augmenten. Això va fer que alguns es preguntessin: quins són els factors que eviten les alèrgies? Potser és que els `civilitzats’ són massa nets, i a causa d’això el seu sistema immune no està equilibrat i ataca coses que en realitat son inòqües?

Van fer proves, d’això en saben els científics, i van trobar que de fet la netedat no era gaire important, però si que tenir cert tipus de paràsits al sistema digestiu ho era. Els paràsits eren uns cucs microscòpics. Per tant, el control sistemàtic sobre l’alimentació sense paràsits ha fet que els `civilitzats’ siguin més alèrgics? Exactament.

Semblaria que els cucs haurien aconseguit trobar una forma de dialogar amb el nostre sistema immune. D’aquesta forma, el sistema immune no els aniquila, i ells poden seguir fent la seva. El que resulta irònic és que en aquest intercanvi el sistema immune també hi guanya, perquè amb aquest diàleg apren a equilibrar-se i a no invertir esforços en coses que, de fet, no calen.

Ara, com que òbviament els `civilitzats’ no es posaran a menjar cucs, el que estan fent és veure quin tros del cuc és el que parla amb el nostre sistema immune, i així podran transformar el cuc en una píndola que podran encabir en un dels models de producció estàndard dels `civilitzats’.

Per a qui en vulgui saber més, dues pistes:

http://maizelsgroup.biology.ed.ac.uk/

http://news.bbc.co.uk/2/hi/8268584.stm

(post escrit l’11/05/2010, el publico ara i aquí perquè sembla que fer-ho tingui sentit)

I tú què fas?

Qui segueix una mica les notícies de biotecnologia ja s’haurà assabentat que la Unió Europea ha prohibit fer patents que involucrin cèl.lules mare. L’editorial de Nature -un dels 2 diaris científics més prestigiosos del món- ho recull en el seu editorial.

El que resulta sorprenent és que només recull opinions contràries a aquesta mesura. L’argument de fons és senzill: si permetem això, les empreses que intentin desenvolupar aquest model de negoci es veuran en una situació d’indefensió jurídica, i els inversors no hi voldran invertir.

El que  no diuen és que hi ha hagut molts casos en què una patent mal feta o mal explotada ha deixat tot una línia de desenvolupament mutilada d’inversors. Això és una conseqüència del fet que la indústria farmacèutica és privada. Per exemple, si algú és un científic genial però un empresari nefast i l’empresa amb les que vol desenvolupar les seves patents fa aigües, el món no té dret a gaudir del resultat de la seva ciència? A mi em van fer creure que la ciència era un servei públic.

En termes pràctics, a més, el sistema de patents va quedant anquilosat per una demanda excessiva. Una patent no és un mecanisme per a reconèixer l’autor d’una invenció, sino mes aviat una eina per a aconseguir inversors. Com un pla de negoci, o un estudi de mercat. I per tant, si es pot intentar patentar, s’intenta. Els plaços de resposta cada cop són més llargs, i les patents pendents de revisió aumenten.

Tampoc diuen és que hi ha molts productes que s’han desenvolupat sense les patents. Per exemple, els ordinadors no implicaven patents fins fa quatre dies. Ara, les guerres de patents de la indústria del mòbil esgrimeixen velles patents comprades a tercers per a defensar retrospectivament que tenien dret a fer el producte que ja estan venent, i en canvi els rivals no. Per favor, pagui. Si això és un mecanisme per a facilitar la transferència de tecnologia, que m’ho expliquin.

Fet i fet, sembla raonable afirmar que, igual que les lleis de propietat intel.lectual eren pensades per a un món sense internet,  les lleis de patents són fetes per a un món on no hi ha una indústria científica dedicada a usar fons públics per a desenvolupar nous coneixements de forma sistemàtica. Potser enlloc de privatitzar cada mil.límetre quadrat del coneixement hauríem de començar a pensar en un mecanisme alternatiu a les patents. Un que faci la mateixa funció però no tingui els mateixos problemes pràctics, basat en el coneixement com a bé públic de la humanitat.

Però clar, d’aquestes coses les millors revistes dels món no en parlen, en les seves editorials.