ARA Ciència

La pastanaga de l’ase que ara marxa es diu contracte de posdoc, i el país on va tendeix a declarar-se neutral. Marxem amb el sol de cara, i ens encaminem cap a la promesa d’un futur sense la constant precarietat de la marca Barcelona. Una Barcelona massa escassa en llocs de feina decents, i igualment massa cara pels sous que es paguen en una feina decent. De totes formes, la sociologia de la investigació és clara: si acabes una tesi, cal emigrar.

Abans d’arrencar, imprimeixo l’itinerari als mapes d’aquest ser omniscient anomenat google. La futura (mare dels meus fills) ha fet una foto del nostre maletero excessivament carregat amb el seu iphone que ja no és d’última generació. Ja hem marxat. No puc evitar pensar que no devem ser els únics que ho fem:  dels meus amics, no sóc ni de lluny el que està en la situació més precària. La meva futura s’entreté penjant la foto al llibre de les cares, i amb això ningú fa de copilot i ens passem de sortida. No renegaré altre cop sobre com el llibre de les cares és un gran exemple de manipulació social. Callo i intento trobar l’autopista cap a la promesa de futur.

La dolça temperatura de 17 graus a finals de febrer suggereix que el canvi climàtic ja és un fet. Fa un sol espaterrant. D’aquí unes hores, carregarem amb 800 quilometres  més i haurem arribat a la terra del nostre futur. El futur fill no haurà parat de moure’s en tot el trajecte, fotent unes cosses que sembla que hagin de fer tremolar el cotxe sencer. Serà de nit. Plovent. Amb boira. 15 graus menys.

L’arribada a la terra del nostre futur serà per una autopista sense il·luminar.

Hi ha gent que encara creu allò del món de les idees de Plató com una descripció realista del que són les idees, sobretot quan parlem de pensament abstracte, aquell que sembla no representar res en concret.

Poca gent defensaria que la Beyoncé o un ou fregit en realitat són una idea trascendent que en realitat és al món de les idees i a nosaltres tan sols s’eens apareix encarnada en la Beyoncé que veiem a la tele o l’ou fregit que vam menjar ahir al vespre. En canvi, quan  es tracta del pensament matemàtic o la música o inclús l’experiència mística és comú sentir que aquestes coses venen de “un altre lloc”, d’una realitat de la que la nostra experiència quotidiana tan sols és un pàlid reflex, com les ombres d’un món que, per massa brillant, no podem mirar directament.

Jo no ho veig així. El pensament abstracte, igual que qualsevol altre pensament, s’expressa amb llenguatge. Aquest llenguatge pot ser català, música, la representació d’un mim o matemàtiques, i les diferències entre aquests llenguatges venen marcades tan sols per allò del que parlem (si vols mostrar que has llegit llibres, aquí cal citar Wittgenstein, sobretot el segon, que és el mateix que el primer però quan era més vell).

Després, podem parlar del pensament en si, de com construïm sentit. Aquí, cal donar la raó als poetes: el mecanisme principal al voltant del qual creem sentit, la forma com entenem i interpretem el món és a partir de metàfores tretes del que hem viscut. En un llibre fantàstic, Lakoff i Nuñez argumenten com metafores extretes a partir de l’experiència del propi cos apliquen per guiar la intuició matemàtica.

Respecte l’experiència mística,  Wasson ja va mostrar  que l’origen real del Soma sagrat dels Vedas era un bolet (aquí), el mateix que Fericgla va mostrar que provocà l’expressió “tocat del bolet”  (aquí). Fa relativament poc,  Griffith va mostrar en un estudi clínic molt ben fet que el principal principi actiu d’aquest bolet produïa experiències místiques (aquí).

Hi ha estudis sobre si la música és un pensament o una experiència, sobre si és una construcció intelectual o una vivència visceral, però jo el posaria a mig camí: meitat metàfora, meitat experiència vital. Un llenguatge que, per fer aquests animals que anomenem humans, és tant important com el llenguatge natural.

Per tant, si em pregunteu de què està fet un pensament, us diré que no ho sé ben bé, però que em penso que està fet de les mateixes coses que la vida, del mateix que ens fa por, o il·lusió, o ens il·lumina, o ens encen la lascívia davant la perspectiva d’un àpat deliciós.

Un bon dia en Claude es va despertar i va parir un text titulat “Una teoria matemàtica de la comunicació”. Bé, potser va estar una mica més estona per acabar-la de polir, però el cert és que després del part la criatura va provocar un terratremol considerable. Rarament una cosa escrita per un home ha tingut tanta acceptació en tant poc temps: actualment, la teoria de la informació no és tan sols una espècie de dogma de fe per a totes les màquines que comuniquen entre si, sinó per asl qui fan la física més bàsica. Inclús per aquelles investigacions tan estranyes que sentim a vegades, com computació quàntica, i coses similars.

Pel que fa a l’estudi de coses com nosaltres, pobres mortals, també hi ha tot un camp de recerca que va sortir d’aquesta idea: estudiar els humans com si fos una màquina que rep, processa i genera informació. Això va ser el punt de partida de les ciències cognitives, un camp que actualment abarca des de torturar rates modificades genèticament amb elèctrodes al cap fent-ls-hi fer laberints atiborrades de cocaïna fins a gent amb paper i llapis  que mira amb lupa com els nens aprenen a comunicar-se amb l’entorn que els envolta. En tots els casos, però, tots accepten que la teoria de la informació no només és certa, sinó que a més és guai. Estadística o mort.

Tanta és l’acceptació que al final apareixen coses ben estranyes. En ciència, quan comences a parlar d’això et miren amb escepticisme, mouen lleugerament en senyal de desaprovació i canvien de tema. Mira, un filòsof, pensen sorneguers. I en canvi, al món real les coses no van així, tot és ple de subtileses i malsentesos. Si un periodista escriu “Artur Mas declara: a Espanya hi ha 17 autonomies” no és el mateix que si escriu: “José Maria Aznar declara: a Espanya hi ha 17 autonomies”. El que un lector pensarà no és el mateix, i el seu escrit segurament tindrà conseqüències diferents.

I, tot i que el que un lector veu  en aquestes declaracions  és independent de si la notícia és certa o no, al periodista se li exigeix que doni informació objectiva, veraç. I llavors ve el problema: aquell qui diu una cosa que és objectivament certa no proporciona informació.  Alguns filòsofs del llenguatge han quedat atrapats en aquesta senzilla paradoxa que podeu comprovar vosaltres mateixos. El càlcul és senzill: la informació d’un esdeveniment amb probabilitat 1 és 0. Per tant, o no dius la veritat, o no dones informació. Periodisme o mort.

(Posdata: si algú així d’entrada veu on és el problema en el raonament, enhorabona, jo vaig trigar molt.  Si algú veu com resoldre realment el problema que m’avisi de seguida, que el tractarem de geni i es farà famós. Si no veieu el problema per enlloc, podeu començar per aquí)

L’altre dia va venir un amic a sopar a casa i vam acabar discutint sobre que si el coneixement científic i què és la recerca. Els dos som encara aprenents en això de que si la ciència i com obtenir diners i experiments i resultats i articles i un altre cop diners per tornar a començar la roda. De fet, de la part dels diners, ni ell ni jo ens n’encarreguem, encara.

Curiosament, ell que és biòleg defensava allò de que el mètode científic representa una forma de coneixement diferent de tota la resta perquè es pot falsar. Aquesta paraulota bàsicament vol dir que si penses una teoria collonuda i en un experiment no et surt el que tu esperes si creus de veritat en la teoria, doncs que el que has de fer és enviar a passeig la teoria i fer-ne una altra. Si vols fer veure que has llegit llibres gruixuts quan parles d’aquest principi has de parlar de Popper.

A mi això no m’entra dins el cap. Pels amants dels llibres gruixuts, per defensar la meva postura convé mencionar Kuh com si fos un amic de la infància, però és que és molt més senzill.  Els científics són tant o més irracionals que els seus congèneres, i les teories científiques són tant falses o tant certes com, diguem-ne, una recepta de cuina. En cuina hi ha grans principis -el sofregit, el bollit, les salses blanques, etc- i receptes de cuina, és a dir, mètodes pràctics per aconseguir resultats previstos. En tota recepta de cuina s’han de seguir instruccions més o menys precises i tenir més o menys mà. Hi ha modes que van i venen i afecten les pràctiques dels cuiners. En un laboratori passa si fa o no fa el mateix.

Després, venen les idees noves. Parir una teoria científica nova és tant o més difícil que pintar un quadre d’un tipus nou. Cal ofici, dedicació, talent creatiu, voluntat de treball, caràcter i temps. Molt de temps. Madurar una línia de recerca -el pas de les idees a les receptes de cuina contrastades- és el treball d’una vida. Com a mínim d’uns 20 anys. I no crec que el procés sigui massa diferent del que segueixen els artistes: escriure una gran novela pot arribar a demanar el mateix temps.

En definitiva, que el mite de la ciència no és res més que això: un altre mite.  Igual que es van inventar la idea d’originalitat en l’art al segle XIX per reivindicar la figura de l’autor, es van inventar la idea de ciència moderna al XVIII per reivindicar la idea de progrés tecnològic. És tan sols la teologia d’un món que ha fet la revolució industrial.