Teologia i Receptes de cuina

L’altre dia va venir un amic a sopar a casa i vam acabar discutint sobre que si el coneixement científic i què és la recerca. Els dos som encara aprenents en això de que si la ciència i com obtenir diners i experiments i resultats i articles i un altre cop diners per tornar a començar la roda. De fet, de la part dels diners, ni ell ni jo ens n’encarreguem, encara.

Curiosament, ell que és biòleg defensava allò de que el mètode científic representa una forma de coneixement diferent de tota la resta perquè es pot falsar. Aquesta paraulota bàsicament vol dir que si penses una teoria collonuda i en un experiment no et surt el que tu esperes si creus de veritat en la teoria, doncs que el que has de fer és enviar a passeig la teoria i fer-ne una altra. Si vols fer veure que has llegit llibres gruixuts quan parles d’aquest principi has de parlar de Popper.

A mi això no m’entra dins el cap. Pels amants dels llibres gruixuts, per defensar la meva postura convé mencionar Kuh com si fos un amic de la infància, però és que és molt més senzill.  Els científics són tant o més irracionals que els seus congèneres, i les teories científiques són tant falses o tant certes com, diguem-ne, una recepta de cuina. En cuina hi ha grans principis -el sofregit, el bollit, les salses blanques, etc- i receptes de cuina, és a dir, mètodes pràctics per aconseguir resultats previstos. En tota recepta de cuina s’han de seguir instruccions més o menys precises i tenir més o menys mà. Hi ha modes que van i venen i afecten les pràctiques dels cuiners. En un laboratori passa si fa o no fa el mateix.

Després, venen les idees noves. Parir una teoria científica nova és tant o més difícil que pintar un quadre d’un tipus nou. Cal ofici, dedicació, talent creatiu, voluntat de treball, caràcter i temps. Molt de temps. Madurar una línia de recerca -el pas de les idees a les receptes de cuina contrastades- és el treball d’una vida. Com a mínim d’uns 20 anys. I no crec que el procés sigui massa diferent del que segueixen els artistes: escriure una gran novela pot arribar a demanar el mateix temps.

En definitiva, que el mite de la ciència no és res més que això: un altre mite.  Igual que es van inventar la idea d’originalitat en l’art al segle XIX per reivindicar la figura de l’autor, es van inventar la idea de ciència moderna al XVIII per reivindicar la idea de progrés tecnològic. És tan sols la teologia d’un món que ha fet la revolució industrial.

1 comentari

  • Al

    02/02/2011 16:53

    Per al·lusions i amb il·lusions, em remonto a la guspira original que va encendre la conversa. Tan sols deia (i que consti que sóc biotecnòleg i bioquímic, però no biòleg), que si haguéssim de salvar quelcom de la creació humana; probablement triaria una obra d’art, no una teoria científica. El motiu: la irrepetibilitat, pel simple fet que que si no fos Galileu qui describís el moviment planetari ho hagués fet un altre. Si Pitàgores no hagués descobert la propocionalitat en un triangle rectangle, ho hagués fet un altre; (bé, si haguéssim estat prou incentivats per a construir edificis més alts o matar-nos de forma més eficient). De fet, ha succeït diverses vegades que una troballa científica s’ha fet “de novo” en diverses ocasions a la història de forma aïllada (ie: molts del descobriments de Leonardo Da Vinci). Potser la formulació no es la mateixa, però el valor predictiu (dins del límit del model) sol ser molt similar.

    Amb l’art no passa igual: mai s’han escrit dos quixots alhora, o s’han fets dos “el crit” d’en Münch. Si Gaudí no hauges fet la cripta Güell, es clar que l’hagués fet un altra, però no amb el mateix resultat, no amb la mateixa interpretació de la realitat. Si Michelangelo no hagués pintat la capella sixtina (amb mites per cert) ho hagués fet un altra però amb un resultat molt diferent. En l’art la creació no està necessàriament sotmès a uns límits. Per altra banda la ciència està sotmesa a l’escrutini de la realitat, si una teoria científica per molt maca que sigui no descriu la “realitat”… no fem res… En l’art aquest no és un criteri vàlid. El valor de la ciencia depèn de la fiabilitat amb la que descriu la realitat, en l’art no… Jo no sóc un entès però suposo que l’art té a veure més amb l’emoció: t’agrada o no t’agrada… Però no té gaire sentit dir que no creus en el teorema de Pitágoras perquè no t’agrada la hipotenusa… O que no t’agraden Kandisky o Bartok perquè no descriuen prou bé la realitat… Si la cultura humana tornés a evolucionar, necessariament es descubririen les lleis de la geometria per a que aquesta evolució arribés a un punt similar al nostre.
    Entenc que vols dir quan dius que la ciència es un mite, però crec que s’hauria de trobar una altra paraula: arquetips, moda, paradigmes… Perquè precísament la noció de filosofia i de ciència sorgeixen històricament com a oposició al mite! Ortega deia “los dioses se degradan en causas”. La distinció entre logos i mithos és el que permet el naixament de la filosofia i posteriorment la ciència; és a dir el pas d’explicacions o respostes tradicionals i arbitràries a explicacions lògiques i racionals. En el cas de la ciència, a diferència de la filosofía, a més ha de ser comprobable, o falsable per a ser més correctes. El poc que sé de Kuhn es que parla d’això com a paradigmes científcs, no com a mites, però potser ja tens intenció provocadora, i tens raó que resta quelcom de mite en la ciència, però més en l’imaginari col·lectiu (que soposo que tècnicament s’anomenaria cientifisme, pseudociència, para-ciència, cienciologia o quelcom d’aques estil), que en la ment d’un científic (teòricament). Exemple: que l’aigua gira en direcció contrària en els desaigües de hemisferis diferents és un mite. La realitat mostra que hi ha forces molt més importants en joc que l’efecte Coriolis. Això es el que entenc jo per a ciència com a mite, una creença pseudo-científica que no pot ser demostrada, o que ha hestat falsada però roman en la societat com a certa.

    Dit això, la feina del científic, i la de molts artistes comparteixen moltes similituds: artesania, constancia, repetició, especialització, tècniques, creativitat, etc. Que crec que és per on van els teus arguments. L’artista i el científic no presenten grans diferències, pot ser. Però la ciencia i l’art responen a aplicacions humanes diferents, i per a mi una de les diferències radica en què una precisa de valor predictiu i corroborable i l’altre no. La ciència arrela al Logos, l’art no necessàriament.

    Per altra banda recordo com acabàvem la conversa, és trist que siguin camps del coneixemnt humà separats. Newton va dedicar molt temps a la teologia, Cajal al dibuix, la hipnosi…Els grans científics solen ser força espirituals o místics. Mithos i Logos es necessiten, son components essencials de l’ésser humà i en certa forma s’impliquen mutuament.

    Haurem de tornar a quedar pèr sopar… a vere si ho solucionem ;-)

    Per cert, molt bo el lluç a la mallorquina!! Me l’apunto!

    http://lacadernera.blogspot.com/

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús