emigrants 2.0

IMG_0257.JPG

La pastanaga de l’ase que ara marxa es diu contracte de posdoc, i el país on va tendeix a declarar-se neutral. Marxem amb el sol de cara, i ens encaminem cap a la promesa d’un futur sense la constant precarietat de la marca Barcelona. Una Barcelona massa escassa en llocs de feina decents, i igualment massa cara pels sous que es paguen en una feina decent. De totes formes, la sociologia de la investigació és clara: si acabes una tesi, cal emigrar.

Abans d’arrencar, imprimeixo l’itinerari als mapes d’aquest ser omniscient anomenat google. La futura (mare dels meus fills) ha fet una foto del nostre maletero excessivament carregat amb el seu iphone que ja no és d’última generació. Ja hem marxat. No puc evitar pensar que no devem ser els únics que ho fem:  dels meus amics, no sóc ni de lluny el que està en la situació més precària. La meva futura s’entreté penjant la foto al llibre de les cares, i amb això ningú fa de copilot i ens passem de sortida. No renegaré altre cop sobre com el llibre de les cares és un gran exemple de manipulació social. Callo i intento trobar l’autopista cap a la promesa de futur.

La dolça temperatura de 17 graus a finals de febrer suggereix que el canvi climàtic ja és un fet. Fa un sol espaterrant. D’aquí unes hores, carregarem amb 800 quilometres  més i haurem arribat a la terra del nostre futur. El futur fill no haurà parat de moure’s en tot el trajecte, fotent unes cosses que sembla que hagin de fer tremolar el cotxe sencer. Serà de nit. Plovent. Amb boira. 15 graus menys.

L’arribada a la terra del nostre futur serà per una autopista sense il·luminar.

2 comentaris

  • Norma

    25/08/2012 6:11

    El comentari que m’has deaixt al bloc m’ha fet pensar molt amb tota l’evolucif3 de la malaltia del meu avi. Com has dit tambe9 afecta molt als familiars, perque8 e9s veure com una persona es penseix, com si ff3s una flor. Veure que dia a dia et va oblidant, que deixa de saber qui ets i, el me9s important deixa de ser ell.El meu avi tambe9 va tenir, tambe9, un tipus de parkinson . Ell era una persona amb molta energia, havia set alcalde del petit poble on viviem i sempre tenia un munt de plans per fer. Perf2 mica en mica, tot va anar canviant.M’entristeix molt recordar aquests canvis.Espero que en Pasqual i les persones que segueixin el seu projecte ajudin ,no sols amb la percepcif3 de la malaltia, que ja e9s molt, sinf2 tambe9 en les cures per aquestes persones, perque8 en el nostre cas van ser molt prece0ries.Ens seguim. Una abrae7ada!!!!!!

  • Garbo Anonimo

    01/03/2011 17:57

    La Precarietat de la Marca Barcelona….l’etern problema…Barcelona només es maca pels turistes i els funcionaris d’alt nivell, pero pels joves no deixa ni les engrunes, tots, tard o d’hora deixarem aquest pais sense un sol cervell, tots estaran als USA o al centre d’Europa

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús