Arxiu del mes: març 2011

El cel dels tigres

diumenge, 27/03/2011

el_cel_dels_tigres.gif

 

 

 

 

 

 

 

Ara ja fa uns dies a La Vanguardia hi havia una tira de Calvin i Hobbes preciosa que ara he retrobat a internet (aqui). En llegir-lo vaig recordar un article  d’Eleanor Rosch (aquest). Es una revisió d’una altre article -que no he llegit-, però l’argument principal del seu text és: si tens un tigre agafat per la cua, deixa que et mengi. Aviam si aconsegueixo explicar què vol dir això en paraules senzilles.

Aquesta dona, després d’una recerca brillant sobre com aprenem a categoritzar el món, va orientar-se cap a un camp diferent, i força difícil pels ulls d’un científic occidental: la psicologia de la religió. El seu argument de base sembla prou senzill: les varietats de l’experiència religiosa poden contribuir a la psicologia moderna. Però aquí ho tenim: les tradicions meditatives a occident no han tingut molta difusió ni continuïtat. La línia que va obrir va ser submergir-se en el pensament oriental, concretament tot el relacionat amb meditació de tradició budista, per a intentar aclarir com la tradició budista entén la psicologia, si això encaixa o no amb com les ciències cognitives ho descriuen.

Plantejar-se una cosa així suposa no tan sols en un esforç intel·lectual colossal per a endinsar-se en una tradició  tan diferent, però també requereix estar disposat a acceptar coses que pels ulls dels occidentals no semblarien acceptables, a menys de veure-les de primera mà. S’ha d’acceptar  la disciplina necessària per endinsar-se en unes pràctiques quotidianes consistents amb aquest món que tracta de descriure. S’ha d’aconseguir la obertura d’esperit suficient per a aconseguir treure l’entrellat de termes i conceptes que venen d’un món que a nosaltres ens deu semblar ben estrany.

I precisament l’article del tigre tracta d’aquesta obertura d’esperit. Fins on jo ho entenc, el que tracta d’explicar l’article és una cosa tan senzilla que  fa plorera que no ho tinguem present i ho acceptem sempre en el  nostre quotidià: quan tenim un problema agafat per una punta, hem d’acceptar-lo amb tota la seva grandària, fer lloc en la nostra ment per a encabir aquest tigre i no pas fer veure que no existeix el problema, o que no és important, o que no ens fa por. Hem d’acceptar que ens atrapi i se’ns endugui i ens canviï i no pas fingir que no ens preocupa i seguir fent el que se suposa que faríem si no tinguéssim aquesta preocupació. No cal dir que això no és una espècie de recomanació estoica de deixar que el món faci i patir les conseqüències que vinguin. No. Es tracta més aviat d’acceptar la magnitud de la tragèdia, o com a mínim la presència de la tragèdia. Fer-ho serà el camí més ràpid per aprendre a transformar aquesta cosa que ens atabala, preocupa, assusta o obnubila en una cosa que puguem transformar, o deixar que ens transformi a nosaltres.

En català l’expressió inclús sona antiga: cal tenir presència d’esperit. Llavors els psicòlegs entren en les seves obsessions habituals: com definir aquest terme, mesurar-lo, quantificar-lo i estandarditzar-ne la quantificació. I això no resulta tan senzill…  Però la lliçó és senzilla, inclús un nen petit ho podria entendre: si mai vas a parar al cel dels tigres i n’acabes agafant un per la cua, deixa que et mengi.

 

 

 

 

 

 

Sopar a les 8

dimarts , 22/03/2011

Els horaris suïssos són absurds. Dinen a les 11.30, sopen a les 6 i no puc ni imaginar a quina hora es deuen llevar. Al principi, rius. Ai, pobres suïssos… Però al cap d’una setmana, de cop, et lleves de sopar, et preguntes si ja haurà començat Polònia -si, aquí també pots mirar Polònia a la tele, només cal canviar de canal prou cops- i llavors ve el drama:  a penes si són les 8. Què ha passat? Ningú t’ha obligat a fer res. Si, es fa de dia i de nit més d’hora. Si,  arribes més d’hora a casa i no tens gaires amics amb qui anar a fer el dropo una estona. Però, vols dir?

L’entrada anterior d’aquest blog anterior es deia  “la revenja dels classificadors empírics”. Intentava explicar que les il·lusions cognitives són tan sols el resultat de posar el nostre sistema, que esta adaptat en un entorn específic a aquest lloc estranyíssim anomenat laboratori. L’argument és tant senzill que fa plorera que no l’hagin trobat abans. De fet, Maxwell i companyia ja anaven en aquesta direcció, però això era abans de Cajal i els seus amics: en aquells temps no existien, les neurones. Ningú n’havia vist cap.

El que és curiós és que la venjança dels classificadors empírics aplica al nostre cas.  Si els suissos sopen tant d’hora segur que és per una qüestió cultural, però també segur que aquest cultura i aquests costums s’han desenvolupat com a resultat d’un persistent procés d’evolució. Llavors sopo més d’hora per pura adaptació a l’entorn. El meu estomac, ulls, cervell i ment s’ajusten per aquest nou entorn estranyíssim anomenat Suïssa. Això quadra amb el plantejament dels Classificadors Empírics però no amb el dels Bayesians.

I llavors ve la petita certesa, el dubte que es converteix en pànic: això vol dir que m’estic convertint en suís?

 

[aquest post tanca un gran cicle de 3 posts sobre intentar explicar en termes relativament accessibles teories generals sobre com el cervell interacciona amb el seu entorn. si voleu seguir en detall la tirada, aneu enrere en el blog. Si us ha avorrit profundament, potser voleu mirar endavant.]

 

 

La venjança dels classificadors empírics

dimarts , 8/03/2011

brain.jpg

Els que intenten estudiar la percepció i el comportament a partir de l’activitat cerebral es divideixen en 2 grups: els que tenen raó i els que no la tenen. Això és el que argumenten els líders de cadascun dels grups, es clar. Però si que per explicar com percebem i decidim hi ha com a mínim dues teories que intenten il·lustrar-ho en termes estadístics.

Estadística? AAAARGH!

Si, ho entenc, és cert. L’estadística put bastant: és contraintuitiva, sembla una especia de joc de mans de comptable avorrit i diries que mai acaba d’aclarir realment què vol dir el que diu. Però, deixeu-me estirar una mica més del fil. Si hem d’explicar com un munt de neurones que s’envien tot de senyals elèctrics en totes direccions poden generar percepcions, decisions i coses així, bé hem de començar per alguna banda, no? Finalment, si li fregeixes un tros de cervell a algú, segurament deixarà de percebre i decidir i coses així igual de bé.

Doncs això. Els Bayesians argumenten que el sistema perceptiu agafa les dades lamentablement imperfectes que li arriben a través dels organs -ulls, orelles, etc.- i intenta inferir l’estimul real tal i com eren de veritat. És a dir, tal i com les podem calcular de forma científica amb aquestes màquines meravelloses que funcionen tant bé i no s’espatllen mai -espectròmetres, microscopis, etc.

Percebre és identificar aquest estimul real, i els problemes per a inferir aquest estimul rear es fan aparents en les il·lusions cognitives. Si això és així, el model estadístic que correspon al que fa al cervell hauria de predir bé l’estimul real a partir del percebut, i a més a més fer els mateixos errors que fa el cervell. Un cop acceptat això, ja estàs preparat per fer 20 anys de recerca. Només has de dir estimació Bayesiana i màxima versemblança sempre que t’ho preguntin, i treballar fort.

Llavors, arriba la venjança dels Classificadors Empírics, amb Dale Purves al capdavant. L’argument és el següent: diuen, senzillament, que al cervell se li en refot l’estimul “real”. Per a què voldria saber que el vermell científic són 700 nanometres de longitud d’ona d’una ona electromagnètica? Si el cervell veu el vermell així i el distingeix del blau d’aquesta forma  i no d’una altra és senzillament perquè s’ha adaptat al seu entorn. És el que es diu evolució. La percepció no és el resultat d’una inferència per trobar un estímul òptim.  És la reacció del cervell i del cos al seu entorn. El cos, com a tot sistema complex, evoluciona amb el temps, i a més, com que es reprodueix, doncs aplica els principis evolutius. Si els qui veuen el món en colors lliguen més o veuen el món d’una forma que els fa viure més temps, pot ser que acabin tenint més fills. Llavors s’acabarà imposant aquest tret. Si no afecta la reproducció, ambdós trets conviuran. Per exemple, en la societat actual, vist el nombre de daltònids que hi ha, segurament aquesta diferència en la percepció del color per part d’alguns mascles no afecta el seu índex de reproducció.

No hi ha òptim a cercar en el funcionament del cervell, més que la classica evolució que afecta, també, els procesos cognitius. El que percebem és tan sols un altre tipus més d’activitat física. En aquest cas és, tan sols, l’activitat electroquímica del cervell interaccionant amb el cos i el seu entorn en general. L’únic problema és que els qui han dedicat 20 anys de la seva vida a construir models Bayesians de processament cerebral potser es senten una mica tocats, amb tot això.

nota 1: si algú vol buscar més en tot això, cerqueu-ho més aviat en anglès. Els termes són “Empirical Range Theory”. Podeu també llegir el llibre “Brains. How they seem to work”, del tal Purves.

nota 2: la imatge l’he generat amb bodybrowser.googlelabs.com, una cosa estupenda que han tret fa poc els de l’oracle google.

màxima versemblança

dissabte, 5/03/2011

Per l’immigrant recent, aparcar un cotxe a suïssa és fàcil. Desaparcar-lo, no tant. La màquina del tiquet del pàrquing només vol francs suïssos. Res de targeta.

Tens un caixer al costat. Després de negociar amb un parell de targetes, accepta donar-te 200 francs suïssos. Amb una comissió de la Caixa -robem? que ni tan sols em puc imaginar, i una comissió de conversió de moneda de 2.5%. A suïssa, els caixers són literals. Aquest accepta donar-te 200 francs suïssos i et dóna això: un bitllet de 200. Cal cercar canvi.
En el primer cafè que trobes, demanes un cafè i un pastís però et poses a la barra: tu vols esmorzar, ells ja dinen. Com que a la barra molestes, el cambrer et diu: “si vols, pots posar-te a la mesa allí” (sic). Esbatanat, consumeixes, i després de fer-se pregar, una cambrera et respon “mais bien sur”, et cobra els 9 francs que vol, i deixes 1 de propina. Amb tot això aconsegueixes el desitjat canvi. Al marxar, el cambrer confirma que no ho has sentit malament. Et diu “adéu, gràcies”. Per fi pots pagar la hora i mitja llarga de pàrquing en ple centre de la ciutat: 2 francs suissos, que deu ser com 1 euro i mig.

Segons el principi de màxima versemblança, hom arriba a la conclusió que a Suïssa les coses barates resulten cares, i que els cambrers si són mascles parlen català.