La venjança dels classificadors empírics

brain.jpg

Els que intenten estudiar la percepció i el comportament a partir de l’activitat cerebral es divideixen en 2 grups: els que tenen raó i els que no la tenen. Això és el que argumenten els líders de cadascun dels grups, es clar. Però si que per explicar com percebem i decidim hi ha com a mínim dues teories que intenten il·lustrar-ho en termes estadístics.

Estadística? AAAARGH!

Si, ho entenc, és cert. L’estadística put bastant: és contraintuitiva, sembla una especia de joc de mans de comptable avorrit i diries que mai acaba d’aclarir realment què vol dir el que diu. Però, deixeu-me estirar una mica més del fil. Si hem d’explicar com un munt de neurones que s’envien tot de senyals elèctrics en totes direccions poden generar percepcions, decisions i coses així, bé hem de començar per alguna banda, no? Finalment, si li fregeixes un tros de cervell a algú, segurament deixarà de percebre i decidir i coses així igual de bé.

Doncs això. Els Bayesians argumenten que el sistema perceptiu agafa les dades lamentablement imperfectes que li arriben a través dels organs -ulls, orelles, etc.- i intenta inferir l’estimul real tal i com eren de veritat. És a dir, tal i com les podem calcular de forma científica amb aquestes màquines meravelloses que funcionen tant bé i no s’espatllen mai -espectròmetres, microscopis, etc.

Percebre és identificar aquest estimul real, i els problemes per a inferir aquest estimul rear es fan aparents en les il·lusions cognitives. Si això és així, el model estadístic que correspon al que fa al cervell hauria de predir bé l’estimul real a partir del percebut, i a més a més fer els mateixos errors que fa el cervell. Un cop acceptat això, ja estàs preparat per fer 20 anys de recerca. Només has de dir estimació Bayesiana i màxima versemblança sempre que t’ho preguntin, i treballar fort.

Llavors, arriba la venjança dels Classificadors Empírics, amb Dale Purves al capdavant. L’argument és el següent: diuen, senzillament, que al cervell se li en refot l’estimul “real”. Per a què voldria saber que el vermell científic són 700 nanometres de longitud d’ona d’una ona electromagnètica? Si el cervell veu el vermell així i el distingeix del blau d’aquesta forma  i no d’una altra és senzillament perquè s’ha adaptat al seu entorn. És el que es diu evolució. La percepció no és el resultat d’una inferència per trobar un estímul òptim.  És la reacció del cervell i del cos al seu entorn. El cos, com a tot sistema complex, evoluciona amb el temps, i a més, com que es reprodueix, doncs aplica els principis evolutius. Si els qui veuen el món en colors lliguen més o veuen el món d’una forma que els fa viure més temps, pot ser que acabin tenint més fills. Llavors s’acabarà imposant aquest tret. Si no afecta la reproducció, ambdós trets conviuran. Per exemple, en la societat actual, vist el nombre de daltònids que hi ha, segurament aquesta diferència en la percepció del color per part d’alguns mascles no afecta el seu índex de reproducció.

No hi ha òptim a cercar en el funcionament del cervell, més que la classica evolució que afecta, també, els procesos cognitius. El que percebem és tan sols un altre tipus més d’activitat física. En aquest cas és, tan sols, l’activitat electroquímica del cervell interaccionant amb el cos i el seu entorn en general. L’únic problema és que els qui han dedicat 20 anys de la seva vida a construir models Bayesians de processament cerebral potser es senten una mica tocats, amb tot això.

nota 1: si algú vol buscar més en tot això, cerqueu-ho més aviat en anglès. Els termes són “Empirical Range Theory”. Podeu també llegir el llibre “Brains. How they seem to work”, del tal Purves.

nota 2: la imatge l’he generat amb bodybrowser.googlelabs.com, una cosa estupenda que han tret fa poc els de l’oracle google.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús