El cel dels tigres

el_cel_dels_tigres.gif

 

 

 

 

 

 

 

Ara ja fa uns dies a La Vanguardia hi havia una tira de Calvin i Hobbes preciosa que ara he retrobat a internet (aqui). En llegir-lo vaig recordar un article  d’Eleanor Rosch (aquest). Es una revisió d’una altre article -que no he llegit-, però l’argument principal del seu text és: si tens un tigre agafat per la cua, deixa que et mengi. Aviam si aconsegueixo explicar què vol dir això en paraules senzilles.

Aquesta dona, després d’una recerca brillant sobre com aprenem a categoritzar el món, va orientar-se cap a un camp diferent, i força difícil pels ulls d’un científic occidental: la psicologia de la religió. El seu argument de base sembla prou senzill: les varietats de l’experiència religiosa poden contribuir a la psicologia moderna. Però aquí ho tenim: les tradicions meditatives a occident no han tingut molta difusió ni continuïtat. La línia que va obrir va ser submergir-se en el pensament oriental, concretament tot el relacionat amb meditació de tradició budista, per a intentar aclarir com la tradició budista entén la psicologia, si això encaixa o no amb com les ciències cognitives ho descriuen.

Plantejar-se una cosa així suposa no tan sols en un esforç intel·lectual colossal per a endinsar-se en una tradició  tan diferent, però també requereix estar disposat a acceptar coses que pels ulls dels occidentals no semblarien acceptables, a menys de veure-les de primera mà. S’ha d’acceptar  la disciplina necessària per endinsar-se en unes pràctiques quotidianes consistents amb aquest món que tracta de descriure. S’ha d’aconseguir la obertura d’esperit suficient per a aconseguir treure l’entrellat de termes i conceptes que venen d’un món que a nosaltres ens deu semblar ben estrany.

I precisament l’article del tigre tracta d’aquesta obertura d’esperit. Fins on jo ho entenc, el que tracta d’explicar l’article és una cosa tan senzilla que  fa plorera que no ho tinguem present i ho acceptem sempre en el  nostre quotidià: quan tenim un problema agafat per una punta, hem d’acceptar-lo amb tota la seva grandària, fer lloc en la nostra ment per a encabir aquest tigre i no pas fer veure que no existeix el problema, o que no és important, o que no ens fa por. Hem d’acceptar que ens atrapi i se’ns endugui i ens canviï i no pas fingir que no ens preocupa i seguir fent el que se suposa que faríem si no tinguéssim aquesta preocupació. No cal dir que això no és una espècie de recomanació estoica de deixar que el món faci i patir les conseqüències que vinguin. No. Es tracta més aviat d’acceptar la magnitud de la tragèdia, o com a mínim la presència de la tragèdia. Fer-ho serà el camí més ràpid per aprendre a transformar aquesta cosa que ens atabala, preocupa, assusta o obnubila en una cosa que puguem transformar, o deixar que ens transformi a nosaltres.

En català l’expressió inclús sona antiga: cal tenir presència d’esperit. Llavors els psicòlegs entren en les seves obsessions habituals: com definir aquest terme, mesurar-lo, quantificar-lo i estandarditzar-ne la quantificació. I això no resulta tan senzill…  Però la lliçó és senzilla, inclús un nen petit ho podria entendre: si mai vas a parar al cel dels tigres i n’acabes agafant un per la cua, deixa que et mengi.

 

 

 

 

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús