Arxiu del mes: maig 2011

Com manipular unes eleccions

dimecres, 18/05/2011

broma.jpg La teoria econòmica clàssica, i sovint escrits de teoria política, descriuen el consumidor o el votant com un ser racional, ben informat de totes les opcions, i que decideix lliurement segons les seves preferències. Em penso que no sóc l’únic a qui això li deu semblar una mica ingenu, i hi ha gent que ha explicat molt clarament què cal fer per a manipular unes eleccions.

Per exemple, hom pot desplaçar del debat polític les qüestions que realment serien interessants per a la població i debatre acaloradament sobre temes nimis. Pel cas d’Estats Units, potser Noam Chomsky és un dels escriptors que més clarament ho ha posat de manifest. Un exemple que se m’acut en la situació actual és com es debat acaloradament sobre si CiU pactarà amb PP, o si el PSC es ven al PSOE, o si el PSOE va negociar, ha negociat o negociarà amb ETA o no. En canvi, ni es mencionen altres temes. Per exemple, es podria debatre sobre com  impedir que l’expoli admès pels propis capitosts del sistema financer no torni a passar. O sobre posar taxes per a desincitar que els béns que consumim siguin fabricats arreu en condicions infrahumanes, cosa que acaba repercutint en les condicions de la nostra pròpia feina. Són temes legítims que interessarien als votants, però no apareixen als debats senzillament perquè no interessen a la classe dirigent.

Una altra forma de manipulació, ben coneguda pels assessors d’imatge, és fer que la classe política s’assembli a un membre de la família. Al laboratori de Jeremy Bailenson, com es pot veure en aquest i aquest article, van mostrar que si es barreja la foto d’un candidat amb la pròpia l’efecte resultant és que, tot i que no veiem que la nostra cara ha estat fusionada amb la del candidat, tendim a creure que li podem fer més confiança i per tant a votar-lo més. Tan sols perquè la barreja produeix una sensació inconscient de familiaritat.

Finalment, una altra forma de manipulació, tal volta més legítima però amb uns efectes més imprevisibles, és destacar per diferent. Per exemple, la foto d’aquí dalt no és la d’una parella de còmics. És la del cartell oficial de l’equivalent de ICV per Lausanne. Si, el senyor gras duu una corbata amb el dibuix d’un gat. Però potser semblen més simpàtics que l’Herrera i el Saura.

 

Allí fora

dissabte, 14/05/2011

IMG_0811.JPG

 

un jove anomenat Ludwig Wittgenstein, a l’edat d’uns 30 anys, després d’haver escrit un llibre extremadament críptic i lúcid al mateix temps, va decidir que havia arreglat tots els problemes de la filosofia i que ho deixaria estar per a fer de mestre en una escola per infants.

En veure’l determinat a executar el seu pla, la seva germana li va dir que això potser era “com emprar un instsrument de precisió per a obrir embalatges”. Però no va saber què dir quan ell li va respondre alguna cosa com: “em recordes algú que mira a través d’una finestra tancada i no pot explicar-se els moviments estranys d’un vianant. No sap veure la tempesta que s’ha desfermat a fora i que si el vianant s’aguanta en peu és fent un gran esforç.”. Ella es va quedar bocabadada i ell va fer de mestre de nens durant un temps.

L’anècdota és reveladora de l’estil d’aquest pensador, que combina l’anècdota personal amb la lucidesa filosòfica. I què té això a veure amb la ciència?  En podriem fer fer una classe d’epistemologia, és cert. I en termes pràctics?

Encara no tenim gaire entès la relació entre allò d’allà -les coses, els altres- i això d’aquí -el que volem, el que percebem. Per exemple, com explica Daniel Wolpert, podem construir un ordinador que guanyi al millor jugador d’escacs del món, però no un ordinador que agafi un peó amb l’habilitat que ho faria un nen de cinc anys. No entenem la neurosciència del moviment ni de bon tros com entenem la lògica cominatòria. Potser és perquè el moviment interactua amb i canvia constantment el món, mentre que la lògica assumeix el món com una substància freda, externa i immòbil.

Potser, en la línia d’un senyor que es deia Francisco Varela, hem de començar a assumir que allò d’allà i això d’aquí no són coses tan separades i que amb l’argument del mètode científic -objectivitat! control!- ens hem oblidat d’obrir les finestres i de veure que estem em família: que nosaltres som part del món, o el món és part de nosaltres, tant fa.