ARA Ciència

“Fins aquell dia sempre havia mostrat bona memòria i un discurs sincer i coherent. Tot i això, el dia del judici explicà una versió dels fets substancialment diferent de la que sempre havia mantingut, i de seguida es va veure atrapat en contradiccions aparents de la seva versió. Si, al final la premsa ho havia aconseguit: el testimoni ja no recordava els fets.”

Oi que semblaria impossible una cosa així? Doncs la vanguardia es fa ressò d’un estudi publicat a Science que mostra com el record, també, és un procés afectat per la interacció social. El sorprenent és que ho aconsegueixen explicar a nivell cerebral. En el post anterior parlava d’un estudi que mostrava que petits camps electromagnètics poden millorar el procés de fixació de records. Ara, que la interacció social afecta el judici que tenim sobre els records. És com donar-li la volta a un vell discurs d’un autor que he oblidat:  de la importància de la memòria col.lectiva per a preservar la identitat.

Em fa pensar en aquella escena de Blade Runner on la guapa de la que no recordo el nom comença a sospitar seriosament que té els records implantats, i de cop dubta de si és un replicant pensant que és un humà o un humà pensant-se que és un replicant.

O del borratxo que recorda que va començar a beure per oblidar, però ha oblidat el que volia oblidar. I beu per esborrar l’oblit. A on he vist jo aquesta escena?

Acabo mirant a internet quins mecanismes cerebrals explicarien aquella estranya familiaritat que deixa el déjà-vu. Què queda del record després de l’oblit?

Fa uns dies a EL PAIS parlaven d’una dona a qui un jutge li havia donat una baixa permanent per “hipersensibilitat electromagnètica”. Remenant per internet, hi ha qui ho celebra i cita informes de la Organització Mundial de la Salut, i qui critica amb vehemència que aquestes coses són al.lucinacions i enganys provocats per la credulitat o l’autosuggestió psicosomàtica de les persones.

La tesi clàssica de perquè els camps electromagnètics de baixa radiació no poden afectar el cos és senzilla: per a tenir un efecte metabòlic cal produir algun tipus de reacció química, i per a fer això cal tenir prou energia per arrancar electrons. Per exemple, els raigs X poden fer-ho i per això produeixen càncer. En canvi, les ones de ràdio no en tenen prou i no són perilloses. Tot i això, a internet hom també pot trobar el que sembla un científic amb una línia de recerca coherent que s’ha preocupat d’entendre els mecanismes subjacents als efectes dels camps electromagnètics sobre algunes persones.

Si dius que amb petits corrents elèctrics al cap pots estimular la memòria mentre dorms aconsegueixes un article en una revista collonuda, però si dius que petits corrents poden afectar el funcionament natural del metabolisme fora del cervell, ets un embaucador. Pensant-hi, pot ser que aquesta visió vingui donada pel fet que després de Cajal ja tots admetem que l’electricitat és part important del funcionament del cervell, però no ho acceptem per la resta del cos. Però això no vol dir que no pugui ser. Sorprèn la virulència amb la qual algunes persones ataquen fenòmens naturals per la simple raó de que no es conformen al que elles esperarien. Els científics, caparruts com són, no sempre són més equànims. Potser algun dia algú finançarà recerca sistemàtica per entendre si realment tenim el que podríem anomenar un cos elèctric. De moment, tot jove científic faria bé de mirar cap a una altra banda, si vol tenir un contracte de feina.

PS. Fa encara uns dies més, l’ARA es feia ressò d’un nen brasiler que presentava propietats magnètiques. El vídeo és bastant convincent. Potser és una estafa. En tot cas, aquí tenim una cosa diferent de l’anterior. És difícil pensar un mecanisme metabòlic mitjançant el qual el cos d’un nen pugui esdevenir magnètic. Però no vol dir que no pugui ser. Ara bé, qui pot estudiar-ho?

Quan el mon s’acabi obriré una pensio a la vora de la fi per a veure la gent que s’acosti a  l’abisme.

El meu company de secció, en Joan Fortuny, publicava fa uns dies un parell de posts sobre la relació entre biologia i capitalisme. L’argument, bàsicament, era que el criteri d’optimització que hi ha en un mercat ideal -si vens un producte t’has d’adaptar a la demanda per a seguir existint- era assimilable a l’adaptació ecològica que ha de fer una espècie per tal de sobreviure, dins del marc de la teoria de l’evolució. Aquesta associació, lamentablement, no és nova. I al meu parer és rotundament falsa.

Aviam. Paràmetres d’adaptació n’hi ha molts. Però veure com una adaptació a l’entorn la presa de poder d’una minoria de persones sobre la majoria de l’espècie humana no és ni de bon tros un recurs que afavoreixi l’adpatació de l’espècie. Com tampoc no ho és l’abús sistemàtic dels recursos que formen el nostre ecosistema natural. És cert que en un mercat ideal això no passaria, però també és cert que de mercats ideals no n’hi ha, al món de l’economia real.

El fenomen del cigne negre com l’explica Nicholas Taleb n’és un exemple, de evolució no compatible amb capitalisme: és perquè tenim diversitat de recursos i possibilitat d’errar de forma repetida que podem trobar una resposta excepcionalment bona a un problema. I són aquestes troballes les que en definitiva canvien com funcionem.

I això només és comaptible amb un tipus d’evolució en la qual la competitivitat és minsa, els recursos abundants, i la diversitat d’estratègies possibles és ampli. Inclús,  el marge d’error repetit és ampli. Penseu en la invenció de la corrent alterna per Tesla: va suposar desenvolupar un sistema radicalment diferent de l’existent, sense una bona teoria darrera, un que demanava canviar totalment tota la infrastructura de distribució energètica existent. I, tal i com diuen a una de les seves biografies, amb això va inventar el segle XX.

Avui en dia cap departament de I+D de cap empresa energètica optaria per una invenció que suposés tal risc i inversió. I perquè? Per la competitivitat a curt plaç, el balanç de costos, l’estimació de riscos estreta de mires i tota una sèrie de mecanismes de control instaurats per a un objectiu clar i meridià: que l’amo faci diners. Així, mentre hem convertit l’empresa en la institució social més important de la segona meitat del segle XX, hem creat un mecanisme monstruós que concentra la riquesa en una minoria i redueix l’accés a una sobreabundància de recursos per part de la majoria. I ara ataca principis de convivència bàsics com els drets de l’estat del benestar.

En termes adaptatius sembla més aviat el mecanisme d’un parasit ben adaptat al seu hoste que no pas el d’un animal que contribueix a enriquir el seu ecosistema creant una interdependència amb els agents i recursos del seu entorn. La part bona és que aquests fenòmens, com les plagues, estan destinats a l’extinció. Però es clar, també les plagues tenen mecanismes adaptatius.

PS. Per ilustrar-ho, manllevo un dibuix publicat fa uns dies a El País del sempre lúcid ROTO. N’hi ha d’altres dies igual d’il.lustratives.