cercant el cos electromagnètic

Onde_electromagnetique.png

Fa uns dies a EL PAIS parlaven d’una dona a qui un jutge li havia donat una baixa permanent per “hipersensibilitat electromagnètica”. Remenant per internet, hi ha qui ho celebra i cita informes de la Organització Mundial de la Salut, i qui critica amb vehemència que aquestes coses són al.lucinacions i enganys provocats per la credulitat o l’autosuggestió psicosomàtica de les persones.

La tesi clàssica de perquè els camps electromagnètics de baixa radiació no poden afectar el cos és senzilla: per a tenir un efecte metabòlic cal produir algun tipus de reacció química, i per a fer això cal tenir prou energia per arrancar electrons. Per exemple, els raigs X poden fer-ho i per això produeixen càncer. En canvi, les ones de ràdio no en tenen prou i no són perilloses. Tot i això, a internet hom també pot trobar el que sembla un científic amb una línia de recerca coherent que s’ha preocupat d’entendre els mecanismes subjacents als efectes dels camps electromagnètics sobre algunes persones.

Si dius que amb petits corrents elèctrics al cap pots estimular la memòria mentre dorms aconsegueixes un article en una revista collonuda, però si dius que petits corrents poden afectar el funcionament natural del metabolisme fora del cervell, ets un embaucador. Pensant-hi, pot ser que aquesta visió vingui donada pel fet que després de Cajal ja tots admetem que l’electricitat és part important del funcionament del cervell, però no ho acceptem per la resta del cos. Però això no vol dir que no pugui ser. Sorprèn la virulència amb la qual algunes persones ataquen fenòmens naturals per la simple raó de que no es conformen al que elles esperarien. Els científics, caparruts com són, no sempre són més equànims. Potser algun dia algú finançarà recerca sistemàtica per entendre si realment tenim el que podríem anomenar un cos elèctric. De moment, tot jove científic faria bé de mirar cap a una altra banda, si vol tenir un contracte de feina.

 

PS. Fa encara uns dies més, l’ARA es feia ressò d’un nen brasiler que presentava propietats magnètiques. El vídeo és bastant convincent. Potser és una estafa. En tot cas, aquí tenim una cosa diferent de l’anterior. És difícil pensar un mecanisme metabòlic mitjançant el qual el cos d’un nen pugui esdevenir magnètic. Però no vol dir que no pugui ser. Ara bé, qui pot estudiar-ho?

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús