memoria de l’oblit

“Fins aquell dia sempre havia mostrat bona memòria i un discurs sincer i coherent. Tot i això, el dia del judici explicà una versió dels fets substancialment diferent de la que sempre havia mantingut, i de seguida es va veure atrapat en contradiccions aparents de la seva versió. Si, al final la premsa ho havia aconseguit: el testimoni ja no recordava els fets.”

Oi que semblaria impossible una cosa així? Doncs la vanguardia es fa ressò d’un estudi publicat a Science que mostra com el record, també, és un procés afectat per la interacció social. El sorprenent és que ho aconsegueixen explicar a nivell cerebral. En el post anterior parlava d’un estudi que mostrava que petits camps electromagnètics poden millorar el procés de fixació de records. Ara, que la interacció social afecta el judici que tenim sobre els records. És com donar-li la volta a un vell discurs d’un autor que he oblidat:  de la importància de la memòria col.lectiva per a preservar la identitat.

Em fa pensar en aquella escena de Blade Runner on la guapa de la que no recordo el nom comença a sospitar seriosament que té els records implantats, i de cop dubta de si és un replicant pensant que és un humà o un humà pensant-se que és un replicant.

O del borratxo que recorda que va començar a beure per oblidar, però ha oblidat el que volia oblidar. I beu per esborrar l’oblit. A on he vist jo aquesta escena?

Acabo mirant a internet quins mecanismes cerebrals explicarien aquella estranya familiaritat que deixa el déjà-vu. Què queda del record després de l’oblit?

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús