Arxiu del mes: agost 2011

Silenci

dimecres, 31/08/2011

A vegades quan fas recerca com la que faig quedes atrapat en detalls pràctics com reunions, trucades i redacció de propostes, o en resoldre problemes tècnics com programar coses o acabar anàlisis de dades. Quan és així, val més prendre la vida relaxadament i assumir que quan fas recerca, el que es diu recerca pròpiament, que seria alguna cosa semblant a cercar coses, només ho fas de tant en quant.

Per això el blog de la setmana passada i d’aquesta es redueixen a aquestes poques línies. Aquest blog va de coses al voltant de la recerca, així que toca guardar silenci. De moment no estic cercant res.

anarquia computacional

dijous, 18/08/2011

anarquia_computacional02.jpg De les velles utopies, l’anarquia és, potser, la que sembla més quimèrica. I no obstant, és la que sembla més realista. Tota societat té un cert punt d’anarquisme. La part de la societat regulada per usos i costums i assumida tàcitament per la població és innombrable. Des d’aquest punt de vista, la llei pot ser vista com un factor d’influència més, un que reflexa el punt de vista de la classe predominant: els patricis romans,  l’esglesia medieval, o la classe política moderna estableixen el dret romà, el dret canònic o els codis civils moderns per a influir en la societat i acostar-la més al model que voldria aquesta mateixa classe dirigent.Per tant, podríem considerar que qualsevol societat és un sistema essencialment anàrquic, on diferents grups exerceixen una influència més o menys predominant. És ben sabut que aquestes normes no tan sols reglamenten, sinó que també alimenten els comportaments alegals o directament il.legals. Per exemple, sembla raonable assumir que les xarxes de tràfic d’estupefaents tan sols tenen sentit a partir de la moralització i il.legalització del seu consum, començat a principis del segle XX (1). Ja ho diu la dita: feta la llei, feta la trampa.

I què té a veure això amb ciència o tecnologia? Si mirem a la natura, trobem lliçons exemplars de com crear societats sense centre. La noció d’identitat i llibertat individual, tan arraigada a occident, ens podria fer pensar el contrari, però el cervell no té un centre de comandament. És una societat de cèl.lules que és capaç de prendre decisions responsables sobre la base d’una col.lectivitat diversa. Qualsevol ecosistema estable o en equilibri relatiu també n’és un bon exemple: les accions de cada animal o planta contribueixen a un equilibri dinàmic del que formen part. Globalment, les accions individuals afavoreixen la autoconservació de la societat i del medi que l’envolta.

Això és estupendo, perquè fa que la única forma de destruir un ecosistema sigui eliminant-lo de socarrel.  Si treus un trosset de cervell, la resta segueix funcionant. En alguns casos, inclús es pot regenerar el teixit perdut. No hi ha una pedra de toc que poguem treure i provocar que el sistema s’enfonsi. Abusant de la metàfora, no pots matar el lleó per destruir la selva.

En canvi, els ordinadors son ens centralitzats: una unitat de processament central, un sistema operatiu, etc. Internet va començar com una organització raonablement distribuida, però ara unes poques empreses controlen la major part del tràfic i del contingut. Simplificant: si google s’apaga, internet queda a les fosques.

Què hem perdut seguint aquest camí?   Si mirem la millor tecnologia actual amb els ulls de la biologia, el consum energètic d’un ordinador, o d’una simple recerca a google, hauria de provocar a l’extinció immediata de l’espècie per inadaptació total al medi. La capacitat evolutiva d’un sistema artificial del tipus més sofisticat, comparat amb qualsevol sistema biològic senzill, és com comparar un totxo amb una nimfa. La necessitat de materials exòtics per a fabricar qualsevol ordinador o mòbil faria envermellir el caprici evolutiu més sorprenent. Hi ha una vella broma sobre perquè els escaladors van lligats els uns als altres: perquè si cau un, cauen tots.  Si mirem els ordinadors i la xarxa, cada cop s’assembla més a això.

Potser comença a ser hora que repensem els ordinadors per a que funcionin sense centre, fabricant-los amb matèries primeres locals, emprant tant sols els recursos energètics immediatament disponibles i garantint la possibilitat de modificar la tecnologia amb objectius purament lúdics o creatius. Seria la millor forma de millorar-ne l’ús, l’accés i l’impacte ambiental. Però potser ara sóc jo qui està sent utòpic quan penso en l’anarquia computacional.

 

 

1) hi ha un llibre estupendo que resumeix de forma brillant aquesta tesi, és “historia elemental de las drogas”, d’Antonio Escohotado. Hi ha més informació online aquí: http://www.escohotado.org/

2) la imatge l’he fet a partir d’un logo trobat a wikipedia i una mica de software.

Marie Curie

dimecres, 10/08/2011

Marie_Curie_c1920.png

 

Aquesta setmana toca acabar una sol.licitud de beca i enviar-la. Es una beca de la Unió Europea que es diu Marie Curie.

Rep aquest nom perquè la beca vol fomentar la mobilitat investigadora. Igual que la molt honorable Marie Skłodowska Curie, que va marxar de Polònia per anar a França, descobrir la radioactivitat, guanyar dos premis Nobel, i acabar al Panteó. Això últim és un lloc on, si els francesos dexideixen posar-hi les teves despulles, esdevens immortal. Pam.

I per què la mobilitat investigadora? Perquè ja se sap: la immigració és dolenta, però és bo que els investigadors siguin uns exilats.

Així que, escrites vint i moltes pàgines després de moltes revisions en Arial 11, ja quasi estic llest. Si guanyo, se m’hauran acabat els problemes durant dos anys: paguen el sou i donen una mica de diners per a conferències, llibres i coses d’aquestes d’investigador. Podré emprar andròmines cares (joguines de laboratori!) per fer el que fan els investigadors: el que els dóna la gana.

Si perdo, hauré perdut, globalment, unes tres setmanes de feina. Escrivint aquest post penso si, comptant tots els perdedors, més del 80%, al final el temps de feina invertit en sol.licituds de la beca no resulta major que el temps de sou que financien.

No puc evitar pensar que, fos qui fos qui va triar el nom de la beca, sabia que Marie Skłodowska Curie va canviar de pais perquè no la deixaven estudiar a Polònia. Era una dona. Cal una amenaça de precarietat considerable per acceptar, sense saber si servirà per res, passar per la tortura d’escriure tot això.

 

(foto de wikipedia)

escampant parides sobre internet

dilluns, 1/08/2011

El post d’aquesta setmana -ara he decidit intentar fer-ho així, un cada setmana, per a que no sigui ni massa feina ni se m’oblidi anar-ho fent- havia d’anar sobre una cita de Nietsche (Nietzche?? Nietszshe?) que no sembla de Nietxhe, i que he redescobert agradablement en aquest típic exercici estival de lectures denses i relectures de llibres que et van agradar. Si, ho confesso, en un temps vaig estudiar una mica de filosofia, i Nitsche m’agradava. Malgrat que ara potser no tant i em decanto per altres escriptors de filosofia, encara em sembla un boig digne de respecte. El post planejat anava de Nitx (vinga, ho escriurem així, tal com sona) jugant a fer de profeta -com va fer sempre- i de com d’adequades semblen avui les seves paraules si aixequem la vista i mirem el món tal com apareix des dels medis de comunicació. El que diu, és:

Un vell xinès deia haver sentit que quan els imperis s’estan enfonsant, compten amb moltes lleis

 

L’he traduit del castellà, és el par. 740 de “La voluntad de Poder”, bibolioteca Edaf,pàg. 494, en l’edició núm 13, 2005. És una cita curiosa, perquè no és gaire el to habitual de Nitx, però si que em sembla extremadament lúcida aplicada als temps actuals. No sé què pensaria un vell xinès de la xina actual, i això dels imperis enfonsant-se i les moltes lleis em fa pensar en Europa, en la política del nostre país, en el procés de l’estatut i en la demagògia de la sgae. I menciona aquesta coses de sentir coses de segones fonts, cosa que remet al paper de la premsa i internet en tot això. I també em fa témer la voluntat de simplificació de l’ultralliberalisme més demagògic com a solució aparent per tot això.

Llavors aquesta cita havia d’endegar una reflexió sobre alguna cosa del passat i el futur i els canvis que estem vivint en el nostre present. Però mentre rumiava què podia intentar escriure sobre tot això que no em fes semblar massa pallús, he llegit 2 articles que m’han semblat dues parides majúscules, i he decidit dedicar-hi aquest post.

El primer és un article del molt respectable Nobel Vargas Llosa publicat a El Pais ahir. Bàsicament, és una  resenya sobre un llibre que explica com internet està disminuint la nostra capacitat per a l’atenció focalitzada durant un llarg periode. El seu argument és aquest: com que a internet podem anar saltant de contingut en contingut, això fa que les persones perdin la capacitat de concentració i per tant ben aviat ja no podrem de llegir amb atenció llarga i profunda, cosa que acaba provocant la pèrdua del plaer de la lectura de l’obra literària tal i com es va generalitzar amb l’impremta, etc.  El missatge implícit de l’article és: internet matarà la gran literatura.

El que no diu és que la impremta va rebentar la rica tradició de narració oral existent, i tampoc no diu que la novela és un gènere relativament recent basat en una possibilitat facilitada per la tecnologia: posar a l’abast fàcilment grans extensions de text. Tampoc no menciona que l’autor del llibre que resenya sembla tenir un perfil d’adicte als serveis telemàtics de la web 2.0 i no necessàriament representa el gruix de la població. Seria com demanar a un adicte als calmants la seva opinió sobre els beneficis del sistema de salut modern. Ni comenta que actualment és el moment de la història en què s’imprimeixen més llibres.

El segon article és de La Vanguardia, d’avui. Tot i que vigila en els termes emprats, afirma que els usuaris de Internet Explorer són mes beneits que els de Firefox o Google Chrome. Si, si, ho podeu mirar aquí. El que no mencionen és que els tests d’intel.ligència emprats en l’estudi molt probablement tan sols mesuren la intel.ligència alfanumèrica, aquella que es desenvolupa sobretot en un context escolar, o practicant lectura, escriptura, càlcul, etc. Tampoc menciona que els usuaris més avançats d’internet sovint són els qui tenen una escolarització major, ni que els qui entenen els beneficis de perdre temps actualitzant els seus navegadors molt probablement són els usuaris més avançats d’internet. Per tant, aquest article està parlant d’una cosa que sembla lògica degut a la organització de la nostra societat, però sembla que digui que si empres internet explorer és que ets tonto. Tot i que els termes que empra La Vanguardia matisen aquesta afirmació, el cert és que l’article es fa ressò d’aquesta afirmació implícita.

Si creiem el que diuen aquests senyors, no em sé explicar què faig jo, que treballo tot el dia davant un ordinador i empro la xarxa de forma constant, llegint llibres vells de filosofia alemanya i pensant sobre el món que ens ha tocat viure. És una pregunta que no sé respondre. Potser és que sóc beneit, i enlloc de llegir i d’escriure aquest blog tan sols perquè em dóna la gana, hauria de fer com aquests senyors, que cobren per refregir el que diuen altres i escampar parides sobre internet.