Arxiu del mes: setembre 2011

Intercanvi de cromos

dijous, 29/09/2011

Fa 3 anys que tenim una crisi perque uns senyors que jugaven a intercanviar cromos virtuals es van adonar que tot aquell joc era una mica massa virtual i en l’atac de pànic que els va agafar van fer bancarrota.

Com que dir-n’hi cromos quan estàs jugant amb els diners de la gent no està ben vist, en digueren derivats, futurs, opcions, i tota una terminologia encara més complicada. Sovint he pensat que l’ús que fan d’aquestes paraules s’assembla a  com un xarlatà intenta emprar termes científics per a semblar més creïble, i aconsegueix precisament el contrari: retratar-se amb el que diu.

Aquest exercici maldestre no aconsegueix fer desaparèixer l’elefant al mig de l’escena: hi ha un grapat de persones que controlen la major part de la riquesa mundial. Un amic m’ha enviat un article amb unes conclusions són raonablement alarmants: menys de mil entitats controlen més del 80% de la riquesa del món.

El que a mi em sembla més important d’aquest article és que intenta aclarir l’estructura d’aquest grup. Estan fragmentats? Són una pinya que acabarà formant una única estructura de presa de decisions?  Fins on sé és un dels primers treballs que fa aquest tipus d’anàlisi pel control del comerç mundial.

Però vist així, cada cop s’asssembla més una versió a gran escala del mercat de bens culturals. Ja fa temps vaig argumentar que el debat sobre gestió de drets d’autor  era un debat essencialment ideològic (aquí), i que canviant algunes elements concrets del mecanisme de comerç es podia fer un sistema més barat, eficient, just i equitatiu (aquí). Ara s’ha vist que els de la SGAE actuaven en interessos estrictament particulars, i probablement il.legals.  Els seus membres diuen que volen canviar de model, però ningú proposa mecanismes similars.

En el cas de les transnacionals, si Europa o Estats-Units posés un impost anual sobre el control de capital i cobrés un cèntim per cada milió d’euros controlat, o tan sols impulsés la llargament debatuda Tasa Tobim per estabilitzar els mercats financers, segurament l’endeutament que esgrimeixen per derruir  l’estat del benestar  desapareixeria com si fos un refredat. Però ningú proposa mecanismes similars.

Ahir deien al diari que un Nobel anomenat Roubini va predir aquella crisi, i ara diu que plourà sobre mullat. Per ell, la pregunta no és si hi haurà recessió, però més aviat quin impacte tindrà.  Mentrestant, els rics de diferents països -a Espanya, no- han demanat pagar més impostos per ajudar a les seves economies.  Fa tres anys els que ens representen perquè són votats deien que havien de regular els mercats financers, refundar el capitalisme, i un munt de coses més. Ara sembla que allò també eren paraules de xarlatà. Haurem d’esperar que el joc d’intercanviar cromos virtuals s’enfonsi per si mateix per veure si tirem cap a dictadura o cap a llibertat. Per què ningú proposa mecanismes similars?

Els psicòlegs no tenen ment

dilluns, 26/09/2011

Seguint amb les cavil.lacions del post anterior, he fet una petita enquesta al laboratori. He agafat els psicòlegs que tenia més a mà i els he preguntat: què és una “ment”?

Els 2 més experimentats, gent amb una tesi doctoral i que fa temps que treballen en psicologia experimental, m’han dit: en psicologia científica no hi ha tal cosa com una ment, és una noció de la psicologia popular. En psicologia científica tan sols tens un cervell.

Els no tant experimentats, que estan fent la tesi doctoral, m’han remès als filòsofs. Això no és una pregunta per psicòlegs, és un tema de filosofia. Una dels dos m’ha matisat la opinió i ha dit que en psicologia clínica i psicoanàlisi tenen una definició funcional, però no està tan clar com això aplica al món de la psicologia experimental.

Després naufrago una mica per internet, i m’entrebanco amb un article en què un meditador experimentat és capaç de modular la resposta del seu sistema immune tan sols amb pràctiques meditatives. Bé, si aquesta persona no té una ment i sap com fer-la servir… Algú dirà que aquesta persona “al.lucina” una ment i aquesta “al.lucinació” afecta el seu sistema immune… Em recorda aquella frase de peli. “No, jo no l’he mort. Tan sols he disparat. Són les bales, que l’han mort. ”

Potser es que els psicòlegs experimentals han desenvolupat una espècie de  característica estranya durant els seus estudis, o que ja tenien un biaix de partida a causa d’alguna peculiaritat congènita i que això els va dur a escollir aquesta disciplina acadèmica? El que si sembla clar és que tots els indicis apunten al mateix: els psicòlegs no tenen ment.

 

l’article que mencionava: http://archinte.ama-assn.org/cgi/content/abstract/145/11/2110

 

Forats

dijous, 22/09/2011

En ciència, els forats no acostumen a tenir bona premsa. Una teoria que té un forat és com un trauma en l’autoestima del científic, una ferida en la credibilitat de la explicació donada. Hi ha excepcions, és cert. Per exemple, els físics, que ja fa un parell de segles que van amb l’autoestima una mica envalentonada, no tenen masses problemes a admetre forats en les seves teories.

Per exemple, un forat negre és un forat en l’espai-temps. Si si, tal com sona. És un lloc on no hi ha espai, ni temps. I què hi ha, a dins d’un forat negre? Doncs no se sap, perquè com que la relativitat general és una teoria de l’espai-temps, doncs no ho explica. Vist així, un forat negre és el que hi ha quan no hi ha ni espai ni temps. Ni teoria. Fa posar una mica els pèls de punta, i sembla que a Einstein li va costar una mica admetre aquesta conseqüència insospitada.

També n’hi ha d’altres, de forats. Per exemple, quan estudies transistors i coses d’aquestes petites, t’expliquen que, igual que hi ha electrons, que son coses petites amb una càrrega negativa, hi ha forats. I què és un forat? Doncs és una partícula virtual. De veritat, no és una presa de pèl. La idea és aquesta: si en un lloc tens un munt d’electrons, tots colocadets al seu lloc com ous en una ouera, doncs quan tens un lloc sense electró, pots presentar-ho com una partícula virtual, un forat, amb càrrega oposada a la d’un electró. I llavors fas els càlculs amb això, enlloc d’arrossegar un mar d’electrons amb interaccions tant complicades que no sabries com les has de calcular.

En canvi, en psicologia, les teories tenen forats enormes que tothom fa veure que no existeixen. Per una banda, tenim els psicoterapeutes, amb l’inconscient, el subconscient, el somni, les pulsions, etc. De teories de pscioanàlisi semba que n’hi hagi tantes com psicoanalistes. De l’altra, tenim la neuropsicologia, que tracta més aviat dels canvis comportamentals i cognitius relacionats amb danys cerebrals. La psicologia experimental, avui en dia generalment psicologia cognitiva, embranca amb aquesta tradició, però fent estudis controlats amb pacients sans, que complementen raonablement el que es troba amb els pacients.

Però a més a més, tenim la psiquiatria, que intenta enfocar alguna d’aquestes teories amb els efectes de drogues amb un impacte metabòlic no molt ben entès, la psicologia social, que estudia la influència  de factors socials en el pensament i la presa de decisions… A més de diferents tradicions meditatives i un llarg etcètera de disciplines que rarament es miren entre si. I això no sembla molestar massa ningú. Si mirem al diccionari el significat de ment, podem llegir una definició prou borrosa:

FISIOL/PSIC Terme emprat sovint com a sinònim de la facultat cognoscitiva, de l’intel·lecte, de l’esperit humà o àdhuc del conjunt de les funcions psíquiques.

El que resulta sorprenent és que els especialistes en la matèria no tenen una definició massa més consensuada, precisa o útil. Com pot ser que poguem descriure i fer prediccions  molt precises d’una cosa estranyíssima com un lloc sense espai ni temps que interactua amb la resta de l’univers, i en canvi ni tan sols tenim una definició de partida de la ment, que és el que tenim més a l’abast, sempre present, inevitable, involucrat en cadascuna de les nostres accions, sensacions i pensaments?