Forats

En ciència, els forats no acostumen a tenir bona premsa. Una teoria que té un forat és com un trauma en l’autoestima del científic, una ferida en la credibilitat de la explicació donada. Hi ha excepcions, és cert. Per exemple, els físics, que ja fa un parell de segles que van amb l’autoestima una mica envalentonada, no tenen masses problemes a admetre forats en les seves teories.

Per exemple, un forat negre és un forat en l’espai-temps. Si si, tal com sona. És un lloc on no hi ha espai, ni temps. I què hi ha, a dins d’un forat negre? Doncs no se sap, perquè com que la relativitat general és una teoria de l’espai-temps, doncs no ho explica. Vist així, un forat negre és el que hi ha quan no hi ha ni espai ni temps. Ni teoria. Fa posar una mica els pèls de punta, i sembla que a Einstein li va costar una mica admetre aquesta conseqüència insospitada.

També n’hi ha d’altres, de forats. Per exemple, quan estudies transistors i coses d’aquestes petites, t’expliquen que, igual que hi ha electrons, que son coses petites amb una càrrega negativa, hi ha forats. I què és un forat? Doncs és una partícula virtual. De veritat, no és una presa de pèl. La idea és aquesta: si en un lloc tens un munt d’electrons, tots colocadets al seu lloc com ous en una ouera, doncs quan tens un lloc sense electró, pots presentar-ho com una partícula virtual, un forat, amb càrrega oposada a la d’un electró. I llavors fas els càlculs amb això, enlloc d’arrossegar un mar d’electrons amb interaccions tant complicades que no sabries com les has de calcular.

En canvi, en psicologia, les teories tenen forats enormes que tothom fa veure que no existeixen. Per una banda, tenim els psicoterapeutes, amb l’inconscient, el subconscient, el somni, les pulsions, etc. De teories de pscioanàlisi semba que n’hi hagi tantes com psicoanalistes. De l’altra, tenim la neuropsicologia, que tracta més aviat dels canvis comportamentals i cognitius relacionats amb danys cerebrals. La psicologia experimental, avui en dia generalment psicologia cognitiva, embranca amb aquesta tradició, però fent estudis controlats amb pacients sans, que complementen raonablement el que es troba amb els pacients.

Però a més a més, tenim la psiquiatria, que intenta enfocar alguna d’aquestes teories amb els efectes de drogues amb un impacte metabòlic no molt ben entès, la psicologia social, que estudia la influència  de factors socials en el pensament i la presa de decisions… A més de diferents tradicions meditatives i un llarg etcètera de disciplines que rarament es miren entre si. I això no sembla molestar massa ningú. Si mirem al diccionari el significat de ment, podem llegir una definició prou borrosa:

FISIOL/PSIC Terme emprat sovint com a sinònim de la facultat cognoscitiva, de l’intel·lecte, de l’esperit humà o àdhuc del conjunt de les funcions psíquiques.

El que resulta sorprenent és que els especialistes en la matèria no tenen una definició massa més consensuada, precisa o útil. Com pot ser que poguem descriure i fer prediccions  molt precises d’una cosa estranyíssima com un lloc sense espai ni temps que interactua amb la resta de l’univers, i en canvi ni tan sols tenim una definició de partida de la ment, que és el que tenim més a l’abast, sempre present, inevitable, involucrat en cadascuna de les nostres accions, sensacions i pensaments?

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús