Arxiu del mes: octubre 2011

I tu què fas?

dilluns, 31/10/2011

(post escrit l’11/05/2010, el publico ara i aquí perquè sembla que fer-ho tingui sentit)

screenshot.jpg

 

 

 

I tú què fas?

La pregunta més banal del món en el lloc més banal del món. No acabes de saber què respondre. Però no saps amb què et guanyes el pa?
Busques coses. Fas mentides. Busques mentides. Fas coses. Interrogant.
Ben mirat, si sabéssim el que fem, ja no es diria recerca.  Al final, tot és més prosaic: negociacions extremadament tenses amb màquines estúpides i caparrudes que s’entesten en no fer el que tu vols, a menys que tu prèviament hagis fet el que volen. I de forma insistent i repetida. Al final, la glòria de publicar un article que resulta incomprensible per quasi tothom, i que de totes formes ningú en aquest univers o el de la vora triaria com a conte abans d’anar a dormir. Jo no ho faria. Guai, eh?
Un altre dia, en un altre bar, un altre desconegut. Et pregunten: I tú, què fas?
Palpitacions.

 

Patents il.limitades

dilluns, 24/10/2011

Qui segueix una mica les notícies de biotecnologia ja s’haurà assabentat que la Unió Europea ha prohibit fer patents que involucrin cèl.lules mare. L’editorial de Nature -un dels 2 diaris científics més prestigiosos del món- ho recull en el seu editorial.

El que resulta sorprenent és que només recull opinions contràries a aquesta mesura. L’argument de fons és senzill: si permetem això, les empreses que intentin desenvolupar aquest model de negoci es veuran en una situació d’indefensió jurídica, i els inversors no hi voldran invertir.

El que  no diuen és que hi ha hagut molts casos en què una patent mal feta o mal explotada ha deixat tot una línia de desenvolupament mutilada d’inversors. Això és una conseqüència del fet que la indústria farmacèutica és privada. Per exemple, si algú és un científic genial però un empresari nefast i l’empresa amb les que vol desenvolupar les seves patents fa aigües, el món no té dret a gaudir del resultat de la seva ciència? A mi em van fer creure que la ciència era un servei públic.

En termes pràctics, a més, el sistema de patents va quedant anquilosat per una demanda excessiva. Una patent no és un mecanisme per a reconèixer l’autor d’una invenció, sino mes aviat una eina per a aconseguir inversors. Com un pla de negoci, o un estudi de mercat. I per tant, si es pot intentar patentar, s’intenta. Els plaços de resposta cada cop són més llargs, i les patents pendents de revisió aumenten.

Tampoc diuen és que hi ha molts productes que s’han desenvolupat sense les patents. Per exemple, els ordinadors no implicaven patents fins fa quatre dies. Ara, les guerres de patents de la indústria del mòbil esgrimeixen velles patents comprades a tercers per a defensar retrospectivament que tenien dret a fer el producte que ja estan venent, i en canvi els rivals no. Per favor, pagui. Si això és un mecanisme per a facilitar la transferència de tecnologia, que m’ho expliquin.

Fet i fet, sembla raonable afirmar que, igual que les lleis de propietat intel.lectual eren pensades per a un món sense internet,  les lleis de patents són fetes per a un món on no hi ha una indústria científica dedicada a usar fons públics per a desenvolupar nous coneixements de forma sistemàtica. Potser enlloc de privatitzar cada mil.límetre quadrat del coneixement hauríem de començar a pensar en un mecanisme alternatiu a les patents. Un que faci la mateixa funció però no tingui els mateixos problemes pràctics, basat en el coneixement com a bé públic de la humanitat.

Però clar, d’aquestes coses les millors revistes dels món no en parlen, en les seves editorials.

 

 

 

 

10000 hores

dijous, 20/10/2011

Com es fa, un geni?

Des de que al segle XIX es va inventar la originalitat, s’ha tendit a pensar que per a ser un pintor excepcional, o un músic, o un prodigi matemàtic, o qualsevol d’aquests talents, hi havia una qualitat innata que feia que fossin diferents. I ja està.

Si hom ho mira de més a prop, sembla que com a mínim la meitat de la balança és feta de motivació, i després treball, treball, treball. Pel que fa als músics, el meu excompany de mentides científiques i de sesió de soroll setmanal (i que te  una pàgina web) em diu que, com a regla aproximativa, per aprendre a tocar un instrument d’aquella forma que altres dirien “te talent!” (innat?) calen unes 10000 hores de feina. I em refereix a l’article que poso a sota. Per altra banda, també m’indica que, fet i fet, avui en dia tampoc fa falta:: http://www.youtube.com/watch?v=5pidokakU4I

 

 

 

Article: The Motivations of Exceptional Musicians

Autor: Robert H. Woody

Revista: Music Educators Vol. 90, No. 3 (Jan., 2004), pp. 17-21

l’electro mes guai

dimarts , 11/10/2011

(post sense accents degut a raons logistiques)

 

Un dels problemes principals per a  processar informacio amb coses molt petites com fotons i electrons, es que els electrons tendeixen a interactuar amb el que tenen al voltant, i la informacio que duen es perd, com un missatger que passa per la taverna i acaba oblidant-se del missatge . Els fotons, en canvi, com que sempre van a tope, no tenen temps de veure la taverna que ja han arribat a desti.

Ara fa uns dies han publicat a la revista Nature les tendencies dels electrons per la temporada tardor hivern. Hi ha un parell d’articles que expliquen que, per a evitar que el missatger pari a la taverna, li han posat una canço que li mola, i li han ensenyat com fer-hi surf a sobre.

Sembla exagerat, pero es exactament aixo: emprar una ona acustica per a fer que un electro surfegi en un mar ben emmaranyat de renou quantic sense mullar-se. Suposo que a l’arribada li han donat, com a minim, el premi a l’electro mes guai.

 

http://www.nature.com/nature/journal/v477/n7365/full/nature10444.html

http://www.nature.com/nature/journal/v477/n7365/full/nature10416.html

 

treball de camp

dilluns, 3/10/2011

Tot i que la obsessió per quantificar sovint ens duu a pensar que si no hi ha números no hi ha ciència, la veritat és que els antropòlegs, amb els seus mètodes eminentment qualitatius, han fet contribucions gegantines en aquest intent de les ciències cognitives d’entendre com funcionem. Sobretot, ens han mostrat la singularitat d’aquests primats que sóm els humans, tan determinats per la cultura que ens envolta, nodreix, condiciona, afecta, amoina i promet un o altre fat per al que vindrà.

Una de les particularitats dels bons antropòlegs, apart de do de llengües, una capacitat de síntesi considerable i una tenacitat a prova de bombes, és aconseguir trobar events reals que, tot i anecdòtics, presenten el potencial suficient per caracteritzar els trets essencials de tota una cultura sencera. Si fos antropòleg, per descriure el món d’aquí em quedaria amb aquesta anècdota de dimecres passat (tradueixo del francès).

-Disculpi, que sap on és l’avinguda Léman?

-Em penso que és aquest mateix carrer, que canvia de nom. Tan sols ha de seguir recte fins al taller de Ferrari, i girar un xic a la dreta. Quan hi arribi ja veurà que fa baixada.

En aquesta breu conversa tenim elements geogràfics -el llac Léman domina a tota la ciutat, fets d’interacció social -educació i precisió, circumstàncies econòmiques -el taller de cotxes és de cotxes Ferrari, i elements ideològics inconscients -gir a la dreta i cap avall que fa baixada. Suïssa. Doncs això.