Arxiu del mes: març 2012

Cervells en sincronia

divendres, 30/03/2012

 

 

shot.png

En la vida diària sovint diem que estem `en fase’ amb algú, `en la misma onda’, o inclús `on the same wavelength’. Són expressions populars per expressar la sensació que funcionem bé quan fem coses amb certes persones, amb qui compartim un enteniment implícit que no trobem necessàriament en tothom.

El que potser resulta una mica més insospitat és que si hom mira l’activitat cerebral mentre fem tasques conjuntes, trobem que aquestes expressions són, en certa mesura, l’expressió literal del que  passa a nivell cerebral. Malgrat la dificultat tècnica de la tasca -enlloc d’un calen 2 o més sistemes de mesura, cal monitoritzar la interacció entre els participants sense impedir excessivament l’acció espontània, i un reguitzell de maldecaps adicionals-, hi comencen a haver alguns estudis que mostren com, quan fem una tasca conjunta, les activitats dels diferents cervells implicats es sincronitzen.

Això, proposen alguns, servirà per a construir una neurociència en segona persona, on el fet social serà tant present com la percepció, el llenguatge, o les decisions. Caldrà veure com acaba aquesta història, però de moment sembla sobretot que és un maldecap tècnic considerable en el que, per alguna raó estranya que encara no sé ben bé com ha anat, m’he acabat veient implicat.

 

Un bon resum dels treballs existents en aquest camp es pot trobar en l’article que aviat sortirà a Brain and Behavioral Sciences,  Schilbach et al. Towards a second person neuroscience. La foto és de Dumas et al. Plos ONE 2010 vol. 5(8): e12166

 

 

mites sobre el pensament científic

dimarts , 20/03/2012

De tant en tant encara em sorprenc trobant gent que defensa amb dents i ungles que els sers humans són racionals, i que -per exemple- els científics aconsegueixen tot el que aconsegueixen gràcies a un raciocini extremadament racional que els duu a fer troballes increïbles que van més enllà de la nostra imaginació més desfermada.

En canvi, vistos de més a prop els científics que conec em semblen més aviat obsessius, sovint idealistes, bastant rígids, extremadament poc pràctics i amb unes dèries i manies que dificilment titllaríem de racionals. I si mires els matemàtics, encara pitjor.

I llavors com pensen els científics? Una espècie d’estudi de camp del laboratori científic ens en dóna una resposta (aquí): els científics pensen a partir de la experimentació pràctica, emprant analogies i metàfores, i intentant comprovar regularment si el que estan dient és un disbarat o no ho és. I no és així com pensa tothom? Doncs si, precisament.

I llavors què en fas de la racionalitat? Jo, personalment, tendeixo a pensar que és una convenció social. Si defenses de forma brillant la opció més acceptada socialment, ets racional. Si no, doncs no ho ets. Recentment un article coescrit per un brillant Dan Sperber (aqui) argumenta com el “pensament racional” no serveix per a que certs arguments siguin més lògics, probables o verificables, sino més aviat per a que siguin més convincents en un entorn social on n’hi ha diversos, d’arguments a esgrimir front a una disjuntiva.

Semblaria que el mite del científic amb una ment hiperracional que opera més enllà del bé i del mal és tan sols això, un mite. I que, per la seva mateixa naturalesa, la racionalitat està sobrevalorada per una majoria social.

 

 

Lògica Ministerial

dimecres, 14/03/2012

Després d’un llarg parèntesi, torno al blog i avui, enlloc de neurociencies i similars, tornem a puzzles lògics i filosòfics.

Un dels problemes clàssics en el camp de la filosofia i la lògica, i que s’ha transferit a pràcticament qualsevol disciplina empírica que empra ordinadors o estadística, és donar una definició de conseqüència lògica. Si un consulta, per exemple, l’enciclopèdia de filosofia de Stanford (aquí), pot llegir:

A good argument is one whose conclusions follow from its premises; its conclusions are consequences of its premises. But in what sense do conclusions follow from premises? What is it for a conclusion to be a consequence of premises? Those questions, in many respects, are at the heart of logic (as a philosophical discipline).

Hi ha nombrosos exemples en els quals el que la lògica clàssica consideraria una conseqüència lògica no ho és pas, i vicecersa. Inclús en física clàssica hi ha exemples. Un exemple particularment pertinent aquests dies és el que hom pot trobar en aquest extracte del web del  “Ministerio de Política Territorial y Administración Pública” (aquí):

La configuración del Estado Autonómico, con la consiguiente puesta en funcionamiento de las Comunidades Autónomas, determinó la necesidad de crear un sistema de financiación que garantizara (…) igualdad, a los efectos de impedir que las diferencias entre Estatutos impliquen privilegios económicos o sociales (…)

Se traduce en un sistema de Convenio y Concierto aplicables exclusivamente a los territorios forales de Navarra y el País Vasco (…)