Arxiu del mes: maig 2012

problemes virtuals

dijous, 17/05/2012

some_progress.png

 

 

 

 

 

 

 

En realitat virtual es pot, en principi, representar qualsevol cosa que es pugui representar. Aquest n’es l’interes principal per fer recerca: hom pot reproduir de forma controlada unes condicions que sense emprar aquesta eina serien molt difícils o inclús impossibles de recrear en un laboratori.

Malgrat això, en termes pràctics sovint s’obvien aspectes ben bàsics. La realitat que hom vol mostrar, tot i ser virtual, ha de ser creada per algú. Per exemple, en la indústria audiovisual, exèrcits d’animadors i personal “artístic” s’encarreguen de crear els personatges, i de donar l’ànima que els permet moure’s i fer-nos riure o plorar. Però en recerca tot això no existeix. Per tant, quan has de crear una coseta, inclús ben senzilla, com una mà que es mogui de certa forma, la part que acaba ocupant més temps no és la programació de tot això: és la del modelat. I com és que és així? Per la senzilla raó que  els enginyers no saben dibuixar. I menys modelar en 3D. Però es clar, contractar animadors per a treballar en un laboratori de recerca no sembla raonable…

I curiosament,  els problemes de recerca que acaben resultant insolubles no és trobar diners per tal màquina, o com conectar tal aparell amb tal altre, no. Els problemes que resulten més difícils de resoldre són precisament aquests: qui fa una feina per a les que es requereixen unes abilitats que la gent que fa recerca no sap fer? Per a això, no hi ha resposta. Un altre misteri insondable de la realitat última de l’univers…

 

 

 

Anomalies estadístiques

dimecres, 9/05/2012

Avui parlarem d’uns resultats clàssics, intrigants i menyspreats àmpliament per bona part de la comunitat científica.

Al llarg d’unes 3 dècades, la gent del laboratori PEAR va desenvolupar tot un seguit d’experiments ben controlats que mostraven que la distribució estadística d’un generador de nombres aleatori es pot alterar tan sols amb la voluntat de fer-ho. L’efecte és petit, però mesurable, i els experiments son fàcils de repetir. Aquests resultats rebenten de forma bastant contundent la idea que la ment és el resultat d’una caixa negra anomenada cervell que comunica amb el món exterior tan sols amb la informació duta per fibres nervioses des de diferents òrgans del cos.

A causa d’aquesta dificultat conceptual, els autors d’aquestes recerques van patir el menyspreu bastant generalitzat de la comunitat investigadora que els envoltava, dificultat per trobar finançament i per publicar, i tota mena de problemes pràctics per a tirar endavant aquesta recerca. Malgrat això, els resultats estan allí, i donada la simplicitat d’equipament qualsevol que vulgui els hauria de poder repetir. Ara que el debat científic sobre la conciència està més animat, i hi ha gent com Penrose i Hameroff que han revifat la idea de panpsiquisme a partir de postular activitat quàntica a les neurones. Els resultats empírics derivats d’aquesta hipòtesi comencen a ser comprovats així que tot això em duu a pensar que potser arribarà el dia en què aquests resultats, enlloc de ser ignorats àmpliament i incòmoda amb un gest despreciatiu, es tindran en compte precisament per a poder distingir entre diferents descripcions de què és una “ment”.

Però de moment no és així. La visió dominant en la comunitat científica és que la ment és, en un sentit estricte, el producte de l’activitat cerebral i que aquests resultats, com que no quadren amb aquesta visió dominant, son coses estranyes que s’haurien de deixar de banda perquè de totes formes segur que són erronis.

 

 

estupidesa artificial

dimarts , 1/05/2012

Deia un que en sap d’aquestes coses que la intel.ligència artificial mai podrà igualar l’estupidesa natural. I qui ha treballat un poc amb aquestes coses sap com de certa és aquesta afirmació. Mentre els que modelen el comportament es preocupen de com què quan perquè es prenen decisions, i això s’empra en diferents camps des de la indústria dels videojocs fins a la psicologia comportamental, la caparrudesa de la classe dirigent a vegades atempta contra qualsevol sentit mínimament sensat.

I això a què fa cap? L’altre dia a Nature un deia que una de les coses que caldria per redreçar l’economia és emprar més models basats en agents artificials. I és que avui en dia amb agents es pot simular quasi tot, inclús el comportament de coses complicades com persones no racionals prenen decisions de forma precipitada davant d’una intoxicació informativa generalitzada. Això vindria a ser com intentar esbrinar el comportament de les masses consumidores a base de substituir cada persona per un personatge de videojoc d’aquests que funcionen sols, i programar els personatges amb models psicològics més o menys realistes i validats empíricament. Un cop fet això, mires què resulta de la interacció de tots ells en un entorn determinat, i dius que has predit el comportament de certa població en cert entorn. Però vols dir que això val per alguna cosa? Bé, no és fantàstic, però hi ha raons per a pensar que amb una mica d’esforç funcionarà millor que les idees clàssiques basades en coses com consumidors perfectament informats i que prenen decisions racionals i mètodes a base d’equacions diferencials que es poden resoldre a mà.

I perquè no s’adopta universalment? Mmm… potser perquè aquests tipus de models no són gaire respectats dintre de la comunitat científica, i també és veritat que cauen una mica lluny dels mètodes tradicionals. Jo sóc de la opinió que aquests models si que podrien ajudar a convertir l’economia en una ciència experimental, amb teories molt més contrastades i basades en dades reals. Però que fet i fet tampoc canviaria gran cosa a com prenen decisions les classes dirigents i les devastadores conseqüències que això comporta. Per exemple, els qui en saben diuen que els grecs ja coneixien el principi de la màquina de vapor, però que no van fer la revolució industrial per la senzilla raó que tenien esclaus.

I per favor, qui cregui que els nostres dirigents prenen decisions racionals que tiri la primera pedra.