ARA Ciència

En realitat virtual es pot, en principi, representar qualsevol cosa que es pugui representar. Aquest n’es l’interes principal per fer recerca: hom pot reproduir de forma controlada unes condicions que sense emprar aquesta eina serien molt difícils o inclús impossibles de recrear en un laboratori.

Malgrat això, en termes pràctics sovint s’obvien aspectes ben bàsics. La realitat que hom vol mostrar, tot i ser virtual, ha de ser creada per algú. Per exemple, en la indústria audiovisual, exèrcits d’animadors i personal “artístic” s’encarreguen de crear els personatges, i de donar l’ànima que els permet moure’s i fer-nos riure o plorar. Però en recerca tot això no existeix. Per tant, quan has de crear una coseta, inclús ben senzilla, com una mà que es mogui de certa forma, la part que acaba ocupant més temps no és la programació de tot això: és la del modelat. I com és que és així? Per la senzilla raó que  els enginyers no saben dibuixar. I menys modelar en 3D. Però es clar, contractar animadors per a treballar en un laboratori de recerca no sembla raonable…

I curiosament,  els problemes de recerca que acaben resultant insolubles no és trobar diners per tal màquina, o com conectar tal aparell amb tal altre, no. Els problemes que resulten més difícils de resoldre són precisament aquests: qui fa una feina per a les que es requereixen unes abilitats que la gent que fa recerca no sap fer? Per a això, no hi ha resposta. Un altre misteri insondable de la realitat última de l’univers…

Entrada publicada a General el dijous, 17/05/2012 a les 9:09.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.