Cervells en sincronia

divendres, 30/03/2012

 

 

shot.png

En la vida diària sovint diem que estem `en fase’ amb algú, `en la misma onda’, o inclús `on the same wavelength’. Són expressions populars per expressar la sensació que funcionem bé quan fem coses amb certes persones, amb qui compartim un enteniment implícit que no trobem necessàriament en tothom.

El que potser resulta una mica més insospitat és que si hom mira l’activitat cerebral mentre fem tasques conjuntes, trobem que aquestes expressions són, en certa mesura, l’expressió literal del que  passa a nivell cerebral. Malgrat la dificultat tècnica de la tasca -enlloc d’un calen 2 o més sistemes de mesura, cal monitoritzar la interacció entre els participants sense impedir excessivament l’acció espontània, i un reguitzell de maldecaps adicionals-, hi comencen a haver alguns estudis que mostren com, quan fem una tasca conjunta, les activitats dels diferents cervells implicats es sincronitzen.

Això, proposen alguns, servirà per a construir una neurociència en segona persona, on el fet social serà tant present com la percepció, el llenguatge, o les decisions. Caldrà veure com acaba aquesta història, però de moment sembla sobretot que és un maldecap tècnic considerable en el que, per alguna raó estranya que encara no sé ben bé com ha anat, m’he acabat veient implicat.

 

Un bon resum dels treballs existents en aquest camp es pot trobar en l’article que aviat sortirà a Brain and Behavioral Sciences,  Schilbach et al. Towards a second person neuroscience. La foto és de Dumas et al. Plos ONE 2010 vol. 5(8): e12166

 

 

mites sobre el pensament científic

dimarts , 20/03/2012

De tant en tant encara em sorprenc trobant gent que defensa amb dents i ungles que els sers humans són racionals, i que -per exemple- els científics aconsegueixen tot el que aconsegueixen gràcies a un raciocini extremadament racional que els duu a fer troballes increïbles que van més enllà de la nostra imaginació més desfermada.

En canvi, vistos de més a prop els científics que conec em semblen més aviat obsessius, sovint idealistes, bastant rígids, extremadament poc pràctics i amb unes dèries i manies que dificilment titllaríem de racionals. I si mires els matemàtics, encara pitjor.

I llavors com pensen els científics? Una espècie d’estudi de camp del laboratori científic ens en dóna una resposta (aquí): els científics pensen a partir de la experimentació pràctica, emprant analogies i metàfores, i intentant comprovar regularment si el que estan dient és un disbarat o no ho és. I no és així com pensa tothom? Doncs si, precisament.

I llavors què en fas de la racionalitat? Jo, personalment, tendeixo a pensar que és una convenció social. Si defenses de forma brillant la opció més acceptada socialment, ets racional. Si no, doncs no ho ets. Recentment un article coescrit per un brillant Dan Sperber (aqui) argumenta com el “pensament racional” no serveix per a que certs arguments siguin més lògics, probables o verificables, sino més aviat per a que siguin més convincents en un entorn social on n’hi ha diversos, d’arguments a esgrimir front a una disjuntiva.

Semblaria que el mite del científic amb una ment hiperracional que opera més enllà del bé i del mal és tan sols això, un mite. I que, per la seva mateixa naturalesa, la racionalitat està sobrevalorada per una majoria social.

 

 

Lògica Ministerial

dimecres, 14/03/2012

Després d’un llarg parèntesi, torno al blog i avui, enlloc de neurociencies i similars, tornem a puzzles lògics i filosòfics.

Un dels problemes clàssics en el camp de la filosofia i la lògica, i que s’ha transferit a pràcticament qualsevol disciplina empírica que empra ordinadors o estadística, és donar una definició de conseqüència lògica. Si un consulta, per exemple, l’enciclopèdia de filosofia de Stanford (aquí), pot llegir:

A good argument is one whose conclusions follow from its premises; its conclusions are consequences of its premises. But in what sense do conclusions follow from premises? What is it for a conclusion to be a consequence of premises? Those questions, in many respects, are at the heart of logic (as a philosophical discipline).

Hi ha nombrosos exemples en els quals el que la lògica clàssica consideraria una conseqüència lògica no ho és pas, i vicecersa. Inclús en física clàssica hi ha exemples. Un exemple particularment pertinent aquests dies és el que hom pot trobar en aquest extracte del web del  “Ministerio de Política Territorial y Administración Pública” (aquí):

La configuración del Estado Autonómico, con la consiguiente puesta en funcionamiento de las Comunidades Autónomas, determinó la necesidad de crear un sistema de financiación que garantizara (…) igualdad, a los efectos de impedir que las diferencias entre Estatutos impliquen privilegios económicos o sociales (…)

Se traduce en un sistema de Convenio y Concierto aplicables exclusivamente a los territorios forales de Navarra y el País Vasco (…)

Menja cucs i no tindràs alèrgia

dimarts , 22/11/2011

Tot i que el títol d’aquest post sembla algun tipus de broma escatològica, no ho és pas. El conte fa així.

Ja fa temps que els qui fan les estadístiques de la salut han notat que les alèrgies aumenten als països `civilitzats’. Per `civilitzats’ em refereixo a llocs on abunda l’aigua corrent i la gran majoria de sistemes de producció  d’aliments estan controlats per processos industrials. En canvi, a països `salvatges’, i empro la terminologia amb tota la ironia que comporta, les alèrgies no augmenten. Això va fer que alguns es preguntessin: quins són els factors que eviten les alèrgies? Potser és que els `civilitzats’ són massa nets, i a causa d’això el seu sistema immune no està equilibrat i ataca coses que en realitat son inòqües?

Van fer proves, d’això en saben els científics, i van trobar que de fet la netedat no era gaire important, però si que tenir cert tipus de paràsits al sistema digestiu ho era. Els paràsits eren uns cucs microscòpics. Per tant, el control sistemàtic sobre l’alimentació sense paràsits ha fet que els `civilitzats’ siguin més alèrgics? Exactament.

Semblaria que els cucs haurien aconseguit trobar una forma de dialogar amb el nostre sistema immune. D’aquesta forma, el sistema immune no els aniquila, i ells poden seguir fent la seva. El que resulta irònic és que en aquest intercanvi el sistema immune també hi guanya, perquè amb aquest diàleg apren a equilibrar-se i a no invertir esforços en coses que, de fet, no calen.

Ara, com que òbviament els `civilitzats’ no es posaran a menjar cucs, el que estan fent és veure quin tros del cuc és el que parla amb el nostre sistema immune, i així podran transformar el cuc en una píndola que podran encabir en un dels models de producció estàndard dels `civilitzats’.

 

 

Per a qui en vulgui saber més, dues pistes:

http://maizelsgroup.biology.ed.ac.uk/

http://news.bbc.co.uk/2/hi/8268584.stm

 

 

I tu què fas?

dilluns, 31/10/2011

(post escrit l’11/05/2010, el publico ara i aquí perquè sembla que fer-ho tingui sentit)

screenshot.jpg

 

 

 

I tú què fas?

La pregunta més banal del món en el lloc més banal del món. No acabes de saber què respondre. Però no saps amb què et guanyes el pa?
Busques coses. Fas mentides. Busques mentides. Fas coses. Interrogant.
Ben mirat, si sabéssim el que fem, ja no es diria recerca.  Al final, tot és més prosaic: negociacions extremadament tenses amb màquines estúpides i caparrudes que s’entesten en no fer el que tu vols, a menys que tu prèviament hagis fet el que volen. I de forma insistent i repetida. Al final, la glòria de publicar un article que resulta incomprensible per quasi tothom, i que de totes formes ningú en aquest univers o el de la vora triaria com a conte abans d’anar a dormir. Jo no ho faria. Guai, eh?
Un altre dia, en un altre bar, un altre desconegut. Et pregunten: I tú, què fas?
Palpitacions.

 

Patents il.limitades

dilluns, 24/10/2011

Qui segueix una mica les notícies de biotecnologia ja s’haurà assabentat que la Unió Europea ha prohibit fer patents que involucrin cèl.lules mare. L’editorial de Nature -un dels 2 diaris científics més prestigiosos del món- ho recull en el seu editorial.

El que resulta sorprenent és que només recull opinions contràries a aquesta mesura. L’argument de fons és senzill: si permetem això, les empreses que intentin desenvolupar aquest model de negoci es veuran en una situació d’indefensió jurídica, i els inversors no hi voldran invertir.

El que  no diuen és que hi ha hagut molts casos en què una patent mal feta o mal explotada ha deixat tot una línia de desenvolupament mutilada d’inversors. Això és una conseqüència del fet que la indústria farmacèutica és privada. Per exemple, si algú és un científic genial però un empresari nefast i l’empresa amb les que vol desenvolupar les seves patents fa aigües, el món no té dret a gaudir del resultat de la seva ciència? A mi em van fer creure que la ciència era un servei públic.

En termes pràctics, a més, el sistema de patents va quedant anquilosat per una demanda excessiva. Una patent no és un mecanisme per a reconèixer l’autor d’una invenció, sino mes aviat una eina per a aconseguir inversors. Com un pla de negoci, o un estudi de mercat. I per tant, si es pot intentar patentar, s’intenta. Els plaços de resposta cada cop són més llargs, i les patents pendents de revisió aumenten.

Tampoc diuen és que hi ha molts productes que s’han desenvolupat sense les patents. Per exemple, els ordinadors no implicaven patents fins fa quatre dies. Ara, les guerres de patents de la indústria del mòbil esgrimeixen velles patents comprades a tercers per a defensar retrospectivament que tenien dret a fer el producte que ja estan venent, i en canvi els rivals no. Per favor, pagui. Si això és un mecanisme per a facilitar la transferència de tecnologia, que m’ho expliquin.

Fet i fet, sembla raonable afirmar que, igual que les lleis de propietat intel.lectual eren pensades per a un món sense internet,  les lleis de patents són fetes per a un món on no hi ha una indústria científica dedicada a usar fons públics per a desenvolupar nous coneixements de forma sistemàtica. Potser enlloc de privatitzar cada mil.límetre quadrat del coneixement hauríem de començar a pensar en un mecanisme alternatiu a les patents. Un que faci la mateixa funció però no tingui els mateixos problemes pràctics, basat en el coneixement com a bé públic de la humanitat.

Però clar, d’aquestes coses les millors revistes dels món no en parlen, en les seves editorials.

 

 

 

 

10000 hores

dijous, 20/10/2011

Com es fa, un geni?

Des de que al segle XIX es va inventar la originalitat, s’ha tendit a pensar que per a ser un pintor excepcional, o un músic, o un prodigi matemàtic, o qualsevol d’aquests talents, hi havia una qualitat innata que feia que fossin diferents. I ja està.

Si hom ho mira de més a prop, sembla que com a mínim la meitat de la balança és feta de motivació, i després treball, treball, treball. Pel que fa als músics, el meu excompany de mentides científiques i de sesió de soroll setmanal (i que te  una pàgina web) em diu que, com a regla aproximativa, per aprendre a tocar un instrument d’aquella forma que altres dirien “te talent!” (innat?) calen unes 10000 hores de feina. I em refereix a l’article que poso a sota. Per altra banda, també m’indica que, fet i fet, avui en dia tampoc fa falta:: http://www.youtube.com/watch?v=5pidokakU4I

 

 

 

Article: The Motivations of Exceptional Musicians

Autor: Robert H. Woody

Revista: Music Educators Vol. 90, No. 3 (Jan., 2004), pp. 17-21

l’electro mes guai

dimarts , 11/10/2011

(post sense accents degut a raons logistiques)

 

Un dels problemes principals per a  processar informacio amb coses molt petites com fotons i electrons, es que els electrons tendeixen a interactuar amb el que tenen al voltant, i la informacio que duen es perd, com un missatger que passa per la taverna i acaba oblidant-se del missatge . Els fotons, en canvi, com que sempre van a tope, no tenen temps de veure la taverna que ja han arribat a desti.

Ara fa uns dies han publicat a la revista Nature les tendencies dels electrons per la temporada tardor hivern. Hi ha un parell d’articles que expliquen que, per a evitar que el missatger pari a la taverna, li han posat una canço que li mola, i li han ensenyat com fer-hi surf a sobre.

Sembla exagerat, pero es exactament aixo: emprar una ona acustica per a fer que un electro surfegi en un mar ben emmaranyat de renou quantic sense mullar-se. Suposo que a l’arribada li han donat, com a minim, el premi a l’electro mes guai.

 

http://www.nature.com/nature/journal/v477/n7365/full/nature10444.html

http://www.nature.com/nature/journal/v477/n7365/full/nature10416.html

 

treball de camp

dilluns, 3/10/2011

Tot i que la obsessió per quantificar sovint ens duu a pensar que si no hi ha números no hi ha ciència, la veritat és que els antropòlegs, amb els seus mètodes eminentment qualitatius, han fet contribucions gegantines en aquest intent de les ciències cognitives d’entendre com funcionem. Sobretot, ens han mostrat la singularitat d’aquests primats que sóm els humans, tan determinats per la cultura que ens envolta, nodreix, condiciona, afecta, amoina i promet un o altre fat per al que vindrà.

Una de les particularitats dels bons antropòlegs, apart de do de llengües, una capacitat de síntesi considerable i una tenacitat a prova de bombes, és aconseguir trobar events reals que, tot i anecdòtics, presenten el potencial suficient per caracteritzar els trets essencials de tota una cultura sencera. Si fos antropòleg, per descriure el món d’aquí em quedaria amb aquesta anècdota de dimecres passat (tradueixo del francès).

-Disculpi, que sap on és l’avinguda Léman?

-Em penso que és aquest mateix carrer, que canvia de nom. Tan sols ha de seguir recte fins al taller de Ferrari, i girar un xic a la dreta. Quan hi arribi ja veurà que fa baixada.

En aquesta breu conversa tenim elements geogràfics -el llac Léman domina a tota la ciutat, fets d’interacció social -educació i precisió, circumstàncies econòmiques -el taller de cotxes és de cotxes Ferrari, i elements ideològics inconscients -gir a la dreta i cap avall que fa baixada. Suïssa. Doncs això.

 

Intercanvi de cromos

dijous, 29/09/2011

Fa 3 anys que tenim una crisi perque uns senyors que jugaven a intercanviar cromos virtuals es van adonar que tot aquell joc era una mica massa virtual i en l’atac de pànic que els va agafar van fer bancarrota.

Com que dir-n’hi cromos quan estàs jugant amb els diners de la gent no està ben vist, en digueren derivats, futurs, opcions, i tota una terminologia encara més complicada. Sovint he pensat que l’ús que fan d’aquestes paraules s’assembla a  com un xarlatà intenta emprar termes científics per a semblar més creïble, i aconsegueix precisament el contrari: retratar-se amb el que diu.

Aquest exercici maldestre no aconsegueix fer desaparèixer l’elefant al mig de l’escena: hi ha un grapat de persones que controlen la major part de la riquesa mundial. Un amic m’ha enviat un article amb unes conclusions són raonablement alarmants: menys de mil entitats controlen més del 80% de la riquesa del món.

El que a mi em sembla més important d’aquest article és que intenta aclarir l’estructura d’aquest grup. Estan fragmentats? Són una pinya que acabarà formant una única estructura de presa de decisions?  Fins on sé és un dels primers treballs que fa aquest tipus d’anàlisi pel control del comerç mundial.

Però vist així, cada cop s’asssembla més una versió a gran escala del mercat de bens culturals. Ja fa temps vaig argumentar que el debat sobre gestió de drets d’autor  era un debat essencialment ideològic (aquí), i que canviant algunes elements concrets del mecanisme de comerç es podia fer un sistema més barat, eficient, just i equitatiu (aquí). Ara s’ha vist que els de la SGAE actuaven en interessos estrictament particulars, i probablement il.legals.  Els seus membres diuen que volen canviar de model, però ningú proposa mecanismes similars.

En el cas de les transnacionals, si Europa o Estats-Units posés un impost anual sobre el control de capital i cobrés un cèntim per cada milió d’euros controlat, o tan sols impulsés la llargament debatuda Tasa Tobim per estabilitzar els mercats financers, segurament l’endeutament que esgrimeixen per derruir  l’estat del benestar  desapareixeria com si fos un refredat. Però ningú proposa mecanismes similars.

Ahir deien al diari que un Nobel anomenat Roubini va predir aquella crisi, i ara diu que plourà sobre mullat. Per ell, la pregunta no és si hi haurà recessió, però més aviat quin impacte tindrà.  Mentrestant, els rics de diferents països -a Espanya, no- han demanat pagar més impostos per ajudar a les seves economies.  Fa tres anys els que ens representen perquè són votats deien que havien de regular els mercats financers, refundar el capitalisme, i un munt de coses més. Ara sembla que allò també eren paraules de xarlatà. Haurem d’esperar que el joc d’intercanviar cromos virtuals s’enfonsi per si mateix per veure si tirem cap a dictadura o cap a llibertat. Per què ningú proposa mecanismes similars?