Els psicòlegs no tenen ment

dilluns, 26/09/2011

Seguint amb les cavil.lacions del post anterior, he fet una petita enquesta al laboratori. He agafat els psicòlegs que tenia més a mà i els he preguntat: què és una “ment”?

Els 2 més experimentats, gent amb una tesi doctoral i que fa temps que treballen en psicologia experimental, m’han dit: en psicologia científica no hi ha tal cosa com una ment, és una noció de la psicologia popular. En psicologia científica tan sols tens un cervell.

Els no tant experimentats, que estan fent la tesi doctoral, m’han remès als filòsofs. Això no és una pregunta per psicòlegs, és un tema de filosofia. Una dels dos m’ha matisat la opinió i ha dit que en psicologia clínica i psicoanàlisi tenen una definició funcional, però no està tan clar com això aplica al món de la psicologia experimental.

Després naufrago una mica per internet, i m’entrebanco amb un article en què un meditador experimentat és capaç de modular la resposta del seu sistema immune tan sols amb pràctiques meditatives. Bé, si aquesta persona no té una ment i sap com fer-la servir… Algú dirà que aquesta persona “al.lucina” una ment i aquesta “al.lucinació” afecta el seu sistema immune… Em recorda aquella frase de peli. “No, jo no l’he mort. Tan sols he disparat. Són les bales, que l’han mort. ”

Potser es que els psicòlegs experimentals han desenvolupat una espècie de  característica estranya durant els seus estudis, o que ja tenien un biaix de partida a causa d’alguna peculiaritat congènita i que això els va dur a escollir aquesta disciplina acadèmica? El que si sembla clar és que tots els indicis apunten al mateix: els psicòlegs no tenen ment.

 

l’article que mencionava: http://archinte.ama-assn.org/cgi/content/abstract/145/11/2110

 

Forats

dijous, 22/09/2011

En ciència, els forats no acostumen a tenir bona premsa. Una teoria que té un forat és com un trauma en l’autoestima del científic, una ferida en la credibilitat de la explicació donada. Hi ha excepcions, és cert. Per exemple, els físics, que ja fa un parell de segles que van amb l’autoestima una mica envalentonada, no tenen masses problemes a admetre forats en les seves teories.

Per exemple, un forat negre és un forat en l’espai-temps. Si si, tal com sona. És un lloc on no hi ha espai, ni temps. I què hi ha, a dins d’un forat negre? Doncs no se sap, perquè com que la relativitat general és una teoria de l’espai-temps, doncs no ho explica. Vist així, un forat negre és el que hi ha quan no hi ha ni espai ni temps. Ni teoria. Fa posar una mica els pèls de punta, i sembla que a Einstein li va costar una mica admetre aquesta conseqüència insospitada.

També n’hi ha d’altres, de forats. Per exemple, quan estudies transistors i coses d’aquestes petites, t’expliquen que, igual que hi ha electrons, que son coses petites amb una càrrega negativa, hi ha forats. I què és un forat? Doncs és una partícula virtual. De veritat, no és una presa de pèl. La idea és aquesta: si en un lloc tens un munt d’electrons, tots colocadets al seu lloc com ous en una ouera, doncs quan tens un lloc sense electró, pots presentar-ho com una partícula virtual, un forat, amb càrrega oposada a la d’un electró. I llavors fas els càlculs amb això, enlloc d’arrossegar un mar d’electrons amb interaccions tant complicades que no sabries com les has de calcular.

En canvi, en psicologia, les teories tenen forats enormes que tothom fa veure que no existeixen. Per una banda, tenim els psicoterapeutes, amb l’inconscient, el subconscient, el somni, les pulsions, etc. De teories de pscioanàlisi semba que n’hi hagi tantes com psicoanalistes. De l’altra, tenim la neuropsicologia, que tracta més aviat dels canvis comportamentals i cognitius relacionats amb danys cerebrals. La psicologia experimental, avui en dia generalment psicologia cognitiva, embranca amb aquesta tradició, però fent estudis controlats amb pacients sans, que complementen raonablement el que es troba amb els pacients.

Però a més a més, tenim la psiquiatria, que intenta enfocar alguna d’aquestes teories amb els efectes de drogues amb un impacte metabòlic no molt ben entès, la psicologia social, que estudia la influència  de factors socials en el pensament i la presa de decisions… A més de diferents tradicions meditatives i un llarg etcètera de disciplines que rarament es miren entre si. I això no sembla molestar massa ningú. Si mirem al diccionari el significat de ment, podem llegir una definició prou borrosa:

FISIOL/PSIC Terme emprat sovint com a sinònim de la facultat cognoscitiva, de l’intel·lecte, de l’esperit humà o àdhuc del conjunt de les funcions psíquiques.

El que resulta sorprenent és que els especialistes en la matèria no tenen una definició massa més consensuada, precisa o útil. Com pot ser que poguem descriure i fer prediccions  molt precises d’una cosa estranyíssima com un lloc sense espai ni temps que interactua amb la resta de l’univers, i en canvi ni tan sols tenim una definició de partida de la ment, que és el que tenim més a l’abast, sempre present, inevitable, involucrat en cadascuna de les nostres accions, sensacions i pensaments?

 

 

Silenci

dimecres, 31/08/2011

A vegades quan fas recerca com la que faig quedes atrapat en detalls pràctics com reunions, trucades i redacció de propostes, o en resoldre problemes tècnics com programar coses o acabar anàlisis de dades. Quan és així, val més prendre la vida relaxadament i assumir que quan fas recerca, el que es diu recerca pròpiament, que seria alguna cosa semblant a cercar coses, només ho fas de tant en quant.

Per això el blog de la setmana passada i d’aquesta es redueixen a aquestes poques línies. Aquest blog va de coses al voltant de la recerca, així que toca guardar silenci. De moment no estic cercant res.

anarquia computacional

dijous, 18/08/2011

anarquia_computacional02.jpg De les velles utopies, l’anarquia és, potser, la que sembla més quimèrica. I no obstant, és la que sembla més realista. Tota societat té un cert punt d’anarquisme. La part de la societat regulada per usos i costums i assumida tàcitament per la població és innombrable. Des d’aquest punt de vista, la llei pot ser vista com un factor d’influència més, un que reflexa el punt de vista de la classe predominant: els patricis romans,  l’esglesia medieval, o la classe política moderna estableixen el dret romà, el dret canònic o els codis civils moderns per a influir en la societat i acostar-la més al model que voldria aquesta mateixa classe dirigent.Per tant, podríem considerar que qualsevol societat és un sistema essencialment anàrquic, on diferents grups exerceixen una influència més o menys predominant. És ben sabut que aquestes normes no tan sols reglamenten, sinó que també alimenten els comportaments alegals o directament il.legals. Per exemple, sembla raonable assumir que les xarxes de tràfic d’estupefaents tan sols tenen sentit a partir de la moralització i il.legalització del seu consum, començat a principis del segle XX (1). Ja ho diu la dita: feta la llei, feta la trampa.

I què té a veure això amb ciència o tecnologia? Si mirem a la natura, trobem lliçons exemplars de com crear societats sense centre. La noció d’identitat i llibertat individual, tan arraigada a occident, ens podria fer pensar el contrari, però el cervell no té un centre de comandament. És una societat de cèl.lules que és capaç de prendre decisions responsables sobre la base d’una col.lectivitat diversa. Qualsevol ecosistema estable o en equilibri relatiu també n’és un bon exemple: les accions de cada animal o planta contribueixen a un equilibri dinàmic del que formen part. Globalment, les accions individuals afavoreixen la autoconservació de la societat i del medi que l’envolta.

Això és estupendo, perquè fa que la única forma de destruir un ecosistema sigui eliminant-lo de socarrel.  Si treus un trosset de cervell, la resta segueix funcionant. En alguns casos, inclús es pot regenerar el teixit perdut. No hi ha una pedra de toc que poguem treure i provocar que el sistema s’enfonsi. Abusant de la metàfora, no pots matar el lleó per destruir la selva.

En canvi, els ordinadors son ens centralitzats: una unitat de processament central, un sistema operatiu, etc. Internet va començar com una organització raonablement distribuida, però ara unes poques empreses controlen la major part del tràfic i del contingut. Simplificant: si google s’apaga, internet queda a les fosques.

Què hem perdut seguint aquest camí?   Si mirem la millor tecnologia actual amb els ulls de la biologia, el consum energètic d’un ordinador, o d’una simple recerca a google, hauria de provocar a l’extinció immediata de l’espècie per inadaptació total al medi. La capacitat evolutiva d’un sistema artificial del tipus més sofisticat, comparat amb qualsevol sistema biològic senzill, és com comparar un totxo amb una nimfa. La necessitat de materials exòtics per a fabricar qualsevol ordinador o mòbil faria envermellir el caprici evolutiu més sorprenent. Hi ha una vella broma sobre perquè els escaladors van lligats els uns als altres: perquè si cau un, cauen tots.  Si mirem els ordinadors i la xarxa, cada cop s’assembla més a això.

Potser comença a ser hora que repensem els ordinadors per a que funcionin sense centre, fabricant-los amb matèries primeres locals, emprant tant sols els recursos energètics immediatament disponibles i garantint la possibilitat de modificar la tecnologia amb objectius purament lúdics o creatius. Seria la millor forma de millorar-ne l’ús, l’accés i l’impacte ambiental. Però potser ara sóc jo qui està sent utòpic quan penso en l’anarquia computacional.

 

 

1) hi ha un llibre estupendo que resumeix de forma brillant aquesta tesi, és “historia elemental de las drogas”, d’Antonio Escohotado. Hi ha més informació online aquí: http://www.escohotado.org/

2) la imatge l’he fet a partir d’un logo trobat a wikipedia i una mica de software.

Marie Curie

dimecres, 10/08/2011

Marie_Curie_c1920.png

 

Aquesta setmana toca acabar una sol.licitud de beca i enviar-la. Es una beca de la Unió Europea que es diu Marie Curie.

Rep aquest nom perquè la beca vol fomentar la mobilitat investigadora. Igual que la molt honorable Marie Skłodowska Curie, que va marxar de Polònia per anar a França, descobrir la radioactivitat, guanyar dos premis Nobel, i acabar al Panteó. Això últim és un lloc on, si els francesos dexideixen posar-hi les teves despulles, esdevens immortal. Pam.

I per què la mobilitat investigadora? Perquè ja se sap: la immigració és dolenta, però és bo que els investigadors siguin uns exilats.

Així que, escrites vint i moltes pàgines després de moltes revisions en Arial 11, ja quasi estic llest. Si guanyo, se m’hauran acabat els problemes durant dos anys: paguen el sou i donen una mica de diners per a conferències, llibres i coses d’aquestes d’investigador. Podré emprar andròmines cares (joguines de laboratori!) per fer el que fan els investigadors: el que els dóna la gana.

Si perdo, hauré perdut, globalment, unes tres setmanes de feina. Escrivint aquest post penso si, comptant tots els perdedors, més del 80%, al final el temps de feina invertit en sol.licituds de la beca no resulta major que el temps de sou que financien.

No puc evitar pensar que, fos qui fos qui va triar el nom de la beca, sabia que Marie Skłodowska Curie va canviar de pais perquè no la deixaven estudiar a Polònia. Era una dona. Cal una amenaça de precarietat considerable per acceptar, sense saber si servirà per res, passar per la tortura d’escriure tot això.

 

(foto de wikipedia)

escampant parides sobre internet

dilluns, 1/08/2011

El post d’aquesta setmana -ara he decidit intentar fer-ho així, un cada setmana, per a que no sigui ni massa feina ni se m’oblidi anar-ho fent- havia d’anar sobre una cita de Nietsche (Nietzche?? Nietszshe?) que no sembla de Nietxhe, i que he redescobert agradablement en aquest típic exercici estival de lectures denses i relectures de llibres que et van agradar. Si, ho confesso, en un temps vaig estudiar una mica de filosofia, i Nitsche m’agradava. Malgrat que ara potser no tant i em decanto per altres escriptors de filosofia, encara em sembla un boig digne de respecte. El post planejat anava de Nitx (vinga, ho escriurem així, tal com sona) jugant a fer de profeta -com va fer sempre- i de com d’adequades semblen avui les seves paraules si aixequem la vista i mirem el món tal com apareix des dels medis de comunicació. El que diu, és:

Un vell xinès deia haver sentit que quan els imperis s’estan enfonsant, compten amb moltes lleis

 

L’he traduit del castellà, és el par. 740 de “La voluntad de Poder”, bibolioteca Edaf,pàg. 494, en l’edició núm 13, 2005. És una cita curiosa, perquè no és gaire el to habitual de Nitx, però si que em sembla extremadament lúcida aplicada als temps actuals. No sé què pensaria un vell xinès de la xina actual, i això dels imperis enfonsant-se i les moltes lleis em fa pensar en Europa, en la política del nostre país, en el procés de l’estatut i en la demagògia de la sgae. I menciona aquesta coses de sentir coses de segones fonts, cosa que remet al paper de la premsa i internet en tot això. I també em fa témer la voluntat de simplificació de l’ultralliberalisme més demagògic com a solució aparent per tot això.

Llavors aquesta cita havia d’endegar una reflexió sobre alguna cosa del passat i el futur i els canvis que estem vivint en el nostre present. Però mentre rumiava què podia intentar escriure sobre tot això que no em fes semblar massa pallús, he llegit 2 articles que m’han semblat dues parides majúscules, i he decidit dedicar-hi aquest post.

El primer és un article del molt respectable Nobel Vargas Llosa publicat a El Pais ahir. Bàsicament, és una  resenya sobre un llibre que explica com internet està disminuint la nostra capacitat per a l’atenció focalitzada durant un llarg periode. El seu argument és aquest: com que a internet podem anar saltant de contingut en contingut, això fa que les persones perdin la capacitat de concentració i per tant ben aviat ja no podrem de llegir amb atenció llarga i profunda, cosa que acaba provocant la pèrdua del plaer de la lectura de l’obra literària tal i com es va generalitzar amb l’impremta, etc.  El missatge implícit de l’article és: internet matarà la gran literatura.

El que no diu és que la impremta va rebentar la rica tradició de narració oral existent, i tampoc no diu que la novela és un gènere relativament recent basat en una possibilitat facilitada per la tecnologia: posar a l’abast fàcilment grans extensions de text. Tampoc no menciona que l’autor del llibre que resenya sembla tenir un perfil d’adicte als serveis telemàtics de la web 2.0 i no necessàriament representa el gruix de la població. Seria com demanar a un adicte als calmants la seva opinió sobre els beneficis del sistema de salut modern. Ni comenta que actualment és el moment de la història en què s’imprimeixen més llibres.

El segon article és de La Vanguardia, d’avui. Tot i que vigila en els termes emprats, afirma que els usuaris de Internet Explorer són mes beneits que els de Firefox o Google Chrome. Si, si, ho podeu mirar aquí. El que no mencionen és que els tests d’intel.ligència emprats en l’estudi molt probablement tan sols mesuren la intel.ligència alfanumèrica, aquella que es desenvolupa sobretot en un context escolar, o practicant lectura, escriptura, càlcul, etc. Tampoc menciona que els usuaris més avançats d’internet sovint són els qui tenen una escolarització major, ni que els qui entenen els beneficis de perdre temps actualitzant els seus navegadors molt probablement són els usuaris més avançats d’internet. Per tant, aquest article està parlant d’una cosa que sembla lògica degut a la organització de la nostra societat, però sembla que digui que si empres internet explorer és que ets tonto. Tot i que els termes que empra La Vanguardia matisen aquesta afirmació, el cert és que l’article es fa ressò d’aquesta afirmació implícita.

Si creiem el que diuen aquests senyors, no em sé explicar què faig jo, que treballo tot el dia davant un ordinador i empro la xarxa de forma constant, llegint llibres vells de filosofia alemanya i pensant sobre el món que ens ha tocat viure. És una pregunta que no sé respondre. Potser és que sóc beneit, i enlloc de llegir i d’escriure aquest blog tan sols perquè em dóna la gana, hauria de fer com aquests senyors, que cobren per refregir el que diuen altres i escampar parides sobre internet.

 

memoria de l’oblit

dilluns, 25/07/2011

“Fins aquell dia sempre havia mostrat bona memòria i un discurs sincer i coherent. Tot i això, el dia del judici explicà una versió dels fets substancialment diferent de la que sempre havia mantingut, i de seguida es va veure atrapat en contradiccions aparents de la seva versió. Si, al final la premsa ho havia aconseguit: el testimoni ja no recordava els fets.”

Oi que semblaria impossible una cosa així? Doncs la vanguardia es fa ressò d’un estudi publicat a Science que mostra com el record, també, és un procés afectat per la interacció social. El sorprenent és que ho aconsegueixen explicar a nivell cerebral. En el post anterior parlava d’un estudi que mostrava que petits camps electromagnètics poden millorar el procés de fixació de records. Ara, que la interacció social afecta el judici que tenim sobre els records. És com donar-li la volta a un vell discurs d’un autor que he oblidat:  de la importància de la memòria col.lectiva per a preservar la identitat.

Em fa pensar en aquella escena de Blade Runner on la guapa de la que no recordo el nom comença a sospitar seriosament que té els records implantats, i de cop dubta de si és un replicant pensant que és un humà o un humà pensant-se que és un replicant.

O del borratxo que recorda que va començar a beure per oblidar, però ha oblidat el que volia oblidar. I beu per esborrar l’oblit. A on he vist jo aquesta escena?

Acabo mirant a internet quins mecanismes cerebrals explicarien aquella estranya familiaritat que deixa el déjà-vu. Què queda del record després de l’oblit?

 

cercant el cos electromagnètic

dimarts , 19/07/2011

Onde_electromagnetique.png

Fa uns dies a EL PAIS parlaven d’una dona a qui un jutge li havia donat una baixa permanent per “hipersensibilitat electromagnètica”. Remenant per internet, hi ha qui ho celebra i cita informes de la Organització Mundial de la Salut, i qui critica amb vehemència que aquestes coses són al.lucinacions i enganys provocats per la credulitat o l’autosuggestió psicosomàtica de les persones.

La tesi clàssica de perquè els camps electromagnètics de baixa radiació no poden afectar el cos és senzilla: per a tenir un efecte metabòlic cal produir algun tipus de reacció química, i per a fer això cal tenir prou energia per arrancar electrons. Per exemple, els raigs X poden fer-ho i per això produeixen càncer. En canvi, les ones de ràdio no en tenen prou i no són perilloses. Tot i això, a internet hom també pot trobar el que sembla un científic amb una línia de recerca coherent que s’ha preocupat d’entendre els mecanismes subjacents als efectes dels camps electromagnètics sobre algunes persones.

Si dius que amb petits corrents elèctrics al cap pots estimular la memòria mentre dorms aconsegueixes un article en una revista collonuda, però si dius que petits corrents poden afectar el funcionament natural del metabolisme fora del cervell, ets un embaucador. Pensant-hi, pot ser que aquesta visió vingui donada pel fet que després de Cajal ja tots admetem que l’electricitat és part important del funcionament del cervell, però no ho acceptem per la resta del cos. Però això no vol dir que no pugui ser. Sorprèn la virulència amb la qual algunes persones ataquen fenòmens naturals per la simple raó de que no es conformen al que elles esperarien. Els científics, caparruts com són, no sempre són més equànims. Potser algun dia algú finançarà recerca sistemàtica per entendre si realment tenim el que podríem anomenar un cos elèctric. De moment, tot jove científic faria bé de mirar cap a una altra banda, si vol tenir un contracte de feina.

 

PS. Fa encara uns dies més, l’ARA es feia ressò d’un nen brasiler que presentava propietats magnètiques. El vídeo és bastant convincent. Potser és una estafa. En tot cas, aquí tenim una cosa diferent de l’anterior. És difícil pensar un mecanisme metabòlic mitjançant el qual el cos d’un nen pugui esdevenir magnètic. Però no vol dir que no pugui ser. Ara bé, qui pot estudiar-ho?

 

Adaptar-se a l’abisme

dilluns, 11/07/2011

20110612elpepivin_3.jpg

Quan el mon s’acabi obriré una pensio a la vora de la fi per a veure la gent que s’acosti a  l’abisme.

El meu company de secció, en Joan Fortuny, publicava fa uns dies un parell de posts sobre la relació entre biologia i capitalisme. L’argument, bàsicament, era que el criteri d’optimització que hi ha en un mercat ideal -si vens un producte t’has d’adaptar a la demanda per a seguir existint- era assimilable a l’adaptació ecològica que ha de fer una espècie per tal de sobreviure, dins del marc de la teoria de l’evolució. Aquesta associació, lamentablement, no és nova. I al meu parer és rotundament falsa.

Aviam. Paràmetres d’adaptació n’hi ha molts. Però veure com una adaptació a l’entorn la presa de poder d’una minoria de persones sobre la majoria de l’espècie humana no és ni de bon tros un recurs que afavoreixi l’adpatació de l’espècie. Com tampoc no ho és l’abús sistemàtic dels recursos que formen el nostre ecosistema natural. És cert que en un mercat ideal això no passaria, però també és cert que de mercats ideals no n’hi ha, al món de l’economia real.

El fenomen del cigne negre com l’explica Nicholas Taleb n’és un exemple, de evolució no compatible amb capitalisme: és perquè tenim diversitat de recursos i possibilitat d’errar de forma repetida que podem trobar una resposta excepcionalment bona a un problema. I són aquestes troballes les que en definitiva canvien com funcionem.

I això només és comaptible amb un tipus d’evolució en la qual la competitivitat és minsa, els recursos abundants, i la diversitat d’estratègies possibles és ampli. Inclús,  el marge d’error repetit és ampli. Penseu en la invenció de la corrent alterna per Tesla: va suposar desenvolupar un sistema radicalment diferent de l’existent, sense una bona teoria darrera, un que demanava canviar totalment tota la infrastructura de distribució energètica existent. I, tal i com diuen a una de les seves biografies, amb això va inventar el segle XX.

Avui en dia cap departament de I+D de cap empresa energètica optaria per una invenció que suposés tal risc i inversió. I perquè? Per la competitivitat a curt plaç, el balanç de costos, l’estimació de riscos estreta de mires i tota una sèrie de mecanismes de control instaurats per a un objectiu clar i meridià: que l’amo faci diners. Així, mentre hem convertit l’empresa en la institució social més important de la segona meitat del segle XX, hem creat un mecanisme monstruós que concentra la riquesa en una minoria i redueix l’accés a una sobreabundància de recursos per part de la majoria. I ara ataca principis de convivència bàsics com els drets de l’estat del benestar.

En termes adaptatius sembla més aviat el mecanisme d’un parasit ben adaptat al seu hoste que no pas el d’un animal que contribueix a enriquir el seu ecosistema creant una interdependència amb els agents i recursos del seu entorn. La part bona és que aquests fenòmens, com les plagues, estan destinats a l’extinció. Però es clar, també les plagues tenen mecanismes adaptatius.

 

PS. Per ilustrar-ho, manllevo un dibuix publicat fa uns dies a El País del sempre lúcid ROTO. N’hi ha d’altres dies igual d’il.lustratives.

somio que dormo

dissabte, 11/06/2011

Un missatge a l’skype, fa uns dies:

On 5/25/11, at 08:54 , joan llobera wrote:
> ei, si veus aixo:
>
> m’he oblidat el numero de la infermera
> tambe m’he oblidat les claus del cotxe. llavors tornare directament a casa
> tambe m’he oblidat del dinar. Si el pots posar a la nevera
> em penso que no m’he oblidat el cap. es aqui. pero no molt.

Unes hores despres, en tornar a casa, m’adono que m’he oblidat un paquet que m’havien enviat a la feina i havia de dur a casa. Oblidat per 3er dia consecutiu. Truco a la feina per veure si algu ha vist la meva caçadora, que tampoc sé on és.

Casi puc sentir “Where is my mind?” , una gran cançó dels Pixies, sonant a tot drap a l’habitació del costat en un altaveu rebentat ofegat per un coixí polsegós.

Ja fa setmanes d’aquest missatge, i si fa no fa segueixo igual: somio que dormo. I no dormo prou per somiar-ho dormint.

Suposo que, a vegades, la recerca és així.