Com manipular unes eleccions

dimecres, 18/05/2011

broma.jpg La teoria econòmica clàssica, i sovint escrits de teoria política, descriuen el consumidor o el votant com un ser racional, ben informat de totes les opcions, i que decideix lliurement segons les seves preferències. Em penso que no sóc l’únic a qui això li deu semblar una mica ingenu, i hi ha gent que ha explicat molt clarament què cal fer per a manipular unes eleccions.

Per exemple, hom pot desplaçar del debat polític les qüestions que realment serien interessants per a la població i debatre acaloradament sobre temes nimis. Pel cas d’Estats Units, potser Noam Chomsky és un dels escriptors que més clarament ho ha posat de manifest. Un exemple que se m’acut en la situació actual és com es debat acaloradament sobre si CiU pactarà amb PP, o si el PSC es ven al PSOE, o si el PSOE va negociar, ha negociat o negociarà amb ETA o no. En canvi, ni es mencionen altres temes. Per exemple, es podria debatre sobre com  impedir que l’expoli admès pels propis capitosts del sistema financer no torni a passar. O sobre posar taxes per a desincitar que els béns que consumim siguin fabricats arreu en condicions infrahumanes, cosa que acaba repercutint en les condicions de la nostra pròpia feina. Són temes legítims que interessarien als votants, però no apareixen als debats senzillament perquè no interessen a la classe dirigent.

Una altra forma de manipulació, ben coneguda pels assessors d’imatge, és fer que la classe política s’assembli a un membre de la família. Al laboratori de Jeremy Bailenson, com es pot veure en aquest i aquest article, van mostrar que si es barreja la foto d’un candidat amb la pròpia l’efecte resultant és que, tot i que no veiem que la nostra cara ha estat fusionada amb la del candidat, tendim a creure que li podem fer més confiança i per tant a votar-lo més. Tan sols perquè la barreja produeix una sensació inconscient de familiaritat.

Finalment, una altra forma de manipulació, tal volta més legítima però amb uns efectes més imprevisibles, és destacar per diferent. Per exemple, la foto d’aquí dalt no és la d’una parella de còmics. És la del cartell oficial de l’equivalent de ICV per Lausanne. Si, el senyor gras duu una corbata amb el dibuix d’un gat. Però potser semblen més simpàtics que l’Herrera i el Saura.

 

Allí fora

dissabte, 14/05/2011

IMG_0811.JPG

 

un jove anomenat Ludwig Wittgenstein, a l’edat d’uns 30 anys, després d’haver escrit un llibre extremadament críptic i lúcid al mateix temps, va decidir que havia arreglat tots els problemes de la filosofia i que ho deixaria estar per a fer de mestre en una escola per infants.

En veure’l determinat a executar el seu pla, la seva germana li va dir que això potser era “com emprar un instsrument de precisió per a obrir embalatges”. Però no va saber què dir quan ell li va respondre alguna cosa com: “em recordes algú que mira a través d’una finestra tancada i no pot explicar-se els moviments estranys d’un vianant. No sap veure la tempesta que s’ha desfermat a fora i que si el vianant s’aguanta en peu és fent un gran esforç.”. Ella es va quedar bocabadada i ell va fer de mestre de nens durant un temps.

L’anècdota és reveladora de l’estil d’aquest pensador, que combina l’anècdota personal amb la lucidesa filosòfica. I què té això a veure amb la ciència?  En podriem fer fer una classe d’epistemologia, és cert. I en termes pràctics?

Encara no tenim gaire entès la relació entre allò d’allà -les coses, els altres- i això d’aquí -el que volem, el que percebem. Per exemple, com explica Daniel Wolpert, podem construir un ordinador que guanyi al millor jugador d’escacs del món, però no un ordinador que agafi un peó amb l’habilitat que ho faria un nen de cinc anys. No entenem la neurosciència del moviment ni de bon tros com entenem la lògica cominatòria. Potser és perquè el moviment interactua amb i canvia constantment el món, mentre que la lògica assumeix el món com una substància freda, externa i immòbil.

Potser, en la línia d’un senyor que es deia Francisco Varela, hem de començar a assumir que allò d’allà i això d’aquí no són coses tan separades i que amb l’argument del mètode científic -objectivitat! control!- ens hem oblidat d’obrir les finestres i de veure que estem em família: que nosaltres som part del món, o el món és part de nosaltres, tant fa.

 

 

Al laboratori del costat

divendres, 15/04/2011

IMG_4857.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Al laboratori del costat fan unes estranyíssimes amb motius obscurs que no sé com descriure. Resulta que, contràriament al que pensava, la màquina d’aquí a sobre no és un estri per curvar l’espai temps i fer forats negres, sinó que serveix per enregistrar el que passa dintre de vàries neurones en trossets de cervell posats sota el microscopi.

Suposo que deu tenir alguna relacien relació amb els correus misteriosos que hom rep. Al principi em pensava que era algun tipus d’error informàtic, però resulta que no, els escriuen persones amb una salut mental més o menys raonable. En tradueixo alguns:

Per casualitat algú té algun d’aquests ratolins clonats? Klf2, Klf5, CEBPbeta, CBPdelta, CBPalpha, CBPgamma, Chop, Krox20, Gata3, Srebp1c?

Estem cercant un “dot blot system with vacuum holder“.

M’estava preguntant si algú de vosaltres tindria una mica de  “anti-PPARG isoform 2-specific antibody (mouse)” de sobra.

El que resulta encara més sorprenent és que deuen resultar útils, perquè amb el temps la seva arribada no minva. Els nous resulten inclús més inquietants. Fa uns dies va arribar aquest correu:

Estic cercant algunes mostres d’ungla humana per a testar un nou sistema d’extracció i seqüenciació d’ADN. Si algú de vosaltres s’ha tallat les ungles recentment, me’n podria guardar algunes mostres? Això seria de gran ajuda.

 

Els pitjors professors

dilluns, 4/04/2011

“Un professor hauria de pensar l’ensenyament (…) com un acte intel·lectual seriós, una mena d’erudició, una creació; ell o ella hauria de desenvolupar un cas, completar amb proves, tot explorant el signficat intel·lectual (i potser artístic) i les qualitats d’aquest ensenyament (…). Mentre que un consens de la universitat pot definir els protocols generals, cada professor triaria la forma i el contingut finals de l’explicació, en gran part com fan amb els articles acadèmics.”

Això val tant per una classe de teatre com una de física quàntica. La cita és de la pàgina 180 de “El que fan els millors professors universitaris”, de Ken Bain. Traducció Anna Torcal.  Universitat de València.

Voldria dedicar aquest post a l’inenarrable llista de professors dolents que em va tocar patir durant molts anys i al sistema docent que els suporta, que posa de manifest una notable estretor de mires de la gent qui organitza els plans d’estudi i avaluació en el sistema universitari català i espanyol. El trist és que segurament no em van tocar ni els pitjors professors ni el pitjor sistema universitari.

 

 

El cel dels tigres

diumenge, 27/03/2011

el_cel_dels_tigres.gif

 

 

 

 

 

 

 

Ara ja fa uns dies a La Vanguardia hi havia una tira de Calvin i Hobbes preciosa que ara he retrobat a internet (aqui). En llegir-lo vaig recordar un article  d’Eleanor Rosch (aquest). Es una revisió d’una altre article -que no he llegit-, però l’argument principal del seu text és: si tens un tigre agafat per la cua, deixa que et mengi. Aviam si aconsegueixo explicar què vol dir això en paraules senzilles.

Aquesta dona, després d’una recerca brillant sobre com aprenem a categoritzar el món, va orientar-se cap a un camp diferent, i força difícil pels ulls d’un científic occidental: la psicologia de la religió. El seu argument de base sembla prou senzill: les varietats de l’experiència religiosa poden contribuir a la psicologia moderna. Però aquí ho tenim: les tradicions meditatives a occident no han tingut molta difusió ni continuïtat. La línia que va obrir va ser submergir-se en el pensament oriental, concretament tot el relacionat amb meditació de tradició budista, per a intentar aclarir com la tradició budista entén la psicologia, si això encaixa o no amb com les ciències cognitives ho descriuen.

Plantejar-se una cosa així suposa no tan sols en un esforç intel·lectual colossal per a endinsar-se en una tradició  tan diferent, però també requereix estar disposat a acceptar coses que pels ulls dels occidentals no semblarien acceptables, a menys de veure-les de primera mà. S’ha d’acceptar  la disciplina necessària per endinsar-se en unes pràctiques quotidianes consistents amb aquest món que tracta de descriure. S’ha d’aconseguir la obertura d’esperit suficient per a aconseguir treure l’entrellat de termes i conceptes que venen d’un món que a nosaltres ens deu semblar ben estrany.

I precisament l’article del tigre tracta d’aquesta obertura d’esperit. Fins on jo ho entenc, el que tracta d’explicar l’article és una cosa tan senzilla que  fa plorera que no ho tinguem present i ho acceptem sempre en el  nostre quotidià: quan tenim un problema agafat per una punta, hem d’acceptar-lo amb tota la seva grandària, fer lloc en la nostra ment per a encabir aquest tigre i no pas fer veure que no existeix el problema, o que no és important, o que no ens fa por. Hem d’acceptar que ens atrapi i se’ns endugui i ens canviï i no pas fingir que no ens preocupa i seguir fent el que se suposa que faríem si no tinguéssim aquesta preocupació. No cal dir que això no és una espècie de recomanació estoica de deixar que el món faci i patir les conseqüències que vinguin. No. Es tracta més aviat d’acceptar la magnitud de la tragèdia, o com a mínim la presència de la tragèdia. Fer-ho serà el camí més ràpid per aprendre a transformar aquesta cosa que ens atabala, preocupa, assusta o obnubila en una cosa que puguem transformar, o deixar que ens transformi a nosaltres.

En català l’expressió inclús sona antiga: cal tenir presència d’esperit. Llavors els psicòlegs entren en les seves obsessions habituals: com definir aquest terme, mesurar-lo, quantificar-lo i estandarditzar-ne la quantificació. I això no resulta tan senzill…  Però la lliçó és senzilla, inclús un nen petit ho podria entendre: si mai vas a parar al cel dels tigres i n’acabes agafant un per la cua, deixa que et mengi.

 

 

 

 

 

 

Sopar a les 8

dimarts , 22/03/2011

Els horaris suïssos són absurds. Dinen a les 11.30, sopen a les 6 i no puc ni imaginar a quina hora es deuen llevar. Al principi, rius. Ai, pobres suïssos… Però al cap d’una setmana, de cop, et lleves de sopar, et preguntes si ja haurà començat Polònia -si, aquí també pots mirar Polònia a la tele, només cal canviar de canal prou cops- i llavors ve el drama:  a penes si són les 8. Què ha passat? Ningú t’ha obligat a fer res. Si, es fa de dia i de nit més d’hora. Si,  arribes més d’hora a casa i no tens gaires amics amb qui anar a fer el dropo una estona. Però, vols dir?

L’entrada anterior d’aquest blog anterior es deia  “la revenja dels classificadors empírics”. Intentava explicar que les il·lusions cognitives són tan sols el resultat de posar el nostre sistema, que esta adaptat en un entorn específic a aquest lloc estranyíssim anomenat laboratori. L’argument és tant senzill que fa plorera que no l’hagin trobat abans. De fet, Maxwell i companyia ja anaven en aquesta direcció, però això era abans de Cajal i els seus amics: en aquells temps no existien, les neurones. Ningú n’havia vist cap.

El que és curiós és que la venjança dels classificadors empírics aplica al nostre cas.  Si els suissos sopen tant d’hora segur que és per una qüestió cultural, però també segur que aquest cultura i aquests costums s’han desenvolupat com a resultat d’un persistent procés d’evolució. Llavors sopo més d’hora per pura adaptació a l’entorn. El meu estomac, ulls, cervell i ment s’ajusten per aquest nou entorn estranyíssim anomenat Suïssa. Això quadra amb el plantejament dels Classificadors Empírics però no amb el dels Bayesians.

I llavors ve la petita certesa, el dubte que es converteix en pànic: això vol dir que m’estic convertint en suís?

 

[aquest post tanca un gran cicle de 3 posts sobre intentar explicar en termes relativament accessibles teories generals sobre com el cervell interacciona amb el seu entorn. si voleu seguir en detall la tirada, aneu enrere en el blog. Si us ha avorrit profundament, potser voleu mirar endavant.]

 

 

La venjança dels classificadors empírics

dimarts , 8/03/2011

brain.jpg

Els que intenten estudiar la percepció i el comportament a partir de l’activitat cerebral es divideixen en 2 grups: els que tenen raó i els que no la tenen. Això és el que argumenten els líders de cadascun dels grups, es clar. Però si que per explicar com percebem i decidim hi ha com a mínim dues teories que intenten il·lustrar-ho en termes estadístics.

Estadística? AAAARGH!

Si, ho entenc, és cert. L’estadística put bastant: és contraintuitiva, sembla una especia de joc de mans de comptable avorrit i diries que mai acaba d’aclarir realment què vol dir el que diu. Però, deixeu-me estirar una mica més del fil. Si hem d’explicar com un munt de neurones que s’envien tot de senyals elèctrics en totes direccions poden generar percepcions, decisions i coses així, bé hem de començar per alguna banda, no? Finalment, si li fregeixes un tros de cervell a algú, segurament deixarà de percebre i decidir i coses així igual de bé.

Doncs això. Els Bayesians argumenten que el sistema perceptiu agafa les dades lamentablement imperfectes que li arriben a través dels organs -ulls, orelles, etc.- i intenta inferir l’estimul real tal i com eren de veritat. És a dir, tal i com les podem calcular de forma científica amb aquestes màquines meravelloses que funcionen tant bé i no s’espatllen mai -espectròmetres, microscopis, etc.

Percebre és identificar aquest estimul real, i els problemes per a inferir aquest estimul rear es fan aparents en les il·lusions cognitives. Si això és així, el model estadístic que correspon al que fa al cervell hauria de predir bé l’estimul real a partir del percebut, i a més a més fer els mateixos errors que fa el cervell. Un cop acceptat això, ja estàs preparat per fer 20 anys de recerca. Només has de dir estimació Bayesiana i màxima versemblança sempre que t’ho preguntin, i treballar fort.

Llavors, arriba la venjança dels Classificadors Empírics, amb Dale Purves al capdavant. L’argument és el següent: diuen, senzillament, que al cervell se li en refot l’estimul “real”. Per a què voldria saber que el vermell científic són 700 nanometres de longitud d’ona d’una ona electromagnètica? Si el cervell veu el vermell així i el distingeix del blau d’aquesta forma  i no d’una altra és senzillament perquè s’ha adaptat al seu entorn. És el que es diu evolució. La percepció no és el resultat d’una inferència per trobar un estímul òptim.  És la reacció del cervell i del cos al seu entorn. El cos, com a tot sistema complex, evoluciona amb el temps, i a més, com que es reprodueix, doncs aplica els principis evolutius. Si els qui veuen el món en colors lliguen més o veuen el món d’una forma que els fa viure més temps, pot ser que acabin tenint més fills. Llavors s’acabarà imposant aquest tret. Si no afecta la reproducció, ambdós trets conviuran. Per exemple, en la societat actual, vist el nombre de daltònids que hi ha, segurament aquesta diferència en la percepció del color per part d’alguns mascles no afecta el seu índex de reproducció.

No hi ha òptim a cercar en el funcionament del cervell, més que la classica evolució que afecta, també, els procesos cognitius. El que percebem és tan sols un altre tipus més d’activitat física. En aquest cas és, tan sols, l’activitat electroquímica del cervell interaccionant amb el cos i el seu entorn en general. L’únic problema és que els qui han dedicat 20 anys de la seva vida a construir models Bayesians de processament cerebral potser es senten una mica tocats, amb tot això.

nota 1: si algú vol buscar més en tot això, cerqueu-ho més aviat en anglès. Els termes són “Empirical Range Theory”. Podeu també llegir el llibre “Brains. How they seem to work”, del tal Purves.

nota 2: la imatge l’he generat amb bodybrowser.googlelabs.com, una cosa estupenda que han tret fa poc els de l’oracle google.

màxima versemblança

dissabte, 5/03/2011

Per l’immigrant recent, aparcar un cotxe a suïssa és fàcil. Desaparcar-lo, no tant. La màquina del tiquet del pàrquing només vol francs suïssos. Res de targeta.

Tens un caixer al costat. Després de negociar amb un parell de targetes, accepta donar-te 200 francs suïssos. Amb una comissió de la Caixa -robem? que ni tan sols em puc imaginar, i una comissió de conversió de moneda de 2.5%. A suïssa, els caixers són literals. Aquest accepta donar-te 200 francs suïssos i et dóna això: un bitllet de 200. Cal cercar canvi.
En el primer cafè que trobes, demanes un cafè i un pastís però et poses a la barra: tu vols esmorzar, ells ja dinen. Com que a la barra molestes, el cambrer et diu: “si vols, pots posar-te a la mesa allí” (sic). Esbatanat, consumeixes, i després de fer-se pregar, una cambrera et respon “mais bien sur”, et cobra els 9 francs que vol, i deixes 1 de propina. Amb tot això aconsegueixes el desitjat canvi. Al marxar, el cambrer confirma que no ho has sentit malament. Et diu “adéu, gràcies”. Per fi pots pagar la hora i mitja llarga de pàrquing en ple centre de la ciutat: 2 francs suissos, que deu ser com 1 euro i mig.

Segons el principi de màxima versemblança, hom arriba a la conclusió que a Suïssa les coses barates resulten cares, i que els cambrers si són mascles parlen català.

emigrants 2.0

diumenge, 27/02/2011

IMG_0257.JPG

La pastanaga de l’ase que ara marxa es diu contracte de posdoc, i el país on va tendeix a declarar-se neutral. Marxem amb el sol de cara, i ens encaminem cap a la promesa d’un futur sense la constant precarietat de la marca Barcelona. Una Barcelona massa escassa en llocs de feina decents, i igualment massa cara pels sous que es paguen en una feina decent. De totes formes, la sociologia de la investigació és clara: si acabes una tesi, cal emigrar.

Abans d’arrencar, imprimeixo l’itinerari als mapes d’aquest ser omniscient anomenat google. La futura (mare dels meus fills) ha fet una foto del nostre maletero excessivament carregat amb el seu iphone que ja no és d’última generació. Ja hem marxat. No puc evitar pensar que no devem ser els únics que ho fem:  dels meus amics, no sóc ni de lluny el que està en la situació més precària. La meva futura s’entreté penjant la foto al llibre de les cares, i amb això ningú fa de copilot i ens passem de sortida. No renegaré altre cop sobre com el llibre de les cares és un gran exemple de manipulació social. Callo i intento trobar l’autopista cap a la promesa de futur.

La dolça temperatura de 17 graus a finals de febrer suggereix que el canvi climàtic ja és un fet. Fa un sol espaterrant. D’aquí unes hores, carregarem amb 800 quilometres  més i haurem arribat a la terra del nostre futur. El futur fill no haurà parat de moure’s en tot el trajecte, fotent unes cosses que sembla que hagin de fer tremolar el cotxe sencer. Serà de nit. Plovent. Amb boira. 15 graus menys.

L’arribada a la terra del nostre futur serà per una autopista sense il·luminar.

De què esta fet un pensament?

divendres, 11/02/2011

Hi ha gent que encara creu allò del món de les idees de Plató com una descripció realista del que són les idees, sobretot quan parlem de pensament abstracte, aquell que sembla no representar res en concret.

Poca gent defensaria que la Beyoncé o un ou fregit en realitat són una idea trascendent que en realitat és al món de les idees i a nosaltres tan sols s’eens apareix encarnada en la Beyoncé que veiem a la tele o l’ou fregit que vam menjar ahir al vespre. En canvi, quan  es tracta del pensament matemàtic o la música o inclús l’experiència mística és comú sentir que aquestes coses venen de “un altre lloc”, d’una realitat de la que la nostra experiència quotidiana tan sols és un pàlid reflex, com les ombres d’un món que, per massa brillant, no podem mirar directament.

Jo no ho veig així. El pensament abstracte, igual que qualsevol altre pensament, s’expressa amb llenguatge. Aquest llenguatge pot ser català, música, la representació d’un mim o matemàtiques, i les diferències entre aquests llenguatges venen marcades tan sols per allò del que parlem (si vols mostrar que has llegit llibres, aquí cal citar Wittgenstein, sobretot el segon, que és el mateix que el primer però quan era més vell).

Després, podem parlar del pensament en si, de com construïm sentit. Aquí, cal donar la raó als poetes: el mecanisme principal al voltant del qual creem sentit, la forma com entenem i interpretem el món és a partir de metàfores tretes del que hem viscut. En un llibre fantàstic, Lakoff i Nuñez argumenten com metafores extretes a partir de l’experiència del propi cos apliquen per guiar la intuició matemàtica.

Respecte l’experiència mística,  Wasson ja va mostrar  que l’origen real del Soma sagrat dels Vedas era un bolet (aquí), el mateix que Fericgla va mostrar que provocà l’expressió “tocat del bolet”  (aquí). Fa relativament poc,  Griffith va mostrar en un estudi clínic molt ben fet que el principal principi actiu d’aquest bolet produïa experiències místiques (aquí).

Hi ha estudis sobre si la música és un pensament o una experiència, sobre si és una construcció intelectual o una vivència visceral, però jo el posaria a mig camí: meitat metàfora, meitat experiència vital. Un llenguatge que, per fer aquests animals que anomenem humans, és tant important com el llenguatge natural.

Per tant, si em pregunteu de què està fet un pensament, us diré que no ho sé ben bé, però que em penso que està fet de les mateixes coses que la vida, del mateix que ens fa por, o il·lusió, o ens il·lumina, o ens encen la lascívia davant la perspectiva d’un àpat deliciós.