Els periodistes objectius no informen

dimecres, 9/02/2011

Un bon dia en Claude es va despertar i va parir un text titulat “Una teoria matemàtica de la comunicació”. Bé, potser va estar una mica més estona per acabar-la de polir, però el cert és que després del part la criatura va provocar un terratremol considerable. Rarament una cosa escrita per un home ha tingut tanta acceptació en tant poc temps: actualment, la teoria de la informació no és tan sols una espècie de dogma de fe per a totes les màquines que comuniquen entre si, sinó per asl qui fan la física més bàsica. Inclús per aquelles investigacions tan estranyes que sentim a vegades, com computació quàntica, i coses similars.

Pel que fa a l’estudi de coses com nosaltres, pobres mortals, també hi ha tot un camp de recerca que va sortir d’aquesta idea: estudiar els humans com si fos una màquina que rep, processa i genera informació. Això va ser el punt de partida de les ciències cognitives, un camp que actualment abarca des de torturar rates modificades genèticament amb elèctrodes al cap fent-ls-hi fer laberints atiborrades de cocaïna fins a gent amb paper i llapis  que mira amb lupa com els nens aprenen a comunicar-se amb l’entorn que els envolta. En tots els casos, però, tots accepten que la teoria de la informació no només és certa, sinó que a més és guai. Estadística o mort.

Tanta és l’acceptació que al final apareixen coses ben estranyes. En ciència, quan comences a parlar d’això et miren amb escepticisme, mouen lleugerament en senyal de desaprovació i canvien de tema. Mira, un filòsof, pensen sorneguers. I en canvi, al món real les coses no van així, tot és ple de subtileses i malsentesos. Si un periodista escriu “Artur Mas declara: a Espanya hi ha 17 autonomies” no és el mateix que si escriu: “José Maria Aznar declara: a Espanya hi ha 17 autonomies”. El que un lector pensarà no és el mateix, i el seu escrit segurament tindrà conseqüències diferents.

I, tot i que el que un lector veu  en aquestes declaracions  és independent de si la notícia és certa o no, al periodista se li exigeix que doni informació objectiva, veraç. I llavors ve el problema: aquell qui diu una cosa que és objectivament certa no proporciona informació.  Alguns filòsofs del llenguatge han quedat atrapats en aquesta senzilla paradoxa que podeu comprovar vosaltres mateixos. El càlcul és senzill: la informació d’un esdeveniment amb probabilitat 1 és 0. Per tant, o no dius la veritat, o no dones informació. Periodisme o mort.

(Posdata: si algú així d’entrada veu on és el problema en el raonament, enhorabona, jo vaig trigar molt.  Si algú veu com resoldre realment el problema que m’avisi de seguida, que el tractarem de geni i es farà famós. Si no veieu el problema per enlloc, podeu començar per aquí)

Teologia i Receptes de cuina

dimarts , 1/02/2011

L’altre dia va venir un amic a sopar a casa i vam acabar discutint sobre que si el coneixement científic i què és la recerca. Els dos som encara aprenents en això de que si la ciència i com obtenir diners i experiments i resultats i articles i un altre cop diners per tornar a començar la roda. De fet, de la part dels diners, ni ell ni jo ens n’encarreguem, encara.

Curiosament, ell que és biòleg defensava allò de que el mètode científic representa una forma de coneixement diferent de tota la resta perquè es pot falsar. Aquesta paraulota bàsicament vol dir que si penses una teoria collonuda i en un experiment no et surt el que tu esperes si creus de veritat en la teoria, doncs que el que has de fer és enviar a passeig la teoria i fer-ne una altra. Si vols fer veure que has llegit llibres gruixuts quan parles d’aquest principi has de parlar de Popper.

A mi això no m’entra dins el cap. Pels amants dels llibres gruixuts, per defensar la meva postura convé mencionar Kuh com si fos un amic de la infància, però és que és molt més senzill.  Els científics són tant o més irracionals que els seus congèneres, i les teories científiques són tant falses o tant certes com, diguem-ne, una recepta de cuina. En cuina hi ha grans principis -el sofregit, el bollit, les salses blanques, etc- i receptes de cuina, és a dir, mètodes pràctics per aconseguir resultats previstos. En tota recepta de cuina s’han de seguir instruccions més o menys precises i tenir més o menys mà. Hi ha modes que van i venen i afecten les pràctiques dels cuiners. En un laboratori passa si fa o no fa el mateix.

Després, venen les idees noves. Parir una teoria científica nova és tant o més difícil que pintar un quadre d’un tipus nou. Cal ofici, dedicació, talent creatiu, voluntat de treball, caràcter i temps. Molt de temps. Madurar una línia de recerca -el pas de les idees a les receptes de cuina contrastades- és el treball d’una vida. Com a mínim d’uns 20 anys. I no crec que el procés sigui massa diferent del que segueixen els artistes: escriure una gran novela pot arribar a demanar el mateix temps.

En definitiva, que el mite de la ciència no és res més que això: un altre mite.  Igual que es van inventar la idea d’originalitat en l’art al segle XIX per reivindicar la figura de l’autor, es van inventar la idea de ciència moderna al XVIII per reivindicar la idea de progrés tecnològic. És tan sols la teologia d’un món que ha fet la revolució industrial.