Pseudociència i elixirs de joventut

Imagineu-vos l’escena. Un diumenge al matí de fa un parell de setmanes, esmorzava fullejant la premsa quan, de sobte, vaig ensopegar amb un titular que em va cridar l’atenció: “L’elit catalana confia en el veterinari que promet l’eternitat”. El reportatge, a doble plana en l’edició del 10 d’abril de l’ARA, destapava una història esperpèntica sobre promeses de vida eterna i elixirs contra l’envelliment. Ja en les primeres ratlles, es recollien les declaracions del veterinari Joan Cunill, creador d’aquest “complement nutricional” o “invent” [sic] derivat de l’ou fecundat de pollastre: “Si prens l’elixir diàriament, viuràs eternament amb el mateix aspecte que tens ara, el d’un home sa de 33 anys”. Una mica més i m’enuego amb el croissant i no ho explico! I ni vida eterna ni punyetes!

L’origen del reportatge era la columna Elixir d’ou que l’actriu Sílvia Bel havia publicat a l’ARA el 25 de març en què destapava, incrèdula, la història de l’elixir “miraculós” de Joan Cunill –a qui es referia com a Dr. Jekyll– consumit per personalitats d’una certa elit catalana. Dies més tard, Cunill va adreçar una carta al diari en què, a banda de fer-se seu el personatge literari de Robert Louis Stevenson, descrivia l’elixir utilitzant un discurs més propi d’un espot publicitari de cosmètics que no pas d’un científic (“l’harmonia cel·lular i funcional”), treia fora de context l’afirmació d’Eduard Punset a El convidat (“No està escrit enlloc que m’hagi de morir”) i incorria en un error terminològic que cap estudiant de biologia (i no diguem un científic seriós) cometria: l’ús incorrecte de “codi genètic” per referir-se al “genoma”.

La referència a Punset és digna d’analitzar: a falta de proves experimentals sobre l’eficàcia, seguretat i mecanisme d’acció de l’extracte d’ou, s’intenta associar el producte a la popularitat social i a l’èxit del divulgador per tal de donar-li una pàtina de validesa científica que no té.

Si analitzem fredament la qüestió com d’altres han fet (Daniel ClosaPere Estupinyà, Joaquim Elcacho), podrem desemmascarar tota la sèrie d’impostures pseudocientífiques que envolten el cas de l’elixir:

(1) Siguem seriosos! L’elixir es ven com un producte d’efectes antiinflamatoris i antienvelliment quan encara no hi ha cap estudi científic publicat que ho corrobori. Tampoc, com dèiem, proves sobre la seva seguretat alimentària o farmacològica. ¿Es prendria vostè un medicament que no hagués passat els controls reglamentaris? Potser si el que li prometen és la joventut eterna…

(2) Siguem seriosos! (versió 2): ¿Algú amb el cap sobre les espatlles encara es creu, a 2011, els cants de sirena de la joventut eterna? Les descobertes de la ciència moderna són més mundanes i posen de manifest la complexitat dels processos biològics. Per desenvolupar, per exemple, una teràpia per a la sida han calgut (i caldran) els esforços (durant dècades!) de centenars d’investigadors i grups de recerca de tot el món: la ciència és un esforç col·lectiu, una feina d’equip i no pas un “Eureka!” individual, com en els temps d’Alexander Fleming.

(3) Siguem responsables! He llegit algun comentari que deia “si ho ha provat amb 600 persones i hi ha una satisfacció generalitzada sí que es pot plantejar que realment funciona en algun grau”. ¿Des de quan algú pot provar una substància en humans sense cap mena de control sanitari o alimentari per part de l’administració competent… i, a sobre, cobrar per fer-ho? I, si no hi ha assajos controlats per mesurar-ne l’efectivitat, mai podem dir que “funciona” basant-nos en “una satisfacció generalitzada”.

(4) A falta de ciència, noms populars. Per dotar “l’elixir” de la validesa que, sense assajos clínics, no té, els promotors de la cosa la revesteixen d’un seguit de noms de persones conegudes. És significativa l’associació buscada amb el prestigi de Punset (també deixen caure el nom de Ferran Adrià) o la llista de personalitats que se’l prenen, entre les quals les dones de l’expresident Maragall i del president Mas, o (com cita el reportatge) “una exconsellera de la Generalitat que ha provat l’elixir” i “indica que el producte ‘ha de funcionar per força perquè prové d’un organisme en fecundació, i això té una qualitat alimentària extraordinària’ [sic].” Els arguments de l’exconsellera són per arrencar a córrer… almenys espero que no fos consellera de sanitat.

(5) L’embolcall també compta. Ja ho dèiem dies enrere quan parlàvem del placebo i dels medicaments. En aquest cas, l’extracte d’ou fecundat s’empaqueta dins d’una xeringa unidosi amb l’èmbol de color blau… Si s’administra per via oral, per què s’empra una xeringa? Perquè es busca associar, encara més, el producte a unes suposades qualitats medicinals.

(6) Siguem crítics! Hi ha coses que no es poden publicar com si fossin certes si no se’n té una prova concloent, i més si afecten la salut i el benestar de les persones i poden incórrer en l’engany: el que acabarem fent, en comptes d’informació, és un publireportatge gratuït d’un producte que ha passat pels mateixos controls que les polseres Power-Balance. Dos dies més tard, l’ARA va publicar una mena de retracció (curiosament de to més neutre i informatiu que el reportatge inicial): “Els científics qüestionen l’eficàcia de l’elixir d’ou”. En aquesta peça, diversos experts posaven en dubte el producte de Cunill (un cop passa per l’estómac, les proteïnes i altres molècules de l’extracte són digerides de la mateixa manera com ho són les d’un bistec i perden la seva activitat), demanaven evidències experimentals sobre els seus efectes o en negaven tota validesa. Tot i així, en l’altra meitat de la pàgina, des del diari es mantenien encara escletxes obertes (“Els clients de Cunill creuen que els funciona”) i es continuava abonant la tesi del veterinari Joan Cunill amb frases com ara “el pare científic [sic] de l’elixir d’ou va assegurar ahir que dos metges de la Clínica Teknon i de la Dexeus es van presentar a la seva clínica veterinària per parlar del seu producte”. Un cop més, Cunill buscant l’associació amb centres mèdics de prestigi per tal de revestir el seu producte de la validesa científica que no té. ¿No hauria estat millor ser crítics i no donar crèdit (i per tant no parlar) d’una cosa de la qual no se’n tenen proves? O, si més no, limitar-se destapar l’engany de Cunill a tota una sèrie de clients adinerats i coneguts? Sinó, correm el risc de caure en el sensacionalisme de titulars cridaners i de ficar-nos en un bon embolic.

10 comentaris

  • baxillerato

    22/09/2013 17:50

    hahaha me dejaron esto como deberes !
    NICOLAS COPERNIC

  • Hugo García

    31/05/2012 19:11

    La setmana que ve em trobo amb una col·laboradora per explicar-me com funciona. Potser que investigueu el centre d’investigació http://www.nutren.udl.cat/present.html i contactes amb la cap a veure si et sap dir quin assaig o investigació estan duent. Es el centre que suposadament ho investiga. Ja em diràs.

  • Montserrat

    12/05/2011 13:28

    només un apunt per en vicente, l’excès de vitamina C no té cap efecte dolent per l’organisme, simplement l’eliminem per orina i tant panxos!!!! altres vitamines si (A i D) però la C no.

  • Vicente

    09/05/2011 23:45

    Gracias por la explicacion.

  • Vicente

    08/05/2011 18:47

    Que opinas de un producto que se vende en farmacias llamado Revidox que tiene alta concentracion de Resveratrol (Como 10 litros de vino). ¿ Crees que de verdad pudiera retrasar el envejecimiento ? ¿ Tanto Resveratrol no seria perjudicial ? La vitamina C tambien es antioxidante pero en exceso es malo para el organismo…

    • Miquel Tuson

      09/05/2011 16:46

      El resveratrol és una substància que es troba a la pell del raïm i en altres fruits. El vi negre en conté nivells força alts i es creu que podria ser el responsable que, en un país com França, amb una dieta rica en greixos saturats, la incidència de malalties coronàries sigui relativament baixa.

      S’han publicat estudis en els quals es descriu que el resveratrol allarga la vida del llevat (S.cerevisiae), el cuc (C.elegans) i la mosca de la fruita (D. melanogaster), però hi ha altres treballs en els quals no s’han pogut reproduir aquests resultats. També hi ha un estudi amb un vertebrat, el peix Nothobranchius furzeri (que normalment viu 9 setmanes), en el qual el resveratrol n’allargar la vida mitjana un 50%.

      A banda d’efectes beneficiosos cardiovasculars, se n’han descrit efectes anticancerígens i antiinflamatoris, en estudis amb rates i ratolins.

      Tot i això, falten assajos clínics en humans. No un, sinó diversos i realitzats per grups independents, per tal de començar a determinar de manera fiable els efectes beneficiosos (i també els efectes perjudicials si n’hi ha) de l’administració continuada de resveratrol.

      Amb tot, cal ser cauts i no fer afirmacions a la lleugera sobre els efectes d’una o altra substància en un procés tan complex com l’envelliment.

    • Miquel Tuson

      09/05/2011 16:54

      I pel que fa al producte que tu dius, el Revidox, el venen com a “complement alimentari”, suposo que en lloc deuen prometre (amb dades d’assajos clínics) que allargui la vida de qui en prèn… Diuen que “ajuda a alentir l’envelliment cel·lular” (com es mesura això en cada cas concret, en cada persona que en prèn i com es pot veure si efectivament funciona o no?). No és més fals o més cert, que dir que una copa de vi negre al dia és beneficiosa per a la salut.

      Evidentment, tot aquest tipus de productes i complements alimentaris i cosmètics tenen un bon nombre de clients potencials.

  • Auali

    30/04/2011 1:14

    I com és que tota aquesta falsedat l’escampa algú que és veterinari i que, per tant i suposadament, té coneixements de ciència?

  • Gerard (Yeral Bròquil)

    27/04/2011 16:15

    Molt bon article! 120% d’acord. Prou de pseudo-ciència i parafarmacia de pa sucat amb oli. Que ho demostri, que ho publiqui, que doni dades, no frases fetes de cara al públic! #alguhohaviadedir

  • Joanot

    27/04/2011 3:02

    Fas be de parlar d’aquestes coses, perquè sembla que la credulitat del public es infinita i que tothom te masses diners a la butxaca. Històricament, els metges de l’emperador Tiberi l’havien convençut que no es moriria mai (una situació que l’Imperi roma no s’hauria merescut.(encara hi seria). Pero com a afeccionat a l’opera que soc, aquest cas em recorda “L’Elissir d’Amore”, de Donizetti. Una noia va a un venedor de begudes meravellosesd’aquests de fira a demanar-li un elixir per seduir el seu home. El doctor prou que sap que no n’hi ha: ven a la mossa una ampolla de bon vi francès, dient que tindria efectes similars

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús