Neandertals i sapiens: ¿van coexistir a Europa?

Crani de neandertal descobert el 1908 a La Chapelle-aux-Saints (França) | Font: Wikimedia.

Imagineu-vos que haguéssiu de reconstruir la història de la vostra família al llarg dels darrers 500 anys (unes 20 o 25 generacions d’avantpassats) a partir de quatre trastos vells i dels documents preservats a les golfes de la casa pairal i als arxius, més o menys inconnexos, d’unes quantes parròquies i ajuntaments distribuïts per un territori relativament ampli. En els darrers 100 anys d’aquesta història familiar, haurem acumulat fotografies, amb noms i cognoms, partides de naixement i de defunció i tota mena d’objectes personals que ens permetran resseguir i redibuixar les vides dels nostres familiars de dues o tres generacions anteriors a la nostra. També en tindrem els records i les històries que s’han anat transmeten de pares a fills: material molt valuós per a la nostra tasca. Però potser ens mancarà aquell certificat de naixement d’un registre que es va cremar durant la guerra i, fins i tot, l’avi no se’n recordarà si va néixer el 1906 o el 1908.

A mesura que tirem enrere (besavis, rebesavis, rerebesavis…), la nostra tasca s’anirà complicant cada vegada més; ara ja sense l’eina dels records. Els documents amb què volem reconstruir la genealogia familiar seran cada cop més escadussers: no hi haurà fotografies i aquell retrat d’un senyor que comparteix amb nosaltres el cognom, no sabrem si correspon al nostre rerebesavi o a un dels seus germans. Les dates (i les dades) del passat seran aproximades i difuses.

Salvant les distàncies, aquesta tasca és similar a la que duen a terme els paleoantropòlegs que reconstrueixen la història evolutiva de la nostra espècie (Homo sapiens) i de les espècies d’hominins que ens han precedit: els habilis, ergaster, erectus i altres ramificacions del nostre arbust evolutiu. I ho fan a partir d’un seguit de fòssils, més o menys inconnexos, distribuïts per un territori molt ampli que abraça més d’un continent. A mesura que tirem enrere en el temps, el registre fòssil cada cop és més fragmentari. Per exemple, els fòssils d’Ardipithecus (de fa uns 5 milions d’anys) són molt menys abundants que els d’Homo sapiens anatòmicament moderns de fa, posem per cas, 50.000 anys. Per això, els models evolutius amb què treballen els paleoantropòlegs són hipòtesis plausibles que, en cada cas particular, es nodreixen de la informació obtinguda dels jaciments fòssils.

En un registre fòssil fragmentari, cada nova troballa pot modificar la visió que tenim d’algun dels aspectes o períodes concrets del nostre passat evolutiu: ¿Quantes espècies d’hominins ens han precedit? ¿Quins són els nostres avantpassats directes? ¿Quan, com i per on Homo sapiens va migrar fora d’Àfrica? ¿Què era l’Homo floresiencis? ¿Quins van ser els primers pobladors europeus? ¿Els sapiens i els neandertal van coexistir i van creuar-se a Europa? La resposta a aquestes i altres qüestions pot ser matisada per noves troballes fòssils que ens ajuden a reconstruir el trencaclosques del passat.

Per exemple, es calcula que els primers sapiens anatòmicament moderns van arribar a Europa fa entre 40.000 i 30.000 anys. En el vell continent van trobar-hi uns ‘cosins’ més robusts que no pas ells: els neandertals, que habitaven Europa des feia entre 350.000 i 600.000 anys (dates que corresponen a les formes arcaiques d’Homo heidelbergensis que van precedir-los). Els neandertals van viure a Europa fins fa uns 30.000 anys, quan els últims grups (fragmentats i reduïts) van ser completament substituïts per humans anatòmicament moderns. Així, doncs, probablement sapiens i neandertals van coexistir al continent europeu durant uns 10.000 anys.

Comparació dels cranis d'Homo sapiens (esquerra) i neandertal (dreta) | Font: Cleveland Museum of Natural History (Wikimedia).

Un estudi publicat aquesta setmana a la revista Proceedings of the National Academy of Science, però, posa en entredit algunes de les datacions que s’han fet fins ara dels fòssils de neandertals més recents (posteriors a 40.000 anys). Mitjançant una metodologia refinada basada en la tècnica del carboni 14, l’estudi presenta la datació d’un fòssil de neandertal de la cova Mezmaiskaya, al Caucas. En contra del que havien suggerit excavacions anteriors en aquest mateix jaciment, que situaven la presència més recent de neandertals al Caucas ara fa 33.000 anys, l’estudi retrassa la datació dels fòssils més joves del jaciment a 40.000 anys i proposa que la datació d’altres jaciments de neandertal d’aquest període també hauria de ser revisada.

Si el que plantegen els autors de l’estudi fos cert per a altres fòssils, la nova datació faria poc probable que els humans anatòmicament moderns i els neandertals haguessin coexistit durant diversos milers d’anys en la regió o en altres indrets d’Europa, com es creia.  Ara bé, per poder extreure conclusions més generals caldrà revisar la datació de molts altres fòssils de neandertal —tasca que l’equip d’investigadors està duent a terme en l’actualitat— i no només d’un únic espècimen, com en l’estudi que s’acaba de publicar.

Tot i això, les dades genètiques derivades de l’anàlisi de la seqüència del genoma del neandertal i de la seva comparació amb el genomà humà sapiens, publicades fa un any, indiquen que entre un 1 i un 4% del genoma dels humans actuals (d’Euràsia) és de procedència neandertal i posen de manifest que Homo sapiens anatòmicament moderns i neandertals van encreuar-se (i, per tant coexistir). Però aquest encreuament de sapiens (provinents d’Àfrica) i neandertals podia haver tingut lloc al Pròxim Orient, fa entre 80.000 i 50.000 anys.

A Europa, el registre fòssil mostra com, a partir de fa 40.000 anys, els neandertals van anar deixant lloc progressivament a l’Homo sapiens, però probablement no van desaparèixer del tot. Per exemple a Gibraltar, a la cova Gorham, es té evidència de la presència de neandertals ara fa 24.000 anys.

El registre fòssil és una finestra de gran valor per entendre l’evolució de les espècies (la més valuosa de què disposem), però cal no oblidar que representa una instantània fragmentada i parcial del passat evolutiu. Cada nova peça que afegim al trencaclosques —ja sigui un nou jaciment o una revisió de l’edat estimada d’un fòssil— pot fer que ens replantegem, que mirem amb una visió lleugerament diferent de la que teniem fins aquell moment, la història de la nostra espècie i de les espècies d’hominis que ens han precedit.

91 comentaris

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús