Arxiu de la categoria ‘Curiositats’

Cartografia de la col·laboració

dimarts , 8/02/2011

Fa molts anys (decennis!) que la ciència ha deixat de ser cosa d’homes i dones solitaris que treballen aïllats en torres d’ivori. La ciència de la darrera meitat del segle XX, i la del segle XXI, són fruit de la col·laboració de diversos equips de recerca; es fonamenta sobre edificis que han començat a bastir d’altres i, en molts casos, es nodreix de col·laboracions nacionals i internacionals entre uns quants laboratoris d’investigació que aporten, cadascun d’ells, el seu gra de sorra, la seva experiència en un camp concret, per a la resolució (multidisciplinar) d’un problema científic. Parafrasejant (lliurement) el bisbe Torras i Bages: «La ciència del segle XXI serà col·laborativa o no serà».

Olivier H. Beauchesne treballa a Science-Metrix, una empresa consultora bibliomètrica (que es dedica a mesurar l’impacte i el creixement de les descobertes científiques a partir dels articles que es publiquen a tot el món en revistes especialitzades). La matèria primera d’aquesta mena d’empreses són les citacions dels articles (és a dir, quants cops un article és mencionat en altres articles), les xarxes de citacions (quines relacions s’estableixen entre diversos articles que es fan referència els uns als altres), els autors i en quins centres de recerca treballen, etc.

Totes aquestes dades són processades amb models matemàtics i estadístics, que ens permeten treure’n tot el suc, entendre-les i interpretar-les; però els científics, i els que ens dediquem a la comunicació de la ciència, sabem que per a poder comunicar els resultats de qualsevol investigació de manera clara i entenedora, hem de fer ús de moltes (mil) paraules i de més d’una bona imatge.

Amb aquesta idea al cap (i impressionat pel Mapa d’Amistat que havia creat el becari de Facebook, Paul Butler), Olivier H. Beauchesne de Science-Metrix va agregar tot un conjunt de dades bibliomètriques que feien referència a la col·laboració entre grups de recerca procedents de ciutats d’arreu del món. En paraules d’ell, «D’aquesta manera, si un investigador de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) publica un article conjuntament amb un altre investigador de la Universitat de Tòquio, això crea un cas concret (un “exemple”) de col·laboració entre Los Angeles i Tòquio. El resultat d’aquest procés és una llarga llista de parelles de ciutats (com ara Los Angeles–Tòquio) i el nombre de col·laboracions científiques entre aquestes ciutats». A partir d’aquí, i utilitzant diverses eines informàtiques, Olivier H. Beauchesne va transformar els noms de les ciutats en coordenades geogràfiques i, com en el cas del mapa de les amistats de Facebook, va projectar aquestes coordenades en un mapa, en el qual va traçar una sèrie de línies de col·laboració entre les ciutats per cartografiar les col·laboracions científiques al món.

europa.jpg

La intensitat de les línies en el mapa reflecteix el nombre de col·laboracions científiques entre ciutats i el que en resulta és molt informatiu: Europa, els Estats Units, i el Japó són grans centres de producció científica mundials (i són origen i destí de bona part de les col·laboracions en matèria científica); en el mapa també es visualitza el pes de les potències emergents, com ara la Xina, l’Índia i el Brasil. Als Estats Units, es posa de manifest el pes de Califòrnia (San Francisco–Los Angeles–San Diego) i de la costa est (principalment de l’eix Boston–Nova York–Washington). I, a Europa, dels nuclis formats per Londres–Oxford–Cambridge, Paris, Bèlgica–Holanda–Alemanya, Suïssa… També és interessant, analitzar les línies de col·laboració que ens toquen de més a prop: Barcelona, València–Alacant, Mallorca, Madrid…

Podeu trobar el mapa d’alta resolució en aquest enllaç (i també aquest altre aquí, en el qual podreu fer-hi zoom).

Els gens de la Kardashian

diumenge, 23/01/2011

Obro l’ARA del diumenge per la pàgina quaranta-quatre i –ai las!– en trobo una altra. En el subtítol, llegeixo: «Mitges que es trenquen, bateries sense recanvi i bombetes que s’apaguen abans d’hora són l’ADN de la nostra societat de consum». Per als redactors de la peça, “l’ADN” és sinònim de característica intrínseca i indestriable de la societat: allò que ens fa tal com som. Un altre manlleu d’un concepte, d’un terme científic, portat al terreny del comú, del llenguatge del dia a dia, del carrer.

kardashian.jpeg

Kardashian orgullosa de “la seva genètica”

D’aquestes, en trobem un munt, arreu, cada dia més, a mesura que les descobertes i els conceptes de la ciència es van fent un lloc en l’imaginari col·lectiu. Tantes, que les he començades a col·leccionar, perquè probablement em donaran més d’una alegria… i per més d’un escrit. L’altre dia, sense anar més lluny, passejava pel barri de Gràcia de Barcelona i, a la porta d’una associació cultural, vaig veure un cartell que anunciava cursos de dibuix i de pintura, amb el text, «treballem la creativitat exercitant l’hemisferi dret del cervell». Ja em penso que no sotmeten els soferts alumnes a una lobotomia prèvia a la inscripció, però d’aquí a que només exercitin un dels dos hemisferis en el bell vell art de la pintura… I aquí entrem en el terreny pantanós de les generalitzacions que una determinada psicologia d’estar per casa fa sobre la localització de certes funcions del cervell, com ara la creativitat, exclusivament en un hemisferi o en un altre… i la noció que hi ha unes funcions “més elevades” que es concentren en un costat del cervell (la creativiat) i unes altres més “terrenals” (potser les relacionades amb l’acció). ¿I que no necessitem també les funcions motores –entre d’altres– per a subjectar i moure els pinzells?

Mentre berenava en una xocolateria que hi ha al carrer dedicat a l’històleg i Premi Nobel de Medicina Santiago Ramón y Cajal, fullejava a les pàgines d’una revista de crònica rosa —sí, els científics també les fem aquestes coses— un “reportatge” sobre com tornen a estar en voga les corbes del cos de les dones. Al costat del cul de Pilar Rubio, hi havia les formes arrodonides d’una Kim Kardashian ben «orgullosa de la seva genètica». Tornem-hi amb l’ADN… i és que, probablement, ho devem dur als gens!

I què me’n dieu d’aquesta campanya publicitària televisiva sobre l’ètica comercial de l’empresa Carrefour? Un dia ens expliquen que no venen tonyina vermella i, l’altre, que en els supermercats de la cadena hi podem trobar productes Eco-Bio! Eco-Bio? Tot en el mateix pot i en el mateix mot… Mira que en fa d’anys que arrosseguem els conceptes de l’agricultura biològica (com si tota l’agricultura no ho fos, de ben viva i, doncs, biològica) i dels productes ecològics, que ens diuen que respecten el medi ambient i no pas que facin referència a la part de la biologia que estudia les interaccions dels organismes entre ells i amb el medi on viuen! Però ara, a més, hem de suportar els dos termes –pel preu d’un– en un mateix producte. No volíeu caldo (biològic)? Doncs dues tasses!

Així doncs, la terminologia científica va fent forat en el llenguatge periodístic, en les pàgines dels diaris, en el paper cuixé de les revistes, en la publicitat i en les converses de carrer; i, en alguns casos, ens permet fins i tot donar una pàtina d’autenticitat, revestir d’un valor que no té, a allò que expliquem o a aquell producte que volem vendre. Com en el cas de la xarlataneria publicitària dels curanderos moderns que engalipen a la gent amb els efectes miraculosos d’unes polseres “energètiques” –«el Kipower ve de Corea […] és científic»–. En aquest cas, no sé què és el que és científic… el que sí que és cert de tot plegat és que si és “científic” és bo… encara que sigui una bona enganyifa.

“Reclons de clon!”

dimecres, 1/12/2010

Com aquell crit haddockià del “llamp de rellamps!” avui cridàvem “reclons de clon!” quan hem llegit a l’edició electrònica del Daily Mail la notícia del “renaixement” de l’ovella Dolly… I per partida quàdruple! No ens hem tornat pas bojos, no; el clon ha estat clonat quatre cops. A partir de la mateixa mostra de teixit mamari que va servir com a donadora del nucli que va permetre clonar la Dolly (i que els científics de l’Institut Roslin d’Escòcia van mantenir congelada) s’han pogut generar quatre noves ovelles clòniques: les Dollies!

Les Dollies van néixer fa tres anys i mig i han passat desapercebudes pel públic fins que el professor Keith Campbell (membre de l’equip original que va clonar Dolly) va parlar-ne ara fa uns dies en una conferència al Parlament Europeu sobre clonació i drets dels animals. Les ovelles són genèticament idèntiques entre elles (pel que fa al material genètic nuclear, l’ADN que hi ha al nucli de les cèl·lules) i també ho són amb la difunta Dolly i amb la primera ovella de la qual prové el teixit de la glàndula mamària utilitzat. En declaracions al Daily Mail, Keith Campbell, que té cura de les Dollies com si fossin les seves mascotes en un prat de la Universitat de Nottingham, va afirmar que «La Dolly és viva i està molt bé de salut. Pel que fa als gens, aquestes ovelles són la Dolly.»

La Dolly original no va córrer tan bona sort; va haver de ser sacrificada al febrer de fa set anys perquè patia una malaltia pulmonar progressiva i artritis aguda —condicions derivades probablement de la tècnica de clonació— i, des de llavors, les seves despulles descansen en pau (i dissecades) al Museu d’Escòcia.

I us preguntareu per què aquests científics hi han tornat. Podríem discutir els beneficis socials de les tècniques de clonació per poder mantenir determinats trets d’utilitat en la ramaderia, o les aplicacions mèdiques d’aquest mena de tecnologia (per exemple per generar còpies d’animals que produeixin una proteïna d’interès mèdic en la llet, com ara la insulina). En primer lloc, però, els científics volien comprovar l’eficàcia de la tècnica. Per generar Dolly, va ser necessari introduir el nucli de cèl·lules adultes donadores en 277 oòcits —el que els científics anomenen “transferència nuclear”— i, al final, únicament en va resultar una ovella adulta. Vosaltres mateixos podeu fer els números i veure que l’eficiència no era molt alta. Han passat catorze anys i la tècnica s’ha perfeccionat i, amb les Dollies, només ha calgut utilitzar cinc oòcits per obtenir cadascuna de les quatre ovelles resultants. Així doncs, el primer que els científics han demostrat és que la tècnica ara és molt més efectiva i, per tant, també més rendible. Per una altra banda, els interessa estudiar quina és la salut dels animals clònics i si aquests mostren complicacions associades amb la tècnica de la clonació. Però per respondre aquesta segona pregunta, haurem d’esperar encara uns quants anys.

Stand-up science

dimarts , 30/11/2010

PatufetSovint, la visió que tenim de la ciència i dels científics s’allunya força de la realitat. Els científics no són els savis bojos amb bata blanca que ens pinten algunes pel·lícules, parapetats darrera de provetes amb líquids de colors que fumegen; ni tampoc els més moderns i glamurosos CSI, en laboratoris impol·luts banyats de llum blavosa. Les dones i els homes que es dediquen a la ciència són com tu i com jo, persones de carn i ossos, que veuen sèries a la televisió, van al cinema i al futbol, i llegeixen llibres (i revistes del cor). N’hi ha que són molt de la broma i que, a les classes o en conferències als congressos, més aviat semblen el que els anglosaxons anomenen un stand-up comedian, és a dir un monologuista, i farceixen d’acudits —més o menys reeixits— les seves dissertacions.

Dies enrere, a les pàgines de la revista Nature parlaven sobre la fina línia divisòria que hi ha entre ser un científic respectable i convertir-se en una figura mediàtica, en aquells casos en què l’especialista d’una determinada matèria fa alhora de divulgador dels seus coneixements per a un públic més ampli (notícia). Cada vegada més, els científics, que volen ser una part essencial de la societat que finança la seva recerca, han de saber comunicar les seves descobertes i captar l’interès de la gent. Així és com ho veuen en el món anglosaxó; però es corre el risc de convertir-se en una mona de fira i font d’escarni per part dels col·legues, que no veuen sempre amb bons ulls que part del temps de recerca es destini a la vulgarització.

Com dèiem, hi ha científics que són molt de la broma i això es veu quan els toca posar nom a algunes de les seves descobertes. En el llistat de clàssics —i perdoneu-me si me’n deixo algun de sonat— podem comptar-hi els noms de l’esquelet fòssil d’Australopithecus afarensis identificat per Donald Johanson (Lucy) i el de la primera ovella clònica que va néixer a l’Institut Roslin d’Edinburg (Dolly). En els dos casos, les referències són musicals. En el moment de la descoberta dels fragments de l’esquelet fòssil de la Lucy, al magnetòfon del campament sonava una i altra vegada la cançó dels Beatles Lucy in the Sky with Diamonds. Pel que fa a l’ovella Dolly, el nucli de la cèl·lula somàtica —és a dir, provinent “del cos” d’una ovella adulta donadora— que van emprar els científics, per “fecundar” l’òvul receptor sense nucli, era el d’una cèl·lula de la glàndula mamària. Amb el nom, els científics bromistes de l’Institut Roslin van voler fer un “homenatge” a la cantant de country nordamericana Dolly Parton coneguda, a banda de per les seves cançons, pels seus atributs pectorals de dimensions considerables.

Però no cal anar gaire lluny per trobar científics enginyosos que fan picades d’ullet quan anomenen una descoberta. A l’escena científica internacional corren gens, mutants i proteïnes amb noms ben catalans. El gen patufet, de la mosca de la fruita, va ser caracteritzat per Berta Alsina i col·laboradors al Departament de Genètica de la UB, i el van batejar amb aquest nom perquè (entre altres coses) la còpia mutant del gen feia que determinades cèl·lules de les larves de la mosca fossin més petites. El gen pintallavis —identificat per Ariel Ruiz i Altaba al laboratori de Tom Jessell a Columbia University— és actiu en el llavi dorsal del blastòpor de l’embrió de la granota: d’aquí el nom.

No he volgut ser exhaustiu i com que segur que em deixo uns quants noms catalans que han passat als annals de la ciència, us animo a que me’ls envieu a través de comentaris al blog, o bé al Twitter i al Facebook de Laetoli. Els aniré col·leccionant i us prometo que en tornarem a parlar en una propera ocasió.