Entrades amb l'etiqueta ‘Dolly’

“Reclons de clon!”

dimecres, 1/12/2010

Com aquell crit haddockià del “llamp de rellamps!” avui cridàvem “reclons de clon!” quan hem llegit a l’edició electrònica del Daily Mail la notícia del “renaixement” de l’ovella Dolly… I per partida quàdruple! No ens hem tornat pas bojos, no; el clon ha estat clonat quatre cops. A partir de la mateixa mostra de teixit mamari que va servir com a donadora del nucli que va permetre clonar la Dolly (i que els científics de l’Institut Roslin d’Escòcia van mantenir congelada) s’han pogut generar quatre noves ovelles clòniques: les Dollies!

Les Dollies van néixer fa tres anys i mig i han passat desapercebudes pel públic fins que el professor Keith Campbell (membre de l’equip original que va clonar Dolly) va parlar-ne ara fa uns dies en una conferència al Parlament Europeu sobre clonació i drets dels animals. Les ovelles són genèticament idèntiques entre elles (pel que fa al material genètic nuclear, l’ADN que hi ha al nucli de les cèl·lules) i també ho són amb la difunta Dolly i amb la primera ovella de la qual prové el teixit de la glàndula mamària utilitzat. En declaracions al Daily Mail, Keith Campbell, que té cura de les Dollies com si fossin les seves mascotes en un prat de la Universitat de Nottingham, va afirmar que «La Dolly és viva i està molt bé de salut. Pel que fa als gens, aquestes ovelles són la Dolly.»

La Dolly original no va córrer tan bona sort; va haver de ser sacrificada al febrer de fa set anys perquè patia una malaltia pulmonar progressiva i artritis aguda —condicions derivades probablement de la tècnica de clonació— i, des de llavors, les seves despulles descansen en pau (i dissecades) al Museu d’Escòcia.

I us preguntareu per què aquests científics hi han tornat. Podríem discutir els beneficis socials de les tècniques de clonació per poder mantenir determinats trets d’utilitat en la ramaderia, o les aplicacions mèdiques d’aquest mena de tecnologia (per exemple per generar còpies d’animals que produeixin una proteïna d’interès mèdic en la llet, com ara la insulina). En primer lloc, però, els científics volien comprovar l’eficàcia de la tècnica. Per generar Dolly, va ser necessari introduir el nucli de cèl·lules adultes donadores en 277 oòcits —el que els científics anomenen “transferència nuclear”— i, al final, únicament en va resultar una ovella adulta. Vosaltres mateixos podeu fer els números i veure que l’eficiència no era molt alta. Han passat catorze anys i la tècnica s’ha perfeccionat i, amb les Dollies, només ha calgut utilitzar cinc oòcits per obtenir cadascuna de les quatre ovelles resultants. Així doncs, el primer que els científics han demostrat és que la tècnica ara és molt més efectiva i, per tant, també més rendible. Per una altra banda, els interessa estudiar quina és la salut dels animals clònics i si aquests mostren complicacions associades amb la tècnica de la clonació. Però per respondre aquesta segona pregunta, haurem d’esperar encara uns quants anys.

Stand-up science

dimarts , 30/11/2010

PatufetSovint, la visió que tenim de la ciència i dels científics s’allunya força de la realitat. Els científics no són els savis bojos amb bata blanca que ens pinten algunes pel·lícules, parapetats darrera de provetes amb líquids de colors que fumegen; ni tampoc els més moderns i glamurosos CSI, en laboratoris impol·luts banyats de llum blavosa. Les dones i els homes que es dediquen a la ciència són com tu i com jo, persones de carn i ossos, que veuen sèries a la televisió, van al cinema i al futbol, i llegeixen llibres (i revistes del cor). N’hi ha que són molt de la broma i que, a les classes o en conferències als congressos, més aviat semblen el que els anglosaxons anomenen un stand-up comedian, és a dir un monologuista, i farceixen d’acudits —més o menys reeixits— les seves dissertacions.

Dies enrere, a les pàgines de la revista Nature parlaven sobre la fina línia divisòria que hi ha entre ser un científic respectable i convertir-se en una figura mediàtica, en aquells casos en què l’especialista d’una determinada matèria fa alhora de divulgador dels seus coneixements per a un públic més ampli (notícia). Cada vegada més, els científics, que volen ser una part essencial de la societat que finança la seva recerca, han de saber comunicar les seves descobertes i captar l’interès de la gent. Així és com ho veuen en el món anglosaxó; però es corre el risc de convertir-se en una mona de fira i font d’escarni per part dels col·legues, que no veuen sempre amb bons ulls que part del temps de recerca es destini a la vulgarització.

Com dèiem, hi ha científics que són molt de la broma i això es veu quan els toca posar nom a algunes de les seves descobertes. En el llistat de clàssics —i perdoneu-me si me’n deixo algun de sonat— podem comptar-hi els noms de l’esquelet fòssil d’Australopithecus afarensis identificat per Donald Johanson (Lucy) i el de la primera ovella clònica que va néixer a l’Institut Roslin d’Edinburg (Dolly). En els dos casos, les referències són musicals. En el moment de la descoberta dels fragments de l’esquelet fòssil de la Lucy, al magnetòfon del campament sonava una i altra vegada la cançó dels Beatles Lucy in the Sky with Diamonds. Pel que fa a l’ovella Dolly, el nucli de la cèl·lula somàtica —és a dir, provinent “del cos” d’una ovella adulta donadora— que van emprar els científics, per “fecundar” l’òvul receptor sense nucli, era el d’una cèl·lula de la glàndula mamària. Amb el nom, els científics bromistes de l’Institut Roslin van voler fer un “homenatge” a la cantant de country nordamericana Dolly Parton coneguda, a banda de per les seves cançons, pels seus atributs pectorals de dimensions considerables.

Però no cal anar gaire lluny per trobar científics enginyosos que fan picades d’ullet quan anomenen una descoberta. A l’escena científica internacional corren gens, mutants i proteïnes amb noms ben catalans. El gen patufet, de la mosca de la fruita, va ser caracteritzat per Berta Alsina i col·laboradors al Departament de Genètica de la UB, i el van batejar amb aquest nom perquè (entre altres coses) la còpia mutant del gen feia que determinades cèl·lules de les larves de la mosca fossin més petites. El gen pintallavis —identificat per Ariel Ruiz i Altaba al laboratori de Tom Jessell a Columbia University— és actiu en el llavi dorsal del blastòpor de l’embrió de la granota: d’aquí el nom.

No he volgut ser exhaustiu i com que segur que em deixo uns quants noms catalans que han passat als annals de la ciència, us animo a que me’ls envieu a través de comentaris al blog, o bé al Twitter i al Facebook de Laetoli. Els aniré col·leccionant i us prometo que en tornarem a parlar en una propera ocasió.