Entrades amb l'etiqueta ‘Economia i Coneixement’

Carta oberta (d’un científic) al president de la Generalitat

dimecres, 29/12/2010

Molt Honorable president de la Generalitat de Catalunya, senyor Artur Mas i Gavarró,

Deixaré de banda, per un dia, els gens, les cèl·lules i els embrions, per adreçar-me a vostè des de les pàgines d’aquest blog de comunicació científica que va obrir les seves pàgines pocs minuts abans que el partit que lidera guanyés de forma incontestable les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Vostè i qui escriu aquestes línies compartim la condició de novençans, però a banda d’això, també tenim en comú un bon grapat d’anys d’experiència professional a l’ombra: en el meu cas, poc més d’un decenni, a cavall de Catalunya i dels Estats Units.

Economia i Coneixement
Crec que és un encert que, en temps d’estretor econòmica com els que vivim, el president de la Generalitat faci una aposta clara per les universitats i la recerca agrupant sota el paraigua d’una cartera com Economia i Coneixement les polítiques d’aquest àmbit; i que hagi triat per a dirigir-la una persona amb el prestigi, l’experiència i les credencials de gestió de l’economista Andreu Mas-Colell, que ja va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació entre el 2000 i el 2003. El gest, que pretén visualitzar la importància cabdal d’un ensenyament superior de qualitat i d’una recerca puntera com a motors econòmics del país, és un primer signe d’esperança que hem rebut amb interès. Mas-Colell, actualment catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra, va ser catedràtic d’Economia a la Universitat de Harvard (1981-96) i professor d’Economia i Matemàtiques a la Universitat de Califòrnia (Berkeley) (1972-80). Durant els anys que va ser conseller d’Universitats i Recerca, fou l’artífex de la creació d’un model de nous centres de recerca a Catalunya, desvinculats del patró estatal centralista estructurat a l’entorn del CSIC i de l’Instituto de Salud Carlos III, va contribuir a la creació de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) que en aquests 9 anys ha contractat 250 investigadors d’arreu del món i ha permès el retorn d’investigadors catalans al nostre sistema de ciència i tecnologia, i va assentar les bases del que ara és la Bioregió.

Deixi’m, però, ser caut també. Des de la ciència i des de la universitat, patim des de fa temps una política de pegats: la ciència vol calma, continuïtat, consolidació i progrés. Els projectes de recerca no es mouen amb els mateixos paràmetres temporals de la política i, per això, tota política científica de curt abast, que no miri més enllà d’una o d’un parell de legislatures estarà condemnada al fracàs. Per a això, és necessari un finançament en matèria de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) amb increments sostinguts en funció de les necessitats i d’unes previsions acurades de creixement futur.

L’excel·lència (fets o paraules?)
Celebro que l’assoliment de l’excel·lència (en el govern i en diversos àmbits de la societat catalana) sigui una de les prioritats del programa amb què vostè va guanyar aquestes eleccions. En ciència (i a les Universitats), però, fa anys que sentim aquesta paraula, sempre en boca del gestor o del polític de torn, sense saber ben bé si es tracta únicament d’una paraula eufònica. L’excel·lència (la de debò) s’assoleix amb l’esforç conscient i individual de cadascun de nosaltres, amb l’exigència per la feina ben feta, dia a dia, i per uns resultats de qualitat, però també amb un finançament que s’ajusti a les necessitats de cada moment i que es reparteixi de manera equitativa i justa. No s’hi val a engruixir únicament una primera divisió de figures internacionals i locals, si alhora es menysté el finançament universitari i els grups d’investigació que fa anys (dècades) que malden per tirar endavant una recerca de qualitat amb menys del mínim indispensable.

NYU Genomics and Systems Biology

Universitats i Centres de Recerca
Tots els actors són necessaris i, sobretot, les sinergies entre uns i altres. Ens cal un bon planter, una “masia” de científics joves ben formats a les universitats catalanes, una recerca universitària potent i uns instituts de recerca capdavanters. Permeti’m que faci servir una analogia futbolística perquè els lectors que no hi estiguin avesats ho puguin entendre: el que aquí està en joc és si volem un “model Barça (o Guardiola)”, en el qual amb l’esforç, el treball a tots els nivells i en totes les etapes de la carrera investigadora i una inversió creixent, assolim els èxits any rere any; o bé optem per un “model Madrid (o Mourinho)”, en el qual a cop de talonari fitxem únicament els millors, sense un pla concret de què pretenem fer-ne. El segon model pot donar bons resultats (potser fins i tot immediats), perquè la vàlua dels jugadors (o dels científics en aquest cas) és molt gran, però ens interessa també una planificació sostinguda, un planter que, en definitiva, serà el que ens portarà a l’excel·lència, ara i en el futur, si ho sabem fer bé.

Investigadors
Catalunya no disposa actualment d’un programa propi, seriós i estable per a la reincorporació al nostre sistema científic dels joves investigadors que han desenvolupat bona part de la seva recerca postdoctoral a l’estranger, un programa que doni resposta a les etapes intermèdies de la carrera investigadora: el retorn i la transició cap a la condició d’investigador independent. El programa ICREA Júnior va ser suprimit el 2007 i el programa Beatriu de Pinós cobreix de manera insuficient (pel nombre d’ajuts i per les seves característiques) aquesta mancança. Les etapes de la carrera investigadora continuen essent força difuses i, caracteritzades encara per una multiplicitat de figures contractuals precàries.

Per tot això, seguiré de ben a prop (i amb interès) les primeres passes del seu govern en matèria de política científica. En aquesta darrera dècada, que va començar i s’acabarà amb Mas-Colell al capdavant de la conselleria, el sistema científic (públic) català s’ha transformat, però podíem haver fet un salt encara més gran amb un major finançament, amb una identificació de les àrees prioritàries d’inversió sense descuidar les universitats com a peça clau del sistema, amb una implicació més gran del sector privat i amb una aposta decidida pels investigadors, que en definitiva són el motor de la creativitat, de la ciència i de la innovació del país.