Entrades amb l'etiqueta ‘envelliment’

Pseudociència i elixirs de joventut

divendres, 22/04/2011

Imagineu-vos l’escena. Un diumenge al matí de fa un parell de setmanes, esmorzava fullejant la premsa quan, de sobte, vaig ensopegar amb un titular que em va cridar l’atenció: “L’elit catalana confia en el veterinari que promet l’eternitat”. El reportatge, a doble plana en l’edició del 10 d’abril de l’ARA, destapava una història esperpèntica sobre promeses de vida eterna i elixirs contra l’envelliment. Ja en les primeres ratlles, es recollien les declaracions del veterinari Joan Cunill, creador d’aquest “complement nutricional” o “invent” [sic] derivat de l’ou fecundat de pollastre: “Si prens l’elixir diàriament, viuràs eternament amb el mateix aspecte que tens ara, el d’un home sa de 33 anys”. Una mica més i m’enuego amb el croissant i no ho explico! I ni vida eterna ni punyetes!

L’origen del reportatge era la columna Elixir d’ou que l’actriu Sílvia Bel havia publicat a l’ARA el 25 de març en què destapava, incrèdula, la història de l’elixir “miraculós” de Joan Cunill –a qui es referia com a Dr. Jekyll– consumit per personalitats d’una certa elit catalana. Dies més tard, Cunill va adreçar una carta al diari en què, a banda de fer-se seu el personatge literari de Robert Louis Stevenson, descrivia l’elixir utilitzant un discurs més propi d’un espot publicitari de cosmètics que no pas d’un científic (“l’harmonia cel·lular i funcional”), treia fora de context l’afirmació d’Eduard Punset a El convidat (“No està escrit enlloc que m’hagi de morir”) i incorria en un error terminològic que cap estudiant de biologia (i no diguem un científic seriós) cometria: l’ús incorrecte de “codi genètic” per referir-se al “genoma”.

La referència a Punset és digna d’analitzar: a falta de proves experimentals sobre l’eficàcia, seguretat i mecanisme d’acció de l’extracte d’ou, s’intenta associar el producte a la popularitat social i a l’èxit del divulgador per tal de donar-li una pàtina de validesa científica que no té.

Si analitzem fredament la qüestió com d’altres han fet (Daniel ClosaPere Estupinyà, Joaquim Elcacho), podrem desemmascarar tota la sèrie d’impostures pseudocientífiques que envolten el cas de l’elixir:

(1) Siguem seriosos! L’elixir es ven com un producte d’efectes antiinflamatoris i antienvelliment quan encara no hi ha cap estudi científic publicat que ho corrobori. Tampoc, com dèiem, proves sobre la seva seguretat alimentària o farmacològica. ¿Es prendria vostè un medicament que no hagués passat els controls reglamentaris? Potser si el que li prometen és la joventut eterna…

(2) Siguem seriosos! (versió 2): ¿Algú amb el cap sobre les espatlles encara es creu, a 2011, els cants de sirena de la joventut eterna? Les descobertes de la ciència moderna són més mundanes i posen de manifest la complexitat dels processos biològics. Per desenvolupar, per exemple, una teràpia per a la sida han calgut (i caldran) els esforços (durant dècades!) de centenars d’investigadors i grups de recerca de tot el món: la ciència és un esforç col·lectiu, una feina d’equip i no pas un “Eureka!” individual, com en els temps d’Alexander Fleming.

(3) Siguem responsables! He llegit algun comentari que deia “si ho ha provat amb 600 persones i hi ha una satisfacció generalitzada sí que es pot plantejar que realment funciona en algun grau”. ¿Des de quan algú pot provar una substància en humans sense cap mena de control sanitari o alimentari per part de l’administració competent… i, a sobre, cobrar per fer-ho? I, si no hi ha assajos controlats per mesurar-ne l’efectivitat, mai podem dir que “funciona” basant-nos en “una satisfacció generalitzada”.

(4) A falta de ciència, noms populars. Per dotar “l’elixir” de la validesa que, sense assajos clínics, no té, els promotors de la cosa la revesteixen d’un seguit de noms de persones conegudes. És significativa l’associació buscada amb el prestigi de Punset (també deixen caure el nom de Ferran Adrià) o la llista de personalitats que se’l prenen, entre les quals les dones de l’expresident Maragall i del president Mas, o (com cita el reportatge) “una exconsellera de la Generalitat que ha provat l’elixir” i “indica que el producte ‘ha de funcionar per força perquè prové d’un organisme en fecundació, i això té una qualitat alimentària extraordinària’ [sic].” Els arguments de l’exconsellera són per arrencar a córrer… almenys espero que no fos consellera de sanitat.

(5) L’embolcall també compta. Ja ho dèiem dies enrere quan parlàvem del placebo i dels medicaments. En aquest cas, l’extracte d’ou fecundat s’empaqueta dins d’una xeringa unidosi amb l’èmbol de color blau… Si s’administra per via oral, per què s’empra una xeringa? Perquè es busca associar, encara més, el producte a unes suposades qualitats medicinals.

(6) Siguem crítics! Hi ha coses que no es poden publicar com si fossin certes si no se’n té una prova concloent, i més si afecten la salut i el benestar de les persones i poden incórrer en l’engany: el que acabarem fent, en comptes d’informació, és un publireportatge gratuït d’un producte que ha passat pels mateixos controls que les polseres Power-Balance. Dos dies més tard, l’ARA va publicar una mena de retracció (curiosament de to més neutre i informatiu que el reportatge inicial): “Els científics qüestionen l’eficàcia de l’elixir d’ou”. En aquesta peça, diversos experts posaven en dubte el producte de Cunill (un cop passa per l’estómac, les proteïnes i altres molècules de l’extracte són digerides de la mateixa manera com ho són les d’un bistec i perden la seva activitat), demanaven evidències experimentals sobre els seus efectes o en negaven tota validesa. Tot i així, en l’altra meitat de la pàgina, des del diari es mantenien encara escletxes obertes (“Els clients de Cunill creuen que els funciona”) i es continuava abonant la tesi del veterinari Joan Cunill amb frases com ara “el pare científic [sic] de l’elixir d’ou va assegurar ahir que dos metges de la Clínica Teknon i de la Dexeus es van presentar a la seva clínica veterinària per parlar del seu producte”. Un cop més, Cunill buscant l’associació amb centres mèdics de prestigi per tal de revestir el seu producte de la validesa científica que no té. ¿No hauria estat millor ser crítics i no donar crèdit (i per tant no parlar) d’una cosa de la qual no se’n tenen proves? O, si més no, limitar-se destapar l’engany de Cunill a tota una sèrie de clients adinerats i coneguts? Sinó, correm el risc de caure en el sensacionalisme de titulars cridaners i de ficar-nos en un bon embolic.

Telòmers i ratolins: podem rejovenir-nos?

divendres, 10/12/2010

A finals de novembre, uns investigadors bostonians van publicar a Nature els resultats d’un estudi en el qual havien aconseguit revertir l’envelliment dels teixits en ratolins modificats genèticament. Cal dir, però, que d’entrada els ratolins eren una soca modificada portadora d’una mutació que n’accelerava l’envelliment i, per tant, el que feia la nova modificació genètica era corregir el defecte previ i revertir el procés de degeneració induïda.

A mesura que ens fem vells, moltes de les nostres cèl·lules deixen de dividir-se. Quan això passa, no es produeix el recanvi necessari per mantenir aquells teixits (com per exemple la pell) en els quals, durant bona part de la vida adulta de l’organisme, noves cèl·lules havien substituït les velles, i els teixits van perdent progressivament les seves funcions; d’aquí l’envelliment.

Hi ha diversos factors —intrínsecs i extrínsecs— que intervenen en l’envelliment de l’organisme; en coneixem uns quants i d’altres els intuïm. Els científics sospiten que un dels factors que contribueixen a que les cèl·lules deixin de dividir-se té a veure amb l’escurçament dels telòmers. Però, què són els telòmers? Els telòmers són uns fragments d’ADN a l’extrem dels cromosomes formats per la repetició d’un hexàmer, una seqüència de sis lletres d’ADN (TTAGGG) que ha estat afegida al cromosoma per l’enzim telomerasa.

Perquè us en feu a la idea, l’enzim telomerasa afegeix una mena de caputxó d’ADN als extrems dels cromosomes (que també són fets d’ADN) per protegir-los de l’escurçament que pateixen cada vegada que les cèl·lules es divideixen. En les cèl·lules de l’adult, l’enzim telomerasa no és actiu i per això, després de moltes divisions, els telòmers es van escurçant fins a un punt en què es creu que les cèl·lules deixen de dividir-se.

En un altre extrem, trobem les cèl·lules tumorals en les quals l’activitat telomerasa és alta i contribueix a la seva immortalització. Aquestes cèl·lules poden dividir-se de manera incontrolada sense patir per l’escurçament dels telòmers.

Voleu més proves del paper dels telòmers en l’envelliment? Fa uns anys, Ronald DePinho (un dels signants d’aquest nou estudi) i col·laboradors de la Harvard Medical School, a Boston, van generar una soca de ratolins modificats genèticament, en els quals s’havia eliminat el gen de la telomerasa. Els ratolins morien als 6 mesos d’edat (i no als 2-3 anys com ho fan en condicions normals). En aquests ratolins, la manca de telomerasa provocava una atròfia progressiva dels teixits, una disminució del nombre de cèl·lules mare —i, per tant, de la capacitat de regeneració dels teixits— i la fallada dels òrgans; en definitiva, l’absència de telomerasa n’accelerava l’envelliment.

El que s’ha presentat en el nou estudi és el procés invers. Partint de ratolins que no tenien telomerasa, els científics es van preguntat què passaria amb el procés d’envelliment accelerat si els la tornaven a activar: s’alentiria? s’estabilitzaria? o bé, fins i tot, es podria revertir? Per a analitzar-ho, els científics van tornar a afegir la telomerasa al genoma dels ratolins, però ho van fer de manera que únicament era activa quan se’ls administrava una droga. Així van poder obtenir ratolins en els quals la telomerasa continuava sent inactiva durant tot el desenvolupament i, per tant, patien un procés d’envelliment. Al cap de mig any, els investigadors van activar la telomerasa dels ratolins i van analitzar què passava.

El procés d’envelliment no tan sols s’aturava, sinó que fins i tot feia marxa enrere: els ratolins tornaven a ser fèrtils, òrgans com ara el fetge recuperaven la mida normal i es generaven noves neurones al cervell. En declaracions a Science, DePinho, director de l’estudi, afirma que “la capacitat de revertir l’envelliment dels ratolins mutants ens indica que les cèl·lules encarregades de la regeneració dels teixits no moren quan el rellotge dels seus telòmers s’atura, sinó que probablement es mantenen en un estat inactiu fins que poden tornar a l’acció.”

Ara, però, caldrà veure si aquesta descoberta pot tenir els mateixos efectes en animals que sí que tenen telomerasa, i en els quals el procés d’envelliment segueix un curs normal. Podria l’activació de la telomerasa alentir l’envelliment en aquest cas? La descoberta pot tenir aplicacions en salut humana, en òrgans com el fetge en els quals es creu que la telomerasa juga un paper important en la regeneració del teixit després de lesions produïdes per una hepatitis o per l’alcoholisme.

Tot i això, caldrà tenir en compte els efectes tumorigènics d’una activació elevada de la telomerasa. En el cas dels ratolins que ens ocupa, els nivells de telomerasa un cop tractats tornaven a ser els normals i no van desenvolupar tumors.