Entrades amb l'etiqueta ‘teràpia’

Pseudociència i elixirs de joventut

divendres, 22/04/2011

Imagineu-vos l’escena. Un diumenge al matí de fa un parell de setmanes, esmorzava fullejant la premsa quan, de sobte, vaig ensopegar amb un titular que em va cridar l’atenció: “L’elit catalana confia en el veterinari que promet l’eternitat”. El reportatge, a doble plana en l’edició del 10 d’abril de l’ARA, destapava una història esperpèntica sobre promeses de vida eterna i elixirs contra l’envelliment. Ja en les primeres ratlles, es recollien les declaracions del veterinari Joan Cunill, creador d’aquest “complement nutricional” o “invent” [sic] derivat de l’ou fecundat de pollastre: “Si prens l’elixir diàriament, viuràs eternament amb el mateix aspecte que tens ara, el d’un home sa de 33 anys”. Una mica més i m’enuego amb el croissant i no ho explico! I ni vida eterna ni punyetes!

L’origen del reportatge era la columna Elixir d’ou que l’actriu Sílvia Bel havia publicat a l’ARA el 25 de març en què destapava, incrèdula, la història de l’elixir “miraculós” de Joan Cunill –a qui es referia com a Dr. Jekyll– consumit per personalitats d’una certa elit catalana. Dies més tard, Cunill va adreçar una carta al diari en què, a banda de fer-se seu el personatge literari de Robert Louis Stevenson, descrivia l’elixir utilitzant un discurs més propi d’un espot publicitari de cosmètics que no pas d’un científic (“l’harmonia cel·lular i funcional”), treia fora de context l’afirmació d’Eduard Punset a El convidat (“No està escrit enlloc que m’hagi de morir”) i incorria en un error terminològic que cap estudiant de biologia (i no diguem un científic seriós) cometria: l’ús incorrecte de “codi genètic” per referir-se al “genoma”.

La referència a Punset és digna d’analitzar: a falta de proves experimentals sobre l’eficàcia, seguretat i mecanisme d’acció de l’extracte d’ou, s’intenta associar el producte a la popularitat social i a l’èxit del divulgador per tal de donar-li una pàtina de validesa científica que no té.

Si analitzem fredament la qüestió com d’altres han fet (Daniel ClosaPere Estupinyà, Joaquim Elcacho), podrem desemmascarar tota la sèrie d’impostures pseudocientífiques que envolten el cas de l’elixir:

(1) Siguem seriosos! L’elixir es ven com un producte d’efectes antiinflamatoris i antienvelliment quan encara no hi ha cap estudi científic publicat que ho corrobori. Tampoc, com dèiem, proves sobre la seva seguretat alimentària o farmacològica. ¿Es prendria vostè un medicament que no hagués passat els controls reglamentaris? Potser si el que li prometen és la joventut eterna…

(2) Siguem seriosos! (versió 2): ¿Algú amb el cap sobre les espatlles encara es creu, a 2011, els cants de sirena de la joventut eterna? Les descobertes de la ciència moderna són més mundanes i posen de manifest la complexitat dels processos biològics. Per desenvolupar, per exemple, una teràpia per a la sida han calgut (i caldran) els esforços (durant dècades!) de centenars d’investigadors i grups de recerca de tot el món: la ciència és un esforç col·lectiu, una feina d’equip i no pas un “Eureka!” individual, com en els temps d’Alexander Fleming.

(3) Siguem responsables! He llegit algun comentari que deia “si ho ha provat amb 600 persones i hi ha una satisfacció generalitzada sí que es pot plantejar que realment funciona en algun grau”. ¿Des de quan algú pot provar una substància en humans sense cap mena de control sanitari o alimentari per part de l’administració competent… i, a sobre, cobrar per fer-ho? I, si no hi ha assajos controlats per mesurar-ne l’efectivitat, mai podem dir que “funciona” basant-nos en “una satisfacció generalitzada”.

(4) A falta de ciència, noms populars. Per dotar “l’elixir” de la validesa que, sense assajos clínics, no té, els promotors de la cosa la revesteixen d’un seguit de noms de persones conegudes. És significativa l’associació buscada amb el prestigi de Punset (també deixen caure el nom de Ferran Adrià) o la llista de personalitats que se’l prenen, entre les quals les dones de l’expresident Maragall i del president Mas, o (com cita el reportatge) “una exconsellera de la Generalitat que ha provat l’elixir” i “indica que el producte ‘ha de funcionar per força perquè prové d’un organisme en fecundació, i això té una qualitat alimentària extraordinària’ [sic].” Els arguments de l’exconsellera són per arrencar a córrer… almenys espero que no fos consellera de sanitat.

(5) L’embolcall també compta. Ja ho dèiem dies enrere quan parlàvem del placebo i dels medicaments. En aquest cas, l’extracte d’ou fecundat s’empaqueta dins d’una xeringa unidosi amb l’èmbol de color blau… Si s’administra per via oral, per què s’empra una xeringa? Perquè es busca associar, encara més, el producte a unes suposades qualitats medicinals.

(6) Siguem crítics! Hi ha coses que no es poden publicar com si fossin certes si no se’n té una prova concloent, i més si afecten la salut i el benestar de les persones i poden incórrer en l’engany: el que acabarem fent, en comptes d’informació, és un publireportatge gratuït d’un producte que ha passat pels mateixos controls que les polseres Power-Balance. Dos dies més tard, l’ARA va publicar una mena de retracció (curiosament de to més neutre i informatiu que el reportatge inicial): “Els científics qüestionen l’eficàcia de l’elixir d’ou”. En aquesta peça, diversos experts posaven en dubte el producte de Cunill (un cop passa per l’estómac, les proteïnes i altres molècules de l’extracte són digerides de la mateixa manera com ho són les d’un bistec i perden la seva activitat), demanaven evidències experimentals sobre els seus efectes o en negaven tota validesa. Tot i així, en l’altra meitat de la pàgina, des del diari es mantenien encara escletxes obertes (“Els clients de Cunill creuen que els funciona”) i es continuava abonant la tesi del veterinari Joan Cunill amb frases com ara “el pare científic [sic] de l’elixir d’ou va assegurar ahir que dos metges de la Clínica Teknon i de la Dexeus es van presentar a la seva clínica veterinària per parlar del seu producte”. Un cop més, Cunill buscant l’associació amb centres mèdics de prestigi per tal de revestir el seu producte de la validesa científica que no té. ¿No hauria estat millor ser crítics i no donar crèdit (i per tant no parlar) d’una cosa de la qual no se’n tenen proves? O, si més no, limitar-se destapar l’engany de Cunill a tota una sèrie de clients adinerats i coneguts? Sinó, correm el risc de caure en el sensacionalisme de titulars cridaners i de ficar-nos en un bon embolic.

Malaltia, remei, placebo i dubtes (i II)

divendres, 8/04/2011

En l’article anterior esmentàvem alguns dels maldecaps de la indústria farmacèutica relacionats amb l’efecte placebo: ¿com pot ser que píndoles que no contenen un principi actiu siguin gairebé tan efectives com alguns fàrmacs en estudi? O bé, medicaments aprovats fa anys (com el Prozac) ja no mostren la mateixa efectivitat en estudis de control que la que tenien abans? Però, ¿en sabem les causes? ¿Comencem a albirar per què alguns placebos produeixen efectes similars als dels medicaments en estudi?

Tot i que, fins fa poc, l’efecte placebo era considerat encara un fenomen exclusivament psicològic i, fins i tot, una mica esotèric, diversos grups de recerca fa anys que investiguen els mecanismes pels quals es dóna i han començat a descobrir alguns dels processos fisiològics de l’organisme que hi intervenen; molts són d’origen neurològic i tenen a veure amb els efectes de molècules que produeix pel nostre mateix organisme com ara les endorfines i altres opioides endògens.

Els opioides endògens
Les endorfines i altres molècules relacionades, com ara les encefalines i les dinorfines, són pèptids opiacis produïts de manera endògena per l’organisme; en concret, per la glàndula pituïtària i per l’hipotàlem del nostre cervell. Són secretades quan practiquem exercici, i també en situacions d’estrès i de dolor, i actuen com a neurotransmissors que s’uneixen als receptors opioides del sistema nerviós. Per això, tenen efectes analgèsics i produeixen una sensació de benestar semblant a la de la morfina; d’aquí el nom “endorfina” que recull aquesta noció de “morfina endògena”.

La relació de l’efecte placebo amb els opioides endògens es va posar de manifest, per primer cop, amb l’observació que la naloxona (un fàrmac que bloqueja l’acció dels opioides) també suprimia els efectes analgèsics del placebo. Aquesta observació va permetre determinar que l’efecte placebo tenia un origen neurològic i va obrir les portes a la recerca en aquest camp. Des de llavors, processos en els quals participen altres neurotransmissors, que tenen accions supressores del dolor i que controlen altres funcions com la respiració i el ritme cardíac, han estat relacionats amb els efectes beneficiosos associats al placebo.

Els científics han vist que l’efecte placebo està relacionat també amb els mecanismes pels quals el nostre cervell anticipa tant el dolor com la disminució del dolor. D’alguna manera, el sol fet d’administrar un fàrmac (que sabem que ens reduirà el dolor) desencadena una sèrie de mecanismes en els quals hi intervenen els opioides endògens i altres neurotransmissors que s’avancen als efectes del fàrmac i poden contribuir a la seva acció i potenciar-la.

Potser aquí hi ha algunes de les claus per entendre per què els psicofàrmacs (com ara els antidepressius), que tenen com a diana la química del cervell, són aquells medicaments que pitjor s’han comportat en estudis comparatius amb placebos. Els trastorns que es tracten amb aquests medicaments són complexos i de tipologia variada i, pel fet que afecten funcions cerebrals superiors, potser són especialment susceptibles als efectes del placebo.

La relació metge-pacient
En aquesta línia, un dels elements que s’ha vist que contribueixen de manera beneficiosa al procés de curació del malalt, i que actuen per vies similars a les del placebo, té a veure amb el component social de la medicina i amb el tracte del metge cap al malalt: que aquest darrer se senti escoltat, ben atès i acompanyat.

Els efectes beneficiosos del “ritual terapèutic” han estat analitzats per Ted Kaptchuk de la Harvard Medical School. En l’estudi de Kaptchuk hi van intervenir tres grups de malalts amb la síndrome de l’intestí irritable, un transtorn funcional de l’intestí caracteritzat per dolor abdominal crònic. Al primer grup de pacients simplement se’ls va posar en llista d’espera per al “tractament”, al segon grup se’ls va administrar un placebo (però ho va fer un metge que no s’entretenia gaire a parlar-hi) i els del tercer grup van rebre el mateix placebo que els del segon, però administrat per un metge que s’interessava per la seva salut, els feia preguntes i els mostrava confiança que millorarien. ¿Endevineu quin dels tres grups va experimentar una millora més gran? Els del tercer. I l’efecte, en contra del que es creia pel fet que es tractés d’un placebo, va durar setmanes. Però fins i tot en els del primer grup, la perspectiva de participar en l’estudi ja produïa efectes beneficiosos (relacionats amb els mecanismes d’anticipació del cervell).

Això no vol dir, en cap cas, que l’efecte placebo pugui substituir en eficàcia el medicament dissenyat específicament per tractar un determinat transtorn, però posa de manifest el benefici que, ben emprat, pot tenir en combinació amb la teràpia específica de la malaltia. També és un exemple de com el coneixement dels mecanismes fisiològics implicats en l’efecte placebo ens pot ajudar a dissenyar tractaments combinats més eficaços.

De fet, l’ús de l’efecte placebo no és del tot estrany en la pràctica mèdica. En enquestes realitzades als Estats Units, per exemple, gairebé la meitat dels metges preguntats han reconegut haver receptat medicaments en dosis molt baixes per tal de generar un efecte placebo en el pacient.

Alguns d’aquests mecanismes, en els quals intervé la suggestió del pacient, també són emprats per la indústria farmacèutica per “complementar” els efectes dels fàrmacs. Tant el color, la forma com altres característiques externes de les pastilles poden jugar-hi un paper secundari però que la indústria té en compte. Per això, molts antidepressius són de color groc (com el sol), els ansiolítics i tranquil·litzants de colors suaus com ara el verd clar o el blau cel (i mai vermells) i els antiàcids blancs. També se sap que un placebo pres quatre cops al dia és més efectiu que no pas dos, i encara ho és més un que porta imprès el nom del medicament de debò.

Malaltia, remei, placebo i dubtes (I)

dijous, 3/03/2011

“Les farmaceeeeeeèutiques!”
Lexapro pills.jpegLa indústria farmacèutica, el conglomerat de gegants del sector dels fàrmacs –caricaturitzats pel crit de guerra de l’alter ego “polonès” de la metgesa, teòloga i monja Teresa Forcades–, es mou, sovint, amb criteris purament economicistes. Imagineu-vos un d’aquests gegants, que fa uns quants anys que no ha introduït cap fàrmac nou al mercat i que, probablement, deixarà d’ingressar una bona picossada de diners, perquè les patents sobre alguns dels fàrmacs estrella de la casa caducaran aviat. Com a conseqüència, el valor de les accions de la farmacèutica a la borsa perd pistonada davant dels competidors. Imagineu-vos, també, que la farmacèutica en qüestió té un nou fàrmac en la línia de sortida (en fase d’estudis clínics) i que, a més, aquesta droga prometedora és una d’aquestes “píndoles de la felicitat” –un antidepressiu– que tan bé es venen en el mercat nord-americà. El fàrmac ha donat resultats positius en les proves prèvies, té pocs efectes secundaris, però quan arriba l’hora de la veritat, les coses ja no són com semblen: alguns dels voluntaris que prenen la droga noten l’efecte antidepressiu, però també el noten altres voluntaris als quals se’ls ha administrat un placebo. I aquí les coses comencen a trontollar: si en els assajos següents el fàrmac és poc més efectiu que el placebo, haurà de ser descartat.

El placebo
‘Placebo’ és un mot pres del llatí placēbo (complauré); en català, el terme s’usava ja al segle XVI per designar una “cosa feta per complaure algú”. En la medicina moderna, un placebo no és res més que una píndola preparada amb les mateixes característiques externes, amb la mateixa aparença, que el medicament real; però que, en canvi, no conté el principi actiu del medicament que s’estudia. El placebo és, doncs, una substància que no té efectes terapèutics: un producte inert, com ara el sucre de la llet (la lactosa) que s’utilitza, de manera comuna, d’excipient en la fabricació de comprimits. En els assajos en fase clínica de medicaments nous —abans que aquests siguin aprovats—, el placebo s’empra per tal de diferenciar els efectes reals del medicament que s’assaja dels efectes produïts per la suggestió del pacient que se sotmet al tractament: quant de més efectiva és la droga en estudi en comparació amb el placebo.

L’efecte placebo
De fa temps sabem que els placebos produeixen un efecte psicoterapèutic en els malalts, en els quals el simple fet de sotmetre’s a un tractament, o de prendre una píndola, pot tenir efectes beneficiosos i, fins i tot, curatius. Durant anys, l’efecte placebo ha estat utilitzat per la indústria farmacèutica, i per les agències públiques que regulen l’aprovació de nous fàrmacs, com a criteri per mesurar l’efectivitat i la seguretat d’una nova substància: en aquesta mena d’assajos aleatoris, a un grup de pacients voluntaris se’ls administra el nou medicament, mentre que a l’altre grup (el grup “control”) se’ls dóna un placebo. En alguns casos, la salut dels pacients dels dos grups millorarà, empitjorarà o es mantindrà estable, per causa de diversos factors, entre els quals, els efectes del medicament i de la suggestió produïda pel placebo. L’empresa farmacèutica vol demostrar que el medicament, que li ha costat tants esforços de recerca i econòmics, és eficaç i pot arribar fins a la meta del mercat; per tant, són considerats rareses estadístiques aquells casos en què la salut d’un pacient del grup control (que ha pres el placebo) millora de manera substancial. Però sí l’efecte beneficiós es produeix de manera generalitzada en el grup de malalts als quals se’ls ha administrat la píndola de sucre, l’aprovació del medicament es pot veure afectada.

Paracetamol acetaminophen 500 mg pills.jpegEn els darrers anys, el nombre de fàrmacs que no han superat l’escrutini de la comparació amb el placebo ha anat augmentant (fins a un 20% en alguns casos). Tot i el nivell rècord d’inversió en investigació de noves drogues, la Food and Drug Administration (FDA), l’agència dels Estats Units que vetlla per la seguretat dels aliments i dels fàrmacs, ha aprovat darrerament ben pocs fàrmacs nous (tan pocs com a començaments dels vuitanta), i molts dels que no passen el tall de l’FDA és perquè no són massa més efectius que un simple placebo. Des d’un tractament per a la malaltia de Crohn fins a una aplicació de teràpia gènica per al Parkinson, o nou fàrmac per a l’esquizofrènia, han embarrancat en la prova del cotó del placebo i han hagut de ser eliminats de l’assaig clínic. Fins i tot, l’efectivitat de fàrmacs que són en el mercat des de fa dècades (com ara el Prozac), mesurada en assajos de control rutinaris, no és tan sòlida com semblava. Què passa, doncs? Els medicaments han perdut efectivitat o és que les conseqüències beneficioses de l’efecte placebo han augmentat?

Per respondre aquestes i altres preguntes, que neguitegen la indústria farmacèutica, diversos grups de recerca d’arreu del món investiguen els mecanismes biològics pels quals té lloc l’efecte placebo i l’aplicació terapèutica que pot tenir un coneixement acurat, amb tots els ets i uts, d’aquests mecanismes interns de l’organisme, de la suggestió associada al placebo i dels seus efectes beneficiosos en la salut humana. Però això són figues d’un altre paner o, més aviat, d’un segon post sobre aquesta qüestió tan apassionant.