Capità entropia – introducció

dimarts , 22/04/2014

En Shane està trist. No vol ser allà, dempeus. Tal i com faria un velociraptor amb la seva presa, vol arrancar-se la pell a tires, esquinçar la seva roba i penetrar amb les urpes fins al seu teixit muscular. No vol plorar, no és cosa d’homes, però alhora desitja plorar sang, com farien les dones romanes aquelles, les planyideres, en un enterrament, tot esgarrapant-se la cara.

El mestre de cerimònies els mana alçar-se. Ho fan tots de cop, com si fossin un de sol.

El pare plora. La mare plora. Els amics ploren. La “xurri” plora. I en Shane està a punt… quan un fet el distreu. La noia del davant es toca el seu cul perfectament simètric, pujant-se els pantalons.

Indecent.

I després encara es posa bé les calces, pinçant-les a través del pantaló, amb l’elegància d’un aristòcrata prenent el te – amb el dit petit cap enfora – i estirant com si fos un arc llarg. Tot, màgicament, sense deixar de plorar. “Quina perversió”, pensa en Shane.

Ja no està a punt de plorar. La indignació s’ha apoderat d’ell: “Quina bellesa! Quina contradicció! En un enterrament?! Quin… quin atreviment!”.

Un impuls li brolla del pit, comença a convulsionar-se, fent veure que tos. Però els plors, la ràbia, la impotència, la sensualitat, la contradicció… – la sorpresa! – el vencen, no pot més i un riure descontrolat se li escapa.

El mestre de cerimònies el mira, el nen de la tercera fila, el pare que plora, la mare, els amics… passa a ser ell el centre de la cerimònia, sense voler-ho i per sorpresa de tots.

El riure es talla de cop. Els comentaris emergeixen per tota la sala. “Quin atac d’histèria!” “Quin caradura!

En Shane surt corrents entre les files, movent les mans com aspes excusant-se: “Ho sento!, ho sento!”

Se’n va corrents a classe, d’una assignatura d’aquelles que t’hi matricules només perquè pel nom sembla interessantíssima: Introducció a la informació quàntica ( amb alerta als més desinformats).

A classe, el rabassut professor amb les ulleres de Harry Potter ja havia començat a repartir el treball d’avaluació continuada – avaluació que representava el valuosíssim 10% de la nota final.

- Abans que diguis res, tu, l’impuntual, asseu-te ràpid al teu a la velocitat de la llum i així em podré creure que no fas tard en el teu temps propi.

A veure, Joan Mestres, la teva exposició serà sobre la diagonalització de matrius densitat d’estats impurs.

- Però… professor Ernest, això és impossible.

- Ah, bé, sí, demostra-ho. Tu o qualsevol dels xinos-observables que tinguis lliures, però exposa-ho.

I tu, Shane, a l’exposició ens explicaràs l’entropia de Shannon. No és la interpretació quàntica de la informació, així que res de metàfores amb xinos tancats en caixetes actuant com a observables, d’acord?

- Sí, senyor.

I aquest va ser el primer pas cap a la il·luminació de Shane, més conegut entre nosaltres com a capità entropia.

BacteriSS (iII)

dimecres, 6/02/2013

Després de sortir de l’hospital em vaig obsessionar amb els bacteris. Vaig llegir-ne pàgines i pàgines, articles i més articles de la Viquipèdia, escrits d’altres blogaires (com el biòleg del Centpeus, que és prou bo explicant coses senzilles com els bacteris que jo hagués pogut explicar molt millor si hagués volgut i m’haguessin semblat d’interès), vídeos a Youtube i imatges horroroses sobre les malalties que provoquen a Google. Vaig aprendre que la penicil·lina és molt efectiva en combatre infeccions d’origen bacterià perquè ataca la seva paret cel·lular (constituïda de determinats lípids que no tenen les nostres cèl·lules), que qualsevol superfície està plena d’aquests microorganismes emprenyadors, que fins i tot són a dins del teu cos okupant l’intestí.

Imagineu-vos el fàstic que em produïa tot això… quilograms de bacteris per tot el meu cos, que multipliquen per 10 a les meves cèl·lules . De fet, per sort, la penicil·lina que m’havien injectat a l’hospital ja havia matat gran part dels malparits que gosaven robar-me la meva vida i energia. Així que sense perdre temps, vaig començar a prendre antibiòtics sense límit per tal de mantenir-los controlats dins del meu cos, i aniquilar la poca resistència que quedava.

Happy_face_ball.jpg

 

Però, clar, un detall no em va passar per alt: ingerint quantitats desorbitades d’antibiòtics aconseguia mantenir-me interiorment net, sense bacteris. Però què passava als llocs que constantment estaven sota l’amenaça bacteriana i sense el control directe de les defenses, com la meva pell? Allí seguien. Em mirava la mà i gairebé podia veure-les: milers, milions de caretes somrients ingerint la pell morta de la meva part més externa, la capa còrnia. Així que anava tot el dia a dutxar-me, amb detergents extremadament agressius, per evitar la colonització de la meva pell. Somreia a la dutxa, veient els milers (milions!) de Staphylococcus epidermidis morts i arrossegats per l’aigua purificadora.

“I ja està? I perquè t’has estat tot el dia dutxant no has pogut escriure una miserable entrada al blog?”, us preguntareu. No, és la meva resposta. Sembla ser que havia menyspreat aquests minúsculs diables.

Perquè tots aquests quilos de cèl·lules procariotes a part de buscar un forat en el sistema immunitari i reproduir-se a límits insostenibles, també contribuïen a la meva persona. A veure, no fumem, no és que siguin bons o dolents aquests bacteris, però diguem que cohabitem de forma pacífica, en general. I a més a més alguns són capaços de processar certes fibres alimentàries que nosaltres no podem, fins i tot s’ha comprovat que la flora bacteriana pot influir en l’humor d’una persona. S’ha acabat el preguntar, masclistes desconsiderats, sobre l’etapa menstrual de les persones; simplement pregunteu a qui estigui de mala lluna si la seva flora intestinal està malhumorada.

I no només això, els bacteris també ocupen de forma desigual el nostre escut exterior que és la pell i en general contribueixen a la seva acidificació, evitant la proliferació de fongs, entre ells la de Candida Albicans, coneguda internacionalment per la picor que produeix a les mucoses (entre elles a l’entrecuix femení, sí, al cony).

Diarrea descontrolada (que feia bastant real l’acudit aquell que diu que el més ràpid del món, no és la llum si no això, la diarrea), erupcions per tota la pell, picor, malestar general…

Vaig haver de tornar a la consulta del metge i baixar-me els pantalons, literalment, davant del paquiderm-infermer (sospir, l’havia trobat a faltar), i em van practicar… bé, em van examinar i esbroncar:

-          Ja et vaig dir que vigilessis el que menjaves.

Trompetejà l’elefant de blanc, que al no estar vestit de porno-infermer es veia que era un infermer de veritat (i sort que no hi anava pas així perquè m’hagués arrencat els ulls).

I un altre cop ingressat, menjant arròs blanc de la seva sòlida mà, sota la suau llum d’una tarda de tardor, mentre em posava pomada antimicòtica amb l’altre. Així vaig passar els dies, omplint-me per dins i per fora de bacteris i més bacteris, recuperant la normalitat.

I per això us escric aquesta carta, per donar-vos explicacions. Heu estat un públic fidel (bé, només alguns; els altres, no tant), i us mereixeu el millor (només els primers).

I així com jo us perdono la falta de continuïtat en el vostre seguiment, espero que em perdoneu el meu crític estat que m’ha impedit acompanyar-vos i amenitzar-vos els vostres rutinaris dies.

Salutacions cordials,

L’Autor

Operating_room._Clinch_Valley_Clinic_Hospital,_Richlands,_Tazewell_County,_Virginia._-_NARA_-_541101.jpg

BacteriSS (I)

dilluns, 26/11/2012

Benvolguts admiradors/es, amics, família i fans en general,

Abans de res m’agradaria demanar-vos perdó per aquesta aturada injustificada del blog. Sé que us pot semblar imperdonable. Sóc conscient de tot el que un públic tan fervorós haureu patit durant aquests mesos sense cap entrada nova al blog. I sé que com a mínim hauria d’haver deixat una nota de comiat o de reveure, com fa la gent com Déu mana, que hauria d’haver-vos avisat que la meva creativitat es trobava parada, en pausa, en estat lisogènic a l’espera d’un millor moment per explotar.

Però he tingut els meus motius: He estat molt malalt. Segurament més que qualsevol de vosaltres, pobre de mi. Però, gràcies a la meva lluita constant, he aconseguit sobreviure.

Tot va començar un dia en què em disposava a prendre el meu cafè de primera hora, encara amb bata. A l’empassar vaig notar molèsties a la gola. Tenia angines. Així que vaig demanar al meu pare que em fes el que sempre li havia fet a ell l’avi: prémer implacablement un dels canells amb el polze fins que el dolor a la mà és tan fort que se t’oblida el mal al coll. Ho va fer. Vaig cridar. I vaig seguir fent vida normal. Error.

Emmental_de_Savoie.jpgAl cap de quatre dies, incapaç d’empassar-me ni un glop de llet tèbia i amb el meu cos més calent que de costum (fregant els 40ºC, i amb algunes proteïnes ja desnaturalitzant-se), vaig anar al metge (dels quals sempre he desconfiat perquè no són científics com jo), que em va diagnosticar una amigdalitis bacteriana, és a dir, angines. El que ja sabíem tots, de fet ja sabia que es tractava d’hordes de l’Streptococcus pyogenes, però bé, jo estava malalt i no vaig replicar. Després de l’exploració, em va comentar que aquesta amigdalitis era molt greu, que com era que no hi havia anat abans… i va seguir amb una comparació de la meva amigdalitis amb la de no sé quin paquiderm. Finalment, quan va deixar la xerrera de banda, va cridar a l’infermer (que per les seves dimensions s’hagués pogut intercanviar per un paquiderm cobert amb una bata blanca 15-XL i ningú ho hagués notat) i em va manar que em tragués els pantalons i em tombés damunt de la llitera.

I al cap d’uns instants va entrar l’infermer-paquiderm amb una xeringa immensa, que em va semblar que mesurava un metre (evidentment no, i l’augment no podia ser tampoc un efecte relativista ja que la seva velocitat era d’uns metres per segon, i se m’estava aproximant). I la cara se’m va deformar de terror quan vaig veure que l’elefant esbossava un somriure a sota de la seva nàpia-trompa.

-          Aquí tens la penicil·lina un milió dos-cents que has demanat, “jefe”.

Em vaig intentar resistir, però estava distret recordant el despistat del Pasteur (d’acoooord, potser també van influir-hi el metge que em subjectava les cames i la pota d’elefant que tenia al cap immobilitzant-me). Em van baixar els calçotets. Intentava voltar-me (“No et moguis que serà pitjor, que si tibes la musculatura del gluti et farà més mal”), insultant-los a ells i les seves respectives famílies, remuntant-me ben bé quatre o cinc generacions. I la punta em va penetrar, eriçant-me els pèls del cul i del lumbar. Sí, va fer molt mal. I sí, vaig plorar, i no me n’avergonyeixo (ja m’hagués agradat veure-us a vosaltres, valents) perquè el doctor va dir que ho havia fet molt bé, que havia aguantat com un campió.

He d’admetre que després d’això i passar la nit en observació em vaig començar a sentir millor. Em van receptar un altre antibiòtic i un calmant i vaig marxar a casa. Abans, però, no vaig poder resistir la temptació de demanar-li a l’elefant-infermer que em fes una foto de record  a les meves pobres amígdales (que dels túnels excavats i ingerits pel refotut estreptococ semblaven de formatge Gruyère, bé, Emmental). Error. I mentre em cridava, fent adéu amb la seva mà gegantina (i tot el greix del seu cos oscil·lant harmònicament) i dient-me que vigilés el que mengés, vaig marxar feliç cap a casa.

Però el malson dels paquiderms i les infeccions només havia començat.

CircusProcessionElephants1888.jpg

Propera parada: Apocalipsi – 21 de juny (Exàmens apocalíptics – i III)

dimecres, 20/06/2012

Cloc.

Cloc.

Cloc

L’Arnau observava, ja amb rencor, la caiguda de les gotes 15.559, 15.560  i 15.561. Seguia a la presó.

L’Arnau, el profeta i estudiant, havia concluit que el món acabaria el 21 de juny. Per tal de democratitzar aquesta important informació, va decidir anunciar-ho per tots els mitjans possibles, però sobretot a un programa d’aquests de telescombraria. I va resultar el que més èxit va tenir. Es va fer famós amb les seves declaracions ja que el reputat programa de zapping Hi ha més preguntes? el treia cada dos minuts dient allò de: “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie”. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, les veïnes ho divulgaven a l’escala, els indignats ho proclamaven amb altaveus a les places.

El caos s’estenia.

I el govern va  intervenir, modificant la llei: es consideraria apologia del terrorisme divulgar que el món acabaria el 21 de juny, penable amb 11 anys de presó, primer. Pena que es va incrementar, paulatinament a 13, 17 i 19 anys (de moment). L’Arnau, alarmat, es va preguntar quin seria el límit… perquè si augmentaven la pena fent salts entre nombres primers aleshores mai s’acabaria, ja que n’hi havia d’infinits, de nombres primers. S’arribaria a penes infinites!  No podia aclucar els ulls tot imaginant-se una sentència de cadena perpètua només per estendre La Veritat.

Però finalment, informant-se a partir de la font d’informació més fidedigna, es va adonar que les penes no saltaven només entre primers, sinó que s’incrementaven saltant entre “parelles” de primers, el que els seus amics matemàtics (“Per fer-ho més difícil”, va pensar) anomenaven nombres primers quasi-consecutius. Va destapar una ampolla de xampany quan el ministre d’interior va anunciar que: “degut a l’escalada de violència urbana ens veiem obligats a realitzar una sèrie de canvis en la llei vigent [...], entre els que es compten l’augment de penes màximes per apologia del terrorisme de 19 a 29 anys [...]”. Allò era un primer pas, va pensar l’Arnau, mentre anava buidant una copa rere una altra a Sant Hilari. És clar, de nombres primers n’hi havia infinits com ja havia demostrat un paio grec barbut (com no) anomenat Euclides.Pantocràtor_de_Taüll.jpg

Però era molt diferent per a les “parelles” de nombres primers. Al principi n’apareixien moltes (3 i 5, 5 i 7, 11 i 13, 17 i 19…), però a mesura que s’avançava i s’havia perdut ja l’esperança del triomf de l’amor entre primers, sorgia una nova parella d’entre els vulgars nombres composts. Fins el moment, la parella més gran trobada havia estat la de 3756801695685·2^(666669) +/- 1.

I com que l’Arnau Vilanova era un “friki” de moltes coses diferents, ja sabia que els matemàtics no sabien si aquest amor entre primers era infinit o no, si hi havia infinites parelles de primers estimant-se o bé si arribava un moment en què s’acabaven. I recordant la seva formació cristiana, va desitjar que el seu Déu totpoderós i “castigador”  fes que aquestes “parelles” de nombres primers fossin finites, posant un límit gran, però finit a la condemna que cauria als rebels que lluitessin per divulgar la paraula de l’apocalipsi.

Davant de l’atac a les llibertats individuals que suposaven aquests increments de penes, els sindicats s’hi van oposar, convocant una vaga general per aquell dia. Així que l’apocalipsi va coincidir, de “casualitat”, amb una vaga general.

L’Arnau ja havia estat a l’anterior vaga, només faltaria. Centenars de milers de persones (uns milers segons la Guàrdia Urbana, un grapat segons la policia nacional) congregades en un mateix lloc. I emprenyades.  Seria el lloc ideal per divulgar la paraula de l’apocalipsi. Es va decebre quan els dels sindicats el van fer fora a patades de Passeig de Gràcia, així que va decidir anar amb els “radicals” de Plaça Catalunya, que estaven destruint la societat cremant contàiners. El lema, però, no va triomfar (“ Que no ens menteixin, l’apocalipsi arribarà, i que pateixin!”) i només va aconseguir un book  de fotografies sencer publicat a Internet a la web de violència urbana.

La seva mare, que recentment havia fet un curset sobre el món 2.0, es va escandalitzar en veure’l, i desentenent-se del seu parentiu va identificar-lo (“El meu fill cremant un pobre container! Ja no és el meu fill!”). Així que el van detenir i li van aplicar presó preventiva fins que el Banc Central Europeu hagués marxat de la ciutat, un mes i una setmana més tard.banksy-diorama.jpg

Però el 21 de juny no volia cometre els mateixos errors del passat. Era la fi del món: degut a l’expansió accelerada de l’univers, l’espai-temps es trencaria. El 21 de juny. Ho sabia. Ho creia. Ho sentia. I va anar a la manifestació, però armat només amb una motxilla (únicament una motxilla).  Això sí, plena a vessar de 87.800 KJ de gasolina (uns 2 litres). I dos encenedors (“Mai no sap un te’n pot fallar un”). I així, despullat, envoltat d’una àuria de perfum benzimàtic, es va presentar a la manifestació i entre aplaudiments va cremar l’Starbucks. I just quan es diposava a fer el mateix amb el Corte Inglés, va notar una estrebada a la motxilla.

I d’entre la fumarola dels gasos lacrimògens ( amb els ulls plorosos, la boca picant i l’anus irritat) i d’entre les canonades de les pilotes de goma, les porres i escuts va sorgir un agent de seguretat, que el va placar, llençar-lo contra el terra (moment en què ja va perdre el coneixement) i colpejar-lo per tot el cos.

Cloc.

15.562

I allà estava ara. No s’havia acabat el món. I ja feia més d’una hora que era dia 22 de juny.

Cloc.

15.563

S’havia equivocat.

Cloc.

Va deixar de comptar. Va començar a calcular el diàmetre del seu coll : “2 per pi, aproximadament…”. I l’error de l’escarceller de no treure-li els cordons li va permetre acabar amb la seva vida, pensant en tota l’herència que no deixava a la humanitat. Tot i que finalment sabria què passa quan un es mor, si hi ha túnel amb llum al final o no, tot i que no podria saber si seria per la falta d’oxigen al cervell o no. En un últim moment d’arrepentiment es va adonar: moriria sense saber el final de la Cançò de Gel i Foc de Geoge R. R. Martin! Es va contorsionar, però ja era massa tard:  s’ofegava sota la llum intermitent d’un fluorescent desgastat.

Exàmens apocalíptics (II)

divendres, 1/06/2012

Cloc. Cloc. Cloc

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-quatre.

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-cinc.

Cloc. L’Arnau portava allà tancat uns deu mil set-cents vuitanta-sis segons. Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-set segons: dues hores, cinquanta-nou minuts i quaranta-set segons. Tot just en entrar a la cel·la – Cloc – i adonar-se que no hi havia cap rellotge, es va marejar. No podria saber quant de temps Cloc – estava detingut! I si el detenien – il·legalment – més de 72 hores? Com podria saber quan havia de demanar l’habeas corpus? Cloc.

apocalipsisi (1).jpg

Ja us n’haureu adonat: l’Arnau era un noi molt ben informat de tot. “L’aixeta goteja de manera regular!” – Cloc –, va exclamar interiorment entre les pampallugues que feia el fluorescent, amb la carcassa plena de cremades d’encenedor, que s’acabava d’encendre just a sobre del seu cap. Així que es va treure les seves vambes foradades, i se les va descordar fins que els cordons tenien un pam de llargada, uns 25 cm. Sí, també us n’heu adonat: l’Arnau era un manasses (literalment). Va comprovar que el període d’oscil·lació de les vambes era lleugerament menor que el ritme de degoteig de l’aixeta. Un cop sabut això… ja només faltava calcular: “ El període d’un pèndol simple, per a oscil·lacions petites… sí, l’arrel quadrada de la llargada entre l’acceleració de la gravetat. O  sigui que 0,25 entre g, que considerarem 10, és u sobre 40. L’arrel de 40 està entre 6 i 7… considerarem 6,5. I dues vegades pi, que ho aproximo a 6 (em sap greu amics matemàtics), entre aquest número dóna un nombre lleugerament inferior a 1. Comptant que l’aixeta goteja una miqueta més a poc a poc que el que oscil·len les meves vambes… Eureka! Sí, serà una bona aproximació considerar que entre gota i gota passa un segon”.

Sí amics meus, l’Arnau era una mica “friki”- abans que els defensors de la llengua saltin: l’Arnau era una mica estrafolari, rar, extravagant, desconcertant, inusitat… -. No era la primera vegada que el detenien, al nostre benvolgut informat, manasses i freak amic, ja ho havien fet per fer de profeta de l’apocalipsi vàries vegades. I tot per culpa de l’estrés de l’època dels exàmens. Fins i tot se’l va acusar d’haver estat ell el que va fer que l’LHC patís un sobreescalfament que va obligar a suspendre els experiments. Un sobreescalfament que a nosaltres ens deixaria glaçats: els superconductors que creen els camps magnètics estan a uns -269ºC, a només quatre graus per sobre del zero absolut! Però l’Arnau, per sort de tots, es va salvar. Al final els mitjans van inculpar un pobre ocellet que passava per allí amb un tros de pa. Però va ser l’Arnau intentant-nos salvar d’una fi del món segura, a mans d’un terrorífic forat negre creat en aquestes instal·lacions que tot ho havia d’acabar absorbint.

apocalipsisi.jpg

Així que, cansat que sempre els “científics” trobessin contraarguments per tot el que els profetes de la veritat predicaven, va decidir curar-se en salut: el seu propi apocalipsi no tindria cap error científic, seria l’antítesi de l’anomenada ciència empírico-analítica. No seguiria el mètode “potètic-deductiu aquell”, però sobretot, la teoria en què es basaria no seria comprovable. Espera, això nou, el que és nou no ho és, oi? I el nostre benvolgut manasses, freak i manasses Arnau Vilanova va crear la seva pròpia teoria apocalíptica: prenent un parell de dies del calendari maia, uns grams dels coneixements de Fernando Arrabal i quatre fórmules de la teoria quàntica de les flors de Bach. I la seva terrorífica conclusió va ser que el món acabaria el 21 de juny.

Correu minyons, que la data s’apropa.

Exàmens apocalíptics (I, per variar)

diumenge, 5/02/2012

Abans d’anar a dormir, l’Arnau Vilanova agafa el bolígraf rosa de la seva companya de pis – els negres i els blaus són massa importants com per a malgastar-los en aquestes “xuminades”- i traça una ratlla vertical a la paret, al costat del capçal del seu llit. Són ja 32 dies de patiment. Els compta i els recompta, enyorant la seva feliç vida passada. Sospira “Ah!” mentre  recorda els dies sencers mig esborrats sota els efectes de l’alcohol, la cafeïna i els porros. “Ah!”, hi torna. “Quines campanes!, quines festes!, quines nits!, quina festa de l’Autònoma!”. Però la torturadora societat no li va deixar seguir aquest ritme (per sort dels seus pulmons, fetge i cervell, entre d’altres): van arribar els exàmens.

sol i olivesAl començar els exàmens van plantar davant de la biblioteca un arbre, una olivera. L’Arnau observa en una altra de les seves pauses les branques seques de l’arbre mort. L’any passat ja va passar el mateix. La van regar més del que calia i va morir sota tones i tones d’aigua.

La mort. Quin gran tema. Mentre llegeix els seus apunts de Mecànica Quàntica reflexiona sobre la “rata” d’Schrödinger i la “superpetició” d’estats. El gat estava viu i mort. Com podia ser? La veritat és que l’Arnau no duu gaire bé aquesta assignatura. Porta ja 2 dies “estudiant-la”, més de 15 hores al dia, comptant les pauses i els eterns cafès i cigarretes. 15 hores llegint i rellegint i repetint els exercicis de classe. Però res li entra. El cap se li’n va entre els sinus laterals de la noia del davant a l’esquerra i el mínim no derivable del tòrax de la noia de la dreta. I quan no, es troba observant, amb cara de fàstic, les explosions hormonals que presenta la cara del noi d’enfront… Per on anava? Ah, sí!  El que volia dir era allò de superposició d’estats quàntics del gat d’Schrödinger: viu i mort.  Ell se sent així. Viu i mort. Alhora. Si l’Arnau hagués estat atent a classe s’hauria adonat que el professor explicava que allò del gat era un experiment mental per a demostrar que no tenia “sentit” la interpretació de Copenhaguen de la superposició en estats macroscòpics. Però aquest no és el tema. El tema és que al senyor Vilanova ja no li importen les notes, aprovar o suspendre. Ni tan sols les noies que l’envolten (“Però que tremendes que estan!”). No. Només li importa aguantar. Aguantar un dia més. I un altre i un altre fins que arribi l’últim dia d’exàmens. I cremar tota l’amargor acumulada de dies amb regust a cafè de màquina en una única (o no) nit de festa.

Però l’infern no passa. Ja són masses altres dies. I ara encara més després que el dia passat s’aplacés sine die – això ho havia dit el professor, ell no arribava a tant -  un examen per culpa de la precipitació de quatre petits cristalls d’aigua en la seva fase sòlida.Cristalls hexagonals

I un dia, assegut davant de l’ordinador, per saber l’aula del següent examen, tot regirant Internet va trobar-se a la Vikipèdia (per cert, diuen que si fas “click” al primer enllaç que apareix a la definició, acabes arribant ràpidament a la  de Filosofia) una informació que li va alegrar el dia.

Si ni la quantitat de matèria  visible que existeix ni la fosca és suficient [...],  el temps [de l’Univers] s’acabarà en 35.000 milions d’anys.

“Això està bé. Hi ha un final després de tot. Però encara falta un munt…”. Com a bon estudiant (de Física) en temps d’exàmens, el senyoret Vilanova passa més hores al dia inventant-se feines prioritàries i imprescindibles per a la seva vida i la de les generacions futures que estudiant. I ell ja s’ha quedat sense cap excusa després d’haver ordenat els seus apunts, la seva habitació, l’habitació del company de pis, la de la seva mare, el menjador, d’haver rentat el lavabo, el lavabo del bar i d’haver-ho intentat amb els de la Renfe (els de Rodalies, s’entén; però ho ha acabat deixant córrer perquè s’ha adonat que això era condemnar-se a suspendre sí o sí tots els exàmens). I ara se li presenta una altra oportunitat indefugible: el que ha començat sent una cerca atzarosa s’ha convertit en un concurs macabra. L’Arnau ara busca quin serà el final més proper. El final que menys el farà patir, l’apocalipsi humà, mundial o universal que el salvarà del pitjor dels apocalipsis: l’època d’exàmens.

Escarabats amb Power Balance (I)

divendres, 23/12/2011

Si llegiu això és que estic morta.

Tot va començar fa tres mesos, més o menys. Era un diumenge molt càlid i estava pel jardí, com sempre. Vaig notar com un insecte em voltava per l’ull. “Després d’aquest canvi de look estic tan tremebunda que atrec fins i tot les bestioles”, vaig pensar . D’aquell en concret me’n vaig desfer com vaig poder, era més pesat que el que és habitual (que ja és molt dir, oi noies?). Per sort feia una suau brisa marina que se’l va emportar lluny (espero que ben lluny). Així que vaig seguir amb el meu pícnic sota el solet de setembre.

El que no sabia, però, és que el mal ja estava fet. Al refotut escarabat de color vermell, el curculiònid del diable, li havia donat temps de… de… violar-me, de contaminar-me, de pondre un bon parell de centenars d’ous, just a l’ull. Em sentia bruta. Però no hi vaig poder fer res: les larves no van trigar a néixer…

escarabat.JPG

No sentia res. Però al cap d’uns tres dies les larves van començar a sortir de la seva primera llar, uns ouets blancs de pocs mil·límetres. I es van mudar a l’interior del meu cos, començant a excavar galeries, de fins a un metre de llargària, a través meu, arrencant els meus teixits amb unes potents mandíbules negres i digerint-los, per a avançar un altre passet. I seguir amb l’àpat d’un únic plat: les meves entranyes. Jo.

 

No sé si va ser el mateix escarabat o va ser un altre, però amb el temps em van anar visitant més, tots ells a buidar la seva càrrega blanca (eren escarabats femella, malpensats) per sobre meu.  El voltant de l’ull es trobava cada dia més ple d’un líquid verdós, que supurava de les ferides que creixien en nombre dia a dia. Era el que quedava del festí que s’estaven fotent les larves-sense-potes-i-blanques aquelles. I el que és pitjor, això només havia començat: crec que aquests dimonis vermells se sentien atrets per l’olor de totes aquelles ferides fresques. Així que cada cop en van arribar més i amb ganes de quedar-s’hi per sempre. O fins que em mori.

I així és com he arribat fins ara, estic perdent les forces, les larves i la seva merda m’estan taponant el meu sistema circulatori, els meus òrgans…amb prou feines puc respirar, menjar. Si algú em pogués ajudar…

Quan tot és quiet, quan hi ha silenci, els sento per dins meu. Escratx, escratx, fan. Però multiplicat pel milers de larves i amb l’eco de les cavernes que m’han obert, el so s’assembla més al del xup-xup d’una olla al foc. El xup-xup d’una salsa que és la barreja dels meus fluids interiors, la merda de les larves i els teixits morts que s’estan podrint. I s’escolten les queixes dels teixits que no aguanten més i es trenquen, d’algunes parts del que era el meu cos que cauen pel seu propi pes, del podriment de la base.

Ben plena de merda. Es nota per dintre, però també per fora. Sento vergonya cada vegada que algú em mira i arrufa el nas, posant aquella cara. Em miren i em veuen tota calba, desprenent una olor dolça però penetrant que no em deixa oblidar la putrefacció que em desborda per cada forat que s’ha obert.

I ells em miren, em miren amb la cara que fa un l’endemà d’una gran festa a casa en adonar-se que el got que està escurant no és només cola, també té rom, just abans de vomitar l’ànima.

Però tant de bo només fos vergonya el meu problema. Tant de bo. No aguantaré gaire més. Necessito ajuda. Algú sap què em passa? Sisplau! Feu-ho per la meva antiga bellesa! No tinc més temps!

 

Ah! Ja se m’oblidava… bon Nadal!

Els Neutrins de l’Infern

dijous, 24/11/2011

Va posar-se bé les solapes de la xupa, va donar una última coça al tio que es retorçava a terra de dolor i va escopir-li a la bata. Se’n va anar al ritme de les seves botes, deixant un rastre de sang darrere.

Maleïts subnormals! Què s’havien pensat??? Ja no era el refotut neutrí electrònic monyes que havia estat abans. Ja no es resignava a res. Ara era un neutrí muònic, més gran i fort i podia fer el que volia,  res li ho podia impedir, fos el que fos: un traficant, un científic de l’OPERA, una prostituta o els de la banda enemiga Minos-Gremium. Era un membre més de la família, un més dels Neutrins de l’Infern. Així era com s’havia anomenat la banda en un primer moment, però al cap de poc temps – tot depèn de l’observador –, van canviar  a l’anglès: Hell Neutrinos. Era més guai.

Encara conservava algunes cicatrius de la primera batalla entre bandes en la que va participar. Ell i els seus companys van sortir d’un feix de fotons després de xocar contra una paret de grafit. Bé, no era veritat. Els seus pares eren en veritat els pions i els kaons, però el primer jurament per entrar en la banda era haver renegat d’ells  feia molt de temps. Va tornar a escopir. A la merda els seus progenitors! Just després de néixer, els pions i els kaons  van morir per fer néixer aquest ramat indomable de neutrins. No satisfets amb la seva sort, els van condemnar  a seguir  la direcció de les seves passes – vaja, el que acostumen a fer els pares –, a seguir el feix que es dirigia cap el nord d’Itàlia, en concret, cap el laboratori de Gran Sasso. SENEK, el neutrí, va tornar a escopir. Els havien dirigit cap a l’amagatall de la banda de científics bojos que tenien com a enemics: els OPERA-COBRA. Va escopir.motero.jpgJa els ho havien demostrat a aquests desgraciats qui manava. Qui posava les normes. A pastar els refotuts fotons i la mare que els va parir. “Els Hell Neutrinos estem per sobre de la llei, som més forts que tots ells, més ràpids, més… més… més de tot”, va pensar SENEK, mentre escopia, ara ja un tros d’ànima, al costat de la seva moto.

Es va posar el casc – d’aquests que cobreixen la meitat del cap – i va muntar la seva estimada Harley. Va donar gas, va omplir el despatx de fum i se’n va anar fent el cavallet, deixant una marca de pneumàtic cremat i un full amb el logo de la banda com a avís per als que s’atrevissin a desafiar-lo.

Mentre volava, més ràpid que el vent, el so o la llum (aparentment), va rascar-se, inconscientment, la seva última ferida. Era de l’última baralla amb els OPERA-COBRA. En adonar-se que no podien amb tota una bandada de moters salvatges i agressius, els van intentar aïllar, un a un, dels seus companys d’armes. Van aconseguir-ho amb 20. SENEK era un d’ells. Però van lluitar bé i van mostrar que havien arribat 2,3 nanosegons més ràpid, de mitjana i per separat, que el que ho havien fet en la batalla anterior. I això que en aquella batalla ja havien arribat, en grup, 57,8 nanosegons abans que els fotons, que la llum. Havien fet una bona feina.

Van aconseguir aguantar l’ofensicientifics.jpgva de tots aquells homes de blanc i camises, evidentment. Des de quan la penya xunga porta roba blanca? O camises? No va poder evitar somriure mentre escopia, sobre la seva Harley. Si seguien així, va pensar, finalment podrien anar a fer-li una visita al líder dels enemics. No sabien, encara, qui era, però van suposar – prou encertadament –, que era l’home vellet aquell amb moltes canes, entrades prominents, cabells esbullats i bigoti del que tots els científics tenien una fotografia al despatx.

Ara bé, els quedava molta feina per davant: l’ofensiva que preparaven els Minos-Gremium semblava el més preocupant del moment. I també sabien que els homes de blanc dels OPERA-COBRA tampoc ho deixarien córrer així com així. Va escopir. “Merda! Se’ns està girant una de feina…”. Però ràpidament es va alliberar dels seus pensaments més foscos i va seguir cavalcant, amb el vent a la cara, les autopistes de l’Univers.

 

 

La teva hora (no) ha arribat

dimarts , 15/11/2011

- Mira, mare! Quina sorpresa! La Lluna! – va dir en Teo, sorprès que la Lluna sortís també de dia –. Que no sortia només de nit?

- No, fill meu – va respondre l’omnipresent mare –. Això només ho sembla perquè quan més brilla la Lluna és quan es troba en lluna plena, i és quan es veu al llarg de tota la nit. La resta del temps passa part del dia al cel.

Ben poc es podia imaginar en Teo que, mentre ell visitava el zoo per enèssima vegada, allà dalt, cap a on assenyalava el seu dit grassonet, cap a aquella bola platejada de milers de quilòmetres, les partícules fonamentals es reunien al seu bar preferit.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

Finalment s’havia acabat la tortura, més de 8 hores! – Es va dir el pobre neutrí.

Havia passat tant de temps que ja no era el neutrí electrònic que era abans. No se sentia igual, se sentia confòs i marejat, com un, com un… com un pesat neutrí muònic. Va arrepentir-se d’haver perdut així el temps i va demanar-li, fingint interès, al fotó CoMiBaR, que no es suicidés i va marxar fent un gran esforç per accelerar-se una mica més. Ja ho sabia, ja, que no servia de res – si en CoMiBaR ho volia el podia atrapar, i sense fer cap mena d’esforç perquè els fotons, el que tenen és que van a la velocitat de la llum – però l’aterroritzava haver de tornar a aguantar una pallissa com aquella. Segurament intentaria perdre’s pels buits de l’Univers o superar C, la frontera prohibida,  per a ensorrar una mica més els ànims dels científics de la Terra. Ja que no era feliç, impediria que els altres ho fossin.

Suicidi.jpg

Lluny, a la Terra, a en Teo, tot i no saber-ho, aquesta particular conversa li havia durat tota la vida, i les seves visites al zoo, l’hospital, l’escola i també la seva primera cigarreta, quan va perdre la virginitat, la seva boda, la mort dels seus pares, la del seu germà –que, com tothom sap, va tenir un final tràgic degut a la seva addicció a l’heroïna – , les excursions amb la Inserso… i ara ja era ben mort i enterrat. Finalment s’havia escrit el seu últim llibre: En Teo va al cementiri.

 

 

 

*     *     *     *     *

En CoMiBaR, com cada dia després de voltar més de 25 bilions de quilòmetres per l’Univers, està trist. Entra al bar i demana el que sempre es demana, un “cubata” de vodka amb llimona i s’asseu a la barra. Per allà aprop s’hi troba un neutrí. Comença a bombardejar-lo sense escrúpols:

- Em compro el Ròlex el dilluns♠ a les 00.00,  i ara marca les 00.00h. Com quan ho compro. I miro al voltant i tot passa alhora, a les putes dotze. No tinc futur, no tinc passat, ni tan sols tinc un present, per què què és un maleït etern present? Sempre em veig igual, un fantàstic fotó d’1,24 electronvolts. I quan vosaltres, afortunats éssers materials heu viscut un minut, un any, un segle, jo encara sóc al mateix instant de temps, a les putes dotze. Estic condemnat a ser un dels que il·luminen el vostre pobre Univers, des del que anomeneu principi fins el que anomeneu final.

- Vinga, home – va respondre el neutrí, encara elèctronic, Sèneca –, que segur que no n’hi ha per tant! Pensa que si no tens futur, no tens res a tèmer, com jo. Surto de casa i pateixo a veure quan em transformaré en un gran neutrí muònic o quan seré un gras neutró tau. Pateixo per quan s’acabarà tot, quan algun nucli atòmic m’absorbeixi i què se sentirà quan això passi… Patir, tot és patir, des del naixement a la fi, en veritat t’envejo, CoMiBaR.

- Enveja?!- va escopir-li el fotó a la cara.

Il·luminació en la beguda??

Va aprofitar per acabar-se a santhilari el “cubata” i en va demanar un altre, sempre sense parar de voltar per la barra.

- Sèneca, no tens refotuda idea de què parles. Tu no saps el que és tenir barrejat dintre el teu cap tot el que anomenes vida. No sé ni d’on vinc ni a on vaig, no sé qui és el meu pare, la meva mare♥, no sé si tinc parella, entrellaçada,  o si ja “l’he tingut” – va dir amb sorna, ja que no entenia gaire bé això de fer servir els verbs en passat.

- Creu-me, millor no saber-ho. A mi encara se m’omplen els ulls de llàgrimes només de pensar en la meva estimada caseta, amb la llar de foc envoltant-me al bell mig del nucli solar.

Va començar a sanglotar, però ràpidament se li va passa, com a mínim no plovia, lògicament, a la Lluna. En CoMiBaR, va demanar un altre vodka amb llimona. De tot el bar era qui més aguantava, és clar, els efectes de l’alcohol se li repartien al llarg de tota la seva llarga vida per igual.

Fins i tot això – no poder notar ni per un sol instant el mareig corresponent – l’enfurismava i l’entristia, a la vegada.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

 

♠Com tothom sap, l’Univers es va crear en el pitjor dia de la setmana.

♥ Nosaltres sí que ho sabem. Bé, no sabem exactament qui, però tenim una idea bastant sòlida: va nèixer quan l’Univers “només” tenia 400.000 anys, i va ser la primera “llum” que ens n’arriba. De fet ja ho diu al seu nom: CoMiBaR.

Una mort ben normal (iII)

dimarts , 26/04/2011

En Jordi, l’Inspector (en majúscules perquè s’ho mereix), es va arremangar les mànigues: el molt fill de la gran puta no confessava. Portava ja més de tres hores tancat en la mateixa habitació que el pertorbat aquell i la boira produïda pel tabac ho inundava tot. Li picaven els ulls, l’esquena era inundada i s’estava pixant. Però la bola de pèl i greix amb bata no confessava.

A l’altre extrem de la taula, amb la bombeta a un pam dels ulls, en Josep Mengual se’l mirava. L’Inspector seguia sense fer-li cas. Com podia ser? Semblava un Homo Erectus, pensà. No feia més que exclamar: “Confessa! Parla! “, mentre estenia els braços i contreia els músculs, marcant bíceps. I ell ja ho feia, ja, de fet no havia callat des que l’havien tret de casa, amb males maneres i tallant-li la migdiada. Als guardes del cotxe els va explicar el funcionament dels cossos cavernosos, al veure que tots miraven descaradament la seva erecció tardana. Al company borratxo de cel·la li havia descrit, amb tot luxe de detalls, els efectes de l’alcohol sobre la sinapsi neuronal. Amb l’inspector aquest però, veient les cares que posava quan li hi havia explicat les tràgiques conseqüències de l’increment de l’entropia en l’univers, va decidir fer-se més entenedor, per això només li va voler recordar, per a que estalviés energia entre clatellada i clatellada, el paper clau del fòsfor com a moneda energètica en els éssers vius… però a cada nou tema l’inspector envermellia més i més (semblava que de tan escalfar-se per l’augment del seu ritme metabòlic hagués començat a radiar en el visible), i suava més i més i la vena del coll cada vegada palpitsabo.jpgava més i més fort.

- A veure, tu, pertorbadet meu del meu cor, vas matar a l’Arnau Comte, el mort que vam trobar al teu jardí? El cadàver que estaves mirant mentre es descomponia era ell, un nen de 16 anys, la mare…

- O sigui que t’interessa una part de la biologia més aplicada, no?!?! Haver començat per aquí, home! La descomposició, la transició – va arrencar com una enciclopèdia- a la pols de la qual provenim, és un procés que….

- NO M’INTERESSA! Només vull que afirmis que vas matar tu aquell pobre noi!

-… i bàsicament consisteix en recuperar les estructures orgàniques i inòrganiques simples que inicialment…

Evidentment, el “científic” (i filòleg clàssic) no l’escoltava. La foca xerraire amb ulleres no deixava de divagar i parlar i parlar i parlar i parlar… És infernal, va pensar. Només vull que calli i que confessi. Que ens digui si ha matat altra gent, on són els cadàvers… O com a mínim que calli… Que calli!

- … em va semblar molt curiós quan vaig descobrir que moltes d’aquestes larves de mosca, les mateixes que acabaven menjant-se els meus cadàvers, s’utilitzessin amb finalitats terapèutiques, perquè, és clar, jo sempre les havia vist sortint de l’interior dels intestins, les conques buides dels ulls, la pell groguenca que emmagatzemava al seu interior un veritable tresor alimentici, una sopeta de la qual vivien les mateixes larves, però que bullia de microbis i fongs…

- I tot això a dintre dels teus cadàvers?

- Sí, sí… També, a vegades…Haha hahaha!

Si sap riure! Però de què coi riu, aquest?

- A vegades… degut a tots els gasos que s’alliberen a l’interior del cadàver, doncs és clar, han de sortir per algun lloc, no? I com que a on hi ha més vida és als intestins, doncs o bé van expulsant-se a poc a poc en forma de llufes o bé… Explota! Sí, sí, explota! Ho hauria de veure, senyor inspector, trossets d’intestins i abdominals expulsats, ejectats per la pròpia panxa… És un pet amb sorpresa, i a més amb olor, perquè aquests gasos són els mateixos que donen l’olor particular que tothom odia dels cadàvers, amb la diferència que aquí s’alliberen de cop! Metà, amoníac, benzè…

- Però si fan pudor, com ho suportes? Vull dir… a on els guardes els cossos per a que no molestin?

- No res, els deixo a l’aire lliure, al jardí, en un raconet. Jo simplement controlo el PH i la humitat, ja que l’oxigen necessari ja me’l subministra l’aire.

- I després, què fas?

- Doncs a mesura que passen els dies, es va produïnt un procés que es coneix com saponificació, i si surt bé, el cadàver es pot conservar durant mooolts anys. Ara bé, el recobriment jo el trec, perquè així accelero la descomposició del meu apreciat objecte d’estudi i a més,  així m’estalvio diners en sabó.

- Interessant! – va exclamar l’Inspector mentre s’empassava una arcada.

- Sí, però el moment més fascinant és quan el cadàver es troba en l’últim pas abans de la seva pèrdua total, de la seva fusió completa amb l’ambient.

- I quin és aquest moment?

- Sembla mentida que us ho hagi d’explicar tot… l’esquelet! La part més fascinant, el nucli de tot, el que permet que un se sustenti, la barreja exacta de colagen i hidroxiapatita, amb petits capil·lars que asseguren una correcte calcificació i manteniment. És potser la part més impersonal, però és l’única que s’aconsegueix conservar si els buits del colagen desnaturalitzat l’omplen certs minerals.

- I aquest procés no el deixes a l’atzar, no?

- És clar que no! Tots els cadàvers, després de 3 setmanes els guardo en una cabaneta, ben recoberts de sorra, amb una humitat baixíssima, amb l’esperança de que les meves obres passin a la posteritat.

- I on és la cabaneta?

- Doncs per qüestions logístiques la vaig construir a… -va seguir parlant i, òbviament, va dir on es trobaven els altres 32 cadàvers, o el que pugui quedar d’ells.

I mentre comprovava si seguia en marxa la gravadora, a en Jordi se li va escapar d’entre les dents un estúpid! que el “científic” no va arribar a sentir.

SkullFromTheFront2.jpg