2. 1
  3. 2

Exàmens apocalíptics (I, per variar)

diumenge, 5/02/2012

Abans d’anar a dormir, l’Arnau Vilanova agafa el bolígraf rosa de la seva companya de pis – els negres i els blaus són massa importants com per a malgastar-los en aquestes “xuminades”- i traça una ratlla vertical a la paret, al costat del capçal del seu llit. Són ja 32 dies de patiment. Els compta i els recompta, enyorant la seva feliç vida passada. Sospira “Ah!” mentre  recorda els dies sencers mig esborrats sota els efectes de l’alcohol, la cafeïna i els porros. “Ah!”, hi torna. “Quines campanes!, quines festes!, quines nits!, quina festa de l’Autònoma!”. Però la torturadora societat no li va deixar seguir aquest ritme (per sort dels seus pulmons, fetge i cervell, entre d’altres): van arribar els exàmens.

sol i olivesAl començar els exàmens van plantar davant de la biblioteca un arbre, una olivera. L’Arnau observa en una altra de les seves pauses les branques seques de l’arbre mort. L’any passat ja va passar el mateix. La van regar més del que calia i va morir sota tones i tones d’aigua.

La mort. Quin gran tema. Mentre llegeix els seus apunts de Mecànica Quàntica reflexiona sobre la “rata” d’Schrödinger i la “superpetició” d’estats. El gat estava viu i mort. Com podia ser? La veritat és que l’Arnau no duu gaire bé aquesta assignatura. Porta ja 2 dies “estudiant-la”, més de 15 hores al dia, comptant les pauses i els eterns cafès i cigarretes. 15 hores llegint i rellegint i repetint els exercicis de classe. Però res li entra. El cap se li’n va entre els sinus laterals de la noia del davant a l’esquerra i el mínim no derivable del tòrax de la noia de la dreta. I quan no, es troba observant, amb cara de fàstic, les explosions hormonals que presenta la cara del noi d’enfront… Per on anava? Ah, sí!  El que volia dir era allò de superposició d’estats quàntics del gat d’Schrödinger: viu i mort.  Ell se sent així. Viu i mort. Alhora. Si l’Arnau hagués estat atent a classe s’hauria adonat que el professor explicava que allò del gat era un experiment mental per a demostrar que no tenia “sentit” la interpretació de Copenhaguen de la superposició en estats macroscòpics. Però aquest no és el tema. El tema és que al senyor Vilanova ja no li importen les notes, aprovar o suspendre. Ni tan sols les noies que l’envolten (“Però que tremendes que estan!”). No. Només li importa aguantar. Aguantar un dia més. I un altre i un altre fins que arribi l’últim dia d’exàmens. I cremar tota l’amargor acumulada de dies amb regust a cafè de màquina en una única (o no) nit de festa.

Però l’infern no passa. Ja són masses altres dies. I ara encara més després que el dia passat s’aplacés sine die – això ho havia dit el professor, ell no arribava a tant -  un examen per culpa de la precipitació de quatre petits cristalls d’aigua en la seva fase sòlida.Cristalls hexagonals

I un dia, assegut davant de l’ordinador, per saber l’aula del següent examen, tot regirant Internet va trobar-se a la Vikipèdia (per cert, diuen que si fas “click” al primer enllaç que apareix a la definició, acabes arribant ràpidament a la  de Filosofia) una informació que li va alegrar el dia.

Si ni la quantitat de matèria  visible que existeix ni la fosca és suficient [...],  el temps [de l’Univers] s’acabarà en 35.000 milions d’anys.

“Això està bé. Hi ha un final després de tot. Però encara falta un munt…”. Com a bon estudiant (de Física) en temps d’exàmens, el senyoret Vilanova passa més hores al dia inventant-se feines prioritàries i imprescindibles per a la seva vida i la de les generacions futures que estudiant. I ell ja s’ha quedat sense cap excusa després d’haver ordenat els seus apunts, la seva habitació, l’habitació del company de pis, la de la seva mare, el menjador, d’haver rentat el lavabo, el lavabo del bar i d’haver-ho intentat amb els de la Renfe (els de Rodalies, s’entén; però ho ha acabat deixant córrer perquè s’ha adonat que això era condemnar-se a suspendre sí o sí tots els exàmens). I ara se li presenta una altra oportunitat indefugible: el que ha començat sent una cerca atzarosa s’ha convertit en un concurs macabra. L’Arnau ara busca quin serà el final més proper. El final que menys el farà patir, l’apocalipsi humà, mundial o universal que el salvarà del pitjor dels apocalipsis: l’època d’exàmens.

Tags: , , , ,
Publicat a General | 2 comentaris »

Escarabats amb Power Balance (I)

divendres, 23/12/2011

Si llegiu això és que estic morta.

Tot va començar fa tres mesos, més o menys. Era un diumenge molt càlid i estava pel jardí, com sempre. Vaig notar com un insecte em voltava per l’ull. “Després d’aquest canvi de look estic tan tremebunda que atrec fins i tot les bestioles”, vaig pensar . D’aquell en concret me’n vaig desfer com vaig poder, era més pesat que el que és habitual (que ja és molt dir, oi noies?). Per sort feia una suau brisa marina que se’l va emportar lluny (espero que ben lluny). Així que vaig seguir amb el meu pícnic sota el solet de setembre.

El que no sabia, però, és que el mal ja estava fet. Al refotut escarabat de color vermell, el curculiònid del diable, li havia donat temps de… de… violar-me, de contaminar-me, de pondre un bon parell de centenars d’ous, just a l’ull. Em sentia bruta. Però no hi vaig poder fer res: les larves no van trigar a néixer…

escarabat.JPG

No sentia res. Però al cap d’uns tres dies les larves van començar a sortir de la seva primera llar, uns ouets blancs de pocs mil·límetres. I es van mudar a l’interior del meu cos, començant a excavar galeries, de fins a un metre de llargària, a través meu, arrencant els meus teixits amb unes potents mandíbules negres i digerint-los, per a avançar un altre passet. I seguir amb l’àpat d’un únic plat: les meves entranyes. Jo.

 

No sé si va ser el mateix escarabat o va ser un altre, però amb el temps em van anar visitant més, tots ells a buidar la seva càrrega blanca (eren escarabats femella, malpensats) per sobre meu.  El voltant de l’ull es trobava cada dia més ple d’un líquid verdós, que supurava de les ferides que creixien en nombre dia a dia. Era el que quedava del festí que s’estaven fotent les larves-sense-potes-i-blanques aquelles. I el que és pitjor, això només havia començat: crec que aquests dimonis vermells se sentien atrets per l’olor de totes aquelles ferides fresques. Així que cada cop en van arribar més i amb ganes de quedar-s’hi per sempre. O fins que em mori.

I així és com he arribat fins ara, estic perdent les forces, les larves i la seva merda m’estan taponant el meu sistema circulatori, els meus òrgans…amb prou feines puc respirar, menjar. Si algú em pogués ajudar…

Quan tot és quiet, quan hi ha silenci, els sento per dins meu. Escratx, escratx, fan. Però multiplicat pel milers de larves i amb l’eco de les cavernes que m’han obert, el so s’assembla més al del xup-xup d’una olla al foc. El xup-xup d’una salsa que és la barreja dels meus fluids interiors, la merda de les larves i els teixits morts que s’estan podrint. I s’escolten les queixes dels teixits que no aguanten més i es trenquen, d’algunes parts del que era el meu cos que cauen pel seu propi pes, del podriment de la base.

Ben plena de merda. Es nota per dintre, però també per fora. Sento vergonya cada vegada que algú em mira i arrufa el nas, posant aquella cara. Em miren i em veuen tota calba, desprenent una olor dolça però penetrant que no em deixa oblidar la putrefacció que em desborda per cada forat que s’ha obert.

I ells em miren, em miren amb la cara que fa un l’endemà d’una gran festa a casa en adonar-se que el got que està escurant no és només cola, també té rom, just abans de vomitar l’ànima.

Però tant de bo només fos vergonya el meu problema. Tant de bo. No aguantaré gaire més. Necessito ajuda. Algú sap què em passa? Sisplau! Feu-ho per la meva antiga bellesa! No tinc més temps!

 

Ah! Ja se m’oblidava… bon Nadal!

Tags: , , ,
Publicat a General | 4 comentaris »

Els Neutrins de l’Infern

dijous, 24/11/2011

Va posar-se bé les solapes de la xupa, va donar una última coça al tio que es retorçava a terra de dolor i va escopir-li a la bata. Se’n va anar al ritme de les seves botes, deixant un rastre de sang darrere.

Maleïts subnormals! Què s’havien pensat??? Ja no era el refotut neutrí electrònic monyes que havia estat abans. Ja no es resignava a res. Ara era un neutrí muònic, més gran i fort i podia fer el que volia,  res li ho podia impedir, fos el que fos: un traficant, un científic de l’OPERA, una prostituta o els de la banda enemiga Minos-Gremium. Era un membre més de la família, un més dels Neutrins de l’Infern. Així era com s’havia anomenat la banda en un primer moment, però al cap de poc temps – tot depèn de l’observador –, van canviar  a l’anglès: Hell Neutrinos. Era més guai.

Encara conservava algunes cicatrius de la primera batalla entre bandes en la que va participar. Ell i els seus companys van sortir d’un feix de fotons després de xocar contra una paret de grafit. Bé, no era veritat. Els seus pares eren en veritat els pions i els kaons, però el primer jurament per entrar en la banda era haver renegat d’ells  feia molt de temps. Va tornar a escopir. A la merda els seus progenitors! Just després de néixer, els pions i els kaons  van morir per fer néixer aquest ramat indomable de neutrins. No satisfets amb la seva sort, els van condemnar  a seguir  la direcció de les seves passes – vaja, el que acostumen a fer els pares –, a seguir el feix que es dirigia cap el nord d’Itàlia, en concret, cap el laboratori de Gran Sasso. SENEK, el neutrí, va tornar a escopir. Els havien dirigit cap a l’amagatall de la banda de científics bojos que tenien com a enemics: els OPERA-COBRA. Va escopir.motero.jpgJa els ho havien demostrat a aquests desgraciats qui manava. Qui posava les normes. A pastar els refotuts fotons i la mare que els va parir. “Els Hell Neutrinos estem per sobre de la llei, som més forts que tots ells, més ràpids, més… més… més de tot”, va pensar SENEK, mentre escopia, ara ja un tros d’ànima, al costat de la seva moto.

Es va posar el casc – d’aquests que cobreixen la meitat del cap – i va muntar la seva estimada Harley. Va donar gas, va omplir el despatx de fum i se’n va anar fent el cavallet, deixant una marca de pneumàtic cremat i un full amb el logo de la banda com a avís per als que s’atrevissin a desafiar-lo.

Mentre volava, més ràpid que el vent, el so o la llum (aparentment), va rascar-se, inconscientment, la seva última ferida. Era de l’última baralla amb els OPERA-COBRA. En adonar-se que no podien amb tota una bandada de moters salvatges i agressius, els van intentar aïllar, un a un, dels seus companys d’armes. Van aconseguir-ho amb 20. SENEK era un d’ells. Però van lluitar bé i van mostrar que havien arribat 2,3 nanosegons més ràpid, de mitjana i per separat, que el que ho havien fet en la batalla anterior. I això que en aquella batalla ja havien arribat, en grup, 57,8 nanosegons abans que els fotons, que la llum. Havien fet una bona feina.

Van aconseguir aguantar l’ofensicientifics.jpgva de tots aquells homes de blanc i camises, evidentment. Des de quan la penya xunga porta roba blanca? O camises? No va poder evitar somriure mentre escopia, sobre la seva Harley. Si seguien així, va pensar, finalment podrien anar a fer-li una visita al líder dels enemics. No sabien, encara, qui era, però van suposar – prou encertadament –, que era l’home vellet aquell amb moltes canes, entrades prominents, cabells esbullats i bigoti del que tots els científics tenien una fotografia al despatx.

Ara bé, els quedava molta feina per davant: l’ofensiva que preparaven els Minos-Gremium semblava el més preocupant del moment. I també sabien que els homes de blanc dels OPERA-COBRA tampoc ho deixarien córrer així com així. Va escopir. “Merda! Se’ns està girant una de feina…”. Però ràpidament es va alliberar dels seus pensaments més foscos i va seguir cavalcant, amb el vent a la cara, les autopistes de l’Univers.

 

 

Tags: , , , ,
Publicat a General | 6 comentaris »

La teva hora (no) ha arribat

dimarts , 15/11/2011

- Mira, mare! Quina sorpresa! La Lluna! – va dir en Teo, sorprès que la Lluna sortís també de dia –. Que no sortia només de nit?

- No, fill meu – va respondre l’omnipresent mare –. Això només ho sembla perquè quan més brilla la Lluna és quan es troba en lluna plena, i és quan es veu al llarg de tota la nit. La resta del temps passa part del dia al cel.

Ben poc es podia imaginar en Teo que, mentre ell visitava el zoo per enèssima vegada, allà dalt, cap a on assenyalava el seu dit grassonet, cap a aquella bola platejada de milers de quilòmetres, les partícules fonamentals es reunien al seu bar preferit.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

Finalment s’havia acabat la tortura, més de 8 hores! – Es va dir el pobre neutrí.

Havia passat tant de temps que ja no era el neutrí electrònic que era abans. No se sentia igual, se sentia confòs i marejat, com un, com un… com un pesat neutrí muònic. Va arrepentir-se d’haver perdut així el temps i va demanar-li, fingint interès, al fotó CoMiBaR, que no es suicidés i va marxar fent un gran esforç per accelerar-se una mica més. Ja ho sabia, ja, que no servia de res – si en CoMiBaR ho volia el podia atrapar, i sense fer cap mena d’esforç perquè els fotons, el que tenen és que van a la velocitat de la llum – però l’aterroritzava haver de tornar a aguantar una pallissa com aquella. Segurament intentaria perdre’s pels buits de l’Univers o superar C, la frontera prohibida,  per a ensorrar una mica més els ànims dels científics de la Terra. Ja que no era feliç, impediria que els altres ho fossin.

Suicidi.jpg

Lluny, a la Terra, a en Teo, tot i no saber-ho, aquesta particular conversa li havia durat tota la vida, i les seves visites al zoo, l’hospital, l’escola i també la seva primera cigarreta, quan va perdre la virginitat, la seva boda, la mort dels seus pares, la del seu germà –que, com tothom sap, va tenir un final tràgic degut a la seva addicció a l’heroïna – , les excursions amb la Inserso… i ara ja era ben mort i enterrat. Finalment s’havia escrit el seu últim llibre: En Teo va al cementiri.

 

 

 

*     *     *     *     *

En CoMiBaR, com cada dia després de voltar més de 25 bilions de quilòmetres per l’Univers, està trist. Entra al bar i demana el que sempre es demana, un “cubata” de vodka amb llimona i s’asseu a la barra. Per allà aprop s’hi troba un neutrí. Comença a bombardejar-lo sense escrúpols:

- Em compro el Ròlex el dilluns♠ a les 00.00,  i ara marca les 00.00h. Com quan ho compro. I miro al voltant i tot passa alhora, a les putes dotze. No tinc futur, no tinc passat, ni tan sols tinc un present, per què què és un maleït etern present? Sempre em veig igual, un fantàstic fotó d’1,24 electronvolts. I quan vosaltres, afortunats éssers materials heu viscut un minut, un any, un segle, jo encara sóc al mateix instant de temps, a les putes dotze. Estic condemnat a ser un dels que il·luminen el vostre pobre Univers, des del que anomeneu principi fins el que anomeneu final.

- Vinga, home – va respondre el neutrí, encara elèctronic, Sèneca –, que segur que no n’hi ha per tant! Pensa que si no tens futur, no tens res a tèmer, com jo. Surto de casa i pateixo a veure quan em transformaré en un gran neutrí muònic o quan seré un gras neutró tau. Pateixo per quan s’acabarà tot, quan algun nucli atòmic m’absorbeixi i què se sentirà quan això passi… Patir, tot és patir, des del naixement a la fi, en veritat t’envejo, CoMiBaR.

- Enveja?!- va escopir-li el fotó a la cara.

Il·luminació en la beguda??

Va aprofitar per acabar-se a santhilari el “cubata” i en va demanar un altre, sempre sense parar de voltar per la barra.

- Sèneca, no tens refotuda idea de què parles. Tu no saps el que és tenir barrejat dintre el teu cap tot el que anomenes vida. No sé ni d’on vinc ni a on vaig, no sé qui és el meu pare, la meva mare♥, no sé si tinc parella, entrellaçada,  o si ja “l’he tingut” – va dir amb sorna, ja que no entenia gaire bé això de fer servir els verbs en passat.

- Creu-me, millor no saber-ho. A mi encara se m’omplen els ulls de llàgrimes només de pensar en la meva estimada caseta, amb la llar de foc envoltant-me al bell mig del nucli solar.

Va començar a sanglotar, però ràpidament se li va passa, com a mínim no plovia, lògicament, a la Lluna. En CoMiBaR, va demanar un altre vodka amb llimona. De tot el bar era qui més aguantava, és clar, els efectes de l’alcohol se li repartien al llarg de tota la seva llarga vida per igual.

Fins i tot això – no poder notar ni per un sol instant el mareig corresponent – l’enfurismava i l’entristia, a la vegada.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

 

♠Com tothom sap, l’Univers es va crear en el pitjor dia de la setmana.

♥ Nosaltres sí que ho sabem. Bé, no sabem exactament qui, però tenim una idea bastant sòlida: va nèixer quan l’Univers “només” tenia 400.000 anys, i va ser la primera “llum” que ens n’arriba. De fet ja ho diu al seu nom: CoMiBaR.

Tags: , , , , , ,
Publicat a General | 1 comentari »

Una mort ben normal (iII)

dimarts , 26/04/2011

En Jordi, l’Inspector (en majúscules perquè s’ho mereix), es va arremangar les mànigues: el molt fill de la gran puta no confessava. Portava ja més de tres hores tancat en la mateixa habitació que el pertorbat aquell i la boira produïda pel tabac ho inundava tot. Li picaven els ulls, l’esquena era inundada i s’estava pixant. Però la bola de pèl i greix amb bata no confessava.

A l’altre extrem de la taula, amb la bombeta a un pam dels ulls, en Josep Mengual se’l mirava. L’Inspector seguia sense fer-li cas. Com podia ser? Semblava un Homo Erectus, pensà. No feia més que exclamar: “Confessa! Parla! “, mentre estenia els braços i contreia els músculs, marcant bíceps. I ell ja ho feia, ja, de fet no havia callat des que l’havien tret de casa, amb males maneres i tallant-li la migdiada. Als guardes del cotxe els va explicar el funcionament dels cossos cavernosos, al veure que tots miraven descaradament la seva erecció tardana. Al company borratxo de cel·la li havia descrit, amb tot luxe de detalls, els efectes de l’alcohol sobre la sinapsi neuronal. Amb l’inspector aquest però, veient les cares que posava quan li hi havia explicat les tràgiques conseqüències de l’increment de l’entropia en l’univers, va decidir fer-se més entenedor, per això només li va voler recordar, per a que estalviés energia entre clatellada i clatellada, el paper clau del fòsfor com a moneda energètica en els éssers vius… però a cada nou tema l’inspector envermellia més i més (semblava que de tan escalfar-se per l’augment del seu ritme metabòlic hagués començat a radiar en el visible), i suava més i més i la vena del coll cada vegada palpitsabo.jpgava més i més fort.

- A veure, tu, pertorbadet meu del meu cor, vas matar a l’Arnau Comte, el mort que vam trobar al teu jardí? El cadàver que estaves mirant mentre es descomponia era ell, un nen de 16 anys, la mare…

- O sigui que t’interessa una part de la biologia més aplicada, no?!?! Haver començat per aquí, home! La descomposició, la transició – va arrencar com una enciclopèdia- a la pols de la qual provenim, és un procés que….

- NO M’INTERESSA! Només vull que afirmis que vas matar tu aquell pobre noi!

-… i bàsicament consisteix en recuperar les estructures orgàniques i inòrganiques simples que inicialment…

Evidentment, el “científic” (i filòleg clàssic) no l’escoltava. La foca xerraire amb ulleres no deixava de divagar i parlar i parlar i parlar i parlar… És infernal, va pensar. Només vull que calli i que confessi. Que ens digui si ha matat altra gent, on són els cadàvers… O com a mínim que calli… Que calli!

- … em va semblar molt curiós quan vaig descobrir que moltes d’aquestes larves de mosca, les mateixes que acabaven menjant-se els meus cadàvers, s’utilitzessin amb finalitats terapèutiques, perquè, és clar, jo sempre les havia vist sortint de l’interior dels intestins, les conques buides dels ulls, la pell groguenca que emmagatzemava al seu interior un veritable tresor alimentici, una sopeta de la qual vivien les mateixes larves, però que bullia de microbis i fongs…

- I tot això a dintre dels teus cadàvers?

- Sí, sí… També, a vegades…Haha hahaha!

Si sap riure! Però de què coi riu, aquest?

- A vegades… degut a tots els gasos que s’alliberen a l’interior del cadàver, doncs és clar, han de sortir per algun lloc, no? I com que a on hi ha més vida és als intestins, doncs o bé van expulsant-se a poc a poc en forma de llufes o bé… Explota! Sí, sí, explota! Ho hauria de veure, senyor inspector, trossets d’intestins i abdominals expulsats, ejectats per la pròpia panxa… És un pet amb sorpresa, i a més amb olor, perquè aquests gasos són els mateixos que donen l’olor particular que tothom odia dels cadàvers, amb la diferència que aquí s’alliberen de cop! Metà, amoníac, benzè…

- Però si fan pudor, com ho suportes? Vull dir… a on els guardes els cossos per a que no molestin?

- No res, els deixo a l’aire lliure, al jardí, en un raconet. Jo simplement controlo el PH i la humitat, ja que l’oxigen necessari ja me’l subministra l’aire.

- I després, què fas?

- Doncs a mesura que passen els dies, es va produïnt un procés que es coneix com saponificació, i si surt bé, el cadàver es pot conservar durant mooolts anys. Ara bé, el recobriment jo el trec, perquè així accelero la descomposició del meu apreciat objecte d’estudi i a més,  així m’estalvio diners en sabó.

- Interessant! – va exclamar l’Inspector mentre s’empassava una arcada.

- Sí, però el moment més fascinant és quan el cadàver es troba en l’últim pas abans de la seva pèrdua total, de la seva fusió completa amb l’ambient.

- I quin és aquest moment?

- Sembla mentida que us ho hagi d’explicar tot… l’esquelet! La part més fascinant, el nucli de tot, el que permet que un se sustenti, la barreja exacta de colagen i hidroxiapatita, amb petits capil·lars que asseguren una correcte calcificació i manteniment. És potser la part més impersonal, però és l’única que s’aconsegueix conservar si els buits del colagen desnaturalitzat l’omplen certs minerals.

- I aquest procés no el deixes a l’atzar, no?

- És clar que no! Tots els cadàvers, després de 3 setmanes els guardo en una cabaneta, ben recoberts de sorra, amb una humitat baixíssima, amb l’esperança de que les meves obres passin a la posteritat.

- I on és la cabaneta?

- Doncs per qüestions logístiques la vaig construir a… -va seguir parlant i, òbviament, va dir on es trobaven els altres 32 cadàvers, o el que pugui quedar d’ells.

I mentre comprovava si seguia en marxa la gravadora, a en Jordi se li va escapar d’entre les dents un estúpid! que el “científic” no va arribar a sentir.

SkullFromTheFront2.jpg

Tags: , , , ,
Publicat a General | 2 comentaris »

Una mort ben normal (I)

dilluns, 21/03/2011

“Hora de la mort: 15:42.”

Va empassar-se l’escuma de la cervesa per celebrar-ho: ja havien passat dos minuts des que el cor havia deixat de bategar, havia trencat el sagrat cicle sístole (auricular-ventricular) – diàstole, i era molt poc probable que el cor hi tornés.

El pacient, un noi de 16 anys, no havia patit. Ell no clavava i tornava a clavar la navalla, el bisturí, el ganivet, el picador, l’estaca o el que fos fins a dessagnar-los com porcs. No. El Josep Mengual era una persona civilitzada, ell no matava per plaer. Ho feia pel bé de la ciència. I de la societat. Aquell noi no hagués arribat enlloc. Fumava porros entre classe i classe, cridava i insultava als companys i a més, treia males notes. Ni la f amília tenia dret a queixar-se ja que també pegava a la seva mare, amenaçava al pare i tenia esclavitzats els seus dos germans i al gos l’obligava a portar un ridícul abric verd.

Va treure el cos del llit, el va posar en una cadira i se’l va emportar al jardí. El va deixar tombat sobre la sorra, en posició fetal i va treure una gandula i un barret de palla, i va anar a buscar l’ampolla de vodka i llimonada.

Coneixia de sobres tot el què li passaria al cadàver, però no es volia perdre les primeres 24 hores. Sabia que a poc a poc l’oxigen de l’organisme s’estava esgotant, mentre les cèl·lules, seguien vivint, consumint oxigen, creant diòxid de carboni. I aquest diòxid de carboni, incapaç d’escapar-se per la sang es quedava dissolt a l’interior de la cèl·lula fent-la cada cop més àcida, fins que en una primera cèl·lula es trencaria la delicada membrana del lisosoma, l’estòmac de la cèl·lula, volcant els enzims al seu interior. I després a una altra. I una altra. I així fins que totes elles acabessin autodigerint-se, trencant les llargues mol·lècules que formen la cèl·lula en altres de més simples.

“Ens acabem menjant a nosaltres mateixos”, es va dir, pensatiu. “Quina metàfora!”. Va mig tancar un ull, enlluernat pel Sol. Va posar-se el barret va fer un últim glop i va tancar els ulls.

Que en els primers moments de la mort d’algú les cè·lules es comportin com si tot segueix viu l’impactava molt. S’imaginava a l’interior dels músculs del desgraciat que tenia davant, i com les seves cèl·lules, en un intent desesperat per viure, s’ofegaven a si mateixes en àcid làctic, igual com quan al dropo aquest es motivava i anava a còrrer durant la tarda. Amb la diferència que el dropo aquest era mort, i no hi havia manera d’eliminar l’àcid làctic, amb el curiós efecte de que aquest acabava The_death.JPGper desencadenar el rigor mortis, que el mantindria en tensió fins que l’autòlisi, l’autodestrucció de les cèl·lules, acabés per reduir aquestes contraccions musculars.

Paral·lalment això, el cos es refredava – algor mortis – així com la sang escapava pels capil·lars i s’anava concentrant, per efecte de la gravetat, a l’inferior del seu cos que no es trobava pressionat contra el terra, donant-li un color lilós, el livor mortis.

Rigor mortis, algor mortis, livor mortis… totes les paraules llatines el fascinaven – no en va havia estat un filòleg clàssic consagrat. –, però el fet que tots aquests tecnicismes sobre la mort fossin en llatí… això sí que el posava. I va adormir-se mentre una creixent tenda d’acampada s’instal·lava als pantalons.

 

 

 

Tags: , , , ,
Publicat a General | 12 comentaris »

A la merda el romanticisme

dimarts , 15/02/2011

Parelles enamorades sota un mateix paraigües. Parelles en la terrassa prenent un café. Parelles agafades de la mà al bell mig de la vorera, surant entre la multitud. Parelles que es miren, passant les hores en silenci. Parelles que pràcticament s’ho munten en el banc del parc. Més parelles intercanviant saliva. Parelles. Amor.

L’amor abarca diferents hormones, des de la testosterona, els estrògens i la feniletilalanina en els primers impulsos sexuals o l’oxitocina i la l’arginina vasopressina amb l’afecte… Bla, bla, bla.Les mosques - les millors amigues dels biòlegs

L’oxitocina és una hormona que, entre d’altres, genera la dona en grans quantitats just després del part, és a dir, seria una de les causants de l’anomenat instint maternal.

La feniletilalanina es pot transformar en dopamina, adrenalina, amfetamina o metamfetamina “simplement” amb unes petites modificacions.

Lleig? Trenco la màgia del moment?

Tothom sap la sensació d’eufòria que produeix l’adrenalina. La dopamina produeix una acceleració cardíaca – en la malaltia de Parkinson, un dèficit de L-dopa, precursor de la dopamina comporta una disminució en el control dels moviments– .

Sabent això… no t’enamoraràs mai més? No és fantàstic aquest engranatge de reaccions, aquesta meravella de sopa d’hormones que et fan estar hipersensible, viure en constant excitació, necessitar la càlida abraçada de l’altre… o  et fa plorar de desesperació, i al cap de mig minut, riure de felicitat? Saber-ho t’evitarà els maldecaps, les alegries, els estremiments i les pors que s’originen?

Callo. Que parli un gran mestre:

Un poeta va dir una vegada: “L’univers sencer és en una copa de vi”. Probablement mai sabrem en quin sentit ho deia ja que els poetes no escriuen per a ser entesos. Però és cert que si mirem en una copa de vi amb prou deteniment veurem tot l’univers.

Hi ha les coses de la física: el turbulent líquid que s’evapora en funció del vent i el temps, les reflexions en la copa i la nostra imaginació afegeix els àtoms. El vidre és una síntesi de les roques de la Terra, i en la seva composició hi veiem els secrets de l’edat de l’univers i l’evolució de les estrelles. Quins compostos químics estranys trobem al vi? Com han arribat a ser com són? Hi ha ferments, enzims, substrats i productes. Aquí, al vi, es troba la gran generalització: tota la vida és fermentació. Ningú pot descobrir la química del vi sense descobrir, tal i com va fer Louis Pasteur, la causa de moltes malalties.

Com de viu és el vi negre, pressionant amb la seva existència la consciència de qui l’observa! Si les nostres petites ments, per conveniència, divideixen aquesta copa de vi, aquest univers, en parts – física, biologia, geologia, astronomia, psicologia… – recordeu que la natura no ho sap! Així que tornem a deixar-ho tot junt, sense oblidar per a què serveix. Donem-nos un plaer final més: bevem-nos-el i oblidem-ho tot!

Traducció lliure de Lectures on Physics, vol 1, de Richard P. Feynman.

Per a l’Ú.

Tags: , , , ,
Publicat a General | 9 comentaris »

Amor infinit

dijous, 13/01/2011

Hola! Em dic Arrel Quadrada Positiva de 9, o X, si X-2(X+1)=-6, o bé d(e^3t)/dt, si t=0… però tothom em coneix per Tres. T’escric perquè resulta que tinc un problema: estic bojament enamorat. I sé que sona a tòpic, però totes les poesies de Bécquer – fins i tot el de Volverán las oscuras golondrinas… –  me’l recorden, tota la bellesa d’aquest món em transmet, sense voler-ho, a la seva imatge… En una situació normal això no seria un problema: li escriuria poesies, li cantaria sota la llum de la Lluna, ploraria i em tallaria les venes si em negués un petó… però resulta que no és una situació normal.Becquer.jpg

El vaig conèixer (Ah! Quants sospirs m’envaeixen quan ho recordo!) quan estava passejant per una equació diferencial lineal de segon ordre. Aleshores, al meu costat va aparèixer ell. Era preciós. Semblava que el químic que en aquest cas ens dirigia li molestava una mica, però us asseguro que ell era preciós: dues cames llargues, primes, perfectes;  unes espatlles amples, robustes… No tenia cap, però compensava amb les corbes que el seu cos m’oferia. Estava tremolant de l’emoció, no podia articular paraula.

- Hola! Sóc la relació entre la longitud de les circumferències i el seu diàmetre, però em diuen Pi.

- Ho…ho…hola! Jo sóc Tres.

A partir d’aquest instant ens vam enamorar, hi havia com una connexió, no sé ben bé què, potser era atracció física o química…bé, perdoneu que em poso romàntic. Ens vam anar veient, i cada vegada estàvem més enamorats. Però el món és cruel. L’U se’n va adonar i em va prohibir tornar-lo a veure.

- És una qüestió de conjunts, fill. Algun dia ho entendràs. Tu pots fer-te passar per un d’ells, com un fastigós i ordinari nombre real més, però ell… ell… no, no toleraré que sigui de la gran família dels naturals, i menys que s’ajunti amb tu, que a més ets primer.

No li vaig fer cas, fins que ahir ens van enxampar a Pi i a mi, abraçats (ell amb les seves cames i jo amb el meu braç) en una pissarra de la Facultat de Ciències de l’Educació, a altes hores de la matinada.

pi.JPG

I fa una estona ens han jutjat per desacatament de la Teoria de Conjunts, i el jutge Cantor estava molt enfadat, però… no m’han condemnat. M’han dit que si trobo alguna manera d’aparellar tots els nombres de la meva gran família, els naturals, amb la resta de conjunts, els enters, els racionals, i, finalment, els reals (els complexos que no pertanyen a aquests grups no els considerem persones, per aquí, són els nostres esclaus), doncs podré anar amb Pi. I ja he trobat com fer-ho per als enters i els racionals, de fet, això m’ha servit per adonar-me que, tot i el que pugui semblar, els naturals, els enters i els racionals tenim el mateix “nombre” d’elements! A aquest nombre l’hi he posat Aleph 0, perquè, perquè… oi que és maco? I li acabo de dir a Cantor i diu que ara només em falta un.

Però ja porto unes hores, i res. I mira que amb els racionals em va costar ordenar-los per a poder-los aparellar, però és que això dels reals… és de bojos! I mira que intento agafar dos nombres molt propers per a no deixar-me’n cap, però sempre me’n deixo algun pel mig, són densos! Aquest problema el tenia amb els racionals, però vaig posar-hi ordre i he aconseguit no saltar-me’n cap, però ara… Em començo a témer que… que… el “nombre” d’elements dels reals… sigui major que el dels naturals… que… que…  sigui impossible el problema que el mestre Cantor m’ha presentat!

Per això et demano que m’ajudis. Ràpid!

Att.

3

M’ha arribat aquesta carta avui, companys. I em temo que té raó. Resulta que el nombre d’elements dels reals (també conegut com a continu) és major que el dels naturals. Tècnicament (nens tapeu-vos els ulls i no llegiu el que ve a continuació): el cardinal dels naturals és Aleph zero (el més petit dels cardinals infinits), mentre que el dels reals és major. No sé sap com de major, de fet existeix una hipòtesi, la del continu – que ja vaig avançar l’altre dia – que diu que el cardinal dels reals és l’immediatament superior al dels naturals, anomenat, lògicament, Aleph 1. Però resulta que s’ha demostrat que no s’arribarà mai a cap contradicció dins dels axiomes “habituals” tant si s’accepta aquesta hipòtesi com a certa com si no. Amén.

Tags: , , , ,
Publicat a General | 20 comentaris »

Infinits ressacosos

dilluns, 3/01/2011

Després dels llargs dies d’ingesta massiva d’alcohol, menjar i família que ens suposa el Nadal, els meus infinits amics vam decidir muntar una festa tranquil·la, calmada, per celebrar això que la gent anomena any nou. Sí, tinc infinits “amics”, sóc molt social, jo.

Maldecaps: troba un local per a infinites persones, compra alcohol per a infinites persones, troba música que agradi a infi…. no, això últim va resultar impossible.

Per sort, tinc un amic matemàtic molt astut, l’A, que va solucionar-ho tot. Tot menys això últim, de fet ara mateix està buscant com demostrar matemàticament que és impossible acontentar tothom musicalment en una festa.

Només se’ns va plantejar un problema. De fet dos.

drunken_people.JPG

El primer: l’A sempre ha estat el que podríem dir “molt generós” amb la beguda. Per aquesta raó hi havia molt alcohol. I tots, avariciosos decadents, vam beure massa. I la conseqüència va ser tràgico-còmica: infinits borratxos, balancejant-se d’un costat a l’altre corrent cap als (infinits) lavabos. L’A, que el molt malparit ja ho havia previst, havia etiquetat cada lavabo amb un número (1, 2, 3…)  i quan va veure l’estampida corrent cap els vàters, va repartir trossos de paper amb el número del lavabo al qual havia d’anar cadascun dels potencials expel·lidors (m’encanten els diccionaris de sinònims).

Problema resolt. L’A respirava tranquil. Es va servir un altre cubata (“aquests monyes no aguanten res”) i es va posar a cridar: “Acabo de fer una bijecció amb els naturals!”. Davant d’aquesta exclamació, segons em va dir ell, la majoria de gent es va apartar d’ell (com jo també hagués fet si no em trobés al lavabo 9474).

Van picar al timbre. A es va aixecar i va mirar qui era. Eren els de la festa del costat, els del garatge de la G. No tenien lavabos. I també eren infinits. Però l’A era previsor: va agafar el micro i va dir que tota la gent dels lavabos es canviessin al que tingués com a número el seu doble. “És a dir, el de l’1 passa al 2, el 35 passa al 70, etcètera. I vosaltres, els nous, aneu entrant, un a un a tots els vàters senars, que ara són lliures”.

El que l’A no havia previst era que estava tractant amb gent molt, molt, molt beguda. Molts al canviar-se es van equivocar, i van acabar pel passadís, uns quants dels nous es van acabar vomitant a sobre, altres al cap dels que ja estaven amb el paladar a la feina… però el que és més important: infinites persones estaven ben posades. Meravellós.

L’A somreia i s’autocomplaïa: “sóc un crack!”.  Però mentre ballava amb la G, que també havia vingut i no li havia calgut caure de genolls davant de cap vàter , van picar.

Eren els de la Continuum Fest (CF) del (altre) costat.  Fins i tot venia Hilbert. L’A va tremolar. Merda!

Per cert, l’A m’ha dit que ja m’explicarà alguna cosa més sobre aquesta història. Només sé que l’endemà al matí, davant del local, hi havia una bona pasterada. Una pasterada infinita, i a més, contínua.

Tags: , , , , ,
Publicat a General | 15 comentaris »

Per què no és divertit llençar a ningú a un forat negre?

divendres, 10/12/2010

Black_Hole_Milkyway.jpg

Ets una persona cruel. Odies amb tota la teva ànima al senyor X. És l’arxienemic de tota la vida: el que t’esgarrapava al parvulari, el que et pegava a l’ESO (o BUP), el que mai et parla, el que t’esbronca. El truques i li dius si vol venir a un viatge a Costa Rica, a un d’aquests complexes hotelers. Ell accepta. El portes al forat negre més proper. Per a fer-ho, surts de la Terra amb una acceleració petita, de manera que no se n’adoni de la magnitud del viatge. O simplement l’atipes de calmants. Tant és. Un cop arribes al forat negre, et situes en òrbita, el llences i et prepares per a l’espectacle. Et tombes en una gandula, prens unes crispetes en una mà i un mojito a l’altra.

Abans d’iniciar el viatge has llegit llibres, t’has format: et mantens en òrbita a una distància major a 3 vegades de l’horitzó de successos (sembla ser la distància mínima on les òrbites són estables). Has llegit Breu Història del Temps, del Hawking aquest, i per aquí hi diu que res no pot superar la velocitat de la llum. Ah! I gairebé se t’oblida el més important, saps que l’horitzó de successos és aquella frontera que no convé traspassar, ja que per sortir-ne caldria una velocitat major que la de la llum. Lligues caps amb el que diu Hawking que va dir Einstein respecte de la impossibilitat de superar la velocitat de la llum… Sembla que Mr. X ho té ben negre: cau de cap a l’horitzó de successos.

Mentre s’allunya de tu i s’acosta al forat negre somrius: això s’acaba. Però a mida que s’acosta a l’horitzó de sucessos sembla que, en comptes d’accelerar, frena! Ha de ser una il·lusió òptica. Notes que la gravetat del forat negre, tot i trobar-se tan lluny de tu, t’atrau, així que també l’hauria d’atraure a ell. Com pot ser? Sabies que això dels forats negres era, si més no, estrany. Però d’aquí a imaginar-te això: cada vegada es mou més a poc a poc… de fet ara ja sembla que no és mou. Però l’explicació és senzilla.

Per una banda, resulta que segons el vell rialler del cabell blanc despentinat, l’Einstein, qualsevol massa deforma l’espai al seu voltant. És la típica imatge d’un llençol en la que s’hi posa una pedra: l’espai (el llençol) s’enfonsa a on es troba la massa (la pedra). El cas límit, en que es trenca el llençol, és el d’un forat negre, pel que la llum que prové del senyor X cada vegada triga més temps en escalar per la profunda escletxa que crea en l’espai el forat negre.

Una altra forma de veure-ho és que la gravetat altera el pas del temps. És a dir, que quan un es troba sota els efectes de la gravetat, el “seu temps”, vist des de fora, transcorre més lentament que algú que es trobi sota una gravetat menor. Donat que ell es troba a prop del forat negre, experimenta moltíssima gravetat, fet que ralenteix el seu pas del temps, vist des del teu punt de vista, sàdic observador, que has vist com t’han frustrat els plans.

Tanmateix,un es pot consolar pensant que X no ho veu això: ell sent que s’accelera. De manera que s’apropa al forat negre. Quan travessa l’horitzó no sent res de particular. Però tu  ja saps que a partir d’aquest moment (encara que no el vegis) estarà ben venut. Però X mira al seu voltant i veu llum provinent de fora (la llum no en surt però evidentment que hi entra): la Via Làctia i les estrelles més properes hi destaquen. La caiguda, un cop s’ha creuat l’horitzó de successos varia segons la mida del forat negre: des d’uns llargs minuts (per als forats més grans) a uns pocs segons (per als menys massius).

El final és una miiiiiica tràgic. La gravetat és una força que és major com més a prop es troba un de la massa que crea el camp gravitatori, mentre que s’afebleix quan un és més lluny. A mida que X s’acosta al forat negre comença a notar aquesta diferència de forces. El cap, al estar a una distància menor del forat negre que els seus peus rep una major força que els peus, que experimenten una acceleració menor. Aquestes forces de marea, augmenten a mesura que X s’acosta al forat negre, pel que X sent com si l’estiressin del cap i els peus en sentits oposats. Finalment… sabeu aquelles execucions en què s’estiraven amb cavalls els reus condemnats a mort? La imatge és la mateixa.

I més trista encara. Pel que he explicat, sembla que els àtoms i molècules que constitueixen mai més passaran a formar part de res, ni als arbres, ni als rius, ni a l’aire: quedaran per sempre a l’interior del forat negre. Això últim… em sembla que ara mateix el propi Hawking deu estar cridant, indignat, a la seva cadira.

Tags: , , ,
Publicat a General | 18 comentaris »

  2. 1
  3. 2