Arxiu del mes: novembre 2010

Cotxes oficials de color púrpura

diumenge, 28/11/2010

Després de setmanes, mesos i anys de campanyes electorals un s’acaba afartant de tant “número d’escons del partit X”, “de percentatges d’intenció de vot de Y” o les “preferències electorals de Z”. Davant d’aquest espectacle matemàtic, acostumo a trobar-me amb dues reaccions oposades: “Bah! Això és tot mentida!”, i “…” – aquest segon assenteix i s’empassa amb patatones el que li diuen –.

Qui dels dos presenta una millor reacció? Ens ho hem de creure? Que cadascú jutgi (o no si no vol).

Generalment, les enquestes electorals acostumen a presentar un marge d’error (o incertesa) d’un 3% o 4%. Això és: es preveu que els resultats s’ajustaran, amb molta seguretat, dintre d’aquests intervals.
Què seria l’ideal en les enquestes? Preguntar-li a tothom. Però, com que això seria car, s’opta per preguntar-ho a un número més petit de persones. Suposem (quants problemes de física no començaran així!) que volem conéixer el color dels cotxes de Santa Motora. Idealment aniríem casa per casa a preguntar de quin color són els seus cotxes i obtindríem uns resultats (per exemple: el 45% blancs, el 30% platejats i la resta de colors, el 25%).
Anem-nos-en al cas contrari: li preguntem només a una persona. Serà representatiu el resultat? Podria ser-ho, de fet hi ha un 45% de possibilitats de que el seu cotxe sigui blanc, no? Però també hi ha la possibilitat de que tinguem la mala sort d’agafar l’únic propietari d’un cotxe de color púrpura. Tanmateix, si prenem cada vegada més i més persones diferents, la probabilitat de que agafem aquells casos extrems – encara que hi hagi un club del púrpura a Santa Motora – va disminuïnt, mentre que la presència dels més usuals (blanc i platejat) anirà augmentant.

Evidentment, un pot desconfiar i, de fet, ens podríem estar hores discutint sobre la influència que té el fet de preguntar sobre la resposta que dóna l’enquestat (una mica com passaria amb la quàntica). De fet, en general tenim tendència a respondre el que és ben vist. Un clar exemple d’això és l’anomenat “vot ocult” de certs partits que, en principi, no tenen res de fosc ni d’ocult.
El mecanisme és senzill:
(Enquestador): Qui votarà el dia de les eleccions?
(Enquestat pensa): Evidentment al Tsé-Tsé.
(Enquestat respon): A Ziu.
No és tant que l’enquestat tingui premeditat mentir, sinó que simplement sent – és aquest el poder de la pressió social – que no ha de dir el seu partit, el Tsé-Tsé.
Conclusió: tot i que mai una enquesta és fiable al 100%, l’estadística és un instrument potentíssim per a conéixer l’anomenada realitat social
Per cert, com ja endevineu, és importantíssima la forma en què s’escullen els diferents elements de la mostra. Això, que avui ja m’he allargat massa, ho deixem pendent per a un altre dia.