BacteriSS (I)

Benvolguts admiradors/es, amics, família i fans en general,

Abans de res m’agradaria demanar-vos perdó per aquesta aturada injustificada del blog. Sé que us pot semblar imperdonable. Sóc conscient de tot el que un públic tan fervorós haureu patit durant aquests mesos sense cap entrada nova al blog. I sé que com a mínim hauria d’haver deixat una nota de comiat o de reveure, com fa la gent com Déu mana, que hauria d’haver-vos avisat que la meva creativitat es trobava parada, en pausa, en estat lisogènic a l’espera d’un millor moment per explotar.

Però he tingut els meus motius: He estat molt malalt. Segurament més que qualsevol de vosaltres, pobre de mi. Però, gràcies a la meva lluita constant, he aconseguit sobreviure.

Tot va començar un dia en què em disposava a prendre el meu cafè de primera hora, encara amb bata. A l’empassar vaig notar molèsties a la gola. Tenia angines. Així que vaig demanar al meu pare que em fes el que sempre li havia fet a ell l’avi: prémer implacablement un dels canells amb el polze fins que el dolor a la mà és tan fort que se t’oblida el mal al coll. Ho va fer. Vaig cridar. I vaig seguir fent vida normal. Error.

Emmental_de_Savoie.jpgAl cap de quatre dies, incapaç d’empassar-me ni un glop de llet tèbia i amb el meu cos més calent que de costum (fregant els 40ºC, i amb algunes proteïnes ja desnaturalitzant-se), vaig anar al metge (dels quals sempre he desconfiat perquè no són científics com jo), que em va diagnosticar una amigdalitis bacteriana, és a dir, angines. El que ja sabíem tots, de fet ja sabia que es tractava d’hordes de l’Streptococcus pyogenes, però bé, jo estava malalt i no vaig replicar. Després de l’exploració, em va comentar que aquesta amigdalitis era molt greu, que com era que no hi havia anat abans… i va seguir amb una comparació de la meva amigdalitis amb la de no sé quin paquiderm. Finalment, quan va deixar la xerrera de banda, va cridar a l’infermer (que per les seves dimensions s’hagués pogut intercanviar per un paquiderm cobert amb una bata blanca 15-XL i ningú ho hagués notat) i em va manar que em tragués els pantalons i em tombés damunt de la llitera.

I al cap d’uns instants va entrar l’infermer-paquiderm amb una xeringa immensa, que em va semblar que mesurava un metre (evidentment no, i l’augment no podia ser tampoc un efecte relativista ja que la seva velocitat era d’uns metres per segon, i se m’estava aproximant). I la cara se’m va deformar de terror quan vaig veure que l’elefant esbossava un somriure a sota de la seva nàpia-trompa.

–          Aquí tens la penicil·lina un milió dos-cents que has demanat, “jefe”.

Em vaig intentar resistir, però estava distret recordant el despistat del Pasteur (d’acoooord, potser també van influir-hi el metge que em subjectava les cames i la pota d’elefant que tenia al cap immobilitzant-me). Em van baixar els calçotets. Intentava voltar-me (“No et moguis que serà pitjor, que si tibes la musculatura del gluti et farà més mal”), insultant-los a ells i les seves respectives famílies, remuntant-me ben bé quatre o cinc generacions. I la punta em va penetrar, eriçant-me els pèls del cul i del lumbar. Sí, va fer molt mal. I sí, vaig plorar, i no me n’avergonyeixo (ja m’hagués agradat veure-us a vosaltres, valents) perquè el doctor va dir que ho havia fet molt bé, que havia aguantat com un campió.

He d’admetre que després d’això i passar la nit en observació em vaig començar a sentir millor. Em van receptar un altre antibiòtic i un calmant i vaig marxar a casa. Abans, però, no vaig poder resistir la temptació de demanar-li a l’elefant-infermer que em fes una foto de record  a les meves pobres amígdales (que dels túnels excavats i ingerits pel refotut estreptococ semblaven de formatge Gruyère, bé, Emmental). Error. I mentre em cridava, fent adéu amb la seva mà gegantina (i tot el greix del seu cos oscil·lant harmònicament) i dient-me que vigilés el que mengés, vaig marxar feliç cap a casa.

Però el malson dels paquiderms i les infeccions només havia començat.

CircusProcessionElephants1888.jpg

6 comentaris

  • Gum

    25/12/2012 15:30

    Quins records d’estiu… :'(

    • Xavier Viader

      06/02/2013 18:57

      Vas estar així? Espero que aquestes llàgrimes siguin de dolor, no d’enyorança… perquè si no, com es nota que no estaves tan malalta com jo, benvolguda Gum. El nombre de petits invasors que m’assetjaven arribava a superar la població de la humanitat, i jo sol (bé, i amb l’ajuda d’un paquiderm uniformat), superant innombrables patiments i dificultats, vaig sortir-me’n.

  • oca

    04/12/2012 13:52

    Hahaha què bo.
    Això em recorda el meu primer any de guarderia. No el meu, no, el del meu primer fill, ho vaig agafar tot, tot i tot: Angines, Otitis, Conjuntivitis, un parell de Constipats, Gastroenteritis i, com no, la Grip. Un hivern al 100%. Inoblidable.

    • Xavier Viader

      06/02/2013 19:00

      Tot, tot i tot? Això em sona a cert anunci mooolt antic, però al revés: en comptes d’una assegurança aquí anuncies un hivern inoblidable precisament per la precarietat de la teva salut. A més ja m’imagino el teu primer fill per casa durant les vacances d’hivern, campant tan “pantxo” i tu tancada a l’habitació feta un nyap… una dolça tortura inoblidable, no?

  • U

    28/11/2012 10:44

    Que ets boig ;)

  • Isa

    26/11/2012 22:04

    Ja era hora. Sort que t’has recuperat.
    Es una forma simpàtica irònica de explicar-nos com curava les angines el teu avi.
    Fora bromes, em sembla un relat força divertit i m’ha fet riure una bona estona.
    A veure si no tardes tant en publicar.
    Anims

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús