Arxiu de la categoria ‘General’

Una mort ben normal (I)

dilluns, 21/03/2011

“Hora de la mort: 15:42.”

Va empassar-se l’escuma de la cervesa per celebrar-ho: ja havien passat dos minuts des que el cor havia deixat de bategar, havia trencat el sagrat cicle sístole (auricular-ventricular) – diàstole, i era molt poc probable que el cor hi tornés.

El pacient, un noi de 16 anys, no havia patit. Ell no clavava i tornava a clavar la navalla, el bisturí, el ganivet, el picador, l’estaca o el que fos fins a dessagnar-los com porcs. No. El Josep Mengual era una persona civilitzada, ell no matava per plaer. Ho feia pel bé de la ciència. I de la societat. Aquell noi no hagués arribat enlloc. Fumava porros entre classe i classe, cridava i insultava als companys i a més, treia males notes. Ni la f amília tenia dret a queixar-se ja que també pegava a la seva mare, amenaçava al pare i tenia esclavitzats els seus dos germans i al gos l’obligava a portar un ridícul abric verd.

Va treure el cos del llit, el va posar en una cadira i se’l va emportar al jardí. El va deixar tombat sobre la sorra, en posició fetal i va treure una gandula i un barret de palla, i va anar a buscar l’ampolla de vodka i llimonada.

Coneixia de sobres tot el què li passaria al cadàver, però no es volia perdre les primeres 24 hores. Sabia que a poc a poc l’oxigen de l’organisme s’estava esgotant, mentre les cèl·lules, seguien vivint, consumint oxigen, creant diòxid de carboni. I aquest diòxid de carboni, incapaç d’escapar-se per la sang es quedava dissolt a l’interior de la cèl·lula fent-la cada cop més àcida, fins que en una primera cèl·lula es trencaria la delicada membrana del lisosoma, l’estòmac de la cèl·lula, volcant els enzims al seu interior. I després a una altra. I una altra. I així fins que totes elles acabessin autodigerint-se, trencant les llargues mol·lècules que formen la cèl·lula en altres de més simples.

“Ens acabem menjant a nosaltres mateixos”, es va dir, pensatiu. “Quina metàfora!”. Va mig tancar un ull, enlluernat pel Sol. Va posar-se el barret va fer un últim glop i va tancar els ulls.

Que en els primers moments de la mort d’algú les cè·lules es comportin com si tot segueix viu l’impactava molt. S’imaginava a l’interior dels músculs del desgraciat que tenia davant, i com les seves cèl·lules, en un intent desesperat per viure, s’ofegaven a si mateixes en àcid làctic, igual com quan al dropo aquest es motivava i anava a còrrer durant la tarda. Amb la diferència que el dropo aquest era mort, i no hi havia manera d’eliminar l’àcid làctic, amb el curiós efecte de que aquest acabava The_death.JPGper desencadenar el rigor mortis, que el mantindria en tensió fins que l’autòlisi, l’autodestrucció de les cèl·lules, acabés per reduir aquestes contraccions musculars.

Paral·lalment això, el cos es refredava – algor mortis – així com la sang escapava pels capil·lars i s’anava concentrant, per efecte de la gravetat, a l’inferior del seu cos que no es trobava pressionat contra el terra, donant-li un color lilós, el livor mortis.

Rigor mortis, algor mortis, livor mortis… totes les paraules llatines el fascinaven – no en va havia estat un filòleg clàssic consagrat. –, però el fet que tots aquests tecnicismes sobre la mort fossin en llatí… això sí que el posava. I va adormir-se mentre una creixent tenda d’acampada s’instal·lava als pantalons.

 

 

 

A la merda el romanticisme

dimarts , 15/02/2011

Parelles enamorades sota un mateix paraigües. Parelles en la terrassa prenent un café. Parelles agafades de la mà al bell mig de la vorera, surant entre la multitud. Parelles que es miren, passant les hores en silenci. Parelles que pràcticament s’ho munten en el banc del parc. Més parelles intercanviant saliva. Parelles. Amor.

L’amor abarca diferents hormones, des de la testosterona, els estrògens i la feniletilalanina en els primers impulsos sexuals o l’oxitocina i la l’arginina vasopressina amb l’afecte… Bla, bla, bla.Les mosques - les millors amigues dels biòlegs

L’oxitocina és una hormona que, entre d’altres, genera la dona en grans quantitats just després del part, és a dir, seria una de les causants de l’anomenat instint maternal.

La feniletilalanina es pot transformar en dopamina, adrenalina, amfetamina o metamfetamina “simplement” amb unes petites modificacions.

Lleig? Trenco la màgia del moment?

Tothom sap la sensació d’eufòria que produeix l’adrenalina. La dopamina produeix una acceleració cardíaca – en la malaltia de Parkinson, un dèficit de L-dopa, precursor de la dopamina comporta una disminució en el control dels moviments– .

Sabent això… no t’enamoraràs mai més? No és fantàstic aquest engranatge de reaccions, aquesta meravella de sopa d’hormones que et fan estar hipersensible, viure en constant excitació, necessitar la càlida abraçada de l’altre… o  et fa plorar de desesperació, i al cap de mig minut, riure de felicitat? Saber-ho t’evitarà els maldecaps, les alegries, els estremiments i les pors que s’originen?

Callo. Que parli un gran mestre:

Un poeta va dir una vegada: “L’univers sencer és en una copa de vi”. Probablement mai sabrem en quin sentit ho deia ja que els poetes no escriuen per a ser entesos. Però és cert que si mirem en una copa de vi amb prou deteniment veurem tot l’univers.

Hi ha les coses de la física: el turbulent líquid que s’evapora en funció del vent i el temps, les reflexions en la copa i la nostra imaginació afegeix els àtoms. El vidre és una síntesi de les roques de la Terra, i en la seva composició hi veiem els secrets de l’edat de l’univers i l’evolució de les estrelles. Quins compostos químics estranys trobem al vi? Com han arribat a ser com són? Hi ha ferments, enzims, substrats i productes. Aquí, al vi, es troba la gran generalització: tota la vida és fermentació. Ningú pot descobrir la química del vi sense descobrir, tal i com va fer Louis Pasteur, la causa de moltes malalties.

Com de viu és el vi negre, pressionant amb la seva existència la consciència de qui l’observa! Si les nostres petites ments, per conveniència, divideixen aquesta copa de vi, aquest univers, en parts – física, biologia, geologia, astronomia, psicologia… – recordeu que la natura no ho sap! Així que tornem a deixar-ho tot junt, sense oblidar per a què serveix. Donem-nos un plaer final més: bevem-nos-el i oblidem-ho tot!

Traducció lliure de Lectures on Physics, vol 1, de Richard P. Feynman.

Per a l’Ú.

Amor infinit

dijous, 13/01/2011

Hola! Em dic Arrel Quadrada Positiva de 9, o X, si X-2(X+1)=-6, o bé d(e^3t)/dt, si t=0… però tothom em coneix per Tres. T’escric perquè resulta que tinc un problema: estic bojament enamorat. I sé que sona a tòpic, però totes les poesies de Bécquer – fins i tot el de Volverán las oscuras golondrinas –  me’l recorden, tota la bellesa d’aquest món em transmet, sense voler-ho, a la seva imatge… En una situació normal això no seria un problema: li escriuria poesies, li cantaria sota la llum de la Lluna, ploraria i em tallaria les venes si em negués un petó… però resulta que no és una situació normal.Becquer.jpg

El vaig conèixer (Ah! Quants sospirs m’envaeixen quan ho recordo!) quan estava passejant per una equació diferencial lineal de segon ordre. Aleshores, al meu costat va aparèixer ell. Era preciós. Semblava que el químic que en aquest cas ens dirigia li molestava una mica, però us asseguro que ell era preciós: dues cames llargues, primes, perfectes;  unes espatlles amples, robustes… No tenia cap, però compensava amb les corbes que el seu cos m’oferia. Estava tremolant de l’emoció, no podia articular paraula.

- Hola! Sóc la relació entre la longitud de les circumferències i el seu diàmetre, però em diuen Pi.

- Ho…ho…hola! Jo sóc Tres.

A partir d’aquest instant ens vam enamorar, hi havia com una connexió, no sé ben bé què, potser era atracció física o química…bé, perdoneu que em poso romàntic. Ens vam anar veient, i cada vegada estàvem més enamorats. Però el món és cruel. L’U se’n va adonar i em va prohibir tornar-lo a veure.

- És una qüestió de conjunts, fill. Algun dia ho entendràs. Tu pots fer-te passar per un d’ells, com un fastigós i ordinari nombre real més, però ell… ell… no, no toleraré que sigui de la gran família dels naturals, i menys que s’ajunti amb tu, que a més ets primer.

No li vaig fer cas, fins que ahir ens van enxampar a Pi i a mi, abraçats (ell amb les seves cames i jo amb el meu braç) en una pissarra de la Facultat de Ciències de l’Educació, a altes hores de la matinada.

pi.JPG

I fa una estona ens han jutjat per desacatament de la Teoria de Conjunts, i el jutge Cantor estava molt enfadat, però… no m’han condemnat. M’han dit que si trobo alguna manera d’aparellar tots els nombres de la meva gran família, els naturals, amb la resta de conjunts, els enters, els racionals, i, finalment, els reals (els complexos que no pertanyen a aquests grups no els considerem persones, per aquí, són els nostres esclaus), doncs podré anar amb Pi. I ja he trobat com fer-ho per als enters i els racionals, de fet, això m’ha servit per adonar-me que, tot i el que pugui semblar, els naturals, els enters i els racionals tenim el mateix “nombre” d’elements! A aquest nombre l’hi he posat Aleph 0, perquè, perquè… oi que és maco? I li acabo de dir a Cantor i diu que ara només em falta un.

Però ja porto unes hores, i res. I mira que amb els racionals em va costar ordenar-los per a poder-los aparellar, però és que això dels reals… és de bojos! I mira que intento agafar dos nombres molt propers per a no deixar-me’n cap, però sempre me’n deixo algun pel mig, són densos! Aquest problema el tenia amb els racionals, però vaig posar-hi ordre i he aconseguit no saltar-me’n cap, però ara… Em començo a témer que… que… el “nombre” d’elements dels reals… sigui major que el dels naturals… que… que…  sigui impossible el problema que el mestre Cantor m’ha presentat!

Per això et demano que m’ajudis. Ràpid!

Att.

3

M’ha arribat aquesta carta avui, companys. I em temo que té raó. Resulta que el nombre d’elements dels reals (també conegut com a continu) és major que el dels naturals. Tècnicament (nens tapeu-vos els ulls i no llegiu el que ve a continuació): el cardinal dels naturals és Aleph zero (el més petit dels cardinals infinits), mentre que el dels reals és major. No sé sap com de major, de fet existeix una hipòtesi, la del continu – que ja vaig avançar l’altre dia – que diu que el cardinal dels reals és l’immediatament superior al dels naturals, anomenat, lògicament, Aleph 1. Però resulta que s’ha demostrat que no s’arribarà mai a cap contradicció dins dels axiomes “habituals” tant si s’accepta aquesta hipòtesi com a certa com si no. Amén.

Infinits ressacosos

dilluns, 3/01/2011

Després dels llargs dies d’ingesta massiva d’alcohol, menjar i família que ens suposa el Nadal, els meus infinits amics vam decidir muntar una festa tranquil·la, calmada, per celebrar això que la gent anomena any nou. Sí, tinc infinits “amics”, sóc molt social, jo.

Maldecaps: troba un local per a infinites persones, compra alcohol per a infinites persones, troba música que agradi a infi…. no, això últim va resultar impossible.

Per sort, tinc un amic matemàtic molt astut, l’A, que va solucionar-ho tot. Tot menys això últim, de fet ara mateix està buscant com demostrar matemàticament que és impossible acontentar tothom musicalment en una festa.

Només se’ns va plantejar un problema. De fet dos.

drunken_people.JPG

El primer: l’A sempre ha estat el que podríem dir “molt generós” amb la beguda. Per aquesta raó hi havia molt alcohol. I tots, avariciosos decadents, vam beure massa. I la conseqüència va ser tràgico-còmica: infinits borratxos, balancejant-se d’un costat a l’altre corrent cap als (infinits) lavabos. L’A, que el molt malparit ja ho havia previst, havia etiquetat cada lavabo amb un número (1, 2, 3…)  i quan va veure l’estampida corrent cap els vàters, va repartir trossos de paper amb el número del lavabo al qual havia d’anar cadascun dels potencials expel·lidors (m’encanten els diccionaris de sinònims).

Problema resolt. L’A respirava tranquil. Es va servir un altre cubata (“aquests monyes no aguanten res”) i es va posar a cridar: “Acabo de fer una bijecció amb els naturals!”. Davant d’aquesta exclamació, segons em va dir ell, la majoria de gent es va apartar d’ell (com jo també hagués fet si no em trobés al lavabo 9474).

Van picar al timbre. A es va aixecar i va mirar qui era. Eren els de la festa del costat, els del garatge de la G. No tenien lavabos. I també eren infinits. Però l’A era previsor: va agafar el micro i va dir que tota la gent dels lavabos es canviessin al que tingués com a número el seu doble. “És a dir, el de l’1 passa al 2, el 35 passa al 70, etcètera. I vosaltres, els nous, aneu entrant, un a un a tots els vàters senars, que ara són lliures”.

El que l’A no havia previst era que estava tractant amb gent molt, molt, molt beguda. Molts al canviar-se es van equivocar, i van acabar pel passadís, uns quants dels nous es van acabar vomitant a sobre, altres al cap dels que ja estaven amb el paladar a la feina… però el que és més important: infinites persones estaven ben posades. Meravellós.

L’A somreia i s’autocomplaïa: “sóc un crack!”.  Però mentre ballava amb la G, que també havia vingut i no li havia calgut caure de genolls davant de cap vàter , van picar.

Eren els de la Continuum Fest (CF) del (altre) costat.  Fins i tot venia Hilbert. L’A va tremolar. Merda!

Per cert, l’A m’ha dit que ja m’explicarà alguna cosa més sobre aquesta història. Només sé que l’endemà al matí, davant del local, hi havia una bona pasterada. Una pasterada infinita, i a més, contínua.

Per què no és divertit llençar a ningú a un forat negre?

divendres, 10/12/2010

Black_Hole_Milkyway.jpg

Ets una persona cruel. Odies amb tota la teva ànima al senyor X. És l’arxienemic de tota la vida: el que t’esgarrapava al parvulari, el que et pegava a l’ESO (o BUP), el que mai et parla, el que t’esbronca. El truques i li dius si vol venir a un viatge a Costa Rica, a un d’aquests complexes hotelers. Ell accepta. El portes al forat negre més proper. Per a fer-ho, surts de la Terra amb una acceleració petita, de manera que no se n’adoni de la magnitud del viatge. O simplement l’atipes de calmants. Tant és. Un cop arribes al forat negre, et situes en òrbita, el llences i et prepares per a l’espectacle. Et tombes en una gandula, prens unes crispetes en una mà i un mojito a l’altra.

Abans d’iniciar el viatge has llegit llibres, t’has format: et mantens en òrbita a una distància major a 3 vegades de l’horitzó de successos (sembla ser la distància mínima on les òrbites són estables). Has llegit Breu Història del Temps, del Hawking aquest, i per aquí hi diu que res no pot superar la velocitat de la llum. Ah! I gairebé se t’oblida el més important, saps que l’horitzó de successos és aquella frontera que no convé traspassar, ja que per sortir-ne caldria una velocitat major que la de la llum. Lligues caps amb el que diu Hawking que va dir Einstein respecte de la impossibilitat de superar la velocitat de la llum… Sembla que Mr. X ho té ben negre: cau de cap a l’horitzó de successos.

Mentre s’allunya de tu i s’acosta al forat negre somrius: això s’acaba. Però a mida que s’acosta a l’horitzó de sucessos sembla que, en comptes d’accelerar, frena! Ha de ser una il·lusió òptica. Notes que la gravetat del forat negre, tot i trobar-se tan lluny de tu, t’atrau, així que també l’hauria d’atraure a ell. Com pot ser? Sabies que això dels forats negres era, si més no, estrany. Però d’aquí a imaginar-te això: cada vegada es mou més a poc a poc… de fet ara ja sembla que no és mou. Però l’explicació és senzilla.

Per una banda, resulta que segons el vell rialler del cabell blanc despentinat, l’Einstein, qualsevol massa deforma l’espai al seu voltant. És la típica imatge d’un llençol en la que s’hi posa una pedra: l’espai (el llençol) s’enfonsa a on es troba la massa (la pedra). El cas límit, en que es trenca el llençol, és el d’un forat negre, pel que la llum que prové del senyor X cada vegada triga més temps en escalar per la profunda escletxa que crea en l’espai el forat negre.

Una altra forma de veure-ho és que la gravetat altera el pas del temps. És a dir, que quan un es troba sota els efectes de la gravetat, el “seu temps”, vist des de fora, transcorre més lentament que algú que es trobi sota una gravetat menor. Donat que ell es troba a prop del forat negre, experimenta moltíssima gravetat, fet que ralenteix el seu pas del temps, vist des del teu punt de vista, sàdic observador, que has vist com t’han frustrat els plans.

Tanmateix,un es pot consolar pensant que X no ho veu això: ell sent que s’accelera. De manera que s’apropa al forat negre. Quan travessa l’horitzó no sent res de particular. Però tu  ja saps que a partir d’aquest moment (encara que no el vegis) estarà ben venut. Però X mira al seu voltant i veu llum provinent de fora (la llum no en surt però evidentment que hi entra): la Via Làctia i les estrelles més properes hi destaquen. La caiguda, un cop s’ha creuat l’horitzó de successos varia segons la mida del forat negre: des d’uns llargs minuts (per als forats més grans) a uns pocs segons (per als menys massius).

El final és una miiiiiica tràgic. La gravetat és una força que és major com més a prop es troba un de la massa que crea el camp gravitatori, mentre que s’afebleix quan un és més lluny. A mida que X s’acosta al forat negre comença a notar aquesta diferència de forces. El cap, al estar a una distància menor del forat negre que els seus peus rep una major força que els peus, que experimenten una acceleració menor. Aquestes forces de marea, augmenten a mesura que X s’acosta al forat negre, pel que X sent com si l’estiressin del cap i els peus en sentits oposats. Finalment… sabeu aquelles execucions en què s’estiraven amb cavalls els reus condemnats a mort? La imatge és la mateixa.

I més trista encara. Pel que he explicat, sembla que els àtoms i molècules que constitueixen mai més passaran a formar part de res, ni als arbres, ni als rius, ni a l’aire: quedaran per sempre a l’interior del forat negre. Això últim… em sembla que ara mateix el propi Hawking deu estar cridant, indignat, a la seva cadira.

Les pomes que no van caure a Newton

dijous, 2/12/2010

Un jove estirat sota un pomer aprofita per fer una becaina, després d’una llarga jornada de no fer res. És lluna decreixent, pel que a ponent, entre el cel blau s’hi pot distingir una petita C blanca. Una suau brisa agita les branques. I aleshores, una poma vermella madura, segurament foradada pels ocells o els cucs, es desprén de la branca on s’aferra per caure lliurement amb una missió: formar un altre pomer.

Però la poma impacta al cap de Newton, desvetllant-lo. Aquest, mira torbat al seu voltant. Un cop localitza la causa de la interrupció del somni (eròtic o no), veu la lluna. Amb aquesta poma a la mà i la lluna a la retina s’alça, corrent pels camps: i si la Lluna també està caient constantment cap a la Terra? Eureka! Eureka! (Això no ho crida però queda més dramàtic).

Maco, no? Doncs la llegenda aquesta de la poma és això, una llegenda: mai va passar. De fet, aquestahistòria comença a còrrer per Anglaterra un cop entrat el segle XVIII, quan Newton era ja una eminència de la ciència, uns vint anys després de la publicació del Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica. En aquest llibre va establir les anomenades lleis de Newton (la base de tota la física clàssica) i la llei de la gravitació universal.

Newton era un crack. Un crack reservat, prepotent i estirat, amb una infància una mica dura (podríem dir que els seus companys li feien Bullying degut a que sempre destacada), i amb unes habilitats socials qüestionables (el fet que es criés amb els seus avis, lluny de nens de la seva edat, tampoc hi ajudava). Però era bo, molt bo: va inventar el càlcul infinitessimal pràcticament en el mateix moment que Leibniz (a l’època estaven picats sobre qui ho havia fet abans), va escriure el Principia , i fins i tot va inventar un tipus de telescopi (que porten el seu nom). Però no tot van ser pomes de sort per ell, sinó que també va proposar certes teories que es demostraria que eren falses.

eldelapoma.jpgMés enllà per la seva predilecció per a les matemàtiques i la física, també va fer d’alquimista i fins i tot de teòleg. Alquimista? Sí, sí. Teòleg? Sí, sí. De fet va publicar un llibre sobre la seva pròpia interpretació de la Bíblia. Una mica en línia de l’època, on tohom ficava una miqueta la grapa arreu. En què va ficar ell la pota?

Per una banda, en una clara mostra de modèstia, ell proposava que l’atracció entre les partícules d’un fluid eren produïdes per la força de la gravetat, curiosament la força que ell havia “descobert”.  Evidentment ell no la va descobrir, milers d’humans l’havien experimentat abans i s’hi havien cagat, però ell va ser el que va dotar de caràcter universal aquesta força. De fet, el concepte força, relacionat amb la seva acceleració, és també seu. És a dir, que tot cos – home, dona, gos, pedra, planeta o estrella – pel simple fet de tenir massa exerceix una força sobre un altre cos – simi, simia, arbre, galàxia o floc de neu –amb massa.

Ara bé, a nivell atòmic l’atracció gravitatòria és petitíssima (de fet ja ho és en la nostra escala, on la força d’atracció gravitatòria que sentim per un autobús és més petita que la força que exerceix la brisa que aquest aixeca). Pel que Newton estava equivocat amb aquesta idea. El que produeix les interaccions intermol·leculars no és la gravetat és la repulsió/atracció electromagnètica. Com dirien alguns: Fail.

Tal és el renom de l’època que es va guanyar el títol de Sir, Sir Isaac Newton. Aquest era el reconeixement públic per les seves investigacions realment importants. Fins i tot, l’hi van concedir un lloc al parlament anglès. Es veu que no anava per polític: la seva única intervenció va ser: “Perdonin, puc tancar la finestra? És que fa fred”.

Tornant als errors, a part de les reaccions químiques – que com se sap són causades per interacció electromagnètica entre àtoms o mol·lècules – també es va interessar per l’òptica. En aquest camp es va enemistar amb Robert Hooke (el de la llei de Hooke de les molles). Segurament no cabrien els dos egos a la Royal Society.
En aquest camp, va proposar que la llum no eren més que petites partícules, i que els diferents colors eren deguts a diferents tipus partícules. Totes elles juntes formaven el color blanc. Però tal i com va descobrir Young (i ja proposaven contemporanis de Newton com Huygens), aquestes partícules eren incompatibles amb fets experimentals com la interferència de la llum on, contraintuïtivament, es pot produir que en certs punts: llum+llum=foscor. Això, clarament, era inexplicable des de l’òptica de Newton, on partícules+partícules=encara més partícules i, per tant, més llum.

Així que Newton aquí també s’equivocava. O no? Ja ho veurem.

Cotxes oficials de color púrpura

diumenge, 28/11/2010

Després de setmanes, mesos i anys de campanyes electorals un s’acaba afartant de tant “número d’escons del partit X”, “de percentatges d’intenció de vot de Y” o les “preferències electorals de Z”. Davant d’aquest espectacle matemàtic, acostumo a trobar-me amb dues reaccions oposades: “Bah! Això és tot mentida!”, i “…” – aquest segon assenteix i s’empassa amb patatones el que li diuen –.

Qui dels dos presenta una millor reacció? Ens ho hem de creure? Que cadascú jutgi (o no si no vol).

Generalment, les enquestes electorals acostumen a presentar un marge d’error (o incertesa) d’un 3% o 4%. Això és: es preveu que els resultats s’ajustaran, amb molta seguretat, dintre d’aquests intervals.
Què seria l’ideal en les enquestes? Preguntar-li a tothom. Però, com que això seria car, s’opta per preguntar-ho a un número més petit de persones. Suposem (quants problemes de física no començaran així!) que volem conéixer el color dels cotxes de Santa Motora. Idealment aniríem casa per casa a preguntar de quin color són els seus cotxes i obtindríem uns resultats (per exemple: el 45% blancs, el 30% platejats i la resta de colors, el 25%).
Anem-nos-en al cas contrari: li preguntem només a una persona. Serà representatiu el resultat? Podria ser-ho, de fet hi ha un 45% de possibilitats de que el seu cotxe sigui blanc, no? Però també hi ha la possibilitat de que tinguem la mala sort d’agafar l’únic propietari d’un cotxe de color púrpura. Tanmateix, si prenem cada vegada més i més persones diferents, la probabilitat de que agafem aquells casos extrems – encara que hi hagi un club del púrpura a Santa Motora – va disminuïnt, mentre que la presència dels més usuals (blanc i platejat) anirà augmentant.

Evidentment, un pot desconfiar i, de fet, ens podríem estar hores discutint sobre la influència que té el fet de preguntar sobre la resposta que dóna l’enquestat (una mica com passaria amb la quàntica). De fet, en general tenim tendència a respondre el que és ben vist. Un clar exemple d’això és l’anomenat “vot ocult” de certs partits que, en principi, no tenen res de fosc ni d’ocult.
El mecanisme és senzill:
(Enquestador): Qui votarà el dia de les eleccions?
(Enquestat pensa): Evidentment al Tsé-Tsé.
(Enquestat respon): A Ziu.
No és tant que l’enquestat tingui premeditat mentir, sinó que simplement sent – és aquest el poder de la pressió social – que no ha de dir el seu partit, el Tsé-Tsé.
Conclusió: tot i que mai una enquesta és fiable al 100%, l’estadística és un instrument potentíssim per a conéixer l’anomenada realitat social
Per cert, com ja endevineu, és importantíssima la forma en què s’escullen els diferents elements de la mostra. Això, que avui ja m’he allargat massa, ho deixem pendent per a un altre dia.