Entrades amb l'etiqueta ‘bioquímica’

BacteriSS (iII)

dimecres, 6/02/2013

Després de sortir de l’hospital em vaig obsessionar amb els bacteris. Vaig llegir-ne pàgines i pàgines, articles i més articles de la Viquipèdia, escrits d’altres blogaires (com el biòleg del Centpeus, que és prou bo explicant coses senzilles com els bacteris que jo hagués pogut explicar molt millor si hagués volgut i m’haguessin semblat d’interès), vídeos a Youtube i imatges horroroses sobre les malalties que provoquen a Google. Vaig aprendre que la penicil·lina és molt efectiva en combatre infeccions d’origen bacterià perquè ataca la seva paret cel·lular (constituïda de determinats lípids que no tenen les nostres cèl·lules), que qualsevol superfície està plena d’aquests microorganismes emprenyadors, que fins i tot són a dins del teu cos okupant l’intestí.

Imagineu-vos el fàstic que em produïa tot això… quilograms de bacteris per tot el meu cos, que multipliquen per 10 a les meves cèl·lules . De fet, per sort, la penicil·lina que m’havien injectat a l’hospital ja havia matat gran part dels malparits que gosaven robar-me la meva vida i energia. Així que sense perdre temps, vaig començar a prendre antibiòtics sense límit per tal de mantenir-los controlats dins del meu cos, i aniquilar la poca resistència que quedava.

Happy_face_ball.jpg

 

Però, clar, un detall no em va passar per alt: ingerint quantitats desorbitades d’antibiòtics aconseguia mantenir-me interiorment net, sense bacteris. Però què passava als llocs que constantment estaven sota l’amenaça bacteriana i sense el control directe de les defenses, com la meva pell? Allí seguien. Em mirava la mà i gairebé podia veure-les: milers, milions de caretes somrients ingerint la pell morta de la meva part més externa, la capa còrnia. Així que anava tot el dia a dutxar-me, amb detergents extremadament agressius, per evitar la colonització de la meva pell. Somreia a la dutxa, veient els milers (milions!) de Staphylococcus epidermidis morts i arrossegats per l’aigua purificadora.

“I ja està? I perquè t’has estat tot el dia dutxant no has pogut escriure una miserable entrada al blog?”, us preguntareu. No, és la meva resposta. Sembla ser que havia menyspreat aquests minúsculs diables.

Perquè tots aquests quilos de cèl·lules procariotes a part de buscar un forat en el sistema immunitari i reproduir-se a límits insostenibles, també contribuïen a la meva persona. A veure, no fumem, no és que siguin bons o dolents aquests bacteris, però diguem que cohabitem de forma pacífica, en general. I a més a més alguns són capaços de processar certes fibres alimentàries que nosaltres no podem, fins i tot s’ha comprovat que la flora bacteriana pot influir en l’humor d’una persona. S’ha acabat el preguntar, masclistes desconsiderats, sobre l’etapa menstrual de les persones; simplement pregunteu a qui estigui de mala lluna si la seva flora intestinal està malhumorada.

I no només això, els bacteris també ocupen de forma desigual el nostre escut exterior que és la pell i en general contribueixen a la seva acidificació, evitant la proliferació de fongs, entre ells la de Candida Albicans, coneguda internacionalment per la picor que produeix a les mucoses (entre elles a l’entrecuix femení, sí, al cony).

Diarrea descontrolada (que feia bastant real l’acudit aquell que diu que el més ràpid del món, no és la llum si no això, la diarrea), erupcions per tota la pell, picor, malestar general…

Vaig haver de tornar a la consulta del metge i baixar-me els pantalons, literalment, davant del paquiderm-infermer (sospir, l’havia trobat a faltar), i em van practicar… bé, em van examinar i esbroncar:

–          Ja et vaig dir que vigilessis el que menjaves.

Trompetejà l’elefant de blanc, que al no estar vestit de porno-infermer es veia que era un infermer de veritat (i sort que no hi anava pas així perquè m’hagués arrencat els ulls).

I un altre cop ingressat, menjant arròs blanc de la seva sòlida mà, sota la suau llum d’una tarda de tardor, mentre em posava pomada antimicòtica amb l’altre. Així vaig passar els dies, omplint-me per dins i per fora de bacteris i més bacteris, recuperant la normalitat.

I per això us escric aquesta carta, per donar-vos explicacions. Heu estat un públic fidel (bé, només alguns; els altres, no tant), i us mereixeu el millor (només els primers).

I així com jo us perdono la falta de continuïtat en el vostre seguiment, espero que em perdoneu el meu crític estat que m’ha impedit acompanyar-vos i amenitzar-vos els vostres rutinaris dies.

Salutacions cordials,

L’Autor

Operating_room._Clinch_Valley_Clinic_Hospital,_Richlands,_Tazewell_County,_Virginia._-_NARA_-_541101.jpg

BacteriSS (I)

dilluns, 26/11/2012

Benvolguts admiradors/es, amics, família i fans en general,

Abans de res m’agradaria demanar-vos perdó per aquesta aturada injustificada del blog. Sé que us pot semblar imperdonable. Sóc conscient de tot el que un públic tan fervorós haureu patit durant aquests mesos sense cap entrada nova al blog. I sé que com a mínim hauria d’haver deixat una nota de comiat o de reveure, com fa la gent com Déu mana, que hauria d’haver-vos avisat que la meva creativitat es trobava parada, en pausa, en estat lisogènic a l’espera d’un millor moment per explotar.

Però he tingut els meus motius: He estat molt malalt. Segurament més que qualsevol de vosaltres, pobre de mi. Però, gràcies a la meva lluita constant, he aconseguit sobreviure.

Tot va començar un dia en què em disposava a prendre el meu cafè de primera hora, encara amb bata. A l’empassar vaig notar molèsties a la gola. Tenia angines. Així que vaig demanar al meu pare que em fes el que sempre li havia fet a ell l’avi: prémer implacablement un dels canells amb el polze fins que el dolor a la mà és tan fort que se t’oblida el mal al coll. Ho va fer. Vaig cridar. I vaig seguir fent vida normal. Error.

Emmental_de_Savoie.jpgAl cap de quatre dies, incapaç d’empassar-me ni un glop de llet tèbia i amb el meu cos més calent que de costum (fregant els 40ºC, i amb algunes proteïnes ja desnaturalitzant-se), vaig anar al metge (dels quals sempre he desconfiat perquè no són científics com jo), que em va diagnosticar una amigdalitis bacteriana, és a dir, angines. El que ja sabíem tots, de fet ja sabia que es tractava d’hordes de l’Streptococcus pyogenes, però bé, jo estava malalt i no vaig replicar. Després de l’exploració, em va comentar que aquesta amigdalitis era molt greu, que com era que no hi havia anat abans… i va seguir amb una comparació de la meva amigdalitis amb la de no sé quin paquiderm. Finalment, quan va deixar la xerrera de banda, va cridar a l’infermer (que per les seves dimensions s’hagués pogut intercanviar per un paquiderm cobert amb una bata blanca 15-XL i ningú ho hagués notat) i em va manar que em tragués els pantalons i em tombés damunt de la llitera.

I al cap d’uns instants va entrar l’infermer-paquiderm amb una xeringa immensa, que em va semblar que mesurava un metre (evidentment no, i l’augment no podia ser tampoc un efecte relativista ja que la seva velocitat era d’uns metres per segon, i se m’estava aproximant). I la cara se’m va deformar de terror quan vaig veure que l’elefant esbossava un somriure a sota de la seva nàpia-trompa.

–          Aquí tens la penicil·lina un milió dos-cents que has demanat, “jefe”.

Em vaig intentar resistir, però estava distret recordant el despistat del Pasteur (d’acoooord, potser també van influir-hi el metge que em subjectava les cames i la pota d’elefant que tenia al cap immobilitzant-me). Em van baixar els calçotets. Intentava voltar-me (“No et moguis que serà pitjor, que si tibes la musculatura del gluti et farà més mal”), insultant-los a ells i les seves respectives famílies, remuntant-me ben bé quatre o cinc generacions. I la punta em va penetrar, eriçant-me els pèls del cul i del lumbar. Sí, va fer molt mal. I sí, vaig plorar, i no me n’avergonyeixo (ja m’hagués agradat veure-us a vosaltres, valents) perquè el doctor va dir que ho havia fet molt bé, que havia aguantat com un campió.

He d’admetre que després d’això i passar la nit en observació em vaig començar a sentir millor. Em van receptar un altre antibiòtic i un calmant i vaig marxar a casa. Abans, però, no vaig poder resistir la temptació de demanar-li a l’elefant-infermer que em fes una foto de record  a les meves pobres amígdales (que dels túnels excavats i ingerits pel refotut estreptococ semblaven de formatge Gruyère, bé, Emmental). Error. I mentre em cridava, fent adéu amb la seva mà gegantina (i tot el greix del seu cos oscil·lant harmònicament) i dient-me que vigilés el que mengés, vaig marxar feliç cap a casa.

Però el malson dels paquiderms i les infeccions només havia començat.

CircusProcessionElephants1888.jpg

Una mort ben normal (iII)

dimarts , 26/04/2011

En Jordi, l’Inspector (en majúscules perquè s’ho mereix), es va arremangar les mànigues: el molt fill de la gran puta no confessava. Portava ja més de tres hores tancat en la mateixa habitació que el pertorbat aquell i la boira produïda pel tabac ho inundava tot. Li picaven els ulls, l’esquena era inundada i s’estava pixant. Però la bola de pèl i greix amb bata no confessava.

A l’altre extrem de la taula, amb la bombeta a un pam dels ulls, en Josep Mengual se’l mirava. L’Inspector seguia sense fer-li cas. Com podia ser? Semblava un Homo Erectus, pensà. No feia més que exclamar: “Confessa! Parla! “, mentre estenia els braços i contreia els músculs, marcant bíceps. I ell ja ho feia, ja, de fet no havia callat des que l’havien tret de casa, amb males maneres i tallant-li la migdiada. Als guardes del cotxe els va explicar el funcionament dels cossos cavernosos, al veure que tots miraven descaradament la seva erecció tardana. Al company borratxo de cel·la li havia descrit, amb tot luxe de detalls, els efectes de l’alcohol sobre la sinapsi neuronal. Amb l’inspector aquest però, veient les cares que posava quan li hi havia explicat les tràgiques conseqüències de l’increment de l’entropia en l’univers, va decidir fer-se més entenedor, per això només li va voler recordar, per a que estalviés energia entre clatellada i clatellada, el paper clau del fòsfor com a moneda energètica en els éssers vius… però a cada nou tema l’inspector envermellia més i més (semblava que de tan escalfar-se per l’augment del seu ritme metabòlic hagués començat a radiar en el visible), i suava més i més i la vena del coll cada vegada palpitsabo.jpgava més i més fort.

– A veure, tu, pertorbadet meu del meu cor, vas matar a l’Arnau Comte, el mort que vam trobar al teu jardí? El cadàver que estaves mirant mentre es descomponia era ell, un nen de 16 anys, la mare…

– O sigui que t’interessa una part de la biologia més aplicada, no?!?! Haver començat per aquí, home! La descomposició, la transició – va arrencar com una enciclopèdia- a la pols de la qual provenim, és un procés que….

– NO M’INTERESSA! Només vull que afirmis que vas matar tu aquell pobre noi!

-… i bàsicament consisteix en recuperar les estructures orgàniques i inòrganiques simples que inicialment…

Evidentment, el “científic” (i filòleg clàssic) no l’escoltava. La foca xerraire amb ulleres no deixava de divagar i parlar i parlar i parlar i parlar… És infernal, va pensar. Només vull que calli i que confessi. Que ens digui si ha matat altra gent, on són els cadàvers… O com a mínim que calli… Que calli!

– … em va semblar molt curiós quan vaig descobrir que moltes d’aquestes larves de mosca, les mateixes que acabaven menjant-se els meus cadàvers, s’utilitzessin amb finalitats terapèutiques, perquè, és clar, jo sempre les havia vist sortint de l’interior dels intestins, les conques buides dels ulls, la pell groguenca que emmagatzemava al seu interior un veritable tresor alimentici, una sopeta de la qual vivien les mateixes larves, però que bullia de microbis i fongs…

– I tot això a dintre dels teus cadàvers?

– Sí, sí… També, a vegades…Haha hahaha!

Si sap riure! Però de què coi riu, aquest?

– A vegades… degut a tots els gasos que s’alliberen a l’interior del cadàver, doncs és clar, han de sortir per algun lloc, no? I com que a on hi ha més vida és als intestins, doncs o bé van expulsant-se a poc a poc en forma de llufes o bé… Explota! Sí, sí, explota! Ho hauria de veure, senyor inspector, trossets d’intestins i abdominals expulsats, ejectats per la pròpia panxa… És un pet amb sorpresa, i a més amb olor, perquè aquests gasos són els mateixos que donen l’olor particular que tothom odia dels cadàvers, amb la diferència que aquí s’alliberen de cop! Metà, amoníac, benzè…

– Però si fan pudor, com ho suportes? Vull dir… a on els guardes els cossos per a que no molestin?

– No res, els deixo a l’aire lliure, al jardí, en un raconet. Jo simplement controlo el PH i la humitat, ja que l’oxigen necessari ja me’l subministra l’aire.

– I després, què fas?

– Doncs a mesura que passen els dies, es va produïnt un procés que es coneix com saponificació, i si surt bé, el cadàver es pot conservar durant mooolts anys. Ara bé, el recobriment jo el trec, perquè així accelero la descomposició del meu apreciat objecte d’estudi i a més,  així m’estalvio diners en sabó.

– Interessant! – va exclamar l’Inspector mentre s’empassava una arcada.

– Sí, però el moment més fascinant és quan el cadàver es troba en l’últim pas abans de la seva pèrdua total, de la seva fusió completa amb l’ambient.

– I quin és aquest moment?

– Sembla mentida que us ho hagi d’explicar tot… l’esquelet! La part més fascinant, el nucli de tot, el que permet que un se sustenti, la barreja exacta de colagen i hidroxiapatita, amb petits capil·lars que asseguren una correcte calcificació i manteniment. És potser la part més impersonal, però és l’única que s’aconsegueix conservar si els buits del colagen desnaturalitzat l’omplen certs minerals.

– I aquest procés no el deixes a l’atzar, no?

– És clar que no! Tots els cadàvers, després de 3 setmanes els guardo en una cabaneta, ben recoberts de sorra, amb una humitat baixíssima, amb l’esperança de que les meves obres passin a la posteritat.

– I on és la cabaneta?

– Doncs per qüestions logístiques la vaig construir a… -va seguir parlant i, òbviament, va dir on es trobaven els altres 32 cadàvers, o el que pugui quedar d’ells.

I mentre comprovava si seguia en marxa la gravadora, a en Jordi se li va escapar d’entre les dents un estúpid! que el “científic” no va arribar a sentir.

SkullFromTheFront2.jpg

Una mort ben normal (I)

dilluns, 21/03/2011

“Hora de la mort: 15:42.”

Va empassar-se l’escuma de la cervesa per celebrar-ho: ja havien passat dos minuts des que el cor havia deixat de bategar, havia trencat el sagrat cicle sístole (auricular-ventricular) – diàstole, i era molt poc probable que el cor hi tornés.

El pacient, un noi de 16 anys, no havia patit. Ell no clavava i tornava a clavar la navalla, el bisturí, el ganivet, el picador, l’estaca o el que fos fins a dessagnar-los com porcs. No. El Josep Mengual era una persona civilitzada, ell no matava per plaer. Ho feia pel bé de la ciència. I de la societat. Aquell noi no hagués arribat enlloc. Fumava porros entre classe i classe, cridava i insultava als companys i a més, treia males notes. Ni la f amília tenia dret a queixar-se ja que també pegava a la seva mare, amenaçava al pare i tenia esclavitzats els seus dos germans i al gos l’obligava a portar un ridícul abric verd.

Va treure el cos del llit, el va posar en una cadira i se’l va emportar al jardí. El va deixar tombat sobre la sorra, en posició fetal i va treure una gandula i un barret de palla, i va anar a buscar l’ampolla de vodka i llimonada.

Coneixia de sobres tot el què li passaria al cadàver, però no es volia perdre les primeres 24 hores. Sabia que a poc a poc l’oxigen de l’organisme s’estava esgotant, mentre les cèl·lules, seguien vivint, consumint oxigen, creant diòxid de carboni. I aquest diòxid de carboni, incapaç d’escapar-se per la sang es quedava dissolt a l’interior de la cèl·lula fent-la cada cop més àcida, fins que en una primera cèl·lula es trencaria la delicada membrana del lisosoma, l’estòmac de la cèl·lula, volcant els enzims al seu interior. I després a una altra. I una altra. I així fins que totes elles acabessin autodigerint-se, trencant les llargues mol·lècules que formen la cèl·lula en altres de més simples.

“Ens acabem menjant a nosaltres mateixos”, es va dir, pensatiu. “Quina metàfora!”. Va mig tancar un ull, enlluernat pel Sol. Va posar-se el barret va fer un últim glop i va tancar els ulls.

Que en els primers moments de la mort d’algú les cè·lules es comportin com si tot segueix viu l’impactava molt. S’imaginava a l’interior dels músculs del desgraciat que tenia davant, i com les seves cèl·lules, en un intent desesperat per viure, s’ofegaven a si mateixes en àcid làctic, igual com quan al dropo aquest es motivava i anava a còrrer durant la tarda. Amb la diferència que el dropo aquest era mort, i no hi havia manera d’eliminar l’àcid làctic, amb el curiós efecte de que aquest acabava The_death.JPGper desencadenar el rigor mortis, que el mantindria en tensió fins que l’autòlisi, l’autodestrucció de les cèl·lules, acabés per reduir aquestes contraccions musculars.

Paral·lalment això, el cos es refredava – algor mortis – així com la sang escapava pels capil·lars i s’anava concentrant, per efecte de la gravetat, a l’inferior del seu cos que no es trobava pressionat contra el terra, donant-li un color lilós, el livor mortis.

Rigor mortis, algor mortis, livor mortis… totes les paraules llatines el fascinaven – no en va havia estat un filòleg clàssic consagrat. –, però el fet que tots aquests tecnicismes sobre la mort fossin en llatí… això sí que el posava. I va adormir-se mentre una creixent tenda d’acampada s’instal·lava als pantalons.

 

 

 

A la merda el romanticisme

dimarts , 15/02/2011

Parelles enamorades sota un mateix paraigües. Parelles en la terrassa prenent un café. Parelles agafades de la mà al bell mig de la vorera, surant entre la multitud. Parelles que es miren, passant les hores en silenci. Parelles que pràcticament s’ho munten en el banc del parc. Més parelles intercanviant saliva. Parelles. Amor.

L’amor abarca diferents hormones, des de la testosterona, els estrògens i la feniletilalanina en els primers impulsos sexuals o l’oxitocina i la l’arginina vasopressina amb l’afecte… Bla, bla, bla.Les mosques - les millors amigues dels biòlegs

L’oxitocina és una hormona que, entre d’altres, genera la dona en grans quantitats just després del part, és a dir, seria una de les causants de l’anomenat instint maternal.

La feniletilalanina es pot transformar en dopamina, adrenalina, amfetamina o metamfetamina “simplement” amb unes petites modificacions.

Lleig? Trenco la màgia del moment?

Tothom sap la sensació d’eufòria que produeix l’adrenalina. La dopamina produeix una acceleració cardíaca – en la malaltia de Parkinson, un dèficit de L-dopa, precursor de la dopamina comporta una disminució en el control dels moviments– .

Sabent això… no t’enamoraràs mai més? No és fantàstic aquest engranatge de reaccions, aquesta meravella de sopa d’hormones que et fan estar hipersensible, viure en constant excitació, necessitar la càlida abraçada de l’altre… o  et fa plorar de desesperació, i al cap de mig minut, riure de felicitat? Saber-ho t’evitarà els maldecaps, les alegries, els estremiments i les pors que s’originen?

Callo. Que parli un gran mestre:

Un poeta va dir una vegada: “L’univers sencer és en una copa de vi”. Probablement mai sabrem en quin sentit ho deia ja que els poetes no escriuen per a ser entesos. Però és cert que si mirem en una copa de vi amb prou deteniment veurem tot l’univers.

Hi ha les coses de la física: el turbulent líquid que s’evapora en funció del vent i el temps, les reflexions en la copa i la nostra imaginació afegeix els àtoms. El vidre és una síntesi de les roques de la Terra, i en la seva composició hi veiem els secrets de l’edat de l’univers i l’evolució de les estrelles. Quins compostos químics estranys trobem al vi? Com han arribat a ser com són? Hi ha ferments, enzims, substrats i productes. Aquí, al vi, es troba la gran generalització: tota la vida és fermentació. Ningú pot descobrir la química del vi sense descobrir, tal i com va fer Louis Pasteur, la causa de moltes malalties.

Com de viu és el vi negre, pressionant amb la seva existència la consciència de qui l’observa! Si les nostres petites ments, per conveniència, divideixen aquesta copa de vi, aquest univers, en parts – física, biologia, geologia, astronomia, psicologia… – recordeu que la natura no ho sap! Així que tornem a deixar-ho tot junt, sense oblidar per a què serveix. Donem-nos un plaer final més: bevem-nos-el i oblidem-ho tot!

Traducció lliure de Lectures on Physics, vol 1, de Richard P. Feynman.

Per a l’Ú.