Entrades amb l'etiqueta ‘CERN’

Exàmens apocalíptics (II)

divendres, 1/06/2012

Cloc. Cloc. Cloc

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-quatre.

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-cinc.

Cloc. L’Arnau portava allà tancat uns deu mil set-cents vuitanta-sis segons. Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-set segons: dues hores, cinquanta-nou minuts i quaranta-set segons. Tot just en entrar a la cel·la – Cloc – i adonar-se que no hi havia cap rellotge, es va marejar. No podria saber quant de temps Cloc – estava detingut! I si el detenien – il·legalment – més de 72 hores? Com podria saber quan havia de demanar l’habeas corpus? Cloc.

apocalipsisi (1).jpg

Ja us n’haureu adonat: l’Arnau era un noi molt ben informat de tot. “L’aixeta goteja de manera regular!” – Cloc –, va exclamar interiorment entre les pampallugues que feia el fluorescent, amb la carcassa plena de cremades d’encenedor, que s’acabava d’encendre just a sobre del seu cap. Així que es va treure les seves vambes foradades, i se les va descordar fins que els cordons tenien un pam de llargada, uns 25 cm. Sí, també us n’heu adonat: l’Arnau era un manasses (literalment). Va comprovar que el període d’oscil·lació de les vambes era lleugerament menor que el ritme de degoteig de l’aixeta. Un cop sabut això… ja només faltava calcular: “ El període d’un pèndol simple, per a oscil·lacions petites… sí, l’arrel quadrada de la llargada entre l’acceleració de la gravetat. O  sigui que 0,25 entre g, que considerarem 10, és u sobre 40. L’arrel de 40 està entre 6 i 7… considerarem 6,5. I dues vegades pi, que ho aproximo a 6 (em sap greu amics matemàtics), entre aquest número dóna un nombre lleugerament inferior a 1. Comptant que l’aixeta goteja una miqueta més a poc a poc que el que oscil·len les meves vambes… Eureka! Sí, serà una bona aproximació considerar que entre gota i gota passa un segon”.

Sí amics meus, l’Arnau era una mica “friki”- abans que els defensors de la llengua saltin: l’Arnau era una mica estrafolari, rar, extravagant, desconcertant, inusitat… -. No era la primera vegada que el detenien, al nostre benvolgut informat, manasses i freak amic, ja ho havien fet per fer de profeta de l’apocalipsi vàries vegades. I tot per culpa de l’estrés de l’època dels exàmens. Fins i tot se’l va acusar d’haver estat ell el que va fer que l’LHC patís un sobreescalfament que va obligar a suspendre els experiments. Un sobreescalfament que a nosaltres ens deixaria glaçats: els superconductors que creen els camps magnètics estan a uns -269ºC, a només quatre graus per sobre del zero absolut! Però l’Arnau, per sort de tots, es va salvar. Al final els mitjans van inculpar un pobre ocellet que passava per allí amb un tros de pa. Però va ser l’Arnau intentant-nos salvar d’una fi del món segura, a mans d’un terrorífic forat negre creat en aquestes instal·lacions que tot ho havia d’acabar absorbint.

apocalipsisi.jpg

Així que, cansat que sempre els “científics” trobessin contraarguments per tot el que els profetes de la veritat predicaven, va decidir curar-se en salut: el seu propi apocalipsi no tindria cap error científic, seria l’antítesi de l’anomenada ciència empírico-analítica. No seguiria el mètode “potètic-deductiu aquell”, però sobretot, la teoria en què es basaria no seria comprovable. Espera, això nou, el que és nou no ho és, oi? I el nostre benvolgut manasses, freak i manasses Arnau Vilanova va crear la seva pròpia teoria apocalíptica: prenent un parell de dies del calendari maia, uns grams dels coneixements de Fernando Arrabal i quatre fórmules de la teoria quàntica de les flors de Bach. I la seva terrorífica conclusió va ser que el món acabaria el 21 de juny.

Correu minyons, que la data s’apropa.

Els Neutrins de l’Infern

dijous, 24/11/2011

Va posar-se bé les solapes de la xupa, va donar una última coça al tio que es retorçava a terra de dolor i va escopir-li a la bata. Se’n va anar al ritme de les seves botes, deixant un rastre de sang darrere.

Maleïts subnormals! Què s’havien pensat??? Ja no era el refotut neutrí electrònic monyes que havia estat abans. Ja no es resignava a res. Ara era un neutrí muònic, més gran i fort i podia fer el que volia,  res li ho podia impedir, fos el que fos: un traficant, un científic de l’OPERA, una prostituta o els de la banda enemiga Minos-Gremium. Era un membre més de la família, un més dels Neutrins de l’Infern. Així era com s’havia anomenat la banda en un primer moment, però al cap de poc temps – tot depèn de l’observador –, van canviar  a l’anglès: Hell Neutrinos. Era més guai.

Encara conservava algunes cicatrius de la primera batalla entre bandes en la que va participar. Ell i els seus companys van sortir d’un feix de fotons després de xocar contra una paret de grafit. Bé, no era veritat. Els seus pares eren en veritat els pions i els kaons, però el primer jurament per entrar en la banda era haver renegat d’ells  feia molt de temps. Va tornar a escopir. A la merda els seus progenitors! Just després de néixer, els pions i els kaons  van morir per fer néixer aquest ramat indomable de neutrins. No satisfets amb la seva sort, els van condemnar  a seguir  la direcció de les seves passes – vaja, el que acostumen a fer els pares –, a seguir el feix que es dirigia cap el nord d’Itàlia, en concret, cap el laboratori de Gran Sasso. SENEK, el neutrí, va tornar a escopir. Els havien dirigit cap a l’amagatall de la banda de científics bojos que tenien com a enemics: els OPERA-COBRA. Va escopir.motero.jpgJa els ho havien demostrat a aquests desgraciats qui manava. Qui posava les normes. A pastar els refotuts fotons i la mare que els va parir. “Els Hell Neutrinos estem per sobre de la llei, som més forts que tots ells, més ràpids, més… més… més de tot”, va pensar SENEK, mentre escopia, ara ja un tros d’ànima, al costat de la seva moto.

Es va posar el casc – d’aquests que cobreixen la meitat del cap – i va muntar la seva estimada Harley. Va donar gas, va omplir el despatx de fum i se’n va anar fent el cavallet, deixant una marca de pneumàtic cremat i un full amb el logo de la banda com a avís per als que s’atrevissin a desafiar-lo.

Mentre volava, més ràpid que el vent, el so o la llum (aparentment), va rascar-se, inconscientment, la seva última ferida. Era de l’última baralla amb els OPERA-COBRA. En adonar-se que no podien amb tota una bandada de moters salvatges i agressius, els van intentar aïllar, un a un, dels seus companys d’armes. Van aconseguir-ho amb 20. SENEK era un d’ells. Però van lluitar bé i van mostrar que havien arribat 2,3 nanosegons més ràpid, de mitjana i per separat, que el que ho havien fet en la batalla anterior. I això que en aquella batalla ja havien arribat, en grup, 57,8 nanosegons abans que els fotons, que la llum. Havien fet una bona feina.

Van aconseguir aguantar l’ofensicientifics.jpgva de tots aquells homes de blanc i camises, evidentment. Des de quan la penya xunga porta roba blanca? O camises? No va poder evitar somriure mentre escopia, sobre la seva Harley. Si seguien així, va pensar, finalment podrien anar a fer-li una visita al líder dels enemics. No sabien, encara, qui era, però van suposar – prou encertadament –, que era l’home vellet aquell amb moltes canes, entrades prominents, cabells esbullats i bigoti del que tots els científics tenien una fotografia al despatx.

Ara bé, els quedava molta feina per davant: l’ofensiva que preparaven els Minos-Gremium semblava el més preocupant del moment. I també sabien que els homes de blanc dels OPERA-COBRA tampoc ho deixarien córrer així com així. Va escopir. “Merda! Se’ns està girant una de feina…”. Però ràpidament es va alliberar dels seus pensaments més foscos i va seguir cavalcant, amb el vent a la cara, les autopistes de l’Univers.