Entrades amb l'etiqueta ‘ciència’

Exàmens apocalíptics (II)

divendres, 1/06/2012

Cloc. Cloc. Cloc

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-quatre.

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-cinc.

Cloc. L’Arnau portava allà tancat uns deu mil set-cents vuitanta-sis segons. Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-set segons: dues hores, cinquanta-nou minuts i quaranta-set segons. Tot just en entrar a la cel·la – Cloc – i adonar-se que no hi havia cap rellotge, es va marejar. No podria saber quant de temps Cloc – estava detingut! I si el detenien – il·legalment – més de 72 hores? Com podria saber quan havia de demanar l’habeas corpus? Cloc.

apocalipsisi (1).jpg

Ja us n’haureu adonat: l’Arnau era un noi molt ben informat de tot. “L’aixeta goteja de manera regular!” – Cloc –, va exclamar interiorment entre les pampallugues que feia el fluorescent, amb la carcassa plena de cremades d’encenedor, que s’acabava d’encendre just a sobre del seu cap. Així que es va treure les seves vambes foradades, i se les va descordar fins que els cordons tenien un pam de llargada, uns 25 cm. Sí, també us n’heu adonat: l’Arnau era un manasses (literalment). Va comprovar que el període d’oscil·lació de les vambes era lleugerament menor que el ritme de degoteig de l’aixeta. Un cop sabut això… ja només faltava calcular: “ El període d’un pèndol simple, per a oscil·lacions petites… sí, l’arrel quadrada de la llargada entre l’acceleració de la gravetat. O  sigui que 0,25 entre g, que considerarem 10, és u sobre 40. L’arrel de 40 està entre 6 i 7… considerarem 6,5. I dues vegades pi, que ho aproximo a 6 (em sap greu amics matemàtics), entre aquest número dóna un nombre lleugerament inferior a 1. Comptant que l’aixeta goteja una miqueta més a poc a poc que el que oscil·len les meves vambes… Eureka! Sí, serà una bona aproximació considerar que entre gota i gota passa un segon”.

Sí amics meus, l’Arnau era una mica “friki”- abans que els defensors de la llengua saltin: l’Arnau era una mica estrafolari, rar, extravagant, desconcertant, inusitat… -. No era la primera vegada que el detenien, al nostre benvolgut informat, manasses i freak amic, ja ho havien fet per fer de profeta de l’apocalipsi vàries vegades. I tot per culpa de l’estrés de l’època dels exàmens. Fins i tot se’l va acusar d’haver estat ell el que va fer que l’LHC patís un sobreescalfament que va obligar a suspendre els experiments. Un sobreescalfament que a nosaltres ens deixaria glaçats: els superconductors que creen els camps magnètics estan a uns -269ºC, a només quatre graus per sobre del zero absolut! Però l’Arnau, per sort de tots, es va salvar. Al final els mitjans van inculpar un pobre ocellet que passava per allí amb un tros de pa. Però va ser l’Arnau intentant-nos salvar d’una fi del món segura, a mans d’un terrorífic forat negre creat en aquestes instal·lacions que tot ho havia d’acabar absorbint.

apocalipsisi.jpg

Així que, cansat que sempre els “científics” trobessin contraarguments per tot el que els profetes de la veritat predicaven, va decidir curar-se en salut: el seu propi apocalipsi no tindria cap error científic, seria l’antítesi de l’anomenada ciència empírico-analítica. No seguiria el mètode “potètic-deductiu aquell”, però sobretot, la teoria en què es basaria no seria comprovable. Espera, això nou, el que és nou no ho és, oi? I el nostre benvolgut manasses, freak i manasses Arnau Vilanova va crear la seva pròpia teoria apocalíptica: prenent un parell de dies del calendari maia, uns grams dels coneixements de Fernando Arrabal i quatre fórmules de la teoria quàntica de les flors de Bach. I la seva terrorífica conclusió va ser que el món acabaria el 21 de juny.

Correu minyons, que la data s’apropa.

A la merda el romanticisme

dimarts , 15/02/2011

Parelles enamorades sota un mateix paraigües. Parelles en la terrassa prenent un café. Parelles agafades de la mà al bell mig de la vorera, surant entre la multitud. Parelles que es miren, passant les hores en silenci. Parelles que pràcticament s’ho munten en el banc del parc. Més parelles intercanviant saliva. Parelles. Amor.

L’amor abarca diferents hormones, des de la testosterona, els estrògens i la feniletilalanina en els primers impulsos sexuals o l’oxitocina i la l’arginina vasopressina amb l’afecte… Bla, bla, bla.Les mosques - les millors amigues dels biòlegs

L’oxitocina és una hormona que, entre d’altres, genera la dona en grans quantitats just després del part, és a dir, seria una de les causants de l’anomenat instint maternal.

La feniletilalanina es pot transformar en dopamina, adrenalina, amfetamina o metamfetamina “simplement” amb unes petites modificacions.

Lleig? Trenco la màgia del moment?

Tothom sap la sensació d’eufòria que produeix l’adrenalina. La dopamina produeix una acceleració cardíaca – en la malaltia de Parkinson, un dèficit de L-dopa, precursor de la dopamina comporta una disminució en el control dels moviments– .

Sabent això… no t’enamoraràs mai més? No és fantàstic aquest engranatge de reaccions, aquesta meravella de sopa d’hormones que et fan estar hipersensible, viure en constant excitació, necessitar la càlida abraçada de l’altre… o  et fa plorar de desesperació, i al cap de mig minut, riure de felicitat? Saber-ho t’evitarà els maldecaps, les alegries, els estremiments i les pors que s’originen?

Callo. Que parli un gran mestre:

Un poeta va dir una vegada: “L’univers sencer és en una copa de vi”. Probablement mai sabrem en quin sentit ho deia ja que els poetes no escriuen per a ser entesos. Però és cert que si mirem en una copa de vi amb prou deteniment veurem tot l’univers.

Hi ha les coses de la física: el turbulent líquid que s’evapora en funció del vent i el temps, les reflexions en la copa i la nostra imaginació afegeix els àtoms. El vidre és una síntesi de les roques de la Terra, i en la seva composició hi veiem els secrets de l’edat de l’univers i l’evolució de les estrelles. Quins compostos químics estranys trobem al vi? Com han arribat a ser com són? Hi ha ferments, enzims, substrats i productes. Aquí, al vi, es troba la gran generalització: tota la vida és fermentació. Ningú pot descobrir la química del vi sense descobrir, tal i com va fer Louis Pasteur, la causa de moltes malalties.

Com de viu és el vi negre, pressionant amb la seva existència la consciència de qui l’observa! Si les nostres petites ments, per conveniència, divideixen aquesta copa de vi, aquest univers, en parts – física, biologia, geologia, astronomia, psicologia… – recordeu que la natura no ho sap! Així que tornem a deixar-ho tot junt, sense oblidar per a què serveix. Donem-nos un plaer final més: bevem-nos-el i oblidem-ho tot!

Traducció lliure de Lectures on Physics, vol 1, de Richard P. Feynman.

Per a l’Ú.