Entrades amb l'etiqueta ‘curiositats’

Exàmens apocalíptics (II)

divendres, 1/06/2012

Cloc. Cloc. Cloc

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-quatre.

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-cinc.

Cloc. L’Arnau portava allà tancat uns deu mil set-cents vuitanta-sis segons. Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-set segons: dues hores, cinquanta-nou minuts i quaranta-set segons. Tot just en entrar a la cel·la – Cloc – i adonar-se que no hi havia cap rellotge, es va marejar. No podria saber quant de temps Cloc – estava detingut! I si el detenien – il·legalment – més de 72 hores? Com podria saber quan havia de demanar l’habeas corpus? Cloc.

apocalipsisi (1).jpg

Ja us n’haureu adonat: l’Arnau era un noi molt ben informat de tot. “L’aixeta goteja de manera regular!” – Cloc –, va exclamar interiorment entre les pampallugues que feia el fluorescent, amb la carcassa plena de cremades d’encenedor, que s’acabava d’encendre just a sobre del seu cap. Així que es va treure les seves vambes foradades, i se les va descordar fins que els cordons tenien un pam de llargada, uns 25 cm. Sí, també us n’heu adonat: l’Arnau era un manasses (literalment). Va comprovar que el període d’oscil·lació de les vambes era lleugerament menor que el ritme de degoteig de l’aixeta. Un cop sabut això… ja només faltava calcular: “ El període d’un pèndol simple, per a oscil·lacions petites… sí, l’arrel quadrada de la llargada entre l’acceleració de la gravetat. O  sigui que 0,25 entre g, que considerarem 10, és u sobre 40. L’arrel de 40 està entre 6 i 7… considerarem 6,5. I dues vegades pi, que ho aproximo a 6 (em sap greu amics matemàtics), entre aquest número dóna un nombre lleugerament inferior a 1. Comptant que l’aixeta goteja una miqueta més a poc a poc que el que oscil·len les meves vambes… Eureka! Sí, serà una bona aproximació considerar que entre gota i gota passa un segon”.

Sí amics meus, l’Arnau era una mica “friki”- abans que els defensors de la llengua saltin: l’Arnau era una mica estrafolari, rar, extravagant, desconcertant, inusitat… -. No era la primera vegada que el detenien, al nostre benvolgut informat, manasses i freak amic, ja ho havien fet per fer de profeta de l’apocalipsi vàries vegades. I tot per culpa de l’estrés de l’època dels exàmens. Fins i tot se’l va acusar d’haver estat ell el que va fer que l’LHC patís un sobreescalfament que va obligar a suspendre els experiments. Un sobreescalfament que a nosaltres ens deixaria glaçats: els superconductors que creen els camps magnètics estan a uns -269ºC, a només quatre graus per sobre del zero absolut! Però l’Arnau, per sort de tots, es va salvar. Al final els mitjans van inculpar un pobre ocellet que passava per allí amb un tros de pa. Però va ser l’Arnau intentant-nos salvar d’una fi del món segura, a mans d’un terrorífic forat negre creat en aquestes instal·lacions que tot ho havia d’acabar absorbint.

apocalipsisi.jpg

Així que, cansat que sempre els “científics” trobessin contraarguments per tot el que els profetes de la veritat predicaven, va decidir curar-se en salut: el seu propi apocalipsi no tindria cap error científic, seria l’antítesi de l’anomenada ciència empírico-analítica. No seguiria el mètode “potètic-deductiu aquell”, però sobretot, la teoria en què es basaria no seria comprovable. Espera, això nou, el que és nou no ho és, oi? I el nostre benvolgut manasses, freak i manasses Arnau Vilanova va crear la seva pròpia teoria apocalíptica: prenent un parell de dies del calendari maia, uns grams dels coneixements de Fernando Arrabal i quatre fórmules de la teoria quàntica de les flors de Bach. I la seva terrorífica conclusió va ser que el món acabaria el 21 de juny.

Correu minyons, que la data s’apropa.

Infinits ressacosos

dilluns, 3/01/2011

Després dels llargs dies d’ingesta massiva d’alcohol, menjar i família que ens suposa el Nadal, els meus infinits amics vam decidir muntar una festa tranquil·la, calmada, per celebrar això que la gent anomena any nou. Sí, tinc infinits “amics”, sóc molt social, jo.

Maldecaps: troba un local per a infinites persones, compra alcohol per a infinites persones, troba música que agradi a infi…. no, això últim va resultar impossible.

Per sort, tinc un amic matemàtic molt astut, l’A, que va solucionar-ho tot. Tot menys això últim, de fet ara mateix està buscant com demostrar matemàticament que és impossible acontentar tothom musicalment en una festa.

Només se’ns va plantejar un problema. De fet dos.

drunken_people.JPG

El primer: l’A sempre ha estat el que podríem dir “molt generós” amb la beguda. Per aquesta raó hi havia molt alcohol. I tots, avariciosos decadents, vam beure massa. I la conseqüència va ser tràgico-còmica: infinits borratxos, balancejant-se d’un costat a l’altre corrent cap als (infinits) lavabos. L’A, que el molt malparit ja ho havia previst, havia etiquetat cada lavabo amb un número (1, 2, 3…)  i quan va veure l’estampida corrent cap els vàters, va repartir trossos de paper amb el número del lavabo al qual havia d’anar cadascun dels potencials expel·lidors (m’encanten els diccionaris de sinònims).

Problema resolt. L’A respirava tranquil. Es va servir un altre cubata (“aquests monyes no aguanten res”) i es va posar a cridar: “Acabo de fer una bijecció amb els naturals!”. Davant d’aquesta exclamació, segons em va dir ell, la majoria de gent es va apartar d’ell (com jo també hagués fet si no em trobés al lavabo 9474).

Van picar al timbre. A es va aixecar i va mirar qui era. Eren els de la festa del costat, els del garatge de la G. No tenien lavabos. I també eren infinits. Però l’A era previsor: va agafar el micro i va dir que tota la gent dels lavabos es canviessin al que tingués com a número el seu doble. “És a dir, el de l’1 passa al 2, el 35 passa al 70, etcètera. I vosaltres, els nous, aneu entrant, un a un a tots els vàters senars, que ara són lliures”.

El que l’A no havia previst era que estava tractant amb gent molt, molt, molt beguda. Molts al canviar-se es van equivocar, i van acabar pel passadís, uns quants dels nous es van acabar vomitant a sobre, altres al cap dels que ja estaven amb el paladar a la feina… però el que és més important: infinites persones estaven ben posades. Meravellós.

L’A somreia i s’autocomplaïa: “sóc un crack!”.  Però mentre ballava amb la G, que també havia vingut i no li havia calgut caure de genolls davant de cap vàter , van picar.

Eren els de la Continuum Fest (CF) del (altre) costat.  Fins i tot venia Hilbert. L’A va tremolar. Merda!

Per cert, l’A m’ha dit que ja m’explicarà alguna cosa més sobre aquesta història. Només sé que l’endemà al matí, davant del local, hi havia una bona pasterada. Una pasterada infinita, i a més, contínua.

Les pomes que no van caure a Newton

dijous, 2/12/2010

Un jove estirat sota un pomer aprofita per fer una becaina, després d’una llarga jornada de no fer res. És lluna decreixent, pel que a ponent, entre el cel blau s’hi pot distingir una petita C blanca. Una suau brisa agita les branques. I aleshores, una poma vermella madura, segurament foradada pels ocells o els cucs, es desprén de la branca on s’aferra per caure lliurement amb una missió: formar un altre pomer.

Però la poma impacta al cap de Newton, desvetllant-lo. Aquest, mira torbat al seu voltant. Un cop localitza la causa de la interrupció del somni (eròtic o no), veu la lluna. Amb aquesta poma a la mà i la lluna a la retina s’alça, corrent pels camps: i si la Lluna també està caient constantment cap a la Terra? Eureka! Eureka! (Això no ho crida però queda més dramàtic).

Maco, no? Doncs la llegenda aquesta de la poma és això, una llegenda: mai va passar. De fet, aquestahistòria comença a còrrer per Anglaterra un cop entrat el segle XVIII, quan Newton era ja una eminència de la ciència, uns vint anys després de la publicació del Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica. En aquest llibre va establir les anomenades lleis de Newton (la base de tota la física clàssica) i la llei de la gravitació universal.

Newton era un crack. Un crack reservat, prepotent i estirat, amb una infància una mica dura (podríem dir que els seus companys li feien Bullying degut a que sempre destacada), i amb unes habilitats socials qüestionables (el fet que es criés amb els seus avis, lluny de nens de la seva edat, tampoc hi ajudava). Però era bo, molt bo: va inventar el càlcul infinitessimal pràcticament en el mateix moment que Leibniz (a l’època estaven picats sobre qui ho havia fet abans), va escriure el Principia , i fins i tot va inventar un tipus de telescopi (que porten el seu nom). Però no tot van ser pomes de sort per ell, sinó que també va proposar certes teories que es demostraria que eren falses.

eldelapoma.jpgMés enllà per la seva predilecció per a les matemàtiques i la física, també va fer d’alquimista i fins i tot de teòleg. Alquimista? Sí, sí. Teòleg? Sí, sí. De fet va publicar un llibre sobre la seva pròpia interpretació de la Bíblia. Una mica en línia de l’època, on tohom ficava una miqueta la grapa arreu. En què va ficar ell la pota?

Per una banda, en una clara mostra de modèstia, ell proposava que l’atracció entre les partícules d’un fluid eren produïdes per la força de la gravetat, curiosament la força que ell havia “descobert”.  Evidentment ell no la va descobrir, milers d’humans l’havien experimentat abans i s’hi havien cagat, però ell va ser el que va dotar de caràcter universal aquesta força. De fet, el concepte força, relacionat amb la seva acceleració, és també seu. És a dir, que tot cos – home, dona, gos, pedra, planeta o estrella – pel simple fet de tenir massa exerceix una força sobre un altre cos – simi, simia, arbre, galàxia o floc de neu –amb massa.

Ara bé, a nivell atòmic l’atracció gravitatòria és petitíssima (de fet ja ho és en la nostra escala, on la força d’atracció gravitatòria que sentim per un autobús és més petita que la força que exerceix la brisa que aquest aixeca). Pel que Newton estava equivocat amb aquesta idea. El que produeix les interaccions intermol·leculars no és la gravetat és la repulsió/atracció electromagnètica. Com dirien alguns: Fail.

Tal és el renom de l’època que es va guanyar el títol de Sir, Sir Isaac Newton. Aquest era el reconeixement públic per les seves investigacions realment importants. Fins i tot, l’hi van concedir un lloc al parlament anglès. Es veu que no anava per polític: la seva única intervenció va ser: “Perdonin, puc tancar la finestra? És que fa fred”.

Tornant als errors, a part de les reaccions químiques – que com se sap són causades per interacció electromagnètica entre àtoms o mol·lècules – també es va interessar per l’òptica. En aquest camp es va enemistar amb Robert Hooke (el de la llei de Hooke de les molles). Segurament no cabrien els dos egos a la Royal Society.
En aquest camp, va proposar que la llum no eren més que petites partícules, i que els diferents colors eren deguts a diferents tipus partícules. Totes elles juntes formaven el color blanc. Però tal i com va descobrir Young (i ja proposaven contemporanis de Newton com Huygens), aquestes partícules eren incompatibles amb fets experimentals com la interferència de la llum on, contraintuïtivament, es pot produir que en certs punts: llum+llum=foscor. Això, clarament, era inexplicable des de l’òptica de Newton, on partícules+partícules=encara més partícules i, per tant, més llum.

Així que Newton aquí també s’equivocava. O no? Ja ho veurem.