Entrades amb l'etiqueta ‘Einstein’

La teva hora (no) ha arribat

dimarts , 15/11/2011

- Mira, mare! Quina sorpresa! La Lluna! – va dir en Teo, sorprès que la Lluna sortís també de dia –. Que no sortia només de nit?

- No, fill meu – va respondre l’omnipresent mare –. Això només ho sembla perquè quan més brilla la Lluna és quan es troba en lluna plena, i és quan es veu al llarg de tota la nit. La resta del temps passa part del dia al cel.

Ben poc es podia imaginar en Teo que, mentre ell visitava el zoo per enèssima vegada, allà dalt, cap a on assenyalava el seu dit grassonet, cap a aquella bola platejada de milers de quilòmetres, les partícules fonamentals es reunien al seu bar preferit.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

Finalment s’havia acabat la tortura, més de 8 hores! – Es va dir el pobre neutrí.

Havia passat tant de temps que ja no era el neutrí electrònic que era abans. No se sentia igual, se sentia confòs i marejat, com un, com un… com un pesat neutrí muònic. Va arrepentir-se d’haver perdut així el temps i va demanar-li, fingint interès, al fotó CoMiBaR, que no es suicidés i va marxar fent un gran esforç per accelerar-se una mica més. Ja ho sabia, ja, que no servia de res – si en CoMiBaR ho volia el podia atrapar, i sense fer cap mena d’esforç perquè els fotons, el que tenen és que van a la velocitat de la llum – però l’aterroritzava haver de tornar a aguantar una pallissa com aquella. Segurament intentaria perdre’s pels buits de l’Univers o superar C, la frontera prohibida,  per a ensorrar una mica més els ànims dels científics de la Terra. Ja que no era feliç, impediria que els altres ho fossin.

Suicidi.jpg

Lluny, a la Terra, a en Teo, tot i no saber-ho, aquesta particular conversa li havia durat tota la vida, i les seves visites al zoo, l’hospital, l’escola i també la seva primera cigarreta, quan va perdre la virginitat, la seva boda, la mort dels seus pares, la del seu germà –que, com tothom sap, va tenir un final tràgic degut a la seva addicció a l’heroïna – , les excursions amb la Inserso… i ara ja era ben mort i enterrat. Finalment s’havia escrit el seu últim llibre: En Teo va al cementiri.

 

 

 

*     *     *     *     *

En CoMiBaR, com cada dia després de voltar més de 25 bilions de quilòmetres per l’Univers, està trist. Entra al bar i demana el que sempre es demana, un “cubata” de vodka amb llimona i s’asseu a la barra. Per allà aprop s’hi troba un neutrí. Comença a bombardejar-lo sense escrúpols:

- Em compro el Ròlex el dilluns♠ a les 00.00,  i ara marca les 00.00h. Com quan ho compro. I miro al voltant i tot passa alhora, a les putes dotze. No tinc futur, no tinc passat, ni tan sols tinc un present, per què què és un maleït etern present? Sempre em veig igual, un fantàstic fotó d’1,24 electronvolts. I quan vosaltres, afortunats éssers materials heu viscut un minut, un any, un segle, jo encara sóc al mateix instant de temps, a les putes dotze. Estic condemnat a ser un dels que il·luminen el vostre pobre Univers, des del que anomeneu principi fins el que anomeneu final.

- Vinga, home – va respondre el neutrí, encara elèctronic, Sèneca –, que segur que no n’hi ha per tant! Pensa que si no tens futur, no tens res a tèmer, com jo. Surto de casa i pateixo a veure quan em transformaré en un gran neutrí muònic o quan seré un gras neutró tau. Pateixo per quan s’acabarà tot, quan algun nucli atòmic m’absorbeixi i què se sentirà quan això passi… Patir, tot és patir, des del naixement a la fi, en veritat t’envejo, CoMiBaR.

- Enveja?!- va escopir-li el fotó a la cara.

Il·luminació en la beguda??

Va aprofitar per acabar-se a santhilari el “cubata” i en va demanar un altre, sempre sense parar de voltar per la barra.

- Sèneca, no tens refotuda idea de què parles. Tu no saps el que és tenir barrejat dintre el teu cap tot el que anomenes vida. No sé ni d’on vinc ni a on vaig, no sé qui és el meu pare, la meva mare♥, no sé si tinc parella, entrellaçada,  o si ja “l’he tingut” – va dir amb sorna, ja que no entenia gaire bé això de fer servir els verbs en passat.

- Creu-me, millor no saber-ho. A mi encara se m’omplen els ulls de llàgrimes només de pensar en la meva estimada caseta, amb la llar de foc envoltant-me al bell mig del nucli solar.

Va començar a sanglotar, però ràpidament se li va passa, com a mínim no plovia, lògicament, a la Lluna. En CoMiBaR, va demanar un altre vodka amb llimona. De tot el bar era qui més aguantava, és clar, els efectes de l’alcohol se li repartien al llarg de tota la seva llarga vida per igual.

Fins i tot això – no poder notar ni per un sol instant el mareig corresponent – l’enfurismava i l’entristia, a la vegada.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

 

♠Com tothom sap, l’Univers es va crear en el pitjor dia de la setmana.

♥ Nosaltres sí que ho sabem. Bé, no sabem exactament qui, però tenim una idea bastant sòlida: va nèixer quan l’Univers “només” tenia 400.000 anys, i va ser la primera “llum” que ens n’arriba. De fet ja ho diu al seu nom: CoMiBaR.

Per què no és divertit llençar a ningú a un forat negre?

divendres, 10/12/2010

Black_Hole_Milkyway.jpg

Ets una persona cruel. Odies amb tota la teva ànima al senyor X. És l’arxienemic de tota la vida: el que t’esgarrapava al parvulari, el que et pegava a l’ESO (o BUP), el que mai et parla, el que t’esbronca. El truques i li dius si vol venir a un viatge a Costa Rica, a un d’aquests complexes hotelers. Ell accepta. El portes al forat negre més proper. Per a fer-ho, surts de la Terra amb una acceleració petita, de manera que no se n’adoni de la magnitud del viatge. O simplement l’atipes de calmants. Tant és. Un cop arribes al forat negre, et situes en òrbita, el llences i et prepares per a l’espectacle. Et tombes en una gandula, prens unes crispetes en una mà i un mojito a l’altra.

Abans d’iniciar el viatge has llegit llibres, t’has format: et mantens en òrbita a una distància major a 3 vegades de l’horitzó de successos (sembla ser la distància mínima on les òrbites són estables). Has llegit Breu Història del Temps, del Hawking aquest, i per aquí hi diu que res no pot superar la velocitat de la llum. Ah! I gairebé se t’oblida el més important, saps que l’horitzó de successos és aquella frontera que no convé traspassar, ja que per sortir-ne caldria una velocitat major que la de la llum. Lligues caps amb el que diu Hawking que va dir Einstein respecte de la impossibilitat de superar la velocitat de la llum… Sembla que Mr. X ho té ben negre: cau de cap a l’horitzó de successos.

Mentre s’allunya de tu i s’acosta al forat negre somrius: això s’acaba. Però a mida que s’acosta a l’horitzó de sucessos sembla que, en comptes d’accelerar, frena! Ha de ser una il·lusió òptica. Notes que la gravetat del forat negre, tot i trobar-se tan lluny de tu, t’atrau, així que també l’hauria d’atraure a ell. Com pot ser? Sabies que això dels forats negres era, si més no, estrany. Però d’aquí a imaginar-te això: cada vegada es mou més a poc a poc… de fet ara ja sembla que no és mou. Però l’explicació és senzilla.

Per una banda, resulta que segons el vell rialler del cabell blanc despentinat, l’Einstein, qualsevol massa deforma l’espai al seu voltant. És la típica imatge d’un llençol en la que s’hi posa una pedra: l’espai (el llençol) s’enfonsa a on es troba la massa (la pedra). El cas límit, en que es trenca el llençol, és el d’un forat negre, pel que la llum que prové del senyor X cada vegada triga més temps en escalar per la profunda escletxa que crea en l’espai el forat negre.

Una altra forma de veure-ho és que la gravetat altera el pas del temps. És a dir, que quan un es troba sota els efectes de la gravetat, el “seu temps”, vist des de fora, transcorre més lentament que algú que es trobi sota una gravetat menor. Donat que ell es troba a prop del forat negre, experimenta moltíssima gravetat, fet que ralenteix el seu pas del temps, vist des del teu punt de vista, sàdic observador, que has vist com t’han frustrat els plans.

Tanmateix,un es pot consolar pensant que X no ho veu això: ell sent que s’accelera. De manera que s’apropa al forat negre. Quan travessa l’horitzó no sent res de particular. Però tu  ja saps que a partir d’aquest moment (encara que no el vegis) estarà ben venut. Però X mira al seu voltant i veu llum provinent de fora (la llum no en surt però evidentment que hi entra): la Via Làctia i les estrelles més properes hi destaquen. La caiguda, un cop s’ha creuat l’horitzó de successos varia segons la mida del forat negre: des d’uns llargs minuts (per als forats més grans) a uns pocs segons (per als menys massius).

El final és una miiiiiica tràgic. La gravetat és una força que és major com més a prop es troba un de la massa que crea el camp gravitatori, mentre que s’afebleix quan un és més lluny. A mida que X s’acosta al forat negre comença a notar aquesta diferència de forces. El cap, al estar a una distància menor del forat negre que els seus peus rep una major força que els peus, que experimenten una acceleració menor. Aquestes forces de marea, augmenten a mesura que X s’acosta al forat negre, pel que X sent com si l’estiressin del cap i els peus en sentits oposats. Finalment… sabeu aquelles execucions en què s’estiraven amb cavalls els reus condemnats a mort? La imatge és la mateixa.

I més trista encara. Pel que he explicat, sembla que els àtoms i molècules que constitueixen mai més passaran a formar part de res, ni als arbres, ni als rius, ni a l’aire: quedaran per sempre a l’interior del forat negre. Això últim… em sembla que ara mateix el propi Hawking deu estar cridant, indignat, a la seva cadira.