Entrades amb l'etiqueta ‘invasions’

BacteriSS (iII)

dimecres, 6/02/2013

Després de sortir de l’hospital em vaig obsessionar amb els bacteris. Vaig llegir-ne pàgines i pàgines, articles i més articles de la Viquipèdia, escrits d’altres blogaires (com el biòleg del Centpeus, que és prou bo explicant coses senzilles com els bacteris que jo hagués pogut explicar molt millor si hagués volgut i m’haguessin semblat d’interès), vídeos a Youtube i imatges horroroses sobre les malalties que provoquen a Google. Vaig aprendre que la penicil·lina és molt efectiva en combatre infeccions d’origen bacterià perquè ataca la seva paret cel·lular (constituïda de determinats lípids que no tenen les nostres cèl·lules), que qualsevol superfície està plena d’aquests microorganismes emprenyadors, que fins i tot són a dins del teu cos okupant l’intestí.

Imagineu-vos el fàstic que em produïa tot això… quilograms de bacteris per tot el meu cos, que multipliquen per 10 a les meves cèl·lules . De fet, per sort, la penicil·lina que m’havien injectat a l’hospital ja havia matat gran part dels malparits que gosaven robar-me la meva vida i energia. Així que sense perdre temps, vaig començar a prendre antibiòtics sense límit per tal de mantenir-los controlats dins del meu cos, i aniquilar la poca resistència que quedava.

Happy_face_ball.jpg

 

Però, clar, un detall no em va passar per alt: ingerint quantitats desorbitades d’antibiòtics aconseguia mantenir-me interiorment net, sense bacteris. Però què passava als llocs que constantment estaven sota l’amenaça bacteriana i sense el control directe de les defenses, com la meva pell? Allí seguien. Em mirava la mà i gairebé podia veure-les: milers, milions de caretes somrients ingerint la pell morta de la meva part més externa, la capa còrnia. Així que anava tot el dia a dutxar-me, amb detergents extremadament agressius, per evitar la colonització de la meva pell. Somreia a la dutxa, veient els milers (milions!) de Staphylococcus epidermidis morts i arrossegats per l’aigua purificadora.

“I ja està? I perquè t’has estat tot el dia dutxant no has pogut escriure una miserable entrada al blog?”, us preguntareu. No, és la meva resposta. Sembla ser que havia menyspreat aquests minúsculs diables.

Perquè tots aquests quilos de cèl·lules procariotes a part de buscar un forat en el sistema immunitari i reproduir-se a límits insostenibles, també contribuïen a la meva persona. A veure, no fumem, no és que siguin bons o dolents aquests bacteris, però diguem que cohabitem de forma pacífica, en general. I a més a més alguns són capaços de processar certes fibres alimentàries que nosaltres no podem, fins i tot s’ha comprovat que la flora bacteriana pot influir en l’humor d’una persona. S’ha acabat el preguntar, masclistes desconsiderats, sobre l’etapa menstrual de les persones; simplement pregunteu a qui estigui de mala lluna si la seva flora intestinal està malhumorada.

I no només això, els bacteris també ocupen de forma desigual el nostre escut exterior que és la pell i en general contribueixen a la seva acidificació, evitant la proliferació de fongs, entre ells la de Candida Albicans, coneguda internacionalment per la picor que produeix a les mucoses (entre elles a l’entrecuix femení, sí, al cony).

Diarrea descontrolada (que feia bastant real l’acudit aquell que diu que el més ràpid del món, no és la llum si no això, la diarrea), erupcions per tota la pell, picor, malestar general…

Vaig haver de tornar a la consulta del metge i baixar-me els pantalons, literalment, davant del paquiderm-infermer (sospir, l’havia trobat a faltar), i em van practicar… bé, em van examinar i esbroncar:

–          Ja et vaig dir que vigilessis el que menjaves.

Trompetejà l’elefant de blanc, que al no estar vestit de porno-infermer es veia que era un infermer de veritat (i sort que no hi anava pas així perquè m’hagués arrencat els ulls).

I un altre cop ingressat, menjant arròs blanc de la seva sòlida mà, sota la suau llum d’una tarda de tardor, mentre em posava pomada antimicòtica amb l’altre. Així vaig passar els dies, omplint-me per dins i per fora de bacteris i més bacteris, recuperant la normalitat.

I per això us escric aquesta carta, per donar-vos explicacions. Heu estat un públic fidel (bé, només alguns; els altres, no tant), i us mereixeu el millor (només els primers).

I així com jo us perdono la falta de continuïtat en el vostre seguiment, espero que em perdoneu el meu crític estat que m’ha impedit acompanyar-vos i amenitzar-vos els vostres rutinaris dies.

Salutacions cordials,

L’Autor

Operating_room._Clinch_Valley_Clinic_Hospital,_Richlands,_Tazewell_County,_Virginia._-_NARA_-_541101.jpg

BacteriSS (I)

dilluns, 26/11/2012

Benvolguts admiradors/es, amics, família i fans en general,

Abans de res m’agradaria demanar-vos perdó per aquesta aturada injustificada del blog. Sé que us pot semblar imperdonable. Sóc conscient de tot el que un públic tan fervorós haureu patit durant aquests mesos sense cap entrada nova al blog. I sé que com a mínim hauria d’haver deixat una nota de comiat o de reveure, com fa la gent com Déu mana, que hauria d’haver-vos avisat que la meva creativitat es trobava parada, en pausa, en estat lisogènic a l’espera d’un millor moment per explotar.

Però he tingut els meus motius: He estat molt malalt. Segurament més que qualsevol de vosaltres, pobre de mi. Però, gràcies a la meva lluita constant, he aconseguit sobreviure.

Tot va començar un dia en què em disposava a prendre el meu cafè de primera hora, encara amb bata. A l’empassar vaig notar molèsties a la gola. Tenia angines. Així que vaig demanar al meu pare que em fes el que sempre li havia fet a ell l’avi: prémer implacablement un dels canells amb el polze fins que el dolor a la mà és tan fort que se t’oblida el mal al coll. Ho va fer. Vaig cridar. I vaig seguir fent vida normal. Error.

Emmental_de_Savoie.jpgAl cap de quatre dies, incapaç d’empassar-me ni un glop de llet tèbia i amb el meu cos més calent que de costum (fregant els 40ºC, i amb algunes proteïnes ja desnaturalitzant-se), vaig anar al metge (dels quals sempre he desconfiat perquè no són científics com jo), que em va diagnosticar una amigdalitis bacteriana, és a dir, angines. El que ja sabíem tots, de fet ja sabia que es tractava d’hordes de l’Streptococcus pyogenes, però bé, jo estava malalt i no vaig replicar. Després de l’exploració, em va comentar que aquesta amigdalitis era molt greu, que com era que no hi havia anat abans… i va seguir amb una comparació de la meva amigdalitis amb la de no sé quin paquiderm. Finalment, quan va deixar la xerrera de banda, va cridar a l’infermer (que per les seves dimensions s’hagués pogut intercanviar per un paquiderm cobert amb una bata blanca 15-XL i ningú ho hagués notat) i em va manar que em tragués els pantalons i em tombés damunt de la llitera.

I al cap d’uns instants va entrar l’infermer-paquiderm amb una xeringa immensa, que em va semblar que mesurava un metre (evidentment no, i l’augment no podia ser tampoc un efecte relativista ja que la seva velocitat era d’uns metres per segon, i se m’estava aproximant). I la cara se’m va deformar de terror quan vaig veure que l’elefant esbossava un somriure a sota de la seva nàpia-trompa.

–          Aquí tens la penicil·lina un milió dos-cents que has demanat, “jefe”.

Em vaig intentar resistir, però estava distret recordant el despistat del Pasteur (d’acoooord, potser també van influir-hi el metge que em subjectava les cames i la pota d’elefant que tenia al cap immobilitzant-me). Em van baixar els calçotets. Intentava voltar-me (“No et moguis que serà pitjor, que si tibes la musculatura del gluti et farà més mal”), insultant-los a ells i les seves respectives famílies, remuntant-me ben bé quatre o cinc generacions. I la punta em va penetrar, eriçant-me els pèls del cul i del lumbar. Sí, va fer molt mal. I sí, vaig plorar, i no me n’avergonyeixo (ja m’hagués agradat veure-us a vosaltres, valents) perquè el doctor va dir que ho havia fet molt bé, que havia aguantat com un campió.

He d’admetre que després d’això i passar la nit en observació em vaig començar a sentir millor. Em van receptar un altre antibiòtic i un calmant i vaig marxar a casa. Abans, però, no vaig poder resistir la temptació de demanar-li a l’elefant-infermer que em fes una foto de record  a les meves pobres amígdales (que dels túnels excavats i ingerits pel refotut estreptococ semblaven de formatge Gruyère, bé, Emmental). Error. I mentre em cridava, fent adéu amb la seva mà gegantina (i tot el greix del seu cos oscil·lant harmònicament) i dient-me que vigilés el que mengés, vaig marxar feliç cap a casa.

Però el malson dels paquiderms i les infeccions només havia començat.

CircusProcessionElephants1888.jpg

Escarabats amb Power Balance (I)

divendres, 23/12/2011

Si llegiu això és que estic morta.

Tot va començar fa tres mesos, més o menys. Era un diumenge molt càlid i estava pel jardí, com sempre. Vaig notar com un insecte em voltava per l’ull. “Després d’aquest canvi de look estic tan tremebunda que atrec fins i tot les bestioles”, vaig pensar . D’aquell en concret me’n vaig desfer com vaig poder, era més pesat que el que és habitual (que ja és molt dir, oi noies?). Per sort feia una suau brisa marina que se’l va emportar lluny (espero que ben lluny). Així que vaig seguir amb el meu pícnic sota el solet de setembre.

El que no sabia, però, és que el mal ja estava fet. Al refotut escarabat de color vermell, el curculiònid del diable, li havia donat temps de… de… violar-me, de contaminar-me, de pondre un bon parell de centenars d’ous, just a l’ull. Em sentia bruta. Però no hi vaig poder fer res: les larves no van trigar a néixer…

escarabat.JPG

No sentia res. Però al cap d’uns tres dies les larves van començar a sortir de la seva primera llar, uns ouets blancs de pocs mil·límetres. I es van mudar a l’interior del meu cos, començant a excavar galeries, de fins a un metre de llargària, a través meu, arrencant els meus teixits amb unes potents mandíbules negres i digerint-los, per a avançar un altre passet. I seguir amb l’àpat d’un únic plat: les meves entranyes. Jo.

 

No sé si va ser el mateix escarabat o va ser un altre, però amb el temps em van anar visitant més, tots ells a buidar la seva càrrega blanca (eren escarabats femella, malpensats) per sobre meu.  El voltant de l’ull es trobava cada dia més ple d’un líquid verdós, que supurava de les ferides que creixien en nombre dia a dia. Era el que quedava del festí que s’estaven fotent les larves-sense-potes-i-blanques aquelles. I el que és pitjor, això només havia començat: crec que aquests dimonis vermells se sentien atrets per l’olor de totes aquelles ferides fresques. Així que cada cop en van arribar més i amb ganes de quedar-s’hi per sempre. O fins que em mori.

I així és com he arribat fins ara, estic perdent les forces, les larves i la seva merda m’estan taponant el meu sistema circulatori, els meus òrgans…amb prou feines puc respirar, menjar. Si algú em pogués ajudar…

Quan tot és quiet, quan hi ha silenci, els sento per dins meu. Escratx, escratx, fan. Però multiplicat pel milers de larves i amb l’eco de les cavernes que m’han obert, el so s’assembla més al del xup-xup d’una olla al foc. El xup-xup d’una salsa que és la barreja dels meus fluids interiors, la merda de les larves i els teixits morts que s’estan podrint. I s’escolten les queixes dels teixits que no aguanten més i es trenquen, d’algunes parts del que era el meu cos que cauen pel seu propi pes, del podriment de la base.

Ben plena de merda. Es nota per dintre, però també per fora. Sento vergonya cada vegada que algú em mira i arrufa el nas, posant aquella cara. Em miren i em veuen tota calba, desprenent una olor dolça però penetrant que no em deixa oblidar la putrefacció que em desborda per cada forat que s’ha obert.

I ells em miren, em miren amb la cara que fa un l’endemà d’una gran festa a casa en adonar-se que el got que està escurant no és només cola, també té rom, just abans de vomitar l’ànima.

Però tant de bo només fos vergonya el meu problema. Tant de bo. No aguantaré gaire més. Necessito ajuda. Algú sap què em passa? Sisplau! Feu-ho per la meva antiga bellesa! No tinc més temps!

 

Ah! Ja se m’oblidava… bon Nadal!