Entrades amb l'etiqueta ‘medicina forense’

Una mort ben normal (iII)

dimarts , 26/04/2011

En Jordi, l’Inspector (en majúscules perquè s’ho mereix), es va arremangar les mànigues: el molt fill de la gran puta no confessava. Portava ja més de tres hores tancat en la mateixa habitació que el pertorbat aquell i la boira produïda pel tabac ho inundava tot. Li picaven els ulls, l’esquena era inundada i s’estava pixant. Però la bola de pèl i greix amb bata no confessava.

A l’altre extrem de la taula, amb la bombeta a un pam dels ulls, en Josep Mengual se’l mirava. L’Inspector seguia sense fer-li cas. Com podia ser? Semblava un Homo Erectus, pensà. No feia més que exclamar: “Confessa! Parla! “, mentre estenia els braços i contreia els músculs, marcant bíceps. I ell ja ho feia, ja, de fet no havia callat des que l’havien tret de casa, amb males maneres i tallant-li la migdiada. Als guardes del cotxe els va explicar el funcionament dels cossos cavernosos, al veure que tots miraven descaradament la seva erecció tardana. Al company borratxo de cel·la li havia descrit, amb tot luxe de detalls, els efectes de l’alcohol sobre la sinapsi neuronal. Amb l’inspector aquest però, veient les cares que posava quan li hi havia explicat les tràgiques conseqüències de l’increment de l’entropia en l’univers, va decidir fer-se més entenedor, per això només li va voler recordar, per a que estalviés energia entre clatellada i clatellada, el paper clau del fòsfor com a moneda energètica en els éssers vius… però a cada nou tema l’inspector envermellia més i més (semblava que de tan escalfar-se per l’augment del seu ritme metabòlic hagués començat a radiar en el visible), i suava més i més i la vena del coll cada vegada palpitsabo.jpgava més i més fort.

– A veure, tu, pertorbadet meu del meu cor, vas matar a l’Arnau Comte, el mort que vam trobar al teu jardí? El cadàver que estaves mirant mentre es descomponia era ell, un nen de 16 anys, la mare…

– O sigui que t’interessa una part de la biologia més aplicada, no?!?! Haver començat per aquí, home! La descomposició, la transició – va arrencar com una enciclopèdia- a la pols de la qual provenim, és un procés que….

– NO M’INTERESSA! Només vull que afirmis que vas matar tu aquell pobre noi!

-… i bàsicament consisteix en recuperar les estructures orgàniques i inòrganiques simples que inicialment…

Evidentment, el “científic” (i filòleg clàssic) no l’escoltava. La foca xerraire amb ulleres no deixava de divagar i parlar i parlar i parlar i parlar… És infernal, va pensar. Només vull que calli i que confessi. Que ens digui si ha matat altra gent, on són els cadàvers… O com a mínim que calli… Que calli!

– … em va semblar molt curiós quan vaig descobrir que moltes d’aquestes larves de mosca, les mateixes que acabaven menjant-se els meus cadàvers, s’utilitzessin amb finalitats terapèutiques, perquè, és clar, jo sempre les havia vist sortint de l’interior dels intestins, les conques buides dels ulls, la pell groguenca que emmagatzemava al seu interior un veritable tresor alimentici, una sopeta de la qual vivien les mateixes larves, però que bullia de microbis i fongs…

– I tot això a dintre dels teus cadàvers?

– Sí, sí… També, a vegades…Haha hahaha!

Si sap riure! Però de què coi riu, aquest?

– A vegades… degut a tots els gasos que s’alliberen a l’interior del cadàver, doncs és clar, han de sortir per algun lloc, no? I com que a on hi ha més vida és als intestins, doncs o bé van expulsant-se a poc a poc en forma de llufes o bé… Explota! Sí, sí, explota! Ho hauria de veure, senyor inspector, trossets d’intestins i abdominals expulsats, ejectats per la pròpia panxa… És un pet amb sorpresa, i a més amb olor, perquè aquests gasos són els mateixos que donen l’olor particular que tothom odia dels cadàvers, amb la diferència que aquí s’alliberen de cop! Metà, amoníac, benzè…

– Però si fan pudor, com ho suportes? Vull dir… a on els guardes els cossos per a que no molestin?

– No res, els deixo a l’aire lliure, al jardí, en un raconet. Jo simplement controlo el PH i la humitat, ja que l’oxigen necessari ja me’l subministra l’aire.

– I després, què fas?

– Doncs a mesura que passen els dies, es va produïnt un procés que es coneix com saponificació, i si surt bé, el cadàver es pot conservar durant mooolts anys. Ara bé, el recobriment jo el trec, perquè així accelero la descomposició del meu apreciat objecte d’estudi i a més,  així m’estalvio diners en sabó.

– Interessant! – va exclamar l’Inspector mentre s’empassava una arcada.

– Sí, però el moment més fascinant és quan el cadàver es troba en l’últim pas abans de la seva pèrdua total, de la seva fusió completa amb l’ambient.

– I quin és aquest moment?

– Sembla mentida que us ho hagi d’explicar tot… l’esquelet! La part més fascinant, el nucli de tot, el que permet que un se sustenti, la barreja exacta de colagen i hidroxiapatita, amb petits capil·lars que asseguren una correcte calcificació i manteniment. És potser la part més impersonal, però és l’única que s’aconsegueix conservar si els buits del colagen desnaturalitzat l’omplen certs minerals.

– I aquest procés no el deixes a l’atzar, no?

– És clar que no! Tots els cadàvers, després de 3 setmanes els guardo en una cabaneta, ben recoberts de sorra, amb una humitat baixíssima, amb l’esperança de que les meves obres passin a la posteritat.

– I on és la cabaneta?

– Doncs per qüestions logístiques la vaig construir a… -va seguir parlant i, òbviament, va dir on es trobaven els altres 32 cadàvers, o el que pugui quedar d’ells.

I mentre comprovava si seguia en marxa la gravadora, a en Jordi se li va escapar d’entre les dents un estúpid! que el “científic” no va arribar a sentir.

SkullFromTheFront2.jpg

Una mort ben normal (I)

dilluns, 21/03/2011

“Hora de la mort: 15:42.”

Va empassar-se l’escuma de la cervesa per celebrar-ho: ja havien passat dos minuts des que el cor havia deixat de bategar, havia trencat el sagrat cicle sístole (auricular-ventricular) – diàstole, i era molt poc probable que el cor hi tornés.

El pacient, un noi de 16 anys, no havia patit. Ell no clavava i tornava a clavar la navalla, el bisturí, el ganivet, el picador, l’estaca o el que fos fins a dessagnar-los com porcs. No. El Josep Mengual era una persona civilitzada, ell no matava per plaer. Ho feia pel bé de la ciència. I de la societat. Aquell noi no hagués arribat enlloc. Fumava porros entre classe i classe, cridava i insultava als companys i a més, treia males notes. Ni la f amília tenia dret a queixar-se ja que també pegava a la seva mare, amenaçava al pare i tenia esclavitzats els seus dos germans i al gos l’obligava a portar un ridícul abric verd.

Va treure el cos del llit, el va posar en una cadira i se’l va emportar al jardí. El va deixar tombat sobre la sorra, en posició fetal i va treure una gandula i un barret de palla, i va anar a buscar l’ampolla de vodka i llimonada.

Coneixia de sobres tot el què li passaria al cadàver, però no es volia perdre les primeres 24 hores. Sabia que a poc a poc l’oxigen de l’organisme s’estava esgotant, mentre les cèl·lules, seguien vivint, consumint oxigen, creant diòxid de carboni. I aquest diòxid de carboni, incapaç d’escapar-se per la sang es quedava dissolt a l’interior de la cèl·lula fent-la cada cop més àcida, fins que en una primera cèl·lula es trencaria la delicada membrana del lisosoma, l’estòmac de la cèl·lula, volcant els enzims al seu interior. I després a una altra. I una altra. I així fins que totes elles acabessin autodigerint-se, trencant les llargues mol·lècules que formen la cèl·lula en altres de més simples.

“Ens acabem menjant a nosaltres mateixos”, es va dir, pensatiu. “Quina metàfora!”. Va mig tancar un ull, enlluernat pel Sol. Va posar-se el barret va fer un últim glop i va tancar els ulls.

Que en els primers moments de la mort d’algú les cè·lules es comportin com si tot segueix viu l’impactava molt. S’imaginava a l’interior dels músculs del desgraciat que tenia davant, i com les seves cèl·lules, en un intent desesperat per viure, s’ofegaven a si mateixes en àcid làctic, igual com quan al dropo aquest es motivava i anava a còrrer durant la tarda. Amb la diferència que el dropo aquest era mort, i no hi havia manera d’eliminar l’àcid làctic, amb el curiós efecte de que aquest acabava The_death.JPGper desencadenar el rigor mortis, que el mantindria en tensió fins que l’autòlisi, l’autodestrucció de les cèl·lules, acabés per reduir aquestes contraccions musculars.

Paral·lalment això, el cos es refredava – algor mortis – així com la sang escapava pels capil·lars i s’anava concentrant, per efecte de la gravetat, a l’inferior del seu cos que no es trobava pressionat contra el terra, donant-li un color lilós, el livor mortis.

Rigor mortis, algor mortis, livor mortis… totes les paraules llatines el fascinaven – no en va havia estat un filòleg clàssic consagrat. –, però el fet que tots aquests tecnicismes sobre la mort fossin en llatí… això sí que el posava. I va adormir-se mentre una creixent tenda d’acampada s’instal·lava als pantalons.