Entrades amb l'etiqueta ‘mort’

Capità entropia – introducció

dimarts , 22/04/2014

En Shane està trist. No vol ser allà, dempeus. Tal i com faria un velociraptor amb la seva presa, vol arrancar-se la pell a tires, esquinçar la seva roba i penetrar amb les urpes fins al seu teixit muscular. No vol plorar, no és cosa d’homes, però alhora desitja plorar sang, com farien les dones romanes aquelles, les planyideres, en un enterrament, tot esgarrapant-se la cara.

El mestre de cerimònies els mana alçar-se. Ho fan tots de cop, com si fossin un de sol.

El pare plora. La mare plora. Els amics ploren. La “xurri” plora. I en Shane està a punt… quan un fet el distreu. La noia del davant es toca el seu cul perfectament simètric, pujant-se els pantalons.

Indecent.

I després encara es posa bé les calces, pinçant-les a través del pantaló, amb l’elegància d’un aristòcrata prenent el te – amb el dit petit cap enfora – i estirant com si fos un arc llarg. Tot, màgicament, sense deixar de plorar. “Quina perversió”, pensa en Shane.

Ja no està a punt de plorar. La indignació s’ha apoderat d’ell: “Quina bellesa! Quina contradicció! En un enterrament?! Quin… quin atreviment!”.

Un impuls li brolla del pit, comença a convulsionar-se, fent veure que tos. Però els plors, la ràbia, la impotència, la sensualitat, la contradicció… – la sorpresa! – el vencen, no pot més i un riure descontrolat se li escapa.

El mestre de cerimònies el mira, el nen de la tercera fila, el pare que plora, la mare, els amics… passa a ser ell el centre de la cerimònia, sense voler-ho i per sorpresa de tots.

El riure es talla de cop. Els comentaris emergeixen per tota la sala. “Quin atac d’histèria!” “Quin caradura!

En Shane surt corrents entre les files, movent les mans com aspes excusant-se: “Ho sento!, ho sento!”

Se’n va corrents a classe, d’una assignatura d’aquelles que t’hi matricules només perquè pel nom sembla interessantíssima: Introducció a la informació quàntica ( amb alerta als més desinformats).

A classe, el rabassut professor amb les ulleres de Harry Potter ja havia començat a repartir el treball d’avaluació continuada – avaluació que representava el valuosíssim 10% de la nota final.

- Abans que diguis res, tu, l’impuntual, asseu-te ràpid al teu a la velocitat de la llum i així em podré creure que no fas tard en el teu temps propi.

A veure, Joan Mestres, la teva exposició serà sobre la diagonalització de matrius densitat d’estats impurs.

- Però… professor Ernest, això és impossible.

- Ah, bé, sí, demostra-ho. Tu o qualsevol dels xinos-observables que tinguis lliures, però exposa-ho.

I tu, Shane, a l’exposició ens explicaràs l’entropia de Shannon. No és la interpretació quàntica de la informació, així que res de metàfores amb xinos tancats en caixetes actuant com a observables, d’acord?

- Sí, senyor.

I aquest va ser el primer pas cap a la il·luminació de Shane, més conegut entre nosaltres com a capità entropia.

Propera parada: Apocalipsi – 21 de juny (Exàmens apocalíptics – i III)

dimecres, 20/06/2012

Cloc.

Cloc.

Cloc

L’Arnau observava, ja amb rencor, la caiguda de les gotes 15.559, 15.560  i 15.561. Seguia a la presó.

L’Arnau, el profeta i estudiant, havia concluit que el món acabaria el 21 de juny. Per tal de democratitzar aquesta important informació, va decidir anunciar-ho per tots els mitjans possibles, però sobretot a un programa d’aquests de telescombraria. I va resultar el que més èxit va tenir. Es va fer famós amb les seves declaracions ja que el reputat programa de zapping Hi ha més preguntes? el treia cada dos minuts dient allò de: “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie”. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, les veïnes ho divulgaven a l’escala, els indignats ho proclamaven amb altaveus a les places.

El caos s’estenia.

I el govern va  intervenir, modificant la llei: es consideraria apologia del terrorisme divulgar que el món acabaria el 21 de juny, penable amb 11 anys de presó, primer. Pena que es va incrementar, paulatinament a 13, 17 i 19 anys (de moment). L’Arnau, alarmat, es va preguntar quin seria el límit… perquè si augmentaven la pena fent salts entre nombres primers aleshores mai s’acabaria, ja que n’hi havia d’infinits, de nombres primers. S’arribaria a penes infinites!  No podia aclucar els ulls tot imaginant-se una sentència de cadena perpètua només per estendre La Veritat.

Però finalment, informant-se a partir de la font d’informació més fidedigna, es va adonar que les penes no saltaven només entre primers, sinó que s’incrementaven saltant entre “parelles” de primers, el que els seus amics matemàtics (“Per fer-ho més difícil”, va pensar) anomenaven nombres primers quasi-consecutius. Va destapar una ampolla de xampany quan el ministre d’interior va anunciar que: “degut a l’escalada de violència urbana ens veiem obligats a realitzar una sèrie de canvis en la llei vigent […], entre els que es compten l’augment de penes màximes per apologia del terrorisme de 19 a 29 anys […]”. Allò era un primer pas, va pensar l’Arnau, mentre anava buidant una copa rere una altra a Sant Hilari. És clar, de nombres primers n’hi havia infinits com ja havia demostrat un paio grec barbut (com no) anomenat Euclides.Pantocràtor_de_Taüll.jpg

Però era molt diferent per a les “parelles” de nombres primers. Al principi n’apareixien moltes (3 i 5, 5 i 7, 11 i 13, 17 i 19…), però a mesura que s’avançava i s’havia perdut ja l’esperança del triomf de l’amor entre primers, sorgia una nova parella d’entre els vulgars nombres composts. Fins el moment, la parella més gran trobada havia estat la de 3756801695685·2^(666669) +/- 1.

I com que l’Arnau Vilanova era un “friki” de moltes coses diferents, ja sabia que els matemàtics no sabien si aquest amor entre primers era infinit o no, si hi havia infinites parelles de primers estimant-se o bé si arribava un moment en què s’acabaven. I recordant la seva formació cristiana, va desitjar que el seu Déu totpoderós i “castigador”  fes que aquestes “parelles” de nombres primers fossin finites, posant un límit gran, però finit a la condemna que cauria als rebels que lluitessin per divulgar la paraula de l’apocalipsi.

Davant de l’atac a les llibertats individuals que suposaven aquests increments de penes, els sindicats s’hi van oposar, convocant una vaga general per aquell dia. Així que l’apocalipsi va coincidir, de “casualitat”, amb una vaga general.

L’Arnau ja havia estat a l’anterior vaga, només faltaria. Centenars de milers de persones (uns milers segons la Guàrdia Urbana, un grapat segons la policia nacional) congregades en un mateix lloc. I emprenyades.  Seria el lloc ideal per divulgar la paraula de l’apocalipsi. Es va decebre quan els dels sindicats el van fer fora a patades de Passeig de Gràcia, així que va decidir anar amb els “radicals” de Plaça Catalunya, que estaven destruint la societat cremant contàiners. El lema, però, no va triomfar (“ Que no ens menteixin, l’apocalipsi arribarà, i que pateixin!”) i només va aconseguir un book  de fotografies sencer publicat a Internet a la web de violència urbana.

La seva mare, que recentment havia fet un curset sobre el món 2.0, es va escandalitzar en veure’l, i desentenent-se del seu parentiu va identificar-lo (“El meu fill cremant un pobre container! Ja no és el meu fill!”). Així que el van detenir i li van aplicar presó preventiva fins que el Banc Central Europeu hagués marxat de la ciutat, un mes i una setmana més tard.banksy-diorama.jpg

Però el 21 de juny no volia cometre els mateixos errors del passat. Era la fi del món: degut a l’expansió accelerada de l’univers, l’espai-temps es trencaria. El 21 de juny. Ho sabia. Ho creia. Ho sentia. I va anar a la manifestació, però armat només amb una motxilla (únicament una motxilla).  Això sí, plena a vessar de 87.800 KJ de gasolina (uns 2 litres). I dos encenedors (“Mai no sap un te’n pot fallar un”). I així, despullat, envoltat d’una àuria de perfum benzimàtic, es va presentar a la manifestació i entre aplaudiments va cremar l’Starbucks. I just quan es diposava a fer el mateix amb el Corte Inglés, va notar una estrebada a la motxilla.

I d’entre la fumarola dels gasos lacrimògens ( amb els ulls plorosos, la boca picant i l’anus irritat) i d’entre les canonades de les pilotes de goma, les porres i escuts va sorgir un agent de seguretat, que el va placar, llençar-lo contra el terra (moment en què ja va perdre el coneixement) i colpejar-lo per tot el cos.

Cloc.

15.562

I allà estava ara. No s’havia acabat el món. I ja feia més d’una hora que era dia 22 de juny.

Cloc.

15.563

S’havia equivocat.

Cloc.

Va deixar de comptar. Va començar a calcular el diàmetre del seu coll : “2 per pi, aproximadament…”. I l’error de l’escarceller de no treure-li els cordons li va permetre acabar amb la seva vida, pensant en tota l’herència que no deixava a la humanitat. Tot i que finalment sabria què passa quan un es mor, si hi ha túnel amb llum al final o no, tot i que no podria saber si seria per la falta d’oxigen al cervell o no. En un últim moment d’arrepentiment es va adonar: moriria sense saber el final de la Cançò de Gel i Foc de Geoge R. R. Martin! Es va contorsionar, però ja era massa tard:  s’ofegava sota la llum intermitent d’un fluorescent desgastat.

Escarabats amb Power Balance (I)

divendres, 23/12/2011

Si llegiu això és que estic morta.

Tot va començar fa tres mesos, més o menys. Era un diumenge molt càlid i estava pel jardí, com sempre. Vaig notar com un insecte em voltava per l’ull. “Després d’aquest canvi de look estic tan tremebunda que atrec fins i tot les bestioles”, vaig pensar . D’aquell en concret me’n vaig desfer com vaig poder, era més pesat que el que és habitual (que ja és molt dir, oi noies?). Per sort feia una suau brisa marina que se’l va emportar lluny (espero que ben lluny). Així que vaig seguir amb el meu pícnic sota el solet de setembre.

El que no sabia, però, és que el mal ja estava fet. Al refotut escarabat de color vermell, el curculiònid del diable, li havia donat temps de… de… violar-me, de contaminar-me, de pondre un bon parell de centenars d’ous, just a l’ull. Em sentia bruta. Però no hi vaig poder fer res: les larves no van trigar a néixer…

escarabat.JPG

No sentia res. Però al cap d’uns tres dies les larves van començar a sortir de la seva primera llar, uns ouets blancs de pocs mil·límetres. I es van mudar a l’interior del meu cos, començant a excavar galeries, de fins a un metre de llargària, a través meu, arrencant els meus teixits amb unes potents mandíbules negres i digerint-los, per a avançar un altre passet. I seguir amb l’àpat d’un únic plat: les meves entranyes. Jo.

 

No sé si va ser el mateix escarabat o va ser un altre, però amb el temps em van anar visitant més, tots ells a buidar la seva càrrega blanca (eren escarabats femella, malpensats) per sobre meu.  El voltant de l’ull es trobava cada dia més ple d’un líquid verdós, que supurava de les ferides que creixien en nombre dia a dia. Era el que quedava del festí que s’estaven fotent les larves-sense-potes-i-blanques aquelles. I el que és pitjor, això només havia començat: crec que aquests dimonis vermells se sentien atrets per l’olor de totes aquelles ferides fresques. Així que cada cop en van arribar més i amb ganes de quedar-s’hi per sempre. O fins que em mori.

I així és com he arribat fins ara, estic perdent les forces, les larves i la seva merda m’estan taponant el meu sistema circulatori, els meus òrgans…amb prou feines puc respirar, menjar. Si algú em pogués ajudar…

Quan tot és quiet, quan hi ha silenci, els sento per dins meu. Escratx, escratx, fan. Però multiplicat pel milers de larves i amb l’eco de les cavernes que m’han obert, el so s’assembla més al del xup-xup d’una olla al foc. El xup-xup d’una salsa que és la barreja dels meus fluids interiors, la merda de les larves i els teixits morts que s’estan podrint. I s’escolten les queixes dels teixits que no aguanten més i es trenquen, d’algunes parts del que era el meu cos que cauen pel seu propi pes, del podriment de la base.

Ben plena de merda. Es nota per dintre, però també per fora. Sento vergonya cada vegada que algú em mira i arrufa el nas, posant aquella cara. Em miren i em veuen tota calba, desprenent una olor dolça però penetrant que no em deixa oblidar la putrefacció que em desborda per cada forat que s’ha obert.

I ells em miren, em miren amb la cara que fa un l’endemà d’una gran festa a casa en adonar-se que el got que està escurant no és només cola, també té rom, just abans de vomitar l’ànima.

Però tant de bo només fos vergonya el meu problema. Tant de bo. No aguantaré gaire més. Necessito ajuda. Algú sap què em passa? Sisplau! Feu-ho per la meva antiga bellesa! No tinc més temps!

 

Ah! Ja se m’oblidava… bon Nadal!

La teva hora (no) ha arribat

dimarts , 15/11/2011

- Mira, mare! Quina sorpresa! La Lluna! – va dir en Teo, sorprès que la Lluna sortís també de dia –. Que no sortia només de nit?

- No, fill meu – va respondre l’omnipresent mare –. Això només ho sembla perquè quan més brilla la Lluna és quan es troba en lluna plena, i és quan es veu al llarg de tota la nit. La resta del temps passa part del dia al cel.

Ben poc es podia imaginar en Teo que, mentre ell visitava el zoo per enèssima vegada, allà dalt, cap a on assenyalava el seu dit grassonet, cap a aquella bola platejada de milers de quilòmetres, les partícules fonamentals es reunien al seu bar preferit.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

Finalment s’havia acabat la tortura, més de 8 hores! – Es va dir el pobre neutrí.

Havia passat tant de temps que ja no era el neutrí electrònic que era abans. No se sentia igual, se sentia confòs i marejat, com un, com un… com un pesat neutrí muònic. Va arrepentir-se d’haver perdut així el temps i va demanar-li, fingint interès, al fotó CoMiBaR, que no es suicidés i va marxar fent un gran esforç per accelerar-se una mica més. Ja ho sabia, ja, que no servia de res – si en CoMiBaR ho volia el podia atrapar, i sense fer cap mena d’esforç perquè els fotons, el que tenen és que van a la velocitat de la llum – però l’aterroritzava haver de tornar a aguantar una pallissa com aquella. Segurament intentaria perdre’s pels buits de l’Univers o superar C, la frontera prohibida,  per a ensorrar una mica més els ànims dels científics de la Terra. Ja que no era feliç, impediria que els altres ho fossin.

Suicidi.jpg

Lluny, a la Terra, a en Teo, tot i no saber-ho, aquesta particular conversa li havia durat tota la vida, i les seves visites al zoo, l’hospital, l’escola i també la seva primera cigarreta, quan va perdre la virginitat, la seva boda, la mort dels seus pares, la del seu germà –que, com tothom sap, va tenir un final tràgic degut a la seva addicció a l’heroïna – , les excursions amb la Inserso… i ara ja era ben mort i enterrat. Finalment s’havia escrit el seu últim llibre: En Teo va al cementiri.

 

 

 

*     *     *     *     *

En CoMiBaR, com cada dia després de voltar més de 25 bilions de quilòmetres per l’Univers, està trist. Entra al bar i demana el que sempre es demana, un “cubata” de vodka amb llimona i s’asseu a la barra. Per allà aprop s’hi troba un neutrí. Comença a bombardejar-lo sense escrúpols:

- Em compro el Ròlex el dilluns♠ a les 00.00,  i ara marca les 00.00h. Com quan ho compro. I miro al voltant i tot passa alhora, a les putes dotze. No tinc futur, no tinc passat, ni tan sols tinc un present, per què què és un maleït etern present? Sempre em veig igual, un fantàstic fotó d’1,24 electronvolts. I quan vosaltres, afortunats éssers materials heu viscut un minut, un any, un segle, jo encara sóc al mateix instant de temps, a les putes dotze. Estic condemnat a ser un dels que il·luminen el vostre pobre Univers, des del que anomeneu principi fins el que anomeneu final.

- Vinga, home – va respondre el neutrí, encara elèctronic, Sèneca –, que segur que no n’hi ha per tant! Pensa que si no tens futur, no tens res a tèmer, com jo. Surto de casa i pateixo a veure quan em transformaré en un gran neutrí muònic o quan seré un gras neutró tau. Pateixo per quan s’acabarà tot, quan algun nucli atòmic m’absorbeixi i què se sentirà quan això passi… Patir, tot és patir, des del naixement a la fi, en veritat t’envejo, CoMiBaR.

- Enveja?!- va escopir-li el fotó a la cara.

Il·luminació en la beguda??

Va aprofitar per acabar-se a santhilari el “cubata” i en va demanar un altre, sempre sense parar de voltar per la barra.

- Sèneca, no tens refotuda idea de què parles. Tu no saps el que és tenir barrejat dintre el teu cap tot el que anomenes vida. No sé ni d’on vinc ni a on vaig, no sé qui és el meu pare, la meva mare♥, no sé si tinc parella, entrellaçada,  o si ja “l’he tingut” – va dir amb sorna, ja que no entenia gaire bé això de fer servir els verbs en passat.

- Creu-me, millor no saber-ho. A mi encara se m’omplen els ulls de llàgrimes només de pensar en la meva estimada caseta, amb la llar de foc envoltant-me al bell mig del nucli solar.

Va començar a sanglotar, però ràpidament se li va passa, com a mínim no plovia, lògicament, a la Lluna. En CoMiBaR, va demanar un altre vodka amb llimona. De tot el bar era qui més aguantava, és clar, els efectes de l’alcohol se li repartien al llarg de tota la seva llarga vida per igual.

Fins i tot això – no poder notar ni per un sol instant el mareig corresponent – l’enfurismava i l’entristia, a la vegada.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

 

♠Com tothom sap, l’Univers es va crear en el pitjor dia de la setmana.

♥ Nosaltres sí que ho sabem. Bé, no sabem exactament qui, però tenim una idea bastant sòlida: va nèixer quan l’Univers “només” tenia 400.000 anys, i va ser la primera “llum” que ens n’arriba. De fet ja ho diu al seu nom: CoMiBaR.

Una mort ben normal (iII)

dimarts , 26/04/2011

En Jordi, l’Inspector (en majúscules perquè s’ho mereix), es va arremangar les mànigues: el molt fill de la gran puta no confessava. Portava ja més de tres hores tancat en la mateixa habitació que el pertorbat aquell i la boira produïda pel tabac ho inundava tot. Li picaven els ulls, l’esquena era inundada i s’estava pixant. Però la bola de pèl i greix amb bata no confessava.

A l’altre extrem de la taula, amb la bombeta a un pam dels ulls, en Josep Mengual se’l mirava. L’Inspector seguia sense fer-li cas. Com podia ser? Semblava un Homo Erectus, pensà. No feia més que exclamar: “Confessa! Parla! “, mentre estenia els braços i contreia els músculs, marcant bíceps. I ell ja ho feia, ja, de fet no havia callat des que l’havien tret de casa, amb males maneres i tallant-li la migdiada. Als guardes del cotxe els va explicar el funcionament dels cossos cavernosos, al veure que tots miraven descaradament la seva erecció tardana. Al company borratxo de cel·la li havia descrit, amb tot luxe de detalls, els efectes de l’alcohol sobre la sinapsi neuronal. Amb l’inspector aquest però, veient les cares que posava quan li hi havia explicat les tràgiques conseqüències de l’increment de l’entropia en l’univers, va decidir fer-se més entenedor, per això només li va voler recordar, per a que estalviés energia entre clatellada i clatellada, el paper clau del fòsfor com a moneda energètica en els éssers vius… però a cada nou tema l’inspector envermellia més i més (semblava que de tan escalfar-se per l’augment del seu ritme metabòlic hagués començat a radiar en el visible), i suava més i més i la vena del coll cada vegada palpitsabo.jpgava més i més fort.

– A veure, tu, pertorbadet meu del meu cor, vas matar a l’Arnau Comte, el mort que vam trobar al teu jardí? El cadàver que estaves mirant mentre es descomponia era ell, un nen de 16 anys, la mare…

– O sigui que t’interessa una part de la biologia més aplicada, no?!?! Haver començat per aquí, home! La descomposició, la transició – va arrencar com una enciclopèdia- a la pols de la qual provenim, és un procés que….

– NO M’INTERESSA! Només vull que afirmis que vas matar tu aquell pobre noi!

-… i bàsicament consisteix en recuperar les estructures orgàniques i inòrganiques simples que inicialment…

Evidentment, el “científic” (i filòleg clàssic) no l’escoltava. La foca xerraire amb ulleres no deixava de divagar i parlar i parlar i parlar i parlar… És infernal, va pensar. Només vull que calli i que confessi. Que ens digui si ha matat altra gent, on són els cadàvers… O com a mínim que calli… Que calli!

– … em va semblar molt curiós quan vaig descobrir que moltes d’aquestes larves de mosca, les mateixes que acabaven menjant-se els meus cadàvers, s’utilitzessin amb finalitats terapèutiques, perquè, és clar, jo sempre les havia vist sortint de l’interior dels intestins, les conques buides dels ulls, la pell groguenca que emmagatzemava al seu interior un veritable tresor alimentici, una sopeta de la qual vivien les mateixes larves, però que bullia de microbis i fongs…

– I tot això a dintre dels teus cadàvers?

– Sí, sí… També, a vegades…Haha hahaha!

Si sap riure! Però de què coi riu, aquest?

– A vegades… degut a tots els gasos que s’alliberen a l’interior del cadàver, doncs és clar, han de sortir per algun lloc, no? I com que a on hi ha més vida és als intestins, doncs o bé van expulsant-se a poc a poc en forma de llufes o bé… Explota! Sí, sí, explota! Ho hauria de veure, senyor inspector, trossets d’intestins i abdominals expulsats, ejectats per la pròpia panxa… És un pet amb sorpresa, i a més amb olor, perquè aquests gasos són els mateixos que donen l’olor particular que tothom odia dels cadàvers, amb la diferència que aquí s’alliberen de cop! Metà, amoníac, benzè…

– Però si fan pudor, com ho suportes? Vull dir… a on els guardes els cossos per a que no molestin?

– No res, els deixo a l’aire lliure, al jardí, en un raconet. Jo simplement controlo el PH i la humitat, ja que l’oxigen necessari ja me’l subministra l’aire.

– I després, què fas?

– Doncs a mesura que passen els dies, es va produïnt un procés que es coneix com saponificació, i si surt bé, el cadàver es pot conservar durant mooolts anys. Ara bé, el recobriment jo el trec, perquè així accelero la descomposició del meu apreciat objecte d’estudi i a més,  així m’estalvio diners en sabó.

– Interessant! – va exclamar l’Inspector mentre s’empassava una arcada.

– Sí, però el moment més fascinant és quan el cadàver es troba en l’últim pas abans de la seva pèrdua total, de la seva fusió completa amb l’ambient.

– I quin és aquest moment?

– Sembla mentida que us ho hagi d’explicar tot… l’esquelet! La part més fascinant, el nucli de tot, el que permet que un se sustenti, la barreja exacta de colagen i hidroxiapatita, amb petits capil·lars que asseguren una correcte calcificació i manteniment. És potser la part més impersonal, però és l’única que s’aconsegueix conservar si els buits del colagen desnaturalitzat l’omplen certs minerals.

– I aquest procés no el deixes a l’atzar, no?

– És clar que no! Tots els cadàvers, després de 3 setmanes els guardo en una cabaneta, ben recoberts de sorra, amb una humitat baixíssima, amb l’esperança de que les meves obres passin a la posteritat.

– I on és la cabaneta?

– Doncs per qüestions logístiques la vaig construir a… -va seguir parlant i, òbviament, va dir on es trobaven els altres 32 cadàvers, o el que pugui quedar d’ells.

I mentre comprovava si seguia en marxa la gravadora, a en Jordi se li va escapar d’entre les dents un estúpid! que el “científic” no va arribar a sentir.

SkullFromTheFront2.jpg

Una mort ben normal (I)

dilluns, 21/03/2011

“Hora de la mort: 15:42.”

Va empassar-se l’escuma de la cervesa per celebrar-ho: ja havien passat dos minuts des que el cor havia deixat de bategar, havia trencat el sagrat cicle sístole (auricular-ventricular) – diàstole, i era molt poc probable que el cor hi tornés.

El pacient, un noi de 16 anys, no havia patit. Ell no clavava i tornava a clavar la navalla, el bisturí, el ganivet, el picador, l’estaca o el que fos fins a dessagnar-los com porcs. No. El Josep Mengual era una persona civilitzada, ell no matava per plaer. Ho feia pel bé de la ciència. I de la societat. Aquell noi no hagués arribat enlloc. Fumava porros entre classe i classe, cridava i insultava als companys i a més, treia males notes. Ni la f amília tenia dret a queixar-se ja que també pegava a la seva mare, amenaçava al pare i tenia esclavitzats els seus dos germans i al gos l’obligava a portar un ridícul abric verd.

Va treure el cos del llit, el va posar en una cadira i se’l va emportar al jardí. El va deixar tombat sobre la sorra, en posició fetal i va treure una gandula i un barret de palla, i va anar a buscar l’ampolla de vodka i llimonada.

Coneixia de sobres tot el què li passaria al cadàver, però no es volia perdre les primeres 24 hores. Sabia que a poc a poc l’oxigen de l’organisme s’estava esgotant, mentre les cèl·lules, seguien vivint, consumint oxigen, creant diòxid de carboni. I aquest diòxid de carboni, incapaç d’escapar-se per la sang es quedava dissolt a l’interior de la cèl·lula fent-la cada cop més àcida, fins que en una primera cèl·lula es trencaria la delicada membrana del lisosoma, l’estòmac de la cèl·lula, volcant els enzims al seu interior. I després a una altra. I una altra. I així fins que totes elles acabessin autodigerint-se, trencant les llargues mol·lècules que formen la cèl·lula en altres de més simples.

“Ens acabem menjant a nosaltres mateixos”, es va dir, pensatiu. “Quina metàfora!”. Va mig tancar un ull, enlluernat pel Sol. Va posar-se el barret va fer un últim glop i va tancar els ulls.

Que en els primers moments de la mort d’algú les cè·lules es comportin com si tot segueix viu l’impactava molt. S’imaginava a l’interior dels músculs del desgraciat que tenia davant, i com les seves cèl·lules, en un intent desesperat per viure, s’ofegaven a si mateixes en àcid làctic, igual com quan al dropo aquest es motivava i anava a còrrer durant la tarda. Amb la diferència que el dropo aquest era mort, i no hi havia manera d’eliminar l’àcid làctic, amb el curiós efecte de que aquest acabava The_death.JPGper desencadenar el rigor mortis, que el mantindria en tensió fins que l’autòlisi, l’autodestrucció de les cèl·lules, acabés per reduir aquestes contraccions musculars.

Paral·lalment això, el cos es refredava – algor mortis – així com la sang escapava pels capil·lars i s’anava concentrant, per efecte de la gravetat, a l’inferior del seu cos que no es trobava pressionat contra el terra, donant-li un color lilós, el livor mortis.

Rigor mortis, algor mortis, livor mortis… totes les paraules llatines el fascinaven – no en va havia estat un filòleg clàssic consagrat. –, però el fet que tots aquests tecnicismes sobre la mort fossin en llatí… això sí que el posava. I va adormir-se mentre una creixent tenda d’acampada s’instal·lava als pantalons.