Entrades amb l'etiqueta ‘neutrins’

Els Neutrins de l’Infern

dijous, 24/11/2011

Va posar-se bé les solapes de la xupa, va donar una última coça al tio que es retorçava a terra de dolor i va escopir-li a la bata. Se’n va anar al ritme de les seves botes, deixant un rastre de sang darrere.

Maleïts subnormals! Què s’havien pensat??? Ja no era el refotut neutrí electrònic monyes que havia estat abans. Ja no es resignava a res. Ara era un neutrí muònic, més gran i fort i podia fer el que volia,  res li ho podia impedir, fos el que fos: un traficant, un científic de l’OPERA, una prostituta o els de la banda enemiga Minos-Gremium. Era un membre més de la família, un més dels Neutrins de l’Infern. Així era com s’havia anomenat la banda en un primer moment, però al cap de poc temps – tot depèn de l’observador –, van canviar  a l’anglès: Hell Neutrinos. Era més guai.

Encara conservava algunes cicatrius de la primera batalla entre bandes en la que va participar. Ell i els seus companys van sortir d’un feix de fotons després de xocar contra una paret de grafit. Bé, no era veritat. Els seus pares eren en veritat els pions i els kaons, però el primer jurament per entrar en la banda era haver renegat d’ells  feia molt de temps. Va tornar a escopir. A la merda els seus progenitors! Just després de néixer, els pions i els kaons  van morir per fer néixer aquest ramat indomable de neutrins. No satisfets amb la seva sort, els van condemnar  a seguir  la direcció de les seves passes – vaja, el que acostumen a fer els pares –, a seguir el feix que es dirigia cap el nord d’Itàlia, en concret, cap el laboratori de Gran Sasso. SENEK, el neutrí, va tornar a escopir. Els havien dirigit cap a l’amagatall de la banda de científics bojos que tenien com a enemics: els OPERA-COBRA. Va escopir.motero.jpgJa els ho havien demostrat a aquests desgraciats qui manava. Qui posava les normes. A pastar els refotuts fotons i la mare que els va parir. “Els Hell Neutrinos estem per sobre de la llei, som més forts que tots ells, més ràpids, més… més… més de tot”, va pensar SENEK, mentre escopia, ara ja un tros d’ànima, al costat de la seva moto.

Es va posar el casc – d’aquests que cobreixen la meitat del cap – i va muntar la seva estimada Harley. Va donar gas, va omplir el despatx de fum i se’n va anar fent el cavallet, deixant una marca de pneumàtic cremat i un full amb el logo de la banda com a avís per als que s’atrevissin a desafiar-lo.

Mentre volava, més ràpid que el vent, el so o la llum (aparentment), va rascar-se, inconscientment, la seva última ferida. Era de l’última baralla amb els OPERA-COBRA. En adonar-se que no podien amb tota una bandada de moters salvatges i agressius, els van intentar aïllar, un a un, dels seus companys d’armes. Van aconseguir-ho amb 20. SENEK era un d’ells. Però van lluitar bé i van mostrar que havien arribat 2,3 nanosegons més ràpid, de mitjana i per separat, que el que ho havien fet en la batalla anterior. I això que en aquella batalla ja havien arribat, en grup, 57,8 nanosegons abans que els fotons, que la llum. Havien fet una bona feina.

Van aconseguir aguantar l’ofensicientifics.jpgva de tots aquells homes de blanc i camises, evidentment. Des de quan la penya xunga porta roba blanca? O camises? No va poder evitar somriure mentre escopia, sobre la seva Harley. Si seguien així, va pensar, finalment podrien anar a fer-li una visita al líder dels enemics. No sabien, encara, qui era, però van suposar – prou encertadament –, que era l’home vellet aquell amb moltes canes, entrades prominents, cabells esbullats i bigoti del que tots els científics tenien una fotografia al despatx.

Ara bé, els quedava molta feina per davant: l’ofensiva que preparaven els Minos-Gremium semblava el més preocupant del moment. I també sabien que els homes de blanc dels OPERA-COBRA tampoc ho deixarien córrer així com així. Va escopir. “Merda! Se’ns està girant una de feina…”. Però ràpidament es va alliberar dels seus pensaments més foscos i va seguir cavalcant, amb el vent a la cara, les autopistes de l’Univers.

 

 

La teva hora (no) ha arribat

dimarts , 15/11/2011

- Mira, mare! Quina sorpresa! La Lluna! – va dir en Teo, sorprès que la Lluna sortís també de dia –. Que no sortia només de nit?

- No, fill meu – va respondre l’omnipresent mare –. Això només ho sembla perquè quan més brilla la Lluna és quan es troba en lluna plena, i és quan es veu al llarg de tota la nit. La resta del temps passa part del dia al cel.

Ben poc es podia imaginar en Teo que, mentre ell visitava el zoo per enèssima vegada, allà dalt, cap a on assenyalava el seu dit grassonet, cap a aquella bola platejada de milers de quilòmetres, les partícules fonamentals es reunien al seu bar preferit.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

Finalment s’havia acabat la tortura, més de 8 hores! – Es va dir el pobre neutrí.

Havia passat tant de temps que ja no era el neutrí electrònic que era abans. No se sentia igual, se sentia confòs i marejat, com un, com un… com un pesat neutrí muònic. Va arrepentir-se d’haver perdut així el temps i va demanar-li, fingint interès, al fotó CoMiBaR, que no es suicidés i va marxar fent un gran esforç per accelerar-se una mica més. Ja ho sabia, ja, que no servia de res – si en CoMiBaR ho volia el podia atrapar, i sense fer cap mena d’esforç perquè els fotons, el que tenen és que van a la velocitat de la llum – però l’aterroritzava haver de tornar a aguantar una pallissa com aquella. Segurament intentaria perdre’s pels buits de l’Univers o superar C, la frontera prohibida,  per a ensorrar una mica més els ànims dels científics de la Terra. Ja que no era feliç, impediria que els altres ho fossin.

Suicidi.jpg

Lluny, a la Terra, a en Teo, tot i no saber-ho, aquesta particular conversa li havia durat tota la vida, i les seves visites al zoo, l’hospital, l’escola i també la seva primera cigarreta, quan va perdre la virginitat, la seva boda, la mort dels seus pares, la del seu germà –que, com tothom sap, va tenir un final tràgic degut a la seva addicció a l’heroïna – , les excursions amb la Inserso… i ara ja era ben mort i enterrat. Finalment s’havia escrit el seu últim llibre: En Teo va al cementiri.

 

 

 

*     *     *     *     *

En CoMiBaR, com cada dia després de voltar més de 25 bilions de quilòmetres per l’Univers, està trist. Entra al bar i demana el que sempre es demana, un “cubata” de vodka amb llimona i s’asseu a la barra. Per allà aprop s’hi troba un neutrí. Comença a bombardejar-lo sense escrúpols:

- Em compro el Ròlex el dilluns♠ a les 00.00,  i ara marca les 00.00h. Com quan ho compro. I miro al voltant i tot passa alhora, a les putes dotze. No tinc futur, no tinc passat, ni tan sols tinc un present, per què què és un maleït etern present? Sempre em veig igual, un fantàstic fotó d’1,24 electronvolts. I quan vosaltres, afortunats éssers materials heu viscut un minut, un any, un segle, jo encara sóc al mateix instant de temps, a les putes dotze. Estic condemnat a ser un dels que il·luminen el vostre pobre Univers, des del que anomeneu principi fins el que anomeneu final.

- Vinga, home – va respondre el neutrí, encara elèctronic, Sèneca –, que segur que no n’hi ha per tant! Pensa que si no tens futur, no tens res a tèmer, com jo. Surto de casa i pateixo a veure quan em transformaré en un gran neutrí muònic o quan seré un gras neutró tau. Pateixo per quan s’acabarà tot, quan algun nucli atòmic m’absorbeixi i què se sentirà quan això passi… Patir, tot és patir, des del naixement a la fi, en veritat t’envejo, CoMiBaR.

- Enveja?!- va escopir-li el fotó a la cara.

Il·luminació en la beguda??

Va aprofitar per acabar-se a santhilari el “cubata” i en va demanar un altre, sempre sense parar de voltar per la barra.

- Sèneca, no tens refotuda idea de què parles. Tu no saps el que és tenir barrejat dintre el teu cap tot el que anomenes vida. No sé ni d’on vinc ni a on vaig, no sé qui és el meu pare, la meva mare♥, no sé si tinc parella, entrellaçada,  o si ja “l’he tingut” – va dir amb sorna, ja que no entenia gaire bé això de fer servir els verbs en passat.

- Creu-me, millor no saber-ho. A mi encara se m’omplen els ulls de llàgrimes només de pensar en la meva estimada caseta, amb la llar de foc envoltant-me al bell mig del nucli solar.

Va començar a sanglotar, però ràpidament se li va passa, com a mínim no plovia, lògicament, a la Lluna. En CoMiBaR, va demanar un altre vodka amb llimona. De tot el bar era qui més aguantava, és clar, els efectes de l’alcohol se li repartien al llarg de tota la seva llarga vida per igual.

Fins i tot això – no poder notar ni per un sol instant el mareig corresponent – l’enfurismava i l’entristia, a la vegada.

-  Saps què? Que “s’ha acabat”! Me’n vaig a veure si m’estavello d’una vegada contra algun electró. A les 00:00! – va cridar el fotó.

 

♠Com tothom sap, l’Univers es va crear en el pitjor dia de la setmana.

♥ Nosaltres sí que ho sabem. Bé, no sabem exactament qui, però tenim una idea bastant sòlida: va nèixer quan l’Univers “només” tenia 400.000 anys, i va ser la primera “llum” que ens n’arriba. De fet ja ho diu al seu nom: CoMiBaR.