Entrades amb l'etiqueta ‘plaga’

Escarabats amb Power Balance (I)

divendres, 23/12/2011

Si llegiu això és que estic morta.

Tot va començar fa tres mesos, més o menys. Era un diumenge molt càlid i estava pel jardí, com sempre. Vaig notar com un insecte em voltava per l’ull. “Després d’aquest canvi de look estic tan tremebunda que atrec fins i tot les bestioles”, vaig pensar . D’aquell en concret me’n vaig desfer com vaig poder, era més pesat que el que és habitual (que ja és molt dir, oi noies?). Per sort feia una suau brisa marina que se’l va emportar lluny (espero que ben lluny). Així que vaig seguir amb el meu pícnic sota el solet de setembre.

El que no sabia, però, és que el mal ja estava fet. Al refotut escarabat de color vermell, el curculiònid del diable, li havia donat temps de… de… violar-me, de contaminar-me, de pondre un bon parell de centenars d’ous, just a l’ull. Em sentia bruta. Però no hi vaig poder fer res: les larves no van trigar a néixer…

escarabat.JPG

No sentia res. Però al cap d’uns tres dies les larves van començar a sortir de la seva primera llar, uns ouets blancs de pocs mil·límetres. I es van mudar a l’interior del meu cos, començant a excavar galeries, de fins a un metre de llargària, a través meu, arrencant els meus teixits amb unes potents mandíbules negres i digerint-los, per a avançar un altre passet. I seguir amb l’àpat d’un únic plat: les meves entranyes. Jo.

 

No sé si va ser el mateix escarabat o va ser un altre, però amb el temps em van anar visitant més, tots ells a buidar la seva càrrega blanca (eren escarabats femella, malpensats) per sobre meu.  El voltant de l’ull es trobava cada dia més ple d’un líquid verdós, que supurava de les ferides que creixien en nombre dia a dia. Era el que quedava del festí que s’estaven fotent les larves-sense-potes-i-blanques aquelles. I el que és pitjor, això només havia començat: crec que aquests dimonis vermells se sentien atrets per l’olor de totes aquelles ferides fresques. Així que cada cop en van arribar més i amb ganes de quedar-s’hi per sempre. O fins que em mori.

I així és com he arribat fins ara, estic perdent les forces, les larves i la seva merda m’estan taponant el meu sistema circulatori, els meus òrgans…amb prou feines puc respirar, menjar. Si algú em pogués ajudar…

Quan tot és quiet, quan hi ha silenci, els sento per dins meu. Escratx, escratx, fan. Però multiplicat pel milers de larves i amb l’eco de les cavernes que m’han obert, el so s’assembla més al del xup-xup d’una olla al foc. El xup-xup d’una salsa que és la barreja dels meus fluids interiors, la merda de les larves i els teixits morts que s’estan podrint. I s’escolten les queixes dels teixits que no aguanten més i es trenquen, d’algunes parts del que era el meu cos que cauen pel seu propi pes, del podriment de la base.

Ben plena de merda. Es nota per dintre, però també per fora. Sento vergonya cada vegada que algú em mira i arrufa el nas, posant aquella cara. Em miren i em veuen tota calba, desprenent una olor dolça però penetrant que no em deixa oblidar la putrefacció que em desborda per cada forat que s’ha obert.

I ells em miren, em miren amb la cara que fa un l’endemà d’una gran festa a casa en adonar-se que el got que està escurant no és només cola, també té rom, just abans de vomitar l’ànima.

Però tant de bo només fos vergonya el meu problema. Tant de bo. No aguantaré gaire més. Necessito ajuda. Algú sap què em passa? Sisplau! Feu-ho per la meva antiga bellesa! No tinc més temps!

 

Ah! Ja se m’oblidava… bon Nadal!