Entrades amb l'etiqueta ‘política’

Propera parada: Apocalipsi – 21 de juny (Exàmens apocalíptics – i III)

dimecres, 20/06/2012

Cloc.

Cloc.

Cloc

L’Arnau observava, ja amb rencor, la caiguda de les gotes 15.559, 15.560  i 15.561. Seguia a la presó.

L’Arnau, el profeta i estudiant, havia concluit que el món acabaria el 21 de juny. Per tal de democratitzar aquesta important informació, va decidir anunciar-ho per tots els mitjans possibles, però sobretot a un programa d’aquests de telescombraria. I va resultar el que més èxit va tenir. Es va fer famós amb les seves declaracions ja que el reputat programa de zapping Hi ha més preguntes? el treia cada dos minuts dient allò de: “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie”. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, les veïnes ho divulgaven a l’escala, els indignats ho proclamaven amb altaveus a les places.

El caos s’estenia.

I el govern va  intervenir, modificant la llei: es consideraria apologia del terrorisme divulgar que el món acabaria el 21 de juny, penable amb 11 anys de presó, primer. Pena que es va incrementar, paulatinament a 13, 17 i 19 anys (de moment). L’Arnau, alarmat, es va preguntar quin seria el límit… perquè si augmentaven la pena fent salts entre nombres primers aleshores mai s’acabaria, ja que n’hi havia d’infinits, de nombres primers. S’arribaria a penes infinites!  No podia aclucar els ulls tot imaginant-se una sentència de cadena perpètua només per estendre La Veritat.

Però finalment, informant-se a partir de la font d’informació més fidedigna, es va adonar que les penes no saltaven només entre primers, sinó que s’incrementaven saltant entre “parelles” de primers, el que els seus amics matemàtics (“Per fer-ho més difícil”, va pensar) anomenaven nombres primers quasi-consecutius. Va destapar una ampolla de xampany quan el ministre d’interior va anunciar que: “degut a l’escalada de violència urbana ens veiem obligats a realitzar una sèrie de canvis en la llei vigent […], entre els que es compten l’augment de penes màximes per apologia del terrorisme de 19 a 29 anys […]”. Allò era un primer pas, va pensar l’Arnau, mentre anava buidant una copa rere una altra a Sant Hilari. És clar, de nombres primers n’hi havia infinits com ja havia demostrat un paio grec barbut (com no) anomenat Euclides.Pantocràtor_de_Taüll.jpg

Però era molt diferent per a les “parelles” de nombres primers. Al principi n’apareixien moltes (3 i 5, 5 i 7, 11 i 13, 17 i 19…), però a mesura que s’avançava i s’havia perdut ja l’esperança del triomf de l’amor entre primers, sorgia una nova parella d’entre els vulgars nombres composts. Fins el moment, la parella més gran trobada havia estat la de 3756801695685·2^(666669) +/- 1.

I com que l’Arnau Vilanova era un “friki” de moltes coses diferents, ja sabia que els matemàtics no sabien si aquest amor entre primers era infinit o no, si hi havia infinites parelles de primers estimant-se o bé si arribava un moment en què s’acabaven. I recordant la seva formació cristiana, va desitjar que el seu Déu totpoderós i “castigador”  fes que aquestes “parelles” de nombres primers fossin finites, posant un límit gran, però finit a la condemna que cauria als rebels que lluitessin per divulgar la paraula de l’apocalipsi.

Davant de l’atac a les llibertats individuals que suposaven aquests increments de penes, els sindicats s’hi van oposar, convocant una vaga general per aquell dia. Així que l’apocalipsi va coincidir, de “casualitat”, amb una vaga general.

L’Arnau ja havia estat a l’anterior vaga, només faltaria. Centenars de milers de persones (uns milers segons la Guàrdia Urbana, un grapat segons la policia nacional) congregades en un mateix lloc. I emprenyades.  Seria el lloc ideal per divulgar la paraula de l’apocalipsi. Es va decebre quan els dels sindicats el van fer fora a patades de Passeig de Gràcia, així que va decidir anar amb els “radicals” de Plaça Catalunya, que estaven destruint la societat cremant contàiners. El lema, però, no va triomfar (“ Que no ens menteixin, l’apocalipsi arribarà, i que pateixin!”) i només va aconseguir un book  de fotografies sencer publicat a Internet a la web de violència urbana.

La seva mare, que recentment havia fet un curset sobre el món 2.0, es va escandalitzar en veure’l, i desentenent-se del seu parentiu va identificar-lo (“El meu fill cremant un pobre container! Ja no és el meu fill!”). Així que el van detenir i li van aplicar presó preventiva fins que el Banc Central Europeu hagués marxat de la ciutat, un mes i una setmana més tard.banksy-diorama.jpg

Però el 21 de juny no volia cometre els mateixos errors del passat. Era la fi del món: degut a l’expansió accelerada de l’univers, l’espai-temps es trencaria. El 21 de juny. Ho sabia. Ho creia. Ho sentia. I va anar a la manifestació, però armat només amb una motxilla (únicament una motxilla).  Això sí, plena a vessar de 87.800 KJ de gasolina (uns 2 litres). I dos encenedors (“Mai no sap un te’n pot fallar un”). I així, despullat, envoltat d’una àuria de perfum benzimàtic, es va presentar a la manifestació i entre aplaudiments va cremar l’Starbucks. I just quan es diposava a fer el mateix amb el Corte Inglés, va notar una estrebada a la motxilla.

I d’entre la fumarola dels gasos lacrimògens ( amb els ulls plorosos, la boca picant i l’anus irritat) i d’entre les canonades de les pilotes de goma, les porres i escuts va sorgir un agent de seguretat, que el va placar, llençar-lo contra el terra (moment en què ja va perdre el coneixement) i colpejar-lo per tot el cos.

Cloc.

15.562

I allà estava ara. No s’havia acabat el món. I ja feia més d’una hora que era dia 22 de juny.

Cloc.

15.563

S’havia equivocat.

Cloc.

Va deixar de comptar. Va començar a calcular el diàmetre del seu coll : “2 per pi, aproximadament…”. I l’error de l’escarceller de no treure-li els cordons li va permetre acabar amb la seva vida, pensant en tota l’herència que no deixava a la humanitat. Tot i que finalment sabria què passa quan un es mor, si hi ha túnel amb llum al final o no, tot i que no podria saber si seria per la falta d’oxigen al cervell o no. En un últim moment d’arrepentiment es va adonar: moriria sense saber el final de la Cançò de Gel i Foc de Geoge R. R. Martin! Es va contorsionar, però ja era massa tard:  s’ofegava sota la llum intermitent d’un fluorescent desgastat.

Cotxes oficials de color púrpura

diumenge, 28/11/2010

Després de setmanes, mesos i anys de campanyes electorals un s’acaba afartant de tant “número d’escons del partit X”, “de percentatges d’intenció de vot de Y” o les “preferències electorals de Z”. Davant d’aquest espectacle matemàtic, acostumo a trobar-me amb dues reaccions oposades: “Bah! Això és tot mentida!”, i “…” – aquest segon assenteix i s’empassa amb patatones el que li diuen –.

Qui dels dos presenta una millor reacció? Ens ho hem de creure? Que cadascú jutgi (o no si no vol).

Generalment, les enquestes electorals acostumen a presentar un marge d’error (o incertesa) d’un 3% o 4%. Això és: es preveu que els resultats s’ajustaran, amb molta seguretat, dintre d’aquests intervals.
Què seria l’ideal en les enquestes? Preguntar-li a tothom. Però, com que això seria car, s’opta per preguntar-ho a un número més petit de persones. Suposem (quants problemes de física no començaran així!) que volem conéixer el color dels cotxes de Santa Motora. Idealment aniríem casa per casa a preguntar de quin color són els seus cotxes i obtindríem uns resultats (per exemple: el 45% blancs, el 30% platejats i la resta de colors, el 25%).
Anem-nos-en al cas contrari: li preguntem només a una persona. Serà representatiu el resultat? Podria ser-ho, de fet hi ha un 45% de possibilitats de que el seu cotxe sigui blanc, no? Però també hi ha la possibilitat de que tinguem la mala sort d’agafar l’únic propietari d’un cotxe de color púrpura. Tanmateix, si prenem cada vegada més i més persones diferents, la probabilitat de que agafem aquells casos extrems – encara que hi hagi un club del púrpura a Santa Motora – va disminuïnt, mentre que la presència dels més usuals (blanc i platejat) anirà augmentant.

Evidentment, un pot desconfiar i, de fet, ens podríem estar hores discutint sobre la influència que té el fet de preguntar sobre la resposta que dóna l’enquestat (una mica com passaria amb la quàntica). De fet, en general tenim tendència a respondre el que és ben vist. Un clar exemple d’això és l’anomenat “vot ocult” de certs partits que, en principi, no tenen res de fosc ni d’ocult.
El mecanisme és senzill:
(Enquestador): Qui votarà el dia de les eleccions?
(Enquestat pensa): Evidentment al Tsé-Tsé.
(Enquestat respon): A Ziu.
No és tant que l’enquestat tingui premeditat mentir, sinó que simplement sent – és aquest el poder de la pressió social – que no ha de dir el seu partit, el Tsé-Tsé.
Conclusió: tot i que mai una enquesta és fiable al 100%, l’estadística és un instrument potentíssim per a conéixer l’anomenada realitat social
Per cert, com ja endevineu, és importantíssima la forma en què s’escullen els diferents elements de la mostra. Això, que avui ja m’he allargat massa, ho deixem pendent per a un altre dia.