Entrades amb l'etiqueta ‘pseudociències’

Propera parada: Apocalipsi – 21 de juny (Exàmens apocalíptics – i III)

dimecres, 20/06/2012

Cloc.

Cloc.

Cloc

L’Arnau observava, ja amb rencor, la caiguda de les gotes 15.559, 15.560  i 15.561. Seguia a la presó.

L’Arnau, el profeta i estudiant, havia concluit que el món acabaria el 21 de juny. Per tal de democratitzar aquesta important informació, va decidir anunciar-ho per tots els mitjans possibles, però sobretot a un programa d’aquests de telescombraria. I va resultar el que més èxit va tenir. Es va fer famós amb les seves declaracions ja que el reputat programa de zapping Hi ha més preguntes? el treia cada dos minuts dient allò de: “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie”. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, les veïnes ho divulgaven a l’escala, els indignats ho proclamaven amb altaveus a les places.

El caos s’estenia.

I el govern va  intervenir, modificant la llei: es consideraria apologia del terrorisme divulgar que el món acabaria el 21 de juny, penable amb 11 anys de presó, primer. Pena que es va incrementar, paulatinament a 13, 17 i 19 anys (de moment). L’Arnau, alarmat, es va preguntar quin seria el límit… perquè si augmentaven la pena fent salts entre nombres primers aleshores mai s’acabaria, ja que n’hi havia d’infinits, de nombres primers. S’arribaria a penes infinites!  No podia aclucar els ulls tot imaginant-se una sentència de cadena perpètua només per estendre La Veritat.

Però finalment, informant-se a partir de la font d’informació més fidedigna, es va adonar que les penes no saltaven només entre primers, sinó que s’incrementaven saltant entre “parelles” de primers, el que els seus amics matemàtics (“Per fer-ho més difícil”, va pensar) anomenaven nombres primers quasi-consecutius. Va destapar una ampolla de xampany quan el ministre d’interior va anunciar que: “degut a l’escalada de violència urbana ens veiem obligats a realitzar una sèrie de canvis en la llei vigent […], entre els que es compten l’augment de penes màximes per apologia del terrorisme de 19 a 29 anys […]”. Allò era un primer pas, va pensar l’Arnau, mentre anava buidant una copa rere una altra a Sant Hilari. És clar, de nombres primers n’hi havia infinits com ja havia demostrat un paio grec barbut (com no) anomenat Euclides.Pantocràtor_de_Taüll.jpg

Però era molt diferent per a les “parelles” de nombres primers. Al principi n’apareixien moltes (3 i 5, 5 i 7, 11 i 13, 17 i 19…), però a mesura que s’avançava i s’havia perdut ja l’esperança del triomf de l’amor entre primers, sorgia una nova parella d’entre els vulgars nombres composts. Fins el moment, la parella més gran trobada havia estat la de 3756801695685·2^(666669) +/- 1.

I com que l’Arnau Vilanova era un “friki” de moltes coses diferents, ja sabia que els matemàtics no sabien si aquest amor entre primers era infinit o no, si hi havia infinites parelles de primers estimant-se o bé si arribava un moment en què s’acabaven. I recordant la seva formació cristiana, va desitjar que el seu Déu totpoderós i “castigador”  fes que aquestes “parelles” de nombres primers fossin finites, posant un límit gran, però finit a la condemna que cauria als rebels que lluitessin per divulgar la paraula de l’apocalipsi.

Davant de l’atac a les llibertats individuals que suposaven aquests increments de penes, els sindicats s’hi van oposar, convocant una vaga general per aquell dia. Així que l’apocalipsi va coincidir, de “casualitat”, amb una vaga general.

L’Arnau ja havia estat a l’anterior vaga, només faltaria. Centenars de milers de persones (uns milers segons la Guàrdia Urbana, un grapat segons la policia nacional) congregades en un mateix lloc. I emprenyades.  Seria el lloc ideal per divulgar la paraula de l’apocalipsi. Es va decebre quan els dels sindicats el van fer fora a patades de Passeig de Gràcia, així que va decidir anar amb els “radicals” de Plaça Catalunya, que estaven destruint la societat cremant contàiners. El lema, però, no va triomfar (“ Que no ens menteixin, l’apocalipsi arribarà, i que pateixin!”) i només va aconseguir un book  de fotografies sencer publicat a Internet a la web de violència urbana.

La seva mare, que recentment havia fet un curset sobre el món 2.0, es va escandalitzar en veure’l, i desentenent-se del seu parentiu va identificar-lo (“El meu fill cremant un pobre container! Ja no és el meu fill!”). Així que el van detenir i li van aplicar presó preventiva fins que el Banc Central Europeu hagués marxat de la ciutat, un mes i una setmana més tard.banksy-diorama.jpg

Però el 21 de juny no volia cometre els mateixos errors del passat. Era la fi del món: degut a l’expansió accelerada de l’univers, l’espai-temps es trencaria. El 21 de juny. Ho sabia. Ho creia. Ho sentia. I va anar a la manifestació, però armat només amb una motxilla (únicament una motxilla).  Això sí, plena a vessar de 87.800 KJ de gasolina (uns 2 litres). I dos encenedors (“Mai no sap un te’n pot fallar un”). I així, despullat, envoltat d’una àuria de perfum benzimàtic, es va presentar a la manifestació i entre aplaudiments va cremar l’Starbucks. I just quan es diposava a fer el mateix amb el Corte Inglés, va notar una estrebada a la motxilla.

I d’entre la fumarola dels gasos lacrimògens ( amb els ulls plorosos, la boca picant i l’anus irritat) i d’entre les canonades de les pilotes de goma, les porres i escuts va sorgir un agent de seguretat, que el va placar, llençar-lo contra el terra (moment en què ja va perdre el coneixement) i colpejar-lo per tot el cos.

Cloc.

15.562

I allà estava ara. No s’havia acabat el món. I ja feia més d’una hora que era dia 22 de juny.

Cloc.

15.563

S’havia equivocat.

Cloc.

Va deixar de comptar. Va començar a calcular el diàmetre del seu coll : “2 per pi, aproximadament…”. I l’error de l’escarceller de no treure-li els cordons li va permetre acabar amb la seva vida, pensant en tota l’herència que no deixava a la humanitat. Tot i que finalment sabria què passa quan un es mor, si hi ha túnel amb llum al final o no, tot i que no podria saber si seria per la falta d’oxigen al cervell o no. En un últim moment d’arrepentiment es va adonar: moriria sense saber el final de la Cançò de Gel i Foc de Geoge R. R. Martin! Es va contorsionar, però ja era massa tard:  s’ofegava sota la llum intermitent d’un fluorescent desgastat.

Exàmens apocalíptics (II)

divendres, 1/06/2012

Cloc. Cloc. Cloc

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-quatre.

Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-cinc.

Cloc. L’Arnau portava allà tancat uns deu mil set-cents vuitanta-sis segons. Cloc. Deu mil set-cents vuitanta-set segons: dues hores, cinquanta-nou minuts i quaranta-set segons. Tot just en entrar a la cel·la – Cloc – i adonar-se que no hi havia cap rellotge, es va marejar. No podria saber quant de temps Cloc – estava detingut! I si el detenien – il·legalment – més de 72 hores? Com podria saber quan havia de demanar l’habeas corpus? Cloc.

apocalipsisi (1).jpg

Ja us n’haureu adonat: l’Arnau era un noi molt ben informat de tot. “L’aixeta goteja de manera regular!” – Cloc –, va exclamar interiorment entre les pampallugues que feia el fluorescent, amb la carcassa plena de cremades d’encenedor, que s’acabava d’encendre just a sobre del seu cap. Així que es va treure les seves vambes foradades, i se les va descordar fins que els cordons tenien un pam de llargada, uns 25 cm. Sí, també us n’heu adonat: l’Arnau era un manasses (literalment). Va comprovar que el període d’oscil·lació de les vambes era lleugerament menor que el ritme de degoteig de l’aixeta. Un cop sabut això… ja només faltava calcular: “ El període d’un pèndol simple, per a oscil·lacions petites… sí, l’arrel quadrada de la llargada entre l’acceleració de la gravetat. O  sigui que 0,25 entre g, que considerarem 10, és u sobre 40. L’arrel de 40 està entre 6 i 7… considerarem 6,5. I dues vegades pi, que ho aproximo a 6 (em sap greu amics matemàtics), entre aquest número dóna un nombre lleugerament inferior a 1. Comptant que l’aixeta goteja una miqueta més a poc a poc que el que oscil·len les meves vambes… Eureka! Sí, serà una bona aproximació considerar que entre gota i gota passa un segon”.

Sí amics meus, l’Arnau era una mica “friki”- abans que els defensors de la llengua saltin: l’Arnau era una mica estrafolari, rar, extravagant, desconcertant, inusitat… -. No era la primera vegada que el detenien, al nostre benvolgut informat, manasses i freak amic, ja ho havien fet per fer de profeta de l’apocalipsi vàries vegades. I tot per culpa de l’estrés de l’època dels exàmens. Fins i tot se’l va acusar d’haver estat ell el que va fer que l’LHC patís un sobreescalfament que va obligar a suspendre els experiments. Un sobreescalfament que a nosaltres ens deixaria glaçats: els superconductors que creen els camps magnètics estan a uns -269ºC, a només quatre graus per sobre del zero absolut! Però l’Arnau, per sort de tots, es va salvar. Al final els mitjans van inculpar un pobre ocellet que passava per allí amb un tros de pa. Però va ser l’Arnau intentant-nos salvar d’una fi del món segura, a mans d’un terrorífic forat negre creat en aquestes instal·lacions que tot ho havia d’acabar absorbint.

apocalipsisi.jpg

Així que, cansat que sempre els “científics” trobessin contraarguments per tot el que els profetes de la veritat predicaven, va decidir curar-se en salut: el seu propi apocalipsi no tindria cap error científic, seria l’antítesi de l’anomenada ciència empírico-analítica. No seguiria el mètode “potètic-deductiu aquell”, però sobretot, la teoria en què es basaria no seria comprovable. Espera, això nou, el que és nou no ho és, oi? I el nostre benvolgut manasses, freak i manasses Arnau Vilanova va crear la seva pròpia teoria apocalíptica: prenent un parell de dies del calendari maia, uns grams dels coneixements de Fernando Arrabal i quatre fórmules de la teoria quàntica de les flors de Bach. I la seva terrorífica conclusió va ser que el món acabaria el 21 de juny.

Correu minyons, que la data s’apropa.

Exàmens apocalíptics (I, per variar)

diumenge, 5/02/2012

Abans d’anar a dormir, l’Arnau Vilanova agafa el bolígraf rosa de la seva companya de pis – els negres i els blaus són massa importants com per a malgastar-los en aquestes “xuminades”- i traça una ratlla vertical a la paret, al costat del capçal del seu llit. Són ja 32 dies de patiment. Els compta i els recompta, enyorant la seva feliç vida passada. Sospira “Ah!” mentre  recorda els dies sencers mig esborrats sota els efectes de l’alcohol, la cafeïna i els porros. “Ah!”, hi torna. “Quines campanes!, quines festes!, quines nits!, quina festa de l’Autònoma!”. Però la torturadora societat no li va deixar seguir aquest ritme (per sort dels seus pulmons, fetge i cervell, entre d’altres): van arribar els exàmens.

sol i olivesAl començar els exàmens van plantar davant de la biblioteca un arbre, una olivera. L’Arnau observa en una altra de les seves pauses les branques seques de l’arbre mort. L’any passat ja va passar el mateix. La van regar més del que calia i va morir sota tones i tones d’aigua.

La mort. Quin gran tema. Mentre llegeix els seus apunts de Mecànica Quàntica reflexiona sobre la “rata” d’Schrödinger i la “superpetició” d’estats. El gat estava viu i mort. Com podia ser? La veritat és que l’Arnau no duu gaire bé aquesta assignatura. Porta ja 2 dies “estudiant-la”, més de 15 hores al dia, comptant les pauses i els eterns cafès i cigarretes. 15 hores llegint i rellegint i repetint els exercicis de classe. Però res li entra. El cap se li’n va entre els sinus laterals de la noia del davant a l’esquerra i el mínim no derivable del tòrax de la noia de la dreta. I quan no, es troba observant, amb cara de fàstic, les explosions hormonals que presenta la cara del noi d’enfront… Per on anava? Ah, sí!  El que volia dir era allò de superposició d’estats quàntics del gat d’Schrödinger: viu i mort.  Ell se sent així. Viu i mort. Alhora. Si l’Arnau hagués estat atent a classe s’hauria adonat que el professor explicava que allò del gat era un experiment mental per a demostrar que no tenia “sentit” la interpretació de Copenhaguen de la superposició en estats macroscòpics. Però aquest no és el tema. El tema és que al senyor Vilanova ja no li importen les notes, aprovar o suspendre. Ni tan sols les noies que l’envolten (“Però que tremendes que estan!”). No. Només li importa aguantar. Aguantar un dia més. I un altre i un altre fins que arribi l’últim dia d’exàmens. I cremar tota l’amargor acumulada de dies amb regust a cafè de màquina en una única (o no) nit de festa.

Però l’infern no passa. Ja són masses altres dies. I ara encara més després que el dia passat s’aplacés sine die – això ho havia dit el professor, ell no arribava a tant –  un examen per culpa de la precipitació de quatre petits cristalls d’aigua en la seva fase sòlida.Cristalls hexagonals

I un dia, assegut davant de l’ordinador, per saber l’aula del següent examen, tot regirant Internet va trobar-se a la Vikipèdia (per cert, diuen que si fas “click” al primer enllaç que apareix a la definició, acabes arribant ràpidament a la  de Filosofia) una informació que li va alegrar el dia.

Si ni la quantitat de matèria  visible que existeix ni la fosca és suficient […],  el temps [de l’Univers] s’acabarà en 35.000 milions d’anys.

“Això està bé. Hi ha un final després de tot. Però encara falta un munt…”. Com a bon estudiant (de Física) en temps d’exàmens, el senyoret Vilanova passa més hores al dia inventant-se feines prioritàries i imprescindibles per a la seva vida i la de les generacions futures que estudiant. I ell ja s’ha quedat sense cap excusa després d’haver ordenat els seus apunts, la seva habitació, l’habitació del company de pis, la de la seva mare, el menjador, d’haver rentat el lavabo, el lavabo del bar i d’haver-ho intentat amb els de la Renfe (els de Rodalies, s’entén; però ho ha acabat deixant córrer perquè s’ha adonat que això era condemnar-se a suspendre sí o sí tots els exàmens). I ara se li presenta una altra oportunitat indefugible: el que ha començat sent una cerca atzarosa s’ha convertit en un concurs macabra. L’Arnau ara busca quin serà el final més proper. El final que menys el farà patir, l’apocalipsi humà, mundial o universal que el salvarà del pitjor dels apocalipsis: l’època d’exàmens.