Entrades amb l'etiqueta ‘quàntica’

Capità entropia – introducció

dimarts , 22/04/2014

En Shane està trist. No vol ser allà, dempeus. Tal i com faria un velociraptor amb la seva presa, vol arrancar-se la pell a tires, esquinçar la seva roba i penetrar amb les urpes fins al seu teixit muscular. No vol plorar, no és cosa d’homes, però alhora desitja plorar sang, com farien les dones romanes aquelles, les planyideres, en un enterrament, tot esgarrapant-se la cara.

El mestre de cerimònies els mana alçar-se. Ho fan tots de cop, com si fossin un de sol.

El pare plora. La mare plora. Els amics ploren. La “xurri” plora. I en Shane està a punt… quan un fet el distreu. La noia del davant es toca el seu cul perfectament simètric, pujant-se els pantalons.

Indecent.

I després encara es posa bé les calces, pinçant-les a través del pantaló, amb l’elegància d’un aristòcrata prenent el te – amb el dit petit cap enfora – i estirant com si fos un arc llarg. Tot, màgicament, sense deixar de plorar. “Quina perversió”, pensa en Shane.

Ja no està a punt de plorar. La indignació s’ha apoderat d’ell: “Quina bellesa! Quina contradicció! En un enterrament?! Quin… quin atreviment!”.

Un impuls li brolla del pit, comença a convulsionar-se, fent veure que tos. Però els plors, la ràbia, la impotència, la sensualitat, la contradicció… – la sorpresa! – el vencen, no pot més i un riure descontrolat se li escapa.

El mestre de cerimònies el mira, el nen de la tercera fila, el pare que plora, la mare, els amics… passa a ser ell el centre de la cerimònia, sense voler-ho i per sorpresa de tots.

El riure es talla de cop. Els comentaris emergeixen per tota la sala. “Quin atac d’histèria!” “Quin caradura!

En Shane surt corrents entre les files, movent les mans com aspes excusant-se: “Ho sento!, ho sento!”

Se’n va corrents a classe, d’una assignatura d’aquelles que t’hi matricules només perquè pel nom sembla interessantíssima: Introducció a la informació quàntica ( amb alerta als més desinformats).

A classe, el rabassut professor amb les ulleres de Harry Potter ja havia començat a repartir el treball d’avaluació continuada – avaluació que representava el valuosíssim 10% de la nota final.

- Abans que diguis res, tu, l’impuntual, asseu-te ràpid al teu a la velocitat de la llum i així em podré creure que no fas tard en el teu temps propi.

A veure, Joan Mestres, la teva exposició serà sobre la diagonalització de matrius densitat d’estats impurs.

- Però… professor Ernest, això és impossible.

- Ah, bé, sí, demostra-ho. Tu o qualsevol dels xinos-observables que tinguis lliures, però exposa-ho.

I tu, Shane, a l’exposició ens explicaràs l’entropia de Shannon. No és la interpretació quàntica de la informació, així que res de metàfores amb xinos tancats en caixetes actuant com a observables, d’acord?

- Sí, senyor.

I aquest va ser el primer pas cap a la il·luminació de Shane, més conegut entre nosaltres com a capità entropia.

Exàmens apocalíptics (I, per variar)

diumenge, 5/02/2012

Abans d’anar a dormir, l’Arnau Vilanova agafa el bolígraf rosa de la seva companya de pis – els negres i els blaus són massa importants com per a malgastar-los en aquestes “xuminades”- i traça una ratlla vertical a la paret, al costat del capçal del seu llit. Són ja 32 dies de patiment. Els compta i els recompta, enyorant la seva feliç vida passada. Sospira “Ah!” mentre  recorda els dies sencers mig esborrats sota els efectes de l’alcohol, la cafeïna i els porros. “Ah!”, hi torna. “Quines campanes!, quines festes!, quines nits!, quina festa de l’Autònoma!”. Però la torturadora societat no li va deixar seguir aquest ritme (per sort dels seus pulmons, fetge i cervell, entre d’altres): van arribar els exàmens.

sol i olivesAl començar els exàmens van plantar davant de la biblioteca un arbre, una olivera. L’Arnau observa en una altra de les seves pauses les branques seques de l’arbre mort. L’any passat ja va passar el mateix. La van regar més del que calia i va morir sota tones i tones d’aigua.

La mort. Quin gran tema. Mentre llegeix els seus apunts de Mecànica Quàntica reflexiona sobre la “rata” d’Schrödinger i la “superpetició” d’estats. El gat estava viu i mort. Com podia ser? La veritat és que l’Arnau no duu gaire bé aquesta assignatura. Porta ja 2 dies “estudiant-la”, més de 15 hores al dia, comptant les pauses i els eterns cafès i cigarretes. 15 hores llegint i rellegint i repetint els exercicis de classe. Però res li entra. El cap se li’n va entre els sinus laterals de la noia del davant a l’esquerra i el mínim no derivable del tòrax de la noia de la dreta. I quan no, es troba observant, amb cara de fàstic, les explosions hormonals que presenta la cara del noi d’enfront… Per on anava? Ah, sí!  El que volia dir era allò de superposició d’estats quàntics del gat d’Schrödinger: viu i mort.  Ell se sent així. Viu i mort. Alhora. Si l’Arnau hagués estat atent a classe s’hauria adonat que el professor explicava que allò del gat era un experiment mental per a demostrar que no tenia “sentit” la interpretació de Copenhaguen de la superposició en estats macroscòpics. Però aquest no és el tema. El tema és que al senyor Vilanova ja no li importen les notes, aprovar o suspendre. Ni tan sols les noies que l’envolten (“Però que tremendes que estan!”). No. Només li importa aguantar. Aguantar un dia més. I un altre i un altre fins que arribi l’últim dia d’exàmens. I cremar tota l’amargor acumulada de dies amb regust a cafè de màquina en una única (o no) nit de festa.

Però l’infern no passa. Ja són masses altres dies. I ara encara més després que el dia passat s’aplacés sine die – això ho havia dit el professor, ell no arribava a tant –  un examen per culpa de la precipitació de quatre petits cristalls d’aigua en la seva fase sòlida.Cristalls hexagonals

I un dia, assegut davant de l’ordinador, per saber l’aula del següent examen, tot regirant Internet va trobar-se a la Vikipèdia (per cert, diuen que si fas “click” al primer enllaç que apareix a la definició, acabes arribant ràpidament a la  de Filosofia) una informació que li va alegrar el dia.

Si ni la quantitat de matèria  visible que existeix ni la fosca és suficient […],  el temps [de l’Univers] s’acabarà en 35.000 milions d’anys.

“Això està bé. Hi ha un final després de tot. Però encara falta un munt…”. Com a bon estudiant (de Física) en temps d’exàmens, el senyoret Vilanova passa més hores al dia inventant-se feines prioritàries i imprescindibles per a la seva vida i la de les generacions futures que estudiant. I ell ja s’ha quedat sense cap excusa després d’haver ordenat els seus apunts, la seva habitació, l’habitació del company de pis, la de la seva mare, el menjador, d’haver rentat el lavabo, el lavabo del bar i d’haver-ho intentat amb els de la Renfe (els de Rodalies, s’entén; però ho ha acabat deixant córrer perquè s’ha adonat que això era condemnar-se a suspendre sí o sí tots els exàmens). I ara se li presenta una altra oportunitat indefugible: el que ha començat sent una cerca atzarosa s’ha convertit en un concurs macabra. L’Arnau ara busca quin serà el final més proper. El final que menys el farà patir, l’apocalipsi humà, mundial o universal que el salvarà del pitjor dels apocalipsis: l’època d’exàmens.