Passant-ho bé amb les dades demogràfiques (1)

dimecres, 21/12/2011

Avui, i per canviar una mica, presentaré unes quantes dades interessants tretes de la web de l’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics francès. Com a bona eina dels nostres veïns del nord, aquesta web és informativa i està ben pensada de cara als usuaris.

Aviam, per començar, tinc ara 39 anys, quan vaig nàixer al món hi vivien 3.844.820.000 persones, la població s’ha doncs multiplicat per 1.81 des d’aleshores. El 94% dels meus coetanis europeus són vius; a Amèrica del nord, el 95%. No obstant, a Amèrica del Sud el percentatge de coetanis meus vius avui baixa fins al 86%, a Àsia fins al 80% i, a l’Àfrica, només el 64% dels nascuts el 1972 són encara vius. Una altra dada, a Europa, menys de la meitat de la població és més jove que jo: el 48%; encara sóc relativament jove a Europa. En canvi, si hagués nascut a l’Àfrica, ja fóra un vell venerable: el 80% de la població hauria nascut més tard que jo.

Ara anem a coses menys personals i potser més serioses. La següent figura us mostra la taxa de mortalitat infantil (morts per cada 1.000 naixements) per l’any 2011 i l’evolució de la mitjana mundial des del 1950 fins al 2050 (projecció). Les coses milloren però més per uns que pels altres: a països del centre d’Àfrica la mortalitat infantil segueix estant avui prop del 10%. Déu n’hi do.

Pel que fa a l’esperança de vida al nàixer les diferències són substancials també: des dels 45 anys d’Afganistan, als 82 anys de França hi ha va un bon troç. En el mapa a continuació podeu veure l’esperança de vida al món i les desigualtats que hi ha.

Però no ens deixem enganyar tampoc, en termes generals l’esperança de vida des de l’any 1950 s’ha incrementat a tot arreu, però a un ritme força diferent i partint d’una base també molt dispar depenent dels països. Si veieu la següent (i última) gràfica, és interessant de veure que l’esperança de vida l’any 1950 a Afganistan era d’uns miserables 28 anys però d’uns 65 anys a França. Per tant, l’increment en l’esperança de vida absoluta en aquests darrers 60 anys ha estat de 17 anys a tots dos països. Curiós. I en termes relatius, del 61% a l’Afganistan i del 26% a França, encara més curiós.

En aquesta gràfica hi he posat també l’Àfrica del Sud per mostrar l’impacte que la irrupció d’una nova malaltia -la SIDA en aquest cas- pot tenir sobre l’esperança de vida d’un país sencer. També hi he afegit Rússia, per mostar l’efecte del col·lapse d’un estat i dels seus sistemes de salut. Bé, si més no, això és el que jo creia, perquè, si us hi fixeu bé, l’estancament en el guany d’anys de vida a Rússia, ve d’abans de l’any 1989 (any del col·lapse): van assolir un pic d’esperança de vida a principis dels 70’s per just després estancar-se i decréixer lleugerament. No va ser fins als 2000’s que van començar a recuperar-se. Les dades, en aquest cas, no recolzen el que sovint es diu dels efectes de la desaparició del govern comunista a Rússia/URSS.

Bé, ja veieu que aquesta web és una font de dades realment interessants. Potser en properes entrades al blog en presentaré algunes altres, perquè de material n’hi ha…

Caseta i hortet a la Lluna

dimecres, 30/11/2011

Els dos apunts anteriors en aquest blog i alguns dels comentaris que s’hi han fet, apunten cap a una idea tenebrosa que fa dies que em ronda pel cap. Em temo que a la democràcia li passa com al petroli:  ha superat el seu pic de producció -en aquest cas, d’eficàcia.  

Quan la producció energètica depenia exclusivament de cremar fusta i carbó, la qüestió energètica no formava part del debat democràtic. Avui tenim més fonts d’energia i en sabem força dels seus efectes sobre la salut humana i del planeta. També coneixem les implicacions econòmiques que tenen les diverses opcions disponibles. Avui en dia el debat energètic implica qüestions relacionades amb l’economia, la física, la medicina, la salut pública, l’ecologia, la recerca, etc. Les decisions sobre aquest debat es prenen als Parlaments on els nostres representants haurien d’entendre i integrar informació provinent de tots aquests camps i més. Entendre i integrar: perquè, què implica tancar les nuclears? Quines conseqüències tindria sobre la disponibilitat d’energia i això sobre la indústria, l’atur, l’economia, la salut de la població, etc? De seguida, qualsevol debat, científic, cultural, econòmic o artístic es fa tècnicament molt complex. En canvi, quan un partit es presenta a les eleccions amb la proposta de tancar les nuclears (o de construïr-ne de noves i més grosses), en base a què ho fa? A una reflexió profunda o a una agenda preconcebuda: “el meu electorat és d’esquerres: he de tencar centrals” o “els meus votants són conservadors: n’he de fer més”? Les espectatives prèvies de l’electorat tenen un pes important i sovint allunyat de la raó científica. Per posar un exemple, podria Iniciativa per Catalunya presentar-se a les eleccions defensant les nuclears en el cas que els seus quadres arribessin a la freda conclusió que la resta d’opcions són pitjors? O saben que immediatament un altre partit ecologista els robaria bona part de l’electorat? Pot un partit presentar-se -i guanyar- proposant la supressió del funcionariat, per molt que en privat gairebé tothom accepti que avui en dia és un sistema que llastra l’economia i el progrés? Jo penso que no i crec que és un problema molt gros de la nostra democràcia: a l’evidència científica li costa molt obrir-se camí en el món de la política pràctica.

De fet, a petita escala, un metge es troba en una situació semblant a la d’un Parlament: en front d’un pacient ha de fer un diagnòstic diferencial en base a evidència sovint fragmentària, ha triar les proves diagnòstiques més adeqüades, arribar a un diagnòstic, comunicar-lo, triar un tractament, avaluar-ne l’efecte, fer un seguiment i adequar les futures accions als resultats observats. Sovint no és fàcil, i qui ho fa són professionals ben formats en coneixements específics i en mètode científic. Les preferències del pacient compten a l’hora de decidir si es fan les proves i si es fa el tracatment, és el concepte d’autonomia personal, però els fets són els fets i les solucions són les que són. Hi ha poca democràcia en tot això. Una cosa semblant els hi deu passar als jutges quan han de decidir sobre temes tècnics: els cal un peritatge i malgrat no ser experts en el tema, han de poder integrar la informació i emetre judicis raonables. Arribar a ser jutge no és fàcil i les seves decisions no són pròpies d’una democràcia assembleària, tampoc. Per ser efectius, tant  a metges com a jutges se’ls otorguen, de facto o legalment, unes prerogatives que fàcilment es podrien considerar com a autoritàries. 

Gestionar un país no em sembla conceptualment tan allunyat del cas del metge o del jutge, només que l’escala es troba enormement augmentada. Malgrat això, als membres del Parlament, aquells que faran les lleis que regiran el país, no se’ls exigeix cap formació i es dóna per sentat que el programa electoral amb el qual la majoria del Parlament es va presentar a les eleccions serà una guia acceptable per dirigir el país. Es pot no compartir el programa del guanyador, però s’accepta per fair-play democràtic. És això viable avui en dia on les decisions són molt complexes i tenen implicacions a escala global? Si no ho és, quina alternativa hi ha? Com es poden integrar la presa de decisions raonada i informada amb la voluntat popular? Té gaire sentit que jo opini, que jo pugui opinar, sobre si és millor provocar inflació o retallar despeses per desencallar l’economia? No ho tinc gens clar. Jo puc voler un determinat model de societat, una socialdemocràcia benèvola posem per cas, però com puc saber si això és raonable o és poc menys que demanar una caseta i un hortet a la Lluna? I ja deixant de banda la qüestió de la formació tècnica dels nostres representants, en quin moment la creixent delegació en ells de la presa de decisions cancel·la el concepte de democràcia? Especialment en un moment on les utopies a llarg termini semblen descartades i que el dia a dia és més la fi que no pas el camí.  Crec que aquest és un debat important, aparentment molt al marge de la ciència, però on el mètode científic penso que hi té molt a dir.

 

Lyssenko: (pseudo)ciència i política

dilluns, 28/11/2011

A mi, el terme “tecnòcrata”, només em sonava de classe d’història quan parlaven de l’època dels governs franquistes que van dirigir Espanya després de la postguerra i que van servir per treure el país de la fase de deliris autàrquics propiciats pel falangisme.  Es va entrar en una fase ben lamentable però menys delirant. En qualsevol cas, darrerament, això de “tecnocràcia” s’ha posat de moda altre cop per designar la composició dels governs que han estat imposats no se sap massa per qui a Grècia i Itàlia. El terme, de fet, es refereix a un sistema on qui mana són individus que actuen (o miren de fer-ho) segons criteris tècnics que es basen en evidència científica, en contraposició als polítics convencionals que manen per a contentar els seus votants i, a la llarga -potser- realitzar uns ideals. Gairebé per definició, la política partidista viu en el territori de les idees preconcebudes i les mesures predefinides. Aquesta manera de fer és enemiga declarada del progrés científic, que requereix una reavaluació constant dels seus postulats, intervencions i conclusions. No és que la pràctica política hagi de fer ciència en el seu dia a dia, però la virtud de la tecnocràcia és que, idealment, miraria d’imposar la raó científica a l’acció política, duent-la a territoris més racionals però probablement més allunyats de la voluntat popular. El despostisme il·lustrat que comentàvem l’altre dia.

Sense cap voluntat de fer d’advocat dels governs tecnocràtics, sí que voldria fer notar que les experiències històriques de supeditació de la ciència a la política han estat més aviat desastroses. El cas de Trofim Lyssenko és un bon exemple de com la política es pot carregar un camp sencer de la ciència i provocar la desgràcia, ruïna i mort de multitud de persones.

El tal Lyssenko va ser un  agrònom soviètic d’origen pagès que va “regnar” en el camp de la ciència agrícola -i per extensió en tota la biologia- al bloc soviètic des dels anys 20 fins als anys 60s del segle passat. L’home en qüestió era un pseudocientífic que va aconseguir fer creure als dirigents dela URSS, notablement a Stalin, que havia descobert un mètode de crear híbrids de blat i altres vegetals de forma poc menys que nigromàntica. El seu plantejament era oposat a la naixent ciència genètica i es basava en l’heretabilitat de característiques no codificades als gens que recordava els plantejaments de Lamarck, amb allò de que les  girafes tenen el coll llarg perquè durant generacions l’han anat estirant molt per menjar les copes dels arbres més alts. D’acord que hi ha conceptes com els de l’epigenètica i la metilació de l’ADN que van una mica per aquí, però la cosa del Lyssenko era molt poc sofisticada, bàsicament errònia i sobretot d’una reproducibilitat nul·la. Feia servir una sèrie de tractaments prehibridació als quals sotmetia les llavors que mai van ser aclarits i que eren la base de tota la seva argumentació. El fet va ser especialment dramàtic perquè va arrancar de soca-rel la ciència genètica a la URSS, va condemnar a l’ostracisme una multitud de científics que van acabar a gulags, morts o marginats i que va crear un retard en el camp de la biologia del qual la URSS mai se’n van poder rescabalar. L’Stalin estava encantat amb el personatge perquè encarnava l’ideal del pagès que guanyava en el seu territori científics i intel·lectuals. A més, el concepte d’heredar caràcters apresos donava un marc teòric al pla de crear un “home nou” lliure de tots els “vicis burgesos” a base d’educació socialista. De fet, en una exhibició d’idees preconcebudes, Stalin considerava la genètica contrària a l’ideal socialista ja que si trets com la intel·ligència tenien un origen genètic, tota la construcció de l’edifici socialista, tal com ell el concebia, s’esfondrava. Per tant, la solució fou senzilla: si l’explicació raonable no anava bé, es canviava la definició de raonable i endavant. I bé, la cosa va acabar com va acabar.

Un altre exemple de perversió de la ciència en mans de la política, en el qual no hi entraré per conegut i escabrós, és l’intent de demostrar la supremacia racial ària sobre la resta. Ja se sap com van anar les coses.

En aquests temps que corren, sembla que se’ns imposen governs tecnocràtics que actuaran amb l’eficiència i el sentit comú en ment. Un dels problemes és que la gran majoria de la població no tindrem les eines necessàries per jutjar si aquestes mesures són encertades o no. I per tant, ens poden facilment fer passar bou per bèstia grossai que la tecnocràcia amagui una agenda ideològica sense provada solvència científica i el que és més greu, sense veritable refrendació democràtica. Jo espero el meu avançat giny electrònic de diversió massiva.

 

PS: trobo que el Lyssenko, a banda de fer cara de dolent, s’assembla força al Putin. Deu ser un clàssic eslau. Encara que ben mirat, també s’assembla al que fa de James Bond.

Matar marcianets en 3D

divendres, 18/11/2011

Avui, amb el garbuix mental que em provoca el terrabastall informatiu sobre la crisi econòmica, m’ha vingut al cap aquella sèrie d’apunts sobre l’avaluació de l’evidència que vaig penjar mesos enrera. Allà s’hi explica que en un assaig clínic, el científic és amo i senyor del que passa i les decisions es prenen de forma informada i coherent, seguint un mètode diàfan i repetible. Ben bé el contrari de la sensació que tinc quan aquests dies llegeixo el diari.

Malgrat que avui podem accedir, com mai abans a la història, a una multitut de visions parcials del que  passa, la informació que obtenim és  generalment inconnexa i sovint contradictòria. A més, les fonts de la informació: mitjans de comunicació, governs, organismes europeus i mundials, grans corporacions, ONGs, agències de rating, etc tenen les seves pròpies agendes més o menys ocultes i no sabem del cert quina validesa els podem atorgar. Internet posa a l’abast però (de moment) no interpreta. I tot i que actualment és quan la població està més formada intel·lectualment (si més no de mitjana), el caire global de la crisi i la multitut d’actors fan que la complexitat de la situació hagi crescut molt més que la nostra capacitat d’entendre el que passa. Bé, com a mínim que la meva capacitat.

La crisi econòmica ha transformat el món en un immens experiment on s’assagen múltiples remeis per solucionar els desastres econòmics.  Per jugar el paper del científic que dirigeix l’experiment hauríem de conèixer totes les condicions que poden afectar-lo, però, de fet, no sabem realment ni com està l’economia del país (estem arruïnats o ens enreden?), ni quins factors externs poden jugar un paper (si Israel perd la paciència amb Iran, en sortirem escaldats?),  ni quines intervencions s’estan aplicant a l’economia, ni si tothom les aplica igual, ni són les millors o potser les úniques o si se n’han estudiat els efectes a llarg termini. Tampoc sabem del cert qui valorarà els resultats de les reformes ni quins barems farà servir. Tenim una visió desesperadament parcial del que ens envolta i a més a més, les nostres opinions de com arreglar les coses, avui compten ben poc. No vull dir que abans comptessin molt, ni tant sols que hagin de comptar gaire, només remarco que ara no ho fan gens. De fet, es pot constatar amb certa consistència i esglai la progressiva marginalització de la voluntat popular com a motor de canvi. Dels actors principals en tot aquest treatre global, cada cop menys són organismes escollits per sufragi directe. Molts són triats de forma secundària o terciària (UE, organismes com l’FMI, el Banc Mundial, etc) i molts d’altres són directament privats (agències de qualificació, grans empreses, ONGs). De fet, hi acaba d’haver dos derrocaments de governs legítims europeus –a Grècia i a Itàlia- que han passat com aquell qui res.  A mi m’ha semblat xocant però la cosa no ha aixecat gaire polseguera. Semblaria doncs que avancem cap a un neo-despotisme il•lustrat, una espècie de Back to the Future on tindrem un govern global de gent tècnicament molt capacitada (n.b.: “molt” no té perquè voler dir “prou”) que actuarà cada cop més al marge de la voluntat popular. “Tot per al poble, però sense el poble”.

Ben mirat, tot plegat potser només és un reflex del fet que la ciència està renyida amb la democràcia: hom no escull democràticament com es fa un experiment, es fa de la manera que científicament ha demostrat ser la millor. En un estudi, el científic no demana la opinió als animals -perquè no en tenen- sinó que bàsicament s’espera d’ell que faci l’experiment de la forma menys lesiva possible i per a obtindre resultats que justifiquin els patiments causats. Així les coses, el paper de la majoria no serà el del científic sinó més aviat el del ratolí transgènic carent de opinió. Hom podria pensar que després de gairebé 250 anys de les revolucions americana i francesa, hauria de ser difícil que la població tolerés aquesta involució política cap a l’antic règim, però no sembla que de moment s’articuli cap resposta creïble. De fet, una resposta popular, malgrat ser democràtica, podria ser tècnicament equivocada i acabar empitjorant la situació. No ho sé, és complicat, però posats a ser malpensats i a creure en conspiracions globals, predic un abaratiment considerable i una millora ràpida i espatarrant de tots els ginys electrònics dedicats a l’oci. No serem actors amb vot al gran experiment socio-econòmic del segle XXI, però ens ho passarem raonablement bé matant marcianos en 3D.

Oslo i el nazisme

dimarts , 2/08/2011

En relació a la matança que el Sr. Breivik va perpetrar a Oslo fa un parell de setmanes, he llegit diversos escrits alertant de la permeació de l’ideari neonazi i xenòfob a totes les societats europees i que aquest és el principal responsable dels fets. El corolari és que prohibint aquests partits i organitzacions evitarem fets com el d’Oslo.

El tema és de nou molt col·lateral a la ciència, però crec que la discussió hi té certa relació: des d’un punt de vista evolutiu i pel que fa a les atribucions de causalitat.

La meva opinió és que les nostes societats estan bàsicament indefenses davant d’aquest tipus d’esdeveniment. De fet, opino que són un preu a pagar per viure en societats grans, lliures i complexes que generen tota mena de beneficis per aquells que hi vivim. Malauradament, una de les contrapartides de viure interconnectats i amb un alt grau de llibertat individual, és que ens exposen a les accions salvatges d’individus més o menys aïllats. Aquesta opinió es basa en el fet que els humans hem evolucionat durant 4 o 5 milions d’anys per viure en grups de no més de 100 persones i és només en els darrers 10,000 anys -com a molt- que hem començat a viure en grups més grans. En grups petits el control social és molt més estricte, els llaços familiars són més intensos i les interaccions socials són més continuades. No em fa l’efecte que hi hagi gaire lloc -i això és una opinió- per als psicòpates que un dia reventen i cometen una massacre. Un grup reduït pot tolerar un molt petit percentatge de psicòpates que poden ser útils en temps de guerra o d’altres crisis agudes o per ocupar certs càrrecs molt concrets (els xamans per exemple), però crec que el % ha de ser forçosament petit perquè hi hagi una mica d’ordre i concert en el grup. També és probable que un psicòpata aïllat en mig d’un grup de gent “normal” no trobi tant de reforçament per les seves idees i possiblement el grup limiti i canalitzi l’abast de la seva “maldat”. Com que no sembla viable una societat composada majoritariament per gent sense moral, d’alguna manera hi deu haver hagut mecanismes evolutius -de selecció diferencial- que hagin limitat el número i abast dels psicòpates desbocats.

Per contra, en una societat global com la nostra, la capacitat per als “dolents” d’amagar-se entre la gent és molt més gran, especialment si la seva psicopatia s’acompanya d’una intel·ligència normal (o alta).  Els psicòpates en les societats modernes poden identificar-se i interaccionar entre ells, reforçar les seves opinions, viure més o menys dissimulats i accedir fàcilment a eines per fer més mal del que podrien fer a cops de puny. M’imagino que és en aquest punt on s’involucren els partits neonazis, com a catalitzadors d’aquestes actituds. El que passa és que no crec que siguin els partits neonazis la causa de l’existència d’aquests individus sinó més aviat que en són la conseqüència. Hi ha partits nazis perquè hi ha psicòpates;  la relació inversa no la veig tant clara i, de fet, de persones amb una moralitat deslligada del bé comú i insensible al patiment d’altri en trobem a molts llocs i tots en coneixem algun; i la majoria no són Nazis.  Una altra cosa és que la gent “normal” en segons quines circumstàncies pugui fer els ulls grossos o trobar necessàries certes accions clarament  psicopatològiques, com ara l’actitud dels ciutadans alemanys davant la Shoà a la Segona Guerra Mundial. Diria que les masses es caracteritzen per la seva inèrcia, i un cop orientades i posades en moviment, se solen comportar de forma poc intel·ligent i bastant covarda. Però la immensa majoria d’alemanys no hagués tingut el valor -aquí entès com la manca de moralitat necessària- per obrir l’aixeta del Zyklon B i mirar per l’ull de bou.

Crec que és important que en les discusions sobre aquestes qüestions d’abast polític profund (prohibir partits, il·legalitzar idees, etc) no es subverteixin les relacions de causalitat i que no s’adaptin a les idees preconcebudes (per molt comprensibles que siguin) perquè al final els arguments mal construïts se solen girar en contra dels qui els sostenen.

Això és eficaç (o no) tercera part.

dimarts , 5/07/2011

Aquest és el tercer i darrer apunt de la sèrie sobre l’avaluació de l’eficàcia. Els altres dos els vaig penjar ja fa força temps, però com que penjo molt poca cosa, és fàcil trobar-los tirant enrera – si algú hi té cap interès.

En els posts previs comentàvem que per avaluar l’eficàcia d’una intervenció –posàvem d’exemples l’aplicació d’una crema antiarrugues o la implementació d’una nova política educativa- calia d’entrada una pregunta concreta que definís amb precisió la qüestió a estudi i com a mínim dos grups d’individus. Comentàvem també que calia assegurar que aquests grups fossin “comparables”. Si els grups fossin massa diferents entre ells, seria complicat destriar l’efecte del tractament de l’efecte de les característiques dels subjectes de cada grup: va ser la crema antiarrugues que no va funcionar o van ser les noies del grup que es va posar la nostra crema que tenien més acné que les del grup de la crema de la competència?

Bé doncs, la millor manera que es coneix per fer grups “semblants” o “comparables” és “l’aleatorització”. És a dir, deixar-ho en mans de l’atzar. De la mateixa manera que si tirem enlaire una moneda prou vegades acabarem gairebé sempre tenint aproximadament tantes creus com cares, si estudiem prou gent, la mitjana d’edat, la mitjana d’estudis, la història d’acné, el tabaquisme, etc tendiran a repartir-se de forma semblant entre els dos grups d’estudi. Això és un fenomen que no per habitual, deixa de ser gairebé màgic: l’atzar farà que -en la gran majoria de les vegades- els dos grups acabin sent semblants. Però el veritable poder de deixar actuar l’atzar, és que distribuirem de forma semblant tots els factors que puguin influir en els resultats, tant si els coneixem com si no! La proporció de gent que sàpiga tocar el piano serà semblant en els dos grups, la de la gent que hagi pujat al Bastiments també, i així fins a l’infinit. Òbviament,  si només hi ha un pianista, anirà a parar a un sol grup, i per tant com menys freqüent a la població sigui la característica que volguem que es reparteixi de forma equitativa entre els dos grups, més gent caldrà incloure a l’estudi. Hi ha fórmules matemàtiques per calcular com de grans han de ser els grups en funció de com de freqüents siguin els factors; ara no hi entrarem. Però, alto, estem parlant de probabilitats: existeix sempre la possibilitat, per remota que sigui, que l’atzar provoqui una distribució desequilibrada: la mala sort també existeix! Cal verificar que l’aleatorització hagi funcionat correctament.

Bé, retornant al cas de l’estudi de l’eficàcia de les polítiques d’ensenyament fineses i catalanes: es podrien aleatoritzar els centres educatius catalans perquè impartissin ensenyament amb un o altre sistema. De fet, com que hi ha moltes escoles al país, seria més pràctic agafar una mostra aleatòria de tots els centres (una tria a l’atzar d’entre tots els centres catalans) amb l’esperança que l’atzar fes una mostra representativa de tots els centres i dividir-la en 2 grups de forma aleatòria també. En aquest estudi, tractaríem el centre educatiu com si fos un sol individu i aconseguiríem que la proporció de centres rurals i urbans, en barracons i ben equipats, nous i vells etc fos alhora semblant entre els dos grups i semblant a la mitjana de les caraterístiques de tots els centres del país. D’aquesta manera, els resultats pel que fa a la nostra intervenció –la nova política- serien vàlids (creïbles) perquè els dos grups estudiats serien semblants i a més serien extrapolables perquè haurien estat triats a l’atzar d’entre tots els centres del país. Sempre amb el permís de la mala sort, això sí.

Un cop arribats a aquest punt, armats amb una bona pregunta, una intervenció que volem provar i uns grups d’estudi comparables i representatius només ens quedaria engegar l’estudi, no fer trampes mentres el féssim –en medicina es fan servir càpsules idèntiques als dos grups perquè ni metges ni pacients sàpiguen qui pren què, en el cas de l’educació l’emmascarament seria més complicat- i presentar els resultats de forma neutra. Si es decidís adoptar la nova intervenció –aplicar la nova política a tots els centres- seria convenient que al cap d’un temps s’avaluessin els resultats en condicions d’aplicació normals, és a dir, fora de l’estudi que n’avaluava l’eficàcia. No és infreqüent que el fet d’estar en un estudi influeixi en els resultats d’una intervenció. Tant pot ser que es pari més atenció a fer les coses bé i els resultats estiguin “inflats” o bé que la manca d’experiència faci que els resultats de l’estudi siguin pitjors que els que s’obtindran quan els professors i alumnes ja hi estiguin avesats. De fet, en la mesura del possible, caldria fer una avaluació contínua de l’eficàcia de totes les intervencions importants que es fan, ja que els que és eficaç avui pot deixar de ser-ho demà o pot presentar problemes inesperats que no hagin estat detectats durant l’estudi inicial, potser perquè no es va estudiar prou gent o perquè l’estudi no va durar prou temps. És un no acabar mai, vaia.

I fins aquí aquesta revisió forçosament simplificada de com avaluar si una cosa és eficaç o no. Espero que algú l’hagi trobada mínimament interessant -útil seria fantàstic- i espero no haver dit cap bajanada. Si algú no està d’acord amb alguna cosa de les que he dit, si us plau que m’ho faci saber!

Capitalisme i biologia -comentaris rebuts

dilluns, 27/06/2011

Aquest és només un breu apunt per comentar els comentaris rebuts al meu anterior post. Com sempre, molt content de que la gent opini i que es crei debat.

D’entrada voldria deixar clar que jo no considero que el Capitalisme sigui fruit de l’evolució biològica. El que jo dic és que, dels sistemes econòmics que conec, em sembla que és el que més s’adapta al fet que l’evolució (ara sí) hagi seleccionat prioritàriament aquells individus que siguin més hàbils en passar egoistament els seus gens a la següent generació. Això val per humans i altres animals. No pretenc dir tampoc que els humans ens comportem com els lleons o les marmotes, afortunadament (o no) som molt més complexos, només vull dir que hi ha una força motriu seleccionada al llarg de 3000 milions d’anys -la història de la Vida- que empeny cap a l’egoïsme i que, per tant, un sistema econòmic basat en l’egoïsme té molt de guanyat per triomfar sobre un sistema basat en l’altruisme generalitzat i sostingut.
També crec que malgrat que el concepte de repartiment equitatiu de la riquesa pot semblar atractiu, considero que és essencialment contrari al motor de generació de la riquesa i que per tant pot resultar contraproduent i desembocar en societats globalment més empobrides. Penso que el que majoritàriament motiva la gent a crear riquesa és la voluntat de millorar personalment i que les motivacions altruistes es dónen, però no són, ni de lluny, el principal motor. La bona notícia és que si el teu veí es fa ric, tindrà més diners per gastar i a la llarga part d’aquests diners es redistribuiran cap a tu, especialment si ets emprenedor i trobes la manera de vendre-li alguna cosa que vulgui/necessiti.
Quan feia referència en el meu anterior apunt al fet de “dissenyar un bon timó per navegar a favor de la corrent del Capitalisme” (cap al final de l’article) em referia justament a la necessitat de que hi hagi un Estat i una legislació que evitin els abusos que l’acumulació de poder econòmic en poques mans acaba creant i que assegurin un mínim de benestar per tothom. Entre d’altres coses això ha de servir per assegurar -fins al màxim possible- la igualtat d’oportunitats a la línia de sortida de la inevitable cursa en que consisteix això de la vida. Vida que acaba sent una broma de mal gust que sempre, indefectiblement, acaba malament.

Capitalisme i biologia (o com nedar contracorrent sol acabar malament)

dijous, 23/06/2011

Aquest nou post me’l suscita la qüestió del capitalisme que tractava en el darrer escrit i els comentaris que s’hi han fet. Allà hi deia que perquè la ciència sigui productiva ha de regir-se per paràmetres capitalistes: és bo que els científics competeixin entre ells per recursos limitats per tal d’incrementar la qualitat de la seva producció. Avui, estirant una mica més aquest fil, escric tal com raja sobre un tema que directament no és el meu i per tant només compartiré idees vagues. Altre cop, em mouré per terrenys molt colaterals a la ciència.

Hi ha una situació que sempre m’ha semblant xocant. Els països socialistes van tenir durant dècades uns governs estables teòricament centrats en el “poble”. Podien destinar grans quantitats de recursos en problemes de salut rellevants però malgrat això, la seva indústria sanitària va tenir una capacitat innovadora escassíssima, sorprenentment insignificant. Que jo sàpiga, no en va sortir pràcticament cap nou fàrmac, cap tractament eficaç per cap malaltia. Jo pensava que si tenien diners i gent formada, n’hi hauria hagut d’haver prou, però no va ser el cas. Donant-hi voltes se m’acut la següent explicació, suposo que descobreixo la sopa d’all.

El Socialisme com a doctrina política i filosòfica és fruit de les bones intencions de gent essencialment bona i amb esperit científic que veu les desigualtats i el patiment dels seus semblants i s’empesca tot un model de societat que per força, pensen, ha de millorar les coses. Com no hauria de funcionar bé si està raonat des de la base fent servir el mètode científic: s’observa el passat i el present, es mira d’entendre i se’n fan teories que es testen fent servir els coneixements històrics i situacions presents quasi-experimentals. De tot això se n’obté una teoria completa que s’aplica amb entusiasme i… fracassa miserablement.

Mentrestant, a l’altra banda, el Capitalisme funciona. És pragmàtic: no mira de canviar-ho tot per fer-ho tot més just. Parteix de la base que el món és un lloc injust, un lloc essencialment aliè al concepte de Justícia, on els animals es mengen els uns als altres, on hi ha gent llesta i gent ruca, sense cap mena de relació amb el sentit de Justícia. El Capitalisme dóna el protagonisme a l’individu i a les seves ganes de sobreviure i de deixar descendència. Uns 3000 milions d’anys d’evolució empenyen en aquest sentit i malgrat la complexíssima estructura social que hem creat els humans, la biologia ho permea tot i finalment tots som individus amb interessos individuals. És cert que quan els interessos de molts individus convergeixen això dóna una gran força, però al final, aquesta força sempre es manté gràcies a un fràgil equilibri de voluntats individuals i està sotmesa a permanent revisió. I el fet és que un sistema econòmic i social que vulgui maximitzar els beneficis de cada individu –el capitalisme- rema a favor de la corrent biològica i té molt de guanyat d’entrada: no requereix un acord global, estable i de llarga durada entre milions de persones que renunciïn als seus interessos personals immediats i canviants. El Socialisme (i no diguem l’assembleari) en tant que sistema revolucionari, requereix d’una harmonia en les voluntats individuals que dificilment es dóna i encara menys es manté.

Però no tot és tant terrible: la Justícia, que em sembla la principal força motriu del Socialisme, resulta que també és un subproducte del Capitalisme, com l’oxigen ho és de la fotosíntesi. Es crea sense voler-ho: la recerca i obtenció individualista de riquesa fa que poc a poc –molt poc a poc- la Justícia es vagi extenent a mesura que s’acumulen les eines, tècniques i riquesa que el propi sistema genera. Aquesta difusió es fa malauradament amb tota mena d’entrebancs i reculades locals, però globalment i amb prespectiva històrica, es difon progressivament.
Certament, el sistema crea també nous i creixents problemes com ara la degradació medioambiental. Però seguint el principi de parsimònia és més plausible que el propi sistema sigui capaç de generar solucions pels problemes que ell mateix causa -ja ho ha fet en múltiples ocasions- que no pas que aquestes solucions vinguin d’un canvi global de soca-rel: massa coses poden anar malament.

Em fa l’efecte que és millor acceptar-nos tal com som i nedar a favor de la corrent prenent cura d’haver dissenyat un bon timó per regular el viatge aigües avall que no pas entestar-nos en canviar radicalment el curs de tots els rius del món.

La ciència és capitalista

dilluns, 20/06/2011

Aquest apunt, després de tant de temps de silenci, no va ben bé de ciència, aviso.

El cas és que aquest diumenge em vaig passejar per la manifestació dels indignats de Barcelona. D’entrada dir que hi havia força gent, segurament més de la que diuen des d’Interior i que trobo trist que no hi hagi mercat per una empresa que s’encarregui de fer un comptatge seriós d’assistents. Bé, el públic era molt variat: moltes famílies, gent gran, majoritàriament classe mitjana i universitaris. I també tot l’amalgama anarco-espanyolista que porta martiritzant Catalunya des de fa segles.

Personalment, a banda d’algunes idees molt generals com ara que els Estats haurien de poder defensar-se dels moviments especulatius dels mercats internacionals (ni idea de com es pot fer) i que la majoria de polítics que tenim són d’un baix nivell tècnic i moral, combrego molt poc amb les propostes i les atribucions de culpa dels indignats.

Quan les coses anaven bé -vull dir quan la gent es comprava pisos i BMWs a base d’hipoteques al 120%- les queixes eren escasses. I de motius n’hi havia perquè una economia basada en el totxo i la sangria no era comparable en una basada en els BMWs, els equips de precisió i la solidesa en general. Poques queixes hi havia per l’abandonament massiu dels estudis de postadolescents que se n’anaven a guanyar carretades de calers per posar totxos un al damunt de l’altre. I poca queixa sobre el diner negre que corria a raig per (gairebé) tot arreu. Vivíem en una continua festa de nou rics entre formigoneres i turistes navegant en un riu d’euros alemanys que algú es va creure que no s’acabaria mai. En aquest context, el jovent local o bé volia seguir posant totxos o bé volia ser funcionari (i aquí funcionari s’entenia com a “feina segura, molts drets, i sobretot poc esforç, que jo ja he fet unes opos”). Tota aquesta riuada de milions es va malgastar com els carregaments d’or i plata que venien d’Amèrica fa 250 anys. Amb una diferència, però: aleshores els catalans vam ser apartats de la festa americana i la burgesia local va haver d’espavilar-se pel seu compte i en canvi ara hem estat sucats de ple en el festival del totxo i l’euro alemany.

Bé doncs, com que a Catalunya no tenim Estat, si ens hem de salvar de la ruina i l’espanyolització definitives, haurà de ser a través d’una nova revolució de la iniciativa privada, de burgesos decidits a retornar la iniciativa a la classe mitjana emprenedora: als empresaris, als investigadors i als treballadors especialitzats. I aquí és on lligo tot això amb la ciència. La ciència és capitalista. La ciència -si més no la rellevant- funciona per competència ferotge entre grups: competència pel finançament, competència per publicar, competència pels cervells, per les instal·lacions, pel prestigi, etc. I si no te’n surts bé, t’enfonses i fas pastetes al fang. I, comptat i debatut, amb aquest sistema al món occidental li ha anat força bé pel que fa a la producció científica.

Les propostes dels indignats se centren en promoure una més gran intervenció estatal (d’un Estat que no tenim), una criminalització de l’empresari, una estigmatització de la competència i de l’empreneduria capitalista. Tots aquests factors a mi em semblen radicalment oposats a la producció científica de qualitat i, malgrat la bona fe amb que es proposen, em sembla que si s’apliquessin ens allunyarien de la solució dels nostres problemes.

Nuclears, à propos dels comentaris rebuts

divendres, 18/03/2011

Aquest apunt és per seguir la discussió que va sorgir arran del meu post d’ahir. Gràcies a tots per dir-hi la vostra.

Diversos comentadors coincidien en la necessitat de reduïr el consum energètic com a via per poder eliminar les centrals nuclears. Sobre el paper és una solució lògica, no hi ha dubte: si hi ha més demanda que oferta, o s’apuja la oferta o es rebaixa la demanda (o la paguem més cara). Ara bé, jo no estic gens convençut de la viabilitat de reduïr el consum energètic: vivim en una època en que estan arribant uns 2 o 3000 milions de ciutadans (xinesos, hindús, brasilers, etc) amb una notable apetència pels ginys elèctrics, els llums de neó, els cotxes i per viatjar en avió. Veig improbable que la inèrcia consumista d’aquesta gent (i la nostra pròpia) es pugui realment aturar a curt o mitjà termini. Per tant, crec que ja ens podem espavilar a trobar maneres de produïr energia de forma barata i més neta, perquè si no ells cremaran carbó, petroli, urani o qualsevol cosa que trobin. És com allò que sempre diu el Juliana a la Vanguardia sobre el motor de la transició espanyola: “nosotros no vamos a ser menos“. És clar que podem -que hem de- ser més racionals i potenciar el tren en detriment del cotxe i l’avió, reciclar, gastar menys plàstic en embalatges etc. Però en els propers decenis, vulguem o no, el consum energètic global es dispararà. I penso que de les opcions que tenim a l’abast, les nuclears són un bon pedaç per sortir del pas. No són cap solució ideal, en això estem d’acord, i cal reforçar-ne la seguretat, però no se me n’acut cap més. Tant de bò n’hi hagi!

També en el post d’ahir, algú em deia, de no massa bones maneres, que em documentés sobre la contribució del nuclear en la producció d’energia i m’acusava de ser un metge despòtic i/o ignorant (suposo que i) per menystenir les terribles maleses causades per les centrals nuclears.
Bé, el cas és que, si no vaig errat, a Catalunya el nuclear suposa fins el 50% de la producció d’energia elèctrica: no està malament si ens volem plantejar tancar-les totes de cop. Pel que fa a la seguretat, les dades són prou clares: menys de 10 accidents greus en tota la història de les centrals amb alguns milers de morts -pràcticament tots a Txernòbil. Si ens hem de centrar en el número de morts i damnificats -com suggereix el comentari-, potser caldria preguntar-nos quants accidents hi ha hagut per preses hidroelèctriques i quants morts han provocat les riuades resultants? Quants morts són atribuïbles a les centrals tèrmiques de carbó i petroli? I a la contaminació pels cotxes? I per les indústries químiques? Ho tanquem tot? Em sembla que les nuclears en surten bastant ben parades d’aquesta comparació de números absoluts. Ja deia en el post d’ahir que un accident nuclear pot ser individualment tant greu que cal que les mesures de seguretat siguin més grans i cal reduïr encara més el risc de que les coses no vagin bé, però aquesta actitud irracional envers les nuclears i els seus efectes té més de pseudofilosofia new age que de pensament mínimament raonat.