Arxiu del mes: desembre 2010

Badalls que s’encomanen

dilluns, 13/12/2010

Com que no és improbable que el blog paCiència provoqui badalls encomanadissos a més d’un, avui escriuré precisament sobre això: badalls que s’encomanen.

Des de petit m’havien dit que es badallava per gana, son, avorriment o por. Per experiència hi afegiria el mareig: abans de vomitar pujant el Port del Querol (o per la borda d’un vaixell) sempre em ve una tanda de badalls incoercible. El cas és que, amb bon criteri, de petit a casa m’havien dit sempre que quan badallés, em tapés la boca, que sinó encomanaria el badall a qualsevol que em veiés amb la boca oberta. I bé, com gairebé tothom, quan badallo, em tapo la boca.

Però, ben pensat, això de que s’encomani un gest complex és una cosa força extraordinària. A més, per simple observació informal, hom diria que els badalls s’encomanen a gairebé tothom. I quan un fenomen és tan extès, ha de tenir unes arrels ben profundes.

De fet, sembla que l’encomanamenta dels badalls la compartim ximpanzés i humans. Per contra, aquesta contagiositat no es dóna a la resta d’animals ni tampoc a la gent que pateix autisme. Això és interessant perquè l’autisme és una malaltia que afecta directament la capacitat de relacionar-se amb els altres i que altera radicalment la capacitat d’empatia. La imatge dels autistes com a persones desconnectades del medi ve donada en part per la incapacitat que tenen de comprendre els sentiments de l’altre. L’absència de contagi dels badalls en individus amb empatia patològicament baixa i en animals amb estructures socials més senzilles, ha fet pensar que és probable que el fenomen tingui relació amb les interaccions interpersonals i amb la comunicació entre individus i que, per tant, pugui jugar un paper en la cohesió social dels grups d’humans.
És interessant remarcar també que l’evolució ha d’haver jugat un paper central en els badalls i la seva contagiositat, ja que no deixen de ser un fenomen biològic. Dit d’una altra manera, caldria esperar que la contagiositat dels badalls hagi conferit algun avantatge evolutiu als individus que el pateixen/gaudeixen. Per entendre’ns: els encomanadissos han d’haver procreat més que no pas els no encomanadissos.

Quan pensem en termes evolutius, cal fer-ho tenint en compte que els humans hem viscut en grups de menys de 50 individus durant més del 99% de la nostra existència: des del paleolític més remot fa 4 o 5 milions d’anys fins a l’adveniment del neolític fa menys de 10.000 anys. Només des del moment en què l’agricultura va forçar l’assentament de poblacions i va permetre el superàvit de menjar, les poblacions no van començar a créixer. Bé doncs, en un grup de 30 o 40 individus, nòmada, exposat a una existència perillosa i incerta, la bona coordinació del grup és important. Una de les hipòtesis més interessants sobre la contagiositat dels badalls proposa que una manera que l’evolució ha trobat* de fer anar el grup a l’hora és gràcies als badalls: quan un comença a tenir son badalla i si el badall s’encomana al veí, aquest incoscientment entén que el seu company està cansat i que comença a ser hora de recollir-se. El mateix passa amb la gana o la por: sense necessitat d’expressar-ho amb paraules, el grup comparteix un sentiment o una sensació subjectiva gràcies al contagi dels badalls, ajudant a establir un consens i a facilitar la dinàmica del grup.

Per això, en les reunions de feina, quan un comença a badallar l’interès general decau ràpidament: encara que no vulguis, 4 milions d’anys d’evolució t’empenyen a voler fer una becaina. I 4 milions d’anys són molts anys.

Un article acadèmic sobre el tema es pot trobar aquí: http://baillement.com/texte-yawning-evolution.pdf.

*: per ser estrictes cal dir que l’evolució no “troba” res perquè, de fet, no busca res. El procés és d’avall amunt, o d’antic a nou: quan per atzar hi ha un canvi a una població (una mutació genètica o altre fenomen heredable) la reproducció diferencial entre els mutats i els no mutats resoldrà quina població preval. Si la mutació dóna un avantatge de supervivència respecte a la població original, és molt probable que els mutats tinguin més descendencia viable i fèrtil i que per tant, al llarg de les generacions els mutats acabin substituint els no mutats.

Un químic opina sobre l’arsènic

divendres, 10/12/2010

En Xavier Salvatella, químic i amic -o més aviat: amic i químic- m’ha enviat el seu punt de vista sobre la descoberta del famós bacteri arsenòfil (arsenòfil?) del llac Mono. Per cert, del llac Mono hi ha unes fotos molt boniques de l’Ansel Adams, però això és tota una altra història.

Bé, doncs, enganxo aquí sota el comentari del Xavier, una persona que hi entén força sobre la matèria:

“Fòsfor i Arsènic són a la mateixa columna de la taula periòdica i per tant tenen proprietats químiques semblants. Durant molt de temps s’ha especulat amb la substitució del Carboni per Silici, però les seves propietats no són suficientment semblants. De fet, a nivell fonamental/químic el descobriment no és terriblement sorprenent, tot i que sí curiós.

Un aspecte important de la qüestió és que l’estat d’oxidació del fòsfor no canvia mai – si no m’erro – en biologia ; sempre es troba en forma de P+5: això vol dir que en cert sentit el fòsfor no reacciona -no intercanvia electrons amb altres àtoms- sinó que sempre està envoltat d’oxigens en forma de fosfat. Això no passa amb els altres elements essencials i de fet, el canvi d’oxidació de Carboni, Oxigen i fins a cert punt Sofre, són claus per a la vida.

El que crec que serà apassionant és veure a nivell molecular com s’organitza la vida en aquests bacteris: em pregunto si les proprietats dels DNA i RNA amb Arsènic en comptes de Fòsfor són similars. També em pregunto si aquests bacteris també regulen la transmissió de informació mitjançant fosforil·lacions i quina molècula fan servir per a transferir energia si no tenen ATP.”

Del totxo al valor afegit

divendres, 3/12/2010

Des de fa força temps, però sobretot a partir de la crisi actual, es diu que el nostre país ha de canviar de “model productiu” i passar del totxo als serveis i productes d’alt valor afegit. Per fer aquest canvi, jo diria que hi ha un ampli consens entre partits i opinadors que les palanques essencials són l’educació i la ciència.

Per tal d’assolir aquest nou objectiu nacional, el raonament proposat és el següent: cal que basem l’economia en coses que Xinesos, Indis i Brasilers no puguin fer tant bé com nosaltres i a meitat de preu, que aquestes coses cauen bàsicament en el reialme de la ciència i que per tant calen universitats competitives nodrides a base d’estudiants ben formats des de primària. Ergo: cal que els diners i els millors mètodes d’ensenyament flueixin cap a l’ensenyament primari, secundari i universitari per tal de solucionar els nostres problemes.

La proposta sembla raonable, però, sigui dit de passada, convindria recordar que cada cop hi ha menys oferta disponible pel que fa a sectors que els països emergents no puguin fer i que per tant ja ens podem afanyar si no volem perdre l’enèssim tren del desenvolupament. A banda, tal com deiem abans, tot aquest pla genial es basa en una educació obligatòria que ofereixi un ensenyament d’alta qualitat i que condueixi els “millors” cap a la universitat. Això, vol dir també que aquest sistema educatiu ha de ser competitiu i selectiu: si els “millors” es promocionen, els “pitjors” se’ls ha de reconduir amablement cap a feines útils però menys ben remunerades. No es tracta de marginar per motius socials: aquest model necessita un eficaç sistema de beques que limiti l’efecte que l’ambient té en el rendiment escolar i universitari (especialment la capacitat econòmica de les famílies, però també, l’ambient familiar i social). Però sobretot es tracta d’evitar l’aproximació “bonista” a la qüestió que vol fer creure -com es fa ara- que tothom és igual. Afortunadament hi ha diferències: guapos i lletjos, intel·ligents i rucs (dic afortunadament perquè és la diferència el que ens permet sobreviure en termes evolutius). Un bon sistema de beques ajudarà a reduïr diferències però no les eliminarà, i basar un sistema educatiu en la premisa que tothom és igual, condueix a la rebaixa sistemàtica del nivell d’exigència i al desastre educatiu que els experts asseguren que patim. Per tant, per assolir el repte del canvi de model productiu, crec que ens cal un sistema educatiu meritocràtic. Estic segur que el model actual té les seves virtuts a l’hora d’evitar disgustos a nens i pares i que fomenta uns valors positius, però no crec que sigui l’escola el lloc on hagin de prevaldre. Per això hi ha la família i els esplais.

Així les coses, adolescents amb una base de coneixements sòlida i amb un cert esperit competitiu haurien d’aterrar a una univeristat on es formarien de manera que puguessin competir en condicions d’igualtat per les beques més prestigioses i les places als millors departaments d’arreu del món. Només amb gent que hagi passat per totes les etapes: escola i universitat exigents, beques competitives, estades en institucions punteres de R+D i finalment reinvertir tot això a casa nostra en centres ben remunerats i equipats, podrem avançar –lentament- cap al canvi de model.

Malauradament, la impressió que tinc és que els representants polítics pretenen que fent uns quants discursos mitjanament abrandats, la universitat reciclarà els centenars de milers d’aturats en treballadors hi-tech i que els actuals escolars esdevindran científics de primer ordre en 1 o 2 legislatures. Ja sé que si algun responsable polític es llegís això m’acusaria de fer demagògia i de menystenir inversions i plans de desenvolupament; però, francament, jo crec que ens prenen el pèl amb aquest canvi de paradigma. Més aviat penso que, en privat, estan esperant que algú, a l’estranger, celà va de soi, solucioni la crisi per poder tornar a col·locar els aturats a la construcció i cobrar els impostos dels permisos d’obres i de les vendes de pisos, l’única manera demostrada d’activar l’economia d’aquest país. I potser és cert que a curt i mitjà termini no hi haurà més remei que recórrer al totxo de nou per desencallar el país. Però en aquest punt és on polítics hàbils haurien de saber gestionar el dia a dia per nodrir de diners i bones idees tot el sistema educatiu durant els decenis que caldran per transformar Catalunya en un país innovador.

I ja que hi som, durant aquest període frontissa potser caldrà emprendre alguna acció més radical per disposar dels nostres recursos i de la necessària capacitat de decisió com a país.

Planetes habitables (i potser que canviem de tema)

dijous, 2/12/2010

Bé, no sé ben bé què faig escrivint un tercer post sobre planetes extrasolars… però ja que n’he escrit dos i que avui apareix aquesta notícia al diari, doncs apa, rematem el tema.

La notícia i article que surten avui a la revista Nature, una de les 2 o 3 revistes generalistes de ciència més prestigioses del món, fa referència a un planeta a uns 13 pàrsecs de la terra, és a dir, a uns 42 anys llum (1 pàrsec = 3,2616 anys llum). Això és notablement més lluny que el que comentàvem l’altre dia, però mooolt a prop a escala galàctica.

Gràcies a una afortunada coincidència d’alineacions entre el planeta, el seu sol i nosaltres, cada 38h podem fer una ullada a la llum que ens arriba d’aquell sol després de travessar el que possiblement és l’atmosfera del planeta (i seguidament les gairebé insondables estepes interestelars que hi ha entre el planeta i nosaltres). El truc és que en funció de quins components hi ha a l’atmosfera del planeta, la llum ens arriba filtrada d’una o altra manera i en base a això es pot inferir quins són els components de l’atmosfera. La informació rebuda fins ara és compatible amb una atmosfera carregada de vapor d’aigua, un dels components que es consideren essencials per a la vida. Les bones notícies s’acaben aquí, però: el planeta segurament és massa a prop de la seva estrella com per gaudir del marge de temperatures que permeten la vida tal com la coneixem.

El que trobo més interessant, però, és que fins al 1992 no s’havia descobert cap planeta extrasolar, que al 2010 ja n’hem comptat més de 500 i que en alguns casos estem en disposició d’estudiar les seves atmosferes i d’especular sobre la possibilitat que puguin arribar a hostatjar vida. Aquesta és una de les gràcies de viure en l’època que vivim: les descobertes trencadores (traducció una mica salvatje de breakthrough discoveries) semblen accelerar-se. Dic “semblen”, perquè de fet no tinc dades per recolzar el que dic, però coses com el boom de la genòmica, els avenços en el camp de la informàtica, de la física bàsica, de l’astronomia, de l’electrònica de consum, etc em fan pensar que vivim una acceleració exponencial del ritme de descobertes rellevants. Però bé, potser m’equivoco i cada època té la mateixa sensació, who knows?. El que sí que és segur, és que fa certa ràbia pensar en què se sabrà d’aquí a 100 anys i que ja no hi serem per veure-ho. En fi.

Update a les 19.30h: aviam, un moment. Què coi passa aquests dies que no paren de sortir notícies de planetes i vida extraterrestre i coses per l’estil? Vaig escriure un post sobre una notícia de fa setmanes, i de cop la cosa s’ha disparat de mala manera… Bé, en fi, què deia més amunt de l’acceleració exponencial de les descobertes espectaculars? Doncs això. Ves que no siguin aquestes bèsties que fan servir arsènic enlloc de fòsfor les representants oblidades d’un altre origen de la vida ala Terra. Ja tindria nassos la cosa…

Update a les 21.02h: bé, m’acabo de mirar la retransmissió en directe de la roda de premsa de la NASA sobre la troballa. La investigadora principal de l’equip que ha trobat aquesta bactèria era una noia força jove encantadíssima d’haver-se conegut i que gesticulava més que la paròdia de la monja Forcadas. Bé, en qualsevol cas, i tenint en compte que tot plegat es basa encara en dades preliminars, sembla que la bactèria que han trobat a Mono Lake als EUA (Califòrnia, em sembla) seria una bactèria emparentada amb la resta de bactèries conegudes que, per un procés evolutiu, hauria desenvolupat la capacitat de viure en ambients pobres en fòsfor i rics en arsènic tot substituint l’un per l’altre en la multitut de molècules que fan servir el fòsfor com un dels seus constituents essencials. Molècules com l’ADN, per exemple. La notícia és rellevant perquè podria tractar-se d’una nova forma de vida basada en una química diferent de l’habitual i perquè extén el ventall de possibles ambients, terrestres o extraterrestres, que podrien mantenir éssers vius unicel.lulars.