Del totxo al valor afegit

Des de fa força temps, però sobretot a partir de la crisi actual, es diu que el nostre país ha de canviar de “model productiu” i passar del totxo als serveis i productes d’alt valor afegit. Per fer aquest canvi, jo diria que hi ha un ampli consens entre partits i opinadors que les palanques essencials són l’educació i la ciència.

Per tal d’assolir aquest nou objectiu nacional, el raonament proposat és el següent: cal que basem l’economia en coses que Xinesos, Indis i Brasilers no puguin fer tant bé com nosaltres i a meitat de preu, que aquestes coses cauen bàsicament en el reialme de la ciència i que per tant calen universitats competitives nodrides a base d’estudiants ben formats des de primària. Ergo: cal que els diners i els millors mètodes d’ensenyament flueixin cap a l’ensenyament primari, secundari i universitari per tal de solucionar els nostres problemes.

La proposta sembla raonable, però, sigui dit de passada, convindria recordar que cada cop hi ha menys oferta disponible pel que fa a sectors que els països emergents no puguin fer i que per tant ja ens podem afanyar si no volem perdre l’enèssim tren del desenvolupament. A banda, tal com deiem abans, tot aquest pla genial es basa en una educació obligatòria que ofereixi un ensenyament d’alta qualitat i que condueixi els “millors” cap a la universitat. Això, vol dir també que aquest sistema educatiu ha de ser competitiu i selectiu: si els “millors” es promocionen, els “pitjors” se’ls ha de reconduir amablement cap a feines útils però menys ben remunerades. No es tracta de marginar per motius socials: aquest model necessita un eficaç sistema de beques que limiti l’efecte que l’ambient té en el rendiment escolar i universitari (especialment la capacitat econòmica de les famílies, però també, l’ambient familiar i social). Però sobretot es tracta d’evitar l’aproximació “bonista” a la qüestió que vol fer creure -com es fa ara- que tothom és igual. Afortunadament hi ha diferències: guapos i lletjos, intel·ligents i rucs (dic afortunadament perquè és la diferència el que ens permet sobreviure en termes evolutius). Un bon sistema de beques ajudarà a reduïr diferències però no les eliminarà, i basar un sistema educatiu en la premisa que tothom és igual, condueix a la rebaixa sistemàtica del nivell d’exigència i al desastre educatiu que els experts asseguren que patim. Per tant, per assolir el repte del canvi de model productiu, crec que ens cal un sistema educatiu meritocràtic. Estic segur que el model actual té les seves virtuts a l’hora d’evitar disgustos a nens i pares i que fomenta uns valors positius, però no crec que sigui l’escola el lloc on hagin de prevaldre. Per això hi ha la família i els esplais.

Així les coses, adolescents amb una base de coneixements sòlida i amb un cert esperit competitiu haurien d’aterrar a una univeristat on es formarien de manera que puguessin competir en condicions d’igualtat per les beques més prestigioses i les places als millors departaments d’arreu del món. Només amb gent que hagi passat per totes les etapes: escola i universitat exigents, beques competitives, estades en institucions punteres de R+D i finalment reinvertir tot això a casa nostra en centres ben remunerats i equipats, podrem avançar –lentament- cap al canvi de model.

Malauradament, la impressió que tinc és que els representants polítics pretenen que fent uns quants discursos mitjanament abrandats, la universitat reciclarà els centenars de milers d’aturats en treballadors hi-tech i que els actuals escolars esdevindran científics de primer ordre en 1 o 2 legislatures. Ja sé que si algun responsable polític es llegís això m’acusaria de fer demagògia i de menystenir inversions i plans de desenvolupament; però, francament, jo crec que ens prenen el pèl amb aquest canvi de paradigma. Més aviat penso que, en privat, estan esperant que algú, a l’estranger, celà va de soi, solucioni la crisi per poder tornar a col·locar els aturats a la construcció i cobrar els impostos dels permisos d’obres i de les vendes de pisos, l’única manera demostrada d’activar l’economia d’aquest país. I potser és cert que a curt i mitjà termini no hi haurà més remei que recórrer al totxo de nou per desencallar el país. Però en aquest punt és on polítics hàbils haurien de saber gestionar el dia a dia per nodrir de diners i bones idees tot el sistema educatiu durant els decenis que caldran per transformar Catalunya en un país innovador.

I ja que hi som, durant aquest període frontissa potser caldrà emprendre alguna acció més radical per disposar dels nostres recursos i de la necessària capacitat de decisió com a país.

1 comentari

  • Sandra

    04/12/2010 19:36

    En l’àmbit polític sembla que resulta difícil renunciar al bonisme que no permet establir criteris meritocràtics que estimulin l’esforç i la superació d’un mateix.

    Segurament pel camí es perden potencials entre l’aborriment, o al menys es desmotiven en un sistema educatiu on destacar en alguns casos no és ni tan sols ben vist…

    La pregunta és: això només succeeix en l’àmbit educatiu? o aquest simplement reflexa un model més extés?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús